dimecres, de novembre 29, 2006

Montilla President: Quelle histoire!

"Quelle histoire!" Aquestes van ser les paraules que va pronunciar François Mitterrand el vespre del 10 de maig de 1981 en guanyar per primer cop les eleccions presidencials. Quina història, la seva i la del socialisme francès, fins arribar a aquell dia.

El mateix podem dir avui de la història de José Montilla. Quina història! La seva i la d'aquest PSC fundat el 1978...

Una història que ens diu molt. Que ens diu d'on venim. Ens diu qui som. Quines són les nostres arrels, quins són els nostres orígens...

Aquesta és la història d'un somni fet realitat... en presència d'un valencià dels que deien que no era possible...

Dia d'emoció que es resumeix amb aquest poema, que diu tant del personatge i la seva circumstància... un poema que ho diu tot, un poema en el que res és sobrer, tampoc els darrers versos...

Salvador Espriu
La pell de brau
XXIV

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.

També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i dels honors.

Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.

No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.

El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.

Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.

dijous, de novembre 16, 2006

Pour moi, c'est elle


Avui els més de 200.000 militants del PS francès estan elegint el seu candidat a la presidència de la República francesa. Si jo pogués votar, ho tindria força clar: Segolène Royal.

Tot i que he de dir que durant molts anys, des del 2002, he sigut strauss-kahniste... Penso que són els que més han fet durant aquests anys per tal de refer el discurs socialdemòcrata i europeïsta al si del PS des dels clubs de debat "Socialisme et démocratie" i "À gauche en Europe". És sobre aquest programa que governaran els socialistes, si guanyen, n'estic segur.

Però la Segolène ha donat un impuls al partit que ningú més li havia sabut donar. Dominique Strauss-Kahn (DSK) havia connectat amb els intellos, però la Sego ha connectat amb la gent del carrer. Ha aconseguit que desenes de milers de simpatitzants fessin el pas de fer-se militants del partit durant l'últim any. I son ells els que li poden donar la victòria a les primàries.

Tots els partits necessiten un revulsiu per renovar-se, per tornar a acostar-se a la gent, per tornar-hi a connectar, després d'una etapa de desencís. Al PSC això va passar entre els anys 96 i 2000, amb la creació de la figura del simpatitzant, la posada en marxa de les sectorials, les primàries del Borrell i la campanya de Pasqual Maragall. Tot aquell moviment va servir per incorporar nova gent al partit, per ampliar les seves fronteres socials. I al PSOE es va produir amb l'elecció de Zapatero. Ara el PS es troba en un moment semblant. I s'hi troba gràcies a la Segolène.

Espero que avui sigui el seu gran dia, i si no avui dijous vinent, a la segona volta. Una primera victòria que ha de ser l'avantsala de la victòria de debò, al mes de maig de l'any vinent, que ens hauria de portar a un nou govern amb la Segolène de presidenta i el DSK de primer ministre.

Els mitjans fa mesos que li dediquen pàgines i pàgines, com el Nouvel Obs, amb publireportatges on sempre surt guapíssima... amb aquest somriure que desarma, amb aquesta mirada que ho diu tot... amb aquella ambició mesurada però ferma d'aquella que se sap cridada reprendre el llegat de François Mitterrand... expliquen que quan Mitterrand la va fer ministra a principis dels anys 90, va anar a l'Elisi a queixar-se perquè considerava injut que no haguessin fet ministre, també, al seu company François Hollande. El president, sorneguer, li va dir que si volia podia renunciar i el nomenarien a ell... ella, imperturbable, li va contestar: "C'est pas ça, ce que je vous ai demandé"... i evidentment, ella va ser ministra, i no ell...

Pour tout ça, c'est très clair: "pour moi, c'est ELLE".

dilluns, de novembre 06, 2006

Habemus President

"Habemus President, Tripartit Independent". Aquest era l'SMS de l'Hèctor a les 20:20, quan feia ben poc que se sabia la notícia. Després, com fa tres anys, hem tingut conferència de premsa del Carod en directe al Telenotícies de TV3.

Amb una rapidesa no per esperada menys sorprenent, tenim govern d'esquerres i catalanista només quatres dies després de les eleccions. Està clar, doncs, que l'estratègia negociadora ha resultat no només eficaç sinó molt eficient. Es va plantejar en termes clars i arriscats: o faixa o caixa, o tripartit o oposició. I ha sortit bé, molt bé fins i tot.

En Carod entra al govern com a vicepresident i -vist el que hem vist en tres anys- millor dins que fora. Aquest govern serà un govern Montilla-Carod. Els dos a Palau, manant i coordinant el govern. Però no hem d'oblidar que no només cal governar bé, sinó elaborar un discurs, un relat, que doni sentit a les polítiques del govern. Això ho fa molt bé el Zapatero, i nosaltres fins ara no n'hem sabut. Hem de crear el relat que justifiqui l'obra de govern. La que hem fet i la que farem.

I, finalment, no hem d'oblidar d'on venim. No ens hem d'enganyar. I no hem d'abandonar la necessària reflexió sobre els resultats obtinguts. D'aquí a tres o quatre anys ens tornarem a presentar a unes eleccions i no ho farem com a govern, sinó com a partit. I les haurem de guanyar.

diumenge, de novembre 05, 2006

No ens enganyem i no ens equivoquem

No ens enganyem: hem perdut. Hem perdut 80.000 vots a Barcelona, 30.000 vots al Baix Llobregat, 30.000 al Vallès, 10.000 al Maresme... Hem perdut la majoria a la circunscripció de Barcelona, i CIU ens guanya per 140.000 vots. Només hem aguantat a Girona i Tarragona. És el pitjor resultat des de 1995. Caldrà reflexionar-hi.

I haurem d'acceptar d'una vegada per totes que el problema no és si ens voten o no els que voten socialista a les generals. Fa molts anys que el vot dual està teoritzat, com teoritzat està que la gent vota en funció de la importància de l'elecció. I que, per tant, no es poden comparar pomes amb peres. No es poden comparar les eleccions actuals o les del 2003, amb les generals del 2004, per raons òbvies. Cal comparar el que és comparable. Per exemple, les catalanes del 99 i les generals del 2000. I llavors es veu que no hi ha diferències. O les municipals i les catalanes del 2003. I tampoc n'hi ha.

La gent ens vota si estan convençuts del nostre projecte, si valoren positivament o negativament la nostra tasca al govern o a l'oposició, i les virtuts del nostre candidat per governar la Generalitat o l'Ajuntament que toqui. I res més. S'ha d'acabar això d'apel·lar a un vot suposadament nostre de determinats barris. Així no guanyarem les eleccions. Hem d'entendre que la generació receptiva a un determinat discurs que hem fet durant molts anys està arribant a la seva fi. I no estem renovant l'electorat.

El que ens cal és que ens voti la generació nascuda als anys 60 i 70, hagin nascut on hagin nascut els seus pares, o parlin la llengua que parlin a casa seva. Gent que no només son treballadors en el sentit clàssic, sinó autònoms i petits empresaris, protagonistes del dinamisme econòmic dels darrers deu anys. La gent que compra els pisos nous de la segona i la tercera corona de Barcelona. Aquest és el nostre electorat potencial. A ells ens hem de dirigir amb un discurs social, però també identitari, sòlid. El primer el tenim, el segon no.

No ens equivoquem, per tant. No ens hem d'equivocar en la interpretació dels resultats. El nostre vot ha anat a l'abstenció, però també al vot en blanc, també a Ciutadans. Hi ha més de 230.000 persones que han anat a votar i han votat al marge del sistema de cinc partits. 90.000 a Ciutadans, 60.000 en blanc (el doble que fa tres anys), 13.000 nuls (també més del doble) i 70.000 a algun dels altres partits extraparlamentaris. Això és molt, moltíssim, gairebé el 8% del vot.

I després hi ha els que han votat Iniciativa, com a vot refugi, perquè no estaven convençuts del que nosaltres proposàvem.

Hem perdut per moltes bandes. Per tant, no ens equivoquem pensant que el gran perill és Ciutadans. Ho és, però no és l'únic. Ara bé, per combatre'l haurem de parlar d'identitat. Hem de parlar d'identitat i no fer-ho de forma ambigua. La nostra és una identitat dual (som catalans i som espanyols, i ho hem de dir més). Tenim dues llengües pròpies, el català i el castellà. I hem de reivindicar aquesta condició, sense complexos. Cal parlar més d'Espanya i no només de Catalunya. I parlar de Catalunya com una nació de catalans i espanyols. Caldria fixar posició clara sobre temes com el de les seleccions. I deixar clar que Espanya no és simplement el nostre "Estat", sinó també la nostra nació, una "nació de nacions" que engloba i inclou a la nació catalana.

I finalment, no ens equivoquem sobre el futur més immediat: no podem quedar fora del govern que desenvoluparà l'Estatut. No ens pot passar com l'any 80. I tampoc podem permetre un govern nacionalista.