La ciutat és la gent

Aquest matí el President Zapatero en declaracions a l'Antoni Bassas ens recordava que "El PSC debe ir a conseguir una mayoría amplia en las próximas elecciones". Avui mateix l'Artur Mas afirmava que "no vol pactes" després de les properes eleccions. Només vol "un govern fort" liderat per CIU i planteja l'alternativa de forma clara i contundent: "el tripartit o CIU". Doncs bé, aquestes dues reflexions ens haurien de fer pensar. Hem de deixar de parlar de tripartit I i Tripartit II. I començar a parlar del PSC. Hem de començar a dir que les properes eleccions no seran entre el tripartit i CIU sinó entre el PSC i CiU. O hi haurà un govern liderat pel PSC o hi haurà un govern liderat per CIU, no hi ha més. Per tant, cal polaritzar: CIU o PSC. I no parlar de pactes postelectorals. Com deia Aznar: "primero se gana, luego se pacta". ERC va de baixa, i més si el 'no' al referèndum s'encalla. Per tant, hem de deixar de pa...

A partir de dilluns tindrem un nou govern. El govern que volíem fa tres anys. El nostre govern. Un govern d'esquerres i catalanista. Un govern, però, sense majoria parlamentària. Així, doncs, ara només ens faltarà obtenir una nova majoria, una majoria suficient, per poder continuar tenint un govern com aquest el proper any. Abans, però, hem d'aprovar l'Estatut. I no hem de tenir més por del compte. Amb els resultats de les eleccions de 2003, partim d'una base clara: el 'no' d'ERC i PP no arriba al milió de vots. En canvi, el 'sí' del PSC, CIU i ICV suma més de dos milions de vots. Per tant, sigui quina sigui la participació, estem en condicions de mantenir aquesta relació de forces: un 'sí' que pot doblar el 'no', de la mateixa manera que ho vam fer en el referèndum sobre la Constitució Europea. Podem doblar el 'no' i aquest ha de ser l'objectiu. Entre tots, i amb el nou govern al capdavant, ho hem de fer possible.

França ha viscut en els darrers quatre anys diverses situacions polítiques de les que en podem aprendre molt. La primera lliçó l'hem d'extreure del referèndum de fa un any. França tenia un govern desprestigiat i el president Chirac el volia salvar fent-lo guanyar un referèndum. La gent, però, va votar contra el govern per fer-lo caure i després Chirac no només es va veure obligat a canviar el primer ministre sinó que es va quedar sense l'element més important de la seva política europea i internacional: la nova Constitució Europea. Si, en canvi, hagués canviat el govern abans del referèndum, donant un nou impuls a l'acció de govern, possiblement el resultat hagués sigut un altre. Cal no oblidar que en els primers mesos la popularitat de Villepin era molt alta, de manera que hagués jugat a favor del resultat del referèndum. En aquest cas la lliçó és clara: no s'ha d'esperar a perdre un referèndum per canviar un govern. S'ha de canviar abans per tal de guanyar...

Finalment, ha passat el que tots temíem. ERC votarà no a l'Estatut. ERC ha tirat per terra la feina de més de dos anys per elaborar un nou Estatut. S'ha escenificat, doncs, el que apuntava fa unes setmanes: la divisió del catalanisme. Els discursos que hem mantingut fins ara ja no valen ni valdran per al futur. Caldrà fer foc nou. Com deia el poeta "ja no escalfa el foc d'ahir ni el foc d'avui, i caldrà fer foc nou". Foc Nou. Caldrà, però, esperar que passi el referèndum, i les esquerres catalanistes ens haurem de mobilitzar a fons. Ja ho va advertir en Xavier Bru de Sala després de la manifestació del 18 de febrer. Allò era l'inici, el primer pas, d'un nou escenari. ERC voldrà plantejar aquest referèndum des del sobiranisme. I nosaltres l'hem de plantejar des del federalisme. Sobiranisme o Federalisme. Aquesta és l'alternativa. Hem aconseguit que CIU es passi al nostre camp. Ara ho hem de saber capitalitzar per obtenir un resultat clar en el r...

Fa moltes setmanes que no escric, i no per manca de coses a dir. Després de l’escola d’hivern del PSC vaig començar a escriure sobre la reforma del Senat, però no vaig acabar publicant la nota. Més tard vaig pensar d’escriure sobre l’aeroport, però veient com anaven les coses vaig desistir, i, finalment, quan estava a punt de cantar una oda a Foment per haver sigut capaç de plantar cara a la CEOE, la feblesa de Rosell em va fer posar una altre cop els peus a terra. Però ha sigut la lectura aquest matí de dissabte de l’anàlisi de l’Enric Juliana a La Vanguardia, el que m’impulsa a escriure: la Biga i la Busca. Fa anys que penso que Catalunya es troba en un moment històric similar al viscut a finals del segle XIV i principis del XV. Catalunya, després d’un segle pletòric (el XIII), va entrar en decadència a mitjans segle XIV, tot i que d’aquella època conservem alguns dels edificis públics i religiosos més importants de la nostra història, conseqüència –en part- de tot el que s’havia aco...

Dijous passat, en Raimon Obiols va pronunciar una interessant conferència al Col·legi de Periodistes. Va fer un exercici d'aquells que darrerament s'estila ben poc en aquest nostre país: l'anàlisi compromès però distant del moment polític per part d'algú que va tenir grans responsabilitats i que vol aportar la seva visió singular sobre els riscos de la situació present. Obiols va parlar, molt i bé, de les catastròfiques conseqüències d'una hipotètica divisió del catalanisme i el nacionalisme català generada pel desacord sobre l'Estatut dels partits catalanistes. Bref: de la hipotètica divisió explícita entre federalistes/autonomistes i sobiranistes a l'interior del catalanisme. Raimon Obiols considera que l'estratègia del catalanisme des de 1906 (la unitat) segueix vigent 100 anys després. I que la desunió només pot portar al desastre. En aquest sentit, penso que ens trobem davant d'una d'aquelles dates clau, que marcarà la història dels propers ...

La manifestació de dissabte va ser un èxit. Un èxit en termes relatius, no absoluts. Evidenentment, no va sortir mitja Catalunya al carrer (com alguns ens volien fer creure) però sí que és important si la comparem amb les altres manifestacions que s'han produït a Barcelona en la darrera dècada. Ara bé, caldria aturar-nos a pensar no només en els motius que van portar a la gent a sortir al carrer, sinó en l'eslògan de la convocatòria, en el "Som una nació i tenim el dret a decidir". La primera afirmació ens porta a considerar Catalunya com a una entitat políticament singular, i no només culturalment, fet que accepta la majoria dels catalans. Ara bé, el problema està en definir aquesta singularitat, aquesta nació catalana. Per alguns, la majoria dels que van sortir dissabte al carrer, aquesta nació no té res a veure amb la nació espanyola: son entitats diferents, que per motius històrics han acabat sota el mateix Estat. Per altres, segurament la majoria, aquesta nació ...