diumenge, de març 27, 2011

Sobre el lideratge de Zapatero

Com es demostra el lideratge en temps de crisi? Què ha de fer un líder quan el seu país no se'n surt? Què ha de respondre a aquells que li diuen que plegui i que deixi pas? Com ha de reaccionar? Marxant? Deixant el vaixell sense capità enmig de la tempesta? Tancant-se a la cabina de comandament mentre a fora els altres es barallen per agafar el timó?

En temps de crisi, i quan el vaixell ha de fer front a mar grossa, el capità ha de transmetre serenor i confiança. Ha de virar cap a terra ferma però mantenint el rumb pre-fixat i sense fer cas als cants de sirena dels que voldrien que renunciés i abandonés les seves responsabilitats. En temps de dificultats, és quan els líders demostren si estan a l'alçada de les circumstàncies.

No sé si José Luis Rodríguez Zapatero serà candidat a la presidència del govern a les eleccions de l'any vinent. Però sí sé que no ha de marxar abans d'acabar el mandat, i estic convençut que no ho farà. En les darreres setmanes les especulacions han anat en augment. Divendres, un responsable de Ferraz em deia que a Madrid no es parla d'altra cosa. A Madrid sempre es conspira però molt sovint els arbres de la conspiració (permanentment alimentats pels diaris de la capital) no els hi deixen veure el bosc de la crisi econòmica i energètica internacional en la que estem immersos.

El president Zapatero no plegarà ni dirà que plega. No ho farà el proper 2 d'abril ni abans de les eleccions municipals, tal i com defensa el PSC des de fa setmanes -en contra de l'opinió de molts dirigents socialistes espayols que volen anunciï la seva retirada- i no crec que ho faci immediatament després de les eleccions del 22 de maig.

José Luis Rodríguez Zapatero, fa prop d'un any, va entendre quina era la seva responsabilitat en la pitjor crisi que ha passat aquest país des de la recuperació de la democràcia. Zapatero va entendre que havia de posar els interessos del país, els interessos dels espanyols, per sobre dels hipotètics interessos del seu propi partit o d'ell mateix. Va entendre que havíem entrat en una hora greu i que ja no hi havia espai ni per a la improvisació ni per al tacticisme.

L'Enric Juliana ha escrit diverses vegades que un home (o una dona) abans dels 50 anys és capaç de fer jugades de gran audàcia, però no de fer grans jugades estratègiques. És potser per això que la jove democràcia espanyola ha conegut grans tàctics (Suàrez, Aznar, Zapatero...) però li ha costat trobar homes d'estat (només Felipe González ha sigut reelegit president amb més de 50 anys...)

Ara és l'hora dels homes (i les dones) d'Estat. Homes i dones amb l'experiència suficient per liderar el país. Zapatero ho sap. I és per això que continua. Sap quina és la seva missió. I sap que se'l jutjarà per si és capaç de posar els interessos de l'Estat per sobre dels propis, com li reclamen alguns dirigents polítics del seu entorn... Sap que la història només pot parlar d'ell en dos termes: com l'home que va tenir el coratge de rectificar per afrontar la pitjor crisi econòmica de la història recent o com l'home que va tirar la tovallola abans d'hora perquè es va veure superat per la situació... I ell, que sempre ha sigut un supervivent, no tirarà la tovallola. Al contrari, lluitarà fins al final.

Ara no és l'hora de canviar el cavall. Enmig de la cursa, no es pot canviar el cavall. "It's not time to change horses", que deien els americans del Partit Demòcrata durant la campanya presidencial de 1944, enmig de la segona gran guerra... Ara és l'hora de treballar, colze a colze amb aquells que volen que el país tiri endavant. És per això que el president del govern es va reunir ahir amb els principals dirigents empresarials i financers d'aquest país. I és per això que Emilio Botín, l'home que ja va donar suport a Zapatero abans de les eleccions generals de 2008 en un famós esmorzar, ha tornat a sortir al pas de les especulacions que situaven al president del govern a la corda fluixa.

Espanya no necessita un canvi de govern. Al contrari, Espanya necessita un govern fort i estable. I és això el que ofereix ara el govern socialista de Rodríguez Zapatero. No és hora de parlar de nous lideratges al govern. No és hora de parlar de substituts, ni molt menys de curses de cavalls amb jinets diversos... Ara és l'hora de treballar pel futur, d'arremangar-se i d'empènyer en la bona direcció.

No és temps per a frívols. No és temps per dèbils. No és temps per a covards. És temps de gent amb coratge, que creu en el que fa i està convençut de treballar en la bona direcció. El president Zapatero continuarà al capdavant del govern i farà campanya defensant l'acció del govern. Com ho han de fer els presidents autonòmics i els alcaldes de les principals ciutats que es presenten a la reelecció. Com ho farà l'alcalde Jordi Hereu, que demà s'entrevistarà amb el president Zapatero.

L'alcalde Hereu també hagués pogut tirar la tovallola fa tot just dos mesos, quan molts volien que plegués. Però no ho va fer. Va seguir endavant, va seguir lluitant. I és aquesta actitud el que ha fet que millorés la imatge que tenen d'ell els barcelonins. És aquesta tenacitat i capacitat de lluitar i resistir, la que fa que avui estiguem en condicions de guanyar les properes eleccions municipals a Barcelona.

És aquesta tenacitat, aquest coratge, el que demanen els ciutadans de tot Espanya. Mariano Rajoy no ho pot oferir. Però Zapatero encara pot resorgir de les seves cendres. En política, com vaig escriure fa quasi tres anys, el més important és la capacitat de resistència, el més important és tenir "una mandíbula de hierro", en frase de l'Alfonso Guerra referida a Zapatero fa gairebé 8 anys... I és aquesta mandíbula de ferro la que li permet aguantar les embestides internes i externes.

Zapatero no es rendirà. Al contrari, dissabte vinent potser encara veurem l'inici d'un nou començament...

diumenge, de març 06, 2011

Sobre la socialdemocràcia

La socialdemocràcia (SD) és un moviment reformista i, en conseqüència, és un moviment en permanent transformació i que regularment entra en crisi. Però la crisi, o les crisis successives, són alhora un perill i una oportunitat per al moviment polític socialdemòcrata.

L’essència de la socialdemocràcia és la renovació. Com va escriure fa més de 15 anys Joan Reventós, “renovar és un verb que s’ha de conjugar sense por” perquè com va dir Willy Brandt – i ens recorda sovint Raimon Obiols- “el codi genètic del socialisme democràtic i reformista està en la seva capacitat permanent per a generar nous inicis”.

El nostre és, doncs, un moviment essencialment reformista i renovador. Per tant, està en mutació permanent.

La SD ha tingut diverses crisis al llarg de la seva història, quan s'ha hagut d'enfrontar a una nova realitat política i econòmica que l'ha obligat a repensar-se. Però de totes les crisis n'ha sortit enfortida, perquè ha sabut adaptar-se als nous temps i representar -de nou- els anhels majoritaris de la societat.

Ens trobem ara davant d'una nova crisi de la socialdemocràcia? Segurament. Tot i que potser la crisi és més general, de paradigma econòmic. Però després de la crisi econòmica i financera actual en sortirà un projecte socialdemòcrata renovat, del quan en podem començar a apuntar algunes característiques.

En primer lloc, la socialdemocràcia ha de continuar sent la garant dels drets polítics i socials en una societat cada cop més mercantilitzada. Per tant, la SD és – per sobre de tot- el partit de la garantia de drets, el partit de la igualtat d’oportunitats.

Garantia de drets per aquells qui menys tenen a través dels serveis públics, que són el capital d’aquells que no en tenen. Uns serveis públics finançats a través de la política fiscal, únic instrument econòmic que permet una redistribució de la riquesa més justa i equitativa.

Ara bé, la SD no pot ser només el partit que vetlla per la igualtat social, o per la igualtat d’oportunitats. No pot ser només “el partit dels treballadors”. Ha de ser també el partit del progrés i la innovació.

L’SPD alemany ho va expressar molt bé en el seu lema electoral de l'any 1998, quan va guanyar les eleccions: "Innovació i Justícia Social".

La socialdemocràcia ha d’expressar alhora l’anhel d’equitat i justícia social dels treballadors; i l’esperit innovador i creatiu de les classes mitjanes emprenedores. Només amb aquesta aliança, pot esdevenir, de nou, majoritària.

Si la SD només parla d’equitat i justícia social (com li ha passat al PSC els darrers anys, o al PS francès) no esdevé majoritària.

Si només parla de progrés i d’innovació (com li ha passat al New Labour) es queda sense el gruix de la base social que la sustenta.

És la dicotomia entre l’esquerra socialdemòcrata clàssica (que centra el seu discurs en l’economia, i les condicions laborals i salarials) i l’esquerra roja, postmaterialista, que centra el seu discurs en els valors (la pau, la igualtat, la dignitat, la llibertat)

José Luis Rodríguez Zapatero, per exemple, va construir un discurs d’esquerra roja, postmaterialista, en un temps de bonança econòmica, quan es podia ser d’esquerres “baixant impostos” i sense parlar de l’equitat en les condicions econòmiques, laborals i salarials. Però quan ha arribat la crisi econòmica, ha sigut incapaç de mantenir un discurs socialdemòcrata coherent, precisament perquè no havia creat aquest discurs en temps de bonança.

La SD, per tant, fracassa quan no té un discurs socialdemòcrata coherent sobre la realitat social i econòmica del país, i s’inventa mesures que no responen a les necessitats del seu electorat. Però també fracassa quan no sap connectar amb els sectors emergents de la societat.

La socialdemocràcia necessita ser, alhora "el partit dels treballadors" i "el partit de la modernitat".

El PSOE, a l’Espanya dels 80, no només era el partit dels treballadors, sinó el partit dels moderns. Això és també el que Pasqual Maragall encarnava en el PSC dels anys 80 i 90. I per això guanyava les eleccions a l’alcaldia de Barcelona amb un vot molt transversal.

José Luis Rodríguez Zapatero també va reconstruir el PSOE, a partir de l'any 2000, com "el partit dels moderns”, però amb les polítiques aplicades els dos darrers anys, ha deixat de ser percebut com “el partit dels treballadors”.

Durant els anys de govern socialista potser ens ha faltat honestedat i coherència socialdemòcrates. Hem fet un discurs d’esquerra roja, a partir de valors post-materialistes, i hem renunciat a regular i dirigir l'economia amb els instruments de l'Estat. Ens hem limitat a ampliar drets socials, incrementant les prestacions, i enfortint les polítiques de benestar. Ens hem limitat a redistribuir millor la riquesa en temps de bonança, però hem tingut por a afrontar els veritables problemes de l'economia espanyola.

Ens ha faltat valor per dir la veritat. Hem tingut por als problemes, i por a dir la veritat als ciutadans. No hem volgut assumir que la crisi no és només culpa dels bancs i les institucions financeres, sinó que també és responsabilitat de totes aquelles empreses i famílies que han crescut i viscut per sobre les seves possibilitats.

Si haguéssim aplicat una política socialdemòcrata coherent, fa 4 o 5 anys, en plena eufòria econòmica, hauríem d’haver augmentat la pressió fiscal per a refredar l'economia, i no ho vam fer. No vam ser coherents amb la cultura del treball i de l'austeritat que hauríem de representar. I quan ha arribat la crisi ens hem trobat sense armes ideològiques.

Per tant, la socialdemocràcia només es recuperarà si és capaç de recuperar els seus valors, per tal d'oferir un projecte de futur realista que defensi els interessos dels treballadors, però també la força innovadora dels sectors més emprenedors i creatius de la societat.

Els socialdemòcrates hem de reconstruir l'aliança social entre treballadors i classes mitjanes progressistes, emprenedores i creatives. Només si som capaços de refer aquesta aliança aconseguirem construir una nova majoria social i política que ens doni suport per liderar el país.