divendres, de desembre 14, 2007

Del catalanisme federalista a la llei d'Educació

Aquesta setmana ha sigut mogudeta. Dimecres presentació del llibre "Catalanisme federalista" de Miquel Iceta, amb el president Montilla i el periodista Rafael Jorba, i ahir conferència sobre la llei d'educació amb el conseller Ernest Maragall.

Dos actes que trobareu perfectament referenciats a la pàgina web de la Fundació, http://www.fcampalans.cat/ .

La presentació del llibre del Miquel Iceta ha tingut un ressò important als mitjans. Està clar que hi ha demanda de projecte i que el PSC s'ha d'esforçar per oferir més i millors elements de referència que configurin un nou "marc de referència" del catalanisme. Ho podem fer. Tenim les eines. Només cal que ens hi posem amb més força, com de ben segur farem en els propers dos mesos, tot preparant la campanya electoral. S'acosten, doncs, temps interessants.

dimecres, de desembre 12, 2007

L'invent de José Bono

Avui l’inefable José Bono, que va perdre per nou vots un congrés que creia tenir guanyat, ens ha fet obrir els ulls a tots dient que això de les nacions era un “invento”.

I és clar que són un invent. Com tot en aquesta vida.

Ja fa molts i molts anys dos sociòlegs americans, en Berger i el Luckmann, van publicar un llibre que duia per títol “La construcció social de la realitat” en el que explicaven que la vida en societat és una construcció, un invent.

La família és un invent, com ho és el matrimoni i la monogàmia… Bé, de fet no només la nació i el nacionalisme són un invent, la societat també és un invent, el socialisme és un invent!

Fins i tot una comunitat autònoma com Castilla-La Mancha és un invent… Algú la va inventar, dic jo, i va decidir que serien aquelles cinc províncies i no unes altres les que formarien la comunitat, i que tindria aquest nom… de fet, sense aquest gran invent José Bono no hagués sigut mai el que ha sigut… un inefable “invent”…

Això és el que li hauria contestat jo avui al José Bono si n’hagués tingut l’oportunitat, però com que no l’he tingut, doncs ho escric al bloc… Per cert, quin gran invent això dels blocs, oi?

dimecres, de desembre 05, 2007

La ràdio i la televisió "nacionals" de Catalunya

TV3 i Catalunya Ràdio han sigut, són (i probablement seran) la ràdio i la televisió "nacionals" de Catalunya. Com vinc dient des de fa temps, el que diferencia TVE de TVC és que si bé TVE és una televisió "pública" en contraposició a les privades, i "del govern" o "de la majoria parlamentària" en la mesura que en depén, i tothom ho entén així, TVC no ho és, sinó que és la Televisió Nacional de Catalunya. Per què? Doncs, entre d'altres coses, perquè no té competència real d'una altra televisió privada catalana i en català.

TVE va deixar de ser la televisió "nacional" no només amb el canvi de règim sinó, sobretot, amb l'aparició de les cadenes privades. Llavors va passar a ser exclusivament la televisió del govern, de manera que el PP va servir-se de les privades per a guanyar les eleccions. I quan hi va arribar, de la pública per a mantenir-s'hi. Per això l'abril de 2004 tothom tenia clar que l'Urdaci anava al carrer. Pot no agradar-nos ni ser el discurs políticament correcte, però és així.

A Catalunya, però, la situació és una altra: no existeixen televisions privades catalanes, amb entitat suficient, que donin la seva pròpia visió del país. I, per tant, TVC no pot deixar de ser la "televisió nacional de Catalunya", per a ser només la televisió "pública" que depén del govern o del Parlament.

El cas de Catalunya Ràdio ja és diferent. Ara existeix RAC 1, una gran cadena d'abast nacional i pensada per i per al públic català. I, de fet, Catalunya Ràdio només mantè allò de "la ràdio nacional de Catalunya" per una qüestió gairebé publicitària, però ja no ho és perquè existeix RAC 1 i, en menor mesura, la COM. De fet la COM, quan es va posar en marxa fa deu anys, estava pensada per això, per crear una gran cadena de ràdio que fes perdre el monopoli de Catalunya Ràdio entre el públic català i catalanoparlant i aconseguir, així, identificar Catalunya Ràdio com la "ràdio del govern", en aquell cas de Convergència i Unió.

Per tant, crec sincerament que TVC seguirà sent la "televisió nacional" mentre no tingui competència. Altra cosa és la pluralitat de la cadena en els informatius i en els espais d'opinió. Si el que volem és que TVC sigui una tele pública i plural i no del govern, com es pretén amb la nova llei de la Corpo, el que cal criticar és el seu suposat partidisme i la incapacitat per a reflectir una societat plural i un arc parlamentari també molt plural, com ha fet en Joan Ferran quan parla de definir un llenguatge i un llibre d'estil determinat.

El millor exemple del que hauria de ser TVC és el Polònia. Un programa incisiu però alhora plural, en el que tots queden bé o malament, cadascú amb els seus vicis i virtuts, jutjant a tothom per igual. El que hem de demanar, per tant, és més pluralitat. La pluralitat del Polònia.

I si pensem que hi ha professionals que no actuen amb criteris de pluralitat, doncs demanem als òrgans pertinents que els rellevin, però amb l'argument de la pluralitat, l'únic que és realment vàlid en un sistema que pretenem ens representi a tots, en la línia de la llei que hem aprovat, que impedeix que TVC es converteixi en la tele del govern.

Per tant, i resumint. TVC és i seguirà sent la "televisió nacional de Catalunya". I el que hem de fer és vetllar per a millorar la representativitat i la pluralitat de la televisió, triant professionals capaços d'oferir pluralitat en els informatius que dirigeixen. I, per altra banda, hem de ser capaços d'oferir idees i continguts diferents als que sovint encara són majoritaris. Però si no els produïm, i ho fem amb voluntat d'influir, no podem demanar que el Cuní o la Terribas ens convidin al seu programa... De fet, quan ho fem i ho demanem, ens hi conviden...

En fi, que en això -com en tantes altres coses- millor fets que paraules.

dijous, de novembre 22, 2007

La fractura educativa

Ahir es va presentar l'informe de la Fundació Jaume Bofill sobre l'Estat de l'Educació a Catalunya, i voldria destacar una de les dades més significatives. L'any 2000 el 68% dels joves entre 20 i 24 anys tenien estudis secundaris acabats. L'any 2005, només els havien finalitzat un 60% dels joves d'aquesta mateixa edat.

Generacionalment això vol dir que els nascuts entre 1976 i 1980 tenim un nivell de formació superior que els nascuts entre l'any 1981 i 1985. I és possible que, veient el grau d'abandó de la ESO dels darrers anys (és a dir, entre nois i noies nascuts entre 1986 i 1990), aquest percentatges encara seran superiors quan tornem a fer l'anàlisi l'any 2010.

Què vol dir això? Per mi una cosa molt senzilla. Els que tenim avui al voltant de trenta anys hem sentit a dir, mil i una vegades, als nostres professors d'institut, i des de ja fa anys (finals dels 90) que les generacions que venien després de nosaltres eren diferents i que la vida als instituts estava canviant molt. Uns canvis que es van començar a produir amb la implantació de la ESO. Nosaltres, els nascuts a finals dels 70, som els últims que vam fer l'EGB i després vam passar a BUP o a FP1.

La immensa majoria dels meus companys d'escola que van fer FP1 després van passar a FP2 i van acabar amb un títol que els hi va permetre entrar en condicions al mercat laboral. Molts d'aquests, però, si els haguéssin obligat a seguir estudiant fins als 16 anys les mateixes matèries que estudiaven als 14, no haguéssin acabat. Però en el nostre país vam confondre la universalitat educativa fins als 16 amb la unitat curricular. I de aquellos polvos vienen estos lodos.

Encara que rectifiquem ara, tinguem clar que no només hem perdut una part de la generació dels nascuts entre 1981 i 1985, (aquest 8% que vol dir, ni més ni menys, que més de 20.000 nois i noies) sinó que ja hem perdut una part encara més important de la generació dels nascuts entre 1986 i 1990 que durant aquests darrers anys no han acabat la ESO.

Ara només ens podem disposar a canviar les coses, com ja està fent el conseller Ernest Maragall i va fer abans el conseller Del Pozo, per tal de salvar els que ara hi són. És a dir, els nascuts a partir de 1990 i que estan cursant la ESO ara per tal d'evitar que deixin els estudis en el mateix nivell que la generació dels anys 80. Una generació que, en termes educatius, és ja la primera generació que ha patit els efectes negatius de la ESO, que lluny de donar més oportunitats n'ha acabat generant menys per aquells que més ho necessitaven.

Hi ha molta feina a fer. I tot comença amb la nova Llei d'Educació de Catalunya. Divendres passat el conseller Ernest Maragall va presentar unes bases, que caldrà desenvolupar. En el procés de debat, des de la Fundació hi posem el nostre gra de sorra amb una conferència del conseller el proper 13 de desembre per explicar les bases de la llei a una àmplia representació de la comunitat educativa. Esperem que sigui d'utilitat.

diumenge, de novembre 18, 2007

Perfil propi a Catalunya, capacitat d'influència a Espanya

En els darrer dies, arran de les declaracions del conseller Antoni Castells, i també de la consellera Montserrat Tura, ha aparegut un vell debat amb una nova denominació. El que abans era la reclamació del grup parlamentari propi ara s'ha convertit en la necessitat de tenir "perfil propi".

Ens cal tenir "perfil propi" a Catalunya? És clar que sí. De fet, ja el tenim. No només tenim perfil propi sinó que actuem amb plena autonomia, en tant que PSC, en el marc de la política catalana. Des de que som al Govern de la Generalitat, o fins i tot abans, des de l'any 2000, tenim més autonomia en relació al PSOE de la que mai havíem tingut abans. Fins al punt que, després de perdre unes eleccions, vam ser capaços de presidir un govern d'esquerres deixant a l'oposició al primer partit que, a més, podria ser un soci clau per al PSOE en el conjunt d'Espanya. En qualsevol federació del PSOE el mateix resultat hagués comportat no només la supeditació a l'estratègia de Ferraz sinó al sacrifici del propi candidat i secretari general (primer secretari, en el nostre cas).

Ens cal també tenir "perfil propi" a Espanya? No ho tinc tant clar. Necessitem "perfil propi" al Congrés dels Diputats? No, perquè això ens limitaria capacitat d'influència en el conjunt de l'acció política del PSOE. Necessitem "perfil propi" dins el PSOE? Sí, però per influir realment en la presa de decisions i no només per a fer el paper de qui sempre es queixa i es passa el dia demanant "qué hay de lo mío".

Què necessitem per tant? Manar dins el PSOE i dins el govern. No ens cal tenir "perfil propi" sinó aconseguir que el perfil del PSOE sigui cada cop més nostre, que no vol dir "més com el nostre", sinó senzillament "nostre". I per això ens cal ser capaços d'articular majories dins el PSOE, en aliança amb federacions que, com nosaltres, governin a les seves comunitats autònomes i vulguin donar un nou impuls, de caràcter federal, a l'Estat de les Autonomies.

diumenge, de novembre 11, 2007

El futur de Catalunya i el del PSC

Ahir vaig participar en la jornada organitzada per Òmnium Cultural per parlar sobre el futur de Catalunya. M'hi van convidar, cosa que agraeixo, i hi vaig anar, tot i que només a la tarda. A més, hi parlava l'Isidre Molas, que va fer una intervenció impecable considerant el públic a qui s'adreçava: Sobirania i Progrés, Plataforma pel Dret a Decidir, etc.

Més de 300 o 400 persones que es creuen que la independència és a tocar de dits i que posen d'exemple un professor universitari nord-americà o un intel·lectual argentí de classe mitjana per justificar que la nova immigració està adoptant la llengua catalana... Sort que els quatre responsables polítics presents (Molas, Rull, Simó i Herrera) van posar una mica de seny -tots!- i de realisme en les seves intervencions. Com a mínim, cap dels quatre va negar la major. És a dir, que en aquests moments no existeix una majoria social per la sobirania (tot i que alguns d'ells la vulguin assolir) i que cal comptar en què hi ha molts catalans que no es senten nacionalment catalans. L'Anna Simó fins i tot els hi va haver de recordar als presents que ells només representaven una part de la societat civil catalana i que, de fet, no eren pas majoritaris... alhora que els hi recomanava no viure en una "bombolla internàutica"...

La intervenció del Rull va ser força interessant. Va començar argumentant que les premisses del catalanisme històric avui ja no tenen sentit perquè aquella Espanya feble i endarrerida de fa cent anys és avui forta i democràtica i, per tant, capaç d'expressar una identitat atractiva també per als catalans. Llavors es va preguntar si es pot ser catalanista sense creure en la nació catalana. I va respondre que "sense nació, hi ha catalanitat, però no catalanisme". I després va fer una crida a guiar-se per la "viabilitat socio-política" del sobiranisme, i no només per la viabilitat política. Per això creuen que ara és hora de tornar a "fer país". Per a ells, la Casa Gran és una manera no de reunir als nacionalistes sinó d'incrementar la base política del catalanisme amb gent que avui no hi participa. I, en la seva darrera intervenció, va estar molt lúcid: "en molts barris es viu l'espanyolitat sense complexos perquè troben la identitat espanyola més atractiva que la catalana". Per tant, es va proposar actualitzar el discurs del catalanisme per fer-lo més atractiu per aquests sectors.

La intervenció inicial de l'Anna Simó va tenir poc interès, en la mesura que repetia la doctrina oficial de com "articular una majoria social suficient per la independència" fent que els catalans "percebin que els hi són negats drets socials per formar part d'Espanya" per tal de "generar una pressió que sigui insostenible per a l'Estat", tot preparant un "Pla per a la Desconnexió Paulatina" internacionalitzant l'economia catalana per fer-la menys dependent de l'espanyola. Una tasca ingent, hercúlea fins i tots, per al partit republicà, que va tenir una bona resposta per part del Rull "si Espanya dóna serveis de qualitat, ja no serem independentistes?"

L'Herrera va estar fluix tot i que l'argumentació era bona. Va argumentar que l'Estatut és una eina útil a desenvolupar però que no és el seu horitzó nacional, no és suficient. Llavors va fer una defensa del dret a l'autodeterminació, i de la necessitat d'exercir-lo, per seguidament argumentar que no s'ha de simplicar plantejant una tria entre Estat i Comunitat Autònoma, sinó que cal apostar per un Estat federal plurinacional com l'espai més adequat per a la nostra realitat nacional. Discurs impecable que va topar frontalment am l'audiència quan es va preguntar "Què és més difícil la reforma de la Constitució o la independència?". En la seva opinió, la independència. Per ell cal rebutjar el "fals model federalista del PSOE" i apostar per sumar els diversos sentiments federals que hi ha a Catalunya per tal de seguir avançant mantenint la unitat del poble de Catalunya: "Si vols anar sol aniràs més de pressa. Si vols anar acompanyat aniràs més lluny". L'argument va quedar més que clar quan en la seva intervenció final va afirmar "No vull la independència perquè no vull que un dia a la Feria de Abril canviïn les banderes andaluses per banderes espanyoles". L'audiència murmurava... com quan uns minuts abans va defensar el dret a vot dels immigrants...

I el Molas va fer de Molas, defensant la unitat d'acció del catalanisme per mantenir la unitat del poble de Catalunya "Cal pensar en el país sencer, en el país real" i recordant que el catalanisme només ha avançat quan hi ha hagut una amplíssima coincidència de la immensa majoria de forces polítiques. En la segona intervenció va pujar el to per recordar que només si el debat es planteja en el terreny de la política -i no en el dels principis- hi pot haver acord entre diferents sensibilitats del catalanisme; i per deixar clar que, en relació a la possible sentència negativa del TC "No trencarem la legalitat sinó que acatarem la legalitat existent, en compliment i defensa de l'Estat de Dret".

Tot i l'auditori, molt més radical que les forces polítiques i que la majoria de catalans, el debat va ser d'una gran utilitat. Les intervencions de tots quatre van ser d'una claredat meridiana. Va quedar molt clar on som i què vol cadascú. Feia temps que no sentia dir les coses pel seu nom. N'haurem de pendre nota per a seguir-hi treballant.

De moment nosaltres ja hem demanat més ministres i més pes a Moncloa. Com ja vaig apuntar fa més d'un any, el que hem de fer des del PSC és precisament això: demostrar que podem manar a Espanya per fer que la política espanyola evolucioni favorablement per als interessos de Catalunya i dels catalans. Fan falta més catalans als llocs de comandament (no només polític, sinó econòmic, mediàtic, esportiu...) Fa quinze anys la nòmina de catalans a Madrid era molt més llarga que ara. Doncs bé, ara toca tornar-la a ampliar. Hem de liderar el proper govern d'Espanya per poder liderar l'evolució de l'Espanya autonòmica, tal i com deia fa unes setmanes. És la nostra responsabilitat i hem d'estar a l'alçada.

dijous, de novembre 01, 2007

Els camins d'un bloc, com els de l'AVE, són inescrutables

Fa deu dies es va casar el meu cosí Gerard, de Tarragona, a Poblet. I una de les meves sorpreses va ser que tant ell com la seva germana, la Roser, llegien el meu bloc de tant en tant. Qui m'havia de dir que aquest bloc, suposadament polític, serviria per mantenir contacte virtual amb dos dels meus cosins? Aprofito també per saludar-los esperant que el viatge de noces per Cuba hagi sigut tota una experiència.

Però aquí no s'acaben les possibilitats del bloc. El mateix dia d'aquest casament, el 20 d'octubre, em deixava un comentari, des de Mèxic, la Carol Penadés, de qui no sabia res des de feia més de set anys. La Carol estudiava polítiques a l'Autonòma i la vaig enredar, juntament amb l'Ainhoa, la Gemma, la Lolita, i uns quants més, per formar part del 18 X 18, una plataforma de joves nascuts l'any 1980 que vam posar en marxa l'octubre de 1998 per fomentar l'adhesió dels joves a la Campanya Maragall.

I per acabar amb les coincidències de la setmana, dimarts vaig descobrir que el germà del Josep Maria Balcells havia estudiat amb el meu pare, també a Tarragona, a principis dels 50... Sabia que es coneixien, que ells són de l'Espluga Calba i el meu pare de Els Omellons, dos pobles de Les Garrigues separats per només 4 km, però no fins al punt que, en sentir el cognom "Aixalà" el Balcells pensés automáticament en aquell company d'escola del seu germà. És a dir, el meu pare. En fi, que els camins de la vida són absolutament inescrutables.

Com ho són els camins d'aquest AVE que no arriba, ni arribarà abans de l'Abril de l'any vinent. Ja ho va dir el President Montilla a principis d'any que ell no ho veia massa clar. I ben clar ho vam veure tots en adonar-nos que dos mesos abans de la suposada arribada de l'AVE a Sants encara estaven construint el túnel!!! Més valia dir les coses com són: que l'obra s'havia complicat, que no arribaríem en els terminis previstos, i que no calia forçar la màquina abans que la corda es trenqués... Però bé, com que després de la batalla tothom és general -que deia aquell- no seguiré per aquí.

Hauria sigut una decisió difícil, és cert, però pitjor ha sigut ara, que la crisi ha esquitxat el propi President Zapatero. Sort en tenim, que se'n ha sortit prou bé. Avui m'ha sorprès el meu pare, queixant-se de que tant CIU com ERC i IC havien sigut massa durs amb el Zapatero en el debat d'ahir al Congrés: Què volen, que torni a guanyar el PP?? I això ho diu un votant de CIU de tota la vida que escolta el Bassas cada matí... significatiu, si més no.

En tot cas, espero que tot plegat es resolgui positivament ben aviat, especialment per tots aquells que venen del Garraf i el Baix Llobregat a treballar a Barcelona, com la Gisela, analista de la Fundació, que cada dia va i ve de Vilanova i la Geltrú... un petit calvari diari que milers de persones suporten estoicament. A ells sí que els hi haurem de fer un monument...

diumenge, d’octubre 21, 2007

Maragall, Pasqual

La notícia ens va sorprendre, de forma inesperada, divendres a la tarda. Era un rumor que es convertia en certesa. La cara del Jaume, divendres al migdia, deia moltes coses, però jo encara no sabia quines. Va ser com una caiguda del cavall. No podia ser, però era. Després del cop, comences a recordar tots els moments viscuts en els darrers 10 anys, i els ulls ho noten.

El dia que el vaig conèixer, a la primavera del 97, a l'institut Joan Boscà, amb el Chakir, quan encara era alcalde però ja havia anunciat que ho deixava. Aquella carta escrita per animar-lo a que fos candidat a la Presidència de la Generalitat. Aquells dies d'octubre de l'any 98 en què vaig començar a fer campanya per ell, amb el Marc i amb la Ruth primer, i amb tants d'altres després, durant una llarga "campanya pel canvi". El 17 d'octubre del 99, quan vam fregar la victòria amb la punta dels dits... i aquell 16 de desembre del 2003, quan el somni es va fer realitat...

Jo, com tants d'altres, vaig entrar en política per treballar amb ell i per a ell. Per dur a terme un projecte. Per dibuixar un futur. Per fer realitat un somni. Durant aquests darrers anys, però, han passat moltes coses, potser massa coses, que ens han fet perdre la perspectiva. La vam començar a retrobar a finals de juny de l'any passat, quan va anunciar que no tornaria a ser candidat. I es va fer un buit. Ara el buit és encara més gran. Un buit estrany, que no sabem com omplir.

De fet, regna un silenci que ennuega. Enfrontats a la malaltia, les paraules sempre són sobreres. I em pregunto què faig intentant descriure el que ens passa. Em quedo amb l'article d'avui de l'Antoni Puigverd a La Vanguardia, posant l'accent en l'optimisme de la voluntat que sempre l'ha caracteritzat. Una voluntat de ferro, indomable, que li serà imprescindible d'ara en endavant.

Però hi afegeixo una imatge, preciosa, que publicava ahir El Periódico, i que ha penjat la Cris al seu bloc. I dos poemes, d'en Martí i Pol:

Aquesta espera d'ara té la força de l'aigua,
l'expectació del cos, tens abans de l'amor.
Llisquen dofins per la pell del record que s'encalma
i és com si, de sobte, s'haguessin deturat les marees.
Un carrer costerut i l'arc d'un cos que es vincla
per arrencar delicadament l'arrel de la memòria.
Tant no turmenta aquesta opacitat,
ni aquestes mans, ja gairebé translúcides
com els fulls d'algun llibre llegit moltes vegades.
A les boires d'estiu hi penjaràs els ulls,
perquè se' renti el fons de la mirada
i tinguis els ulls clars quan el sol torni a ser alt.

--------------

Cada matí, abans de sortir de casa teva,
renta't els ulls amb aigua destil·lada
i frega't les arrugues amb paper de vidre.
Com el peix que remunta tossudament el riu
afua el gest, que l'aigua no et deturi,
i aprèn-te bé el contorn de cada pedra.
Cada matí, abans de sortir de de casa teva,
glopeja vent per la finestra oberta,
mastega arrels d'herbes amargues,
perfuma't les aixelles amb llimones
i esmola't dents i ungles,
que, quan mudi la lluna
-i mudarà, company, d'això no en dubtis!-
no t'hagis d'aplicar pegats ni untures
per suportar l'impuls de les noves marees.

dilluns, d’octubre 01, 2007

Per a un nou impuls del socialisme català

Avui s'ha presentat en roda de premsa, després d'haver-se aprovat dissabte al Consell Nacional, el document "Per un nou impuls del socialisme català", impulsat per en Miquel Iceta, a partir del decàleg de propostes presentat al mes de febrer. Aquest document ha estat elaborat en gran part pel Grup de Reflexió Socialista (GRS) de la Fundació Rafael Campalans, impulsat pel propi Miquel Iceta ja fa més d'un any i que ha treballat en aquest document des del passat mes de juliol.

Ara s'obre un espai de debat a la web http://www.onzecongrespsc.cat/ en el que hi podeu contribuir. Però des d'aquí m'agradaria agrair la participació de tots aquells que han fet les seves aportacions i han contribuït al debat en les reunions del GRS de la Campalans:

Paco Aranda, Oriol Bartomeus, Meritxell Batet, Jaume Collboni, David Escudé, Víctor Francos, Sara Jaurrieta, Rocío Martínez-Sampere, Eulàlia Mas, Raúl Moreno, Xavi Paz, Ferran Pedret, Carles Prieto, Marcel Prunera, Carles Rivera, Joan Rodríguez, Àlex Sàez, Francesc Vallès, i Marcos Vidal.

Ara cal seguir treballant de cara al proper congrés per tal de construir el que dissabte al Consell Nacional vam anomenar "la socialdemocràcia catalana". Un partit d'àmplies fronteres capaç d'explicar a la societat, com deia en Miquel Iceta, cap a on anem, quins són els problemes que tenim, quins podem resoldre i quins encara no podem.

I per a fer-ho, hem de "sortir de l'armari", és a dir, pregonar sense embuts el que som i el que volem ser: el gran partit del centre-esquerra catalanista, plural i sense complexos identitaris.

divendres, de setembre 28, 2007

Órdago

Com segurament escriurà demà l'Enric Juliana, la política vasca torna a instal·lar-se en la lògica del mus amb l' "órdago" anunciat avui pel lehendakari Juan José Ibarretxe. Se'n parlarà molt i durant molts mesos i condicionarà plenament la campanya (i el resultat) de les eleccions generals del mes de març. La cosa es complica, i viurem uns mesos interessants.

Caldrà posicionar-se. No n'hi haurà prou en dir que el referèndum no és constitucional. El debat territorial torna a estar al centre del debat polític. I Euskadi segueix sent la peça que no encaixa en el trencaclosques hispànic.

El debat de política general català ha sigut revelador: tenim un president que vol canviar el paradigma de la relació entre Catalunya i Espanya i passar de l'enfrontament regular a l'acceptació que Catalunya és part integrant d'Espanya. Des d'aquí ens proposem, per tant, "Repensar Catalunya dins d'Espanya".

Però a Euskadi segueixen amb la lògica de l'enfrontament i caldrà tenir imaginació per superar aquesta prova.

El govern ha de moure fitxa. O ara, o després de les eleccions. Però ho haurà de fer. Si ho fa ara anirem a unes eleccions de clarificació entre dos models diferents per gestionar el conflicte territorial. Si espera a fer-ho després prendrà menys riscos, però potser li faltarà la legitimitat suficient per prendre les decisions que caldrà prendre.

divendres, de setembre 21, 2007

Fran Caamaño, un federalista espanyol

Aquest matí, en el seminari "Las reformas estatutarias y la articulación territorial del Estado" organitzat per l'Associació Espanyola de Lletrats Parlamentaris al Parlament de Catalunya, hem rebut una lliçó de federalisme espanyol, lúcid, ambiciós i realista alhora.

El protagonista ha sigut en Francisco Caamaño, gallec, secretari d'Estat de Relacions amb les Corts, catedràtic de Dret Constitucional, i durant molts anys lletrat del Tribunal Constitucional. Com l'ha definit el lletrat del Parlament d'Andalusia, Javier Terrón, "un excelente bisturí de la microcirurgía constitucional".

Caamaño ha començat amb una metàfora citant a Karl Schmitt: "La tierra firme es pura costa vista desde el mar, y un país entero puede ser un simple despojo del océano". I ell, ha dit, ens ha volgut oferir una visió de marí de la realitat espanyola, amb els ulls dels que contrueixen el dret marítim (el que permet la navegació) i no el dret terrestre (inmòvil i conservador).

Ha seguit citant articles d'Estatuts que establien que els poders de l'Estatut emanen del poble, i que no impliquen renunciar als drets històrics que els hi puguin correspondre. Articles que definien les competències exclusives, i afirmaven que el dret propi (autonòmic) era preferent als altres. Articles que establien comissions bilaterals de cooperació...

I llavors ha donat el cop d'efecte: tots aquells articles pertanyien als Estatuts de la Rioja, les Illes Balears, i de l'Aragó dels anys 1982 i 1983. I, de fet, les comissions bilaterals es van establir per llei l'any 1999 quan era ministre d'Administracions Públiques el senyor Mariano Rajoy Brey.

"Qué le ha pasado a esta tierra para que lo que era Constitucional en 1982 y 1983 no lo sea ahora?" - s'ha preguntat.

I ha donat una resposta ben curiosa: la reforma dels Estatuts va agafar per sorpresa als propis partits polítics d'àmbit estatal. Les reformes per primera vegada han sigut producte dels Parlaments Autonòmics i no dels dos grans partits i de les seves direccions "nacionals" a Madrid.
Els partits es troben amb la sorpresa que no poden controlar als seus propis partits a les Comunistats Autònomes i no ho encaixen gens bé.

Caamaño ha defensat les actuals reformes, des de les inversions a Catalunya del 18.8% del PIB fins al traspàs de la Conca del Guadalquivir (que passa per Andalusia en un 92%), com un autèntic federalista espanyol, que reconeix la capacitat política de les Comunitats per autogovernar-se plenament sense per això veure perillar la unitat d'Espanya.

En Caamaño ha parlat clar: "Yo creo que España es un Estado Federal porque tiene todas las características de un Estado Federal", i ha apostat per un govern central que lluny de buscar conflictes entre les comunitats exerceixi d'àrbitre entre elles en els conflictes que es puguin generar. És així com -diu ell- guanyaria legitimitat. Però per això abans caldria reformar el Senat, com ell mateix reconeix, per tal que les comunitats puguin negociar entre elles.

Francisco Caamaño creu en España, i creu que l'autogovern de les autonomies´-el federalisme a l'espanyola- és el millor model. El problema que tenim a Catalunya és que la majoria de la opinió publicada ni creu en España ni en el federalisme a l'espanyola.

Nosaltre sí que hi creiem. I a més creiem que Catalunya està definint el nou model territorial, i que ha marcat l'agenda dels darrers tres anys. Però els catalans, lluny de sentir-se'n orgullosos, diuen voler una altra cosa. No saben què, però una altra cosa, diferent a això que estem construint i que hem proposat nosaltres mateixos.

Catalunya té por de liderar Espanya. No vol liderar-la. Fins i tot diria que li ve gran Espanya. De fet, fins i tot hi ha gent que vol anar per lliure, però sense estar disposada a pagar el preu i assumir el sacrifici que això comportaria.

Aquest és un país que vol i dol. I així no anem enlloc. O ens posem en marxa i assumim el que som, o acceptem que som i serem part d'Espanya i el que ens convé és liderar-la (com de fet, fem sense creure'ns-ho), o no ens en sortirem mai.

dissabte, de setembre 15, 2007

Josu Jon Imaz i Josep Antoni Duran

Aquesta setmana ens ha sorprès la notícia de la retirada de Josu Jon Imaz de la primera línia política per desacords amb la ponència política del PNB de cara al proper congrés. Una ponència que, segons sembla, dóna suport a la idea de celebrar un referèndum sobre el futur polític del País Basc al marge de si ETA deixa o no les armes.

Només he escoltat l'Imaz en directe una vegada, fa uns mesos, al Fòrum Nueva Economía, i em va impressionar. Va ser presentat per l'Artur Mas i li va donar deu mil voltes. Va començar parlant en un català més que correcte de la necessitat de crear projectes ambiciosos i de futur per a nacions com la catalana i la basca que evitin l'enfrontament amb Espanya. Va parlar de l'eix de l'Ebre, de les relacions amb Bordeus i el sud de França, de la necessitat d'impulsar les empreses pròpies a fer-se fortes a Europa (com Iberdrola amb Scottish Power) i no obsessionar-nos amb el mercat espanyol.

Aquesta setmana ja va ser a Barcelona en motiu de l'11 de setembre i avui hi ha tornat per participar a l'Escola d'Estiu de Convergència Democràtica. I davant dels sectors sobiranistes de CDC no ha pogut ser més clar: "hem d'apostar per la cooperació amb Espanya, perquè des de l'enfrontament, perdem".

Aviso para navegantes, que diuen. Avís per a tots aquells que avui parlen de sobiranisme i demanen un referèndum per al 2014.

Un altre que tampoc no ho veu clar tot això és en Josep Antoni Duran Lleida, que després de llançar diversos globos sonda les darreres setmanes, avui ha dit ben clar que no vol ser candidat de CIU a qualsevol preu. Duran serà el protagonista de la segona renúncia més sonada d'aquest inici de curs polític?

Al juliol, ja vaig comentar que amb la dimissió de Piqué al PP, s'obria una nova possibilitat per a formar una opció de centre-dreta catalanista al marge del creixent sobiranisme de Convergència Democràtica. No cal descartar, doncs, que Unió, amb el Duran al capdavant, vagi per lliure a les properes eleccions generals, i que tingui el suport extern d'en Piqué i de destacats sectors de la societat civil que aposten per un catalanisme moderat, equidistant de l'espanyolisme del PP i del sobiranisme de determinats sectors nacionalistes.

En fi, que serà un curs interessant. Més, fins i tot, del que es podia esperar.

diumenge, de setembre 09, 2007

Catalanisme o Sobiranisme?

En les darreres setmanes sembla que quasi tothom s'apunta a refundar el catalanisme. Però aquest és de debò el debat que ens pertoca fer? El debat és un altre. El debat és entre catalanisme i sobiranisme. És a dir, entre els que optem per la defensa de Catalunya i dels catalans en el conjunt d'Espanya (és això el que sempre ha sigut el catalanisme) i els que opten per la sobirania, és a dir, per marxar d'Espanya.

Dins del catalanisme sempre hi haurà diferències ideològiques importants, però aquells que s'hi identifiquen marcaran distàncies tant amb aquells que no reconeixen el fet nacional català -el PP- com aquells que volen la independència, com ara ERC.

Avui sembla que només hi hagin dos partits plenament catalanistes a Catalunya: el PSC i Unió Democràtica. CDC no sap encara el que vol ser. Hi ha un sector important que es decanta pel sobiranisme, i ara en Mas es proposa per refundar el catalanisme (que no s'equivoqui ningú, això és una maniobra contra el sector sobiranista). És a dir, avui CDC és un partit ideològicament dividit.

Per tant, el que ens estem jugant no és el lideratge del catalanisme sinó la victòria o derrota del sobiranisme. Aquest és l'autèntic debat dels propers anys.

I atenció amb el referèndum del 2014. No hem de defugir el debat. Com deia l'altre dia en Miquel Iceta, "si Catalunya no és independent és perquè els catalans no ho volen". Això és el que cal demostrar, amb fets i amb paraules.

divendres, de setembre 07, 2007

Canvis...

Aquesta setmana la Fundació ha canviat de seu i, per tant, aquest blog canvia de nom.

Ens hem traslladat després de més de deu anys a Via Laietana, 38, primer a l'entresòl i després al principal.

Ara ens podeu trobar al carrer Trafalgar número 12, al costat de la Plaça Urquinaona i, per tant, ben a prop d'on èrem fins ara. Una oficina semblant a l'anterior, en un edifici antic, però amb més llum, amb espais més amplis, totalment reformada, i amb un toc de color verd.

Us hi esperem, doncs.

dimecres, de setembre 05, 2007

26 dies a Iran


M'ha costat, però m'he decidit a escriure. Ho faig avui, 10 dies després d'haver tornat, amb certa perspectiva, però sota el mateix síndrome d'Stendhal que ens va afectar -a la Núria i a mi- durant gairebé 4 setmanes. Des de les muntanyes del nord, a la regió fronterera amb Azerbadjan, fins a la fortalesa de Rayén, de camí cap a la frontera amb el Pakistan, i a 150 km de la ciutat devastada de Bam, passant per les grans ciutats de l'imperi Persa (Yazd, Shiraz, Kashan i, evidentment, Esfahan).

Iran és un país absolutament espectacular. Ens ho havien dit aquells que ja hi havien anat, com en Josep Maria Cortina (pare de la Clara) amb qui aquest vespre hem descobert que havíem tingut el mateix guia, però aquestes setmanes hem tingut la sort de descobrir-ho, de viure-ho, en primera persona, amb un grup de gent (13+1) amb qui hem compartit estones entranyables que de ben segur recordarem.

Amb ells, i especialment amb ell, l'Ali Reza Jawaleri, fill d'una família de joiers d'origen jueu convertida a l'Islam des de fa dècades, hem descobert una cultura mil·lenària, que ha donat a la literatura universal grans poetes com l'Omar Jayyam, que al segle X, escrivia: "Si te has emborrachado de vino, Jayyam, goza; / si estás con una hermosa como el tulipán, goza; si todo en este mundo dejará de existir, / tú, supón que no existes; y ya que existes, goza."

Vetllades de poesia i música, a Kerman i a Esfahan, però sobretot al Caravanserai Zein-o-din, a 60km de Yazd, enmig del desert, per on van passar i aturar-se durant segles les caravanes que venien de l'Orient camí d'Arabia, Turquia i Europa. Allà, dalt del terrat, sota el cel més estel·lat que hagués vist mai, l'Alireza, guitarra espanyola en ristre, va acompanyar el "fandanguillo pérsico" escrit per l'Eduardo, periodista de la televisió local de Cádiz. Un dels grans moments del viatge: "Iran / velo de oriente cautivo / mar de aguas ardientes / mil y una noche de encantos / Persia de mis amores..."

Com el que es va produir setmanes abans a Kandovan, un poble excavat a la roca, a prop de Tabriz, als peus de la muntanya on la llegenda situa els Jardins de l'Edèn, o dalt de les muntanyes que envolten el llac Neur, amb un grup de famílies nòmades que hi estableixen les seves "yurtes" durant els mesos d'estiu. Muntanyes de més de tres mil metres a on et costa respirar si no hi estàs acostumat, i que avancen en formació, en paral·lel, fins arribar al mar Caspi.

Però més enllà dels paisatges muntanyencs i desèrtics, d'Iran ens ha impressionat la seva arquitectura i la seva gent. Aquí s'hi poden trobar, sens dubte, les millors mesquites del món. Les més fines i ornamentades, les més senzilles alhora, les més ben conservades... I a Esfahan, es pot contemplar la que segurament és la cúpula més bella del món: la que corona la Mesquita del Sheik Lotollah, a la gran Plaça de l'Imam, un gran caravanserai convertit en el centre de la que llavors era la capital de l'Imperi.

I és que l'Iran era, i continua essent, un gran imperi. Es nota, es viu, en la immensitat del seu territori i en la diversitat de la seva gent (turcs, afgans, àrabs...) I per això torna a tenir voluntat de ser líder regional. És una voluntat que no s'improvisa, que ve de lluny, de quan els viatgers francesos quedaven astorats davant el luxe d'Esfahan, vint segles després que Alexandre es sorprengués -i destruís després- amb la bella perfecció de Persèpolis, la ciutat de Darios.

Hi ha un "savoir vivre" de la seva gent que transmet una determinada manera de viure i entendre la vida. Una manera de viure que converteix el riu Zayandeh amb el Sena al seu pas per Paris, i el pont Sio Seh, en un enorme Pont des Arts. A la llera del riu la gent hi va amb la parella o amb la família, a passar la tarda de dijous o tot el divendres, amb les seves catifes, el te i el menjar. Ambient idíl·lic, de nens jugant i parelles dient-se amb els ulls tot el que no es poden dir -en públic- amb les mans.

Perquè, això sí, a l'Iran les parelles no es poden agafar ni besar pel carrer i les dones han de portar vel, i màniga llarga, i un vestit que el hi arribi pràcticament al genoll si és que porten pantalons. I als parcs, al vespre, hi ha policia que controla, tot i que tothom fa de més i de menys (sin confundir la libertad con el libertinaje, això sí, que deia aquell...). No hi ha bars ni discoteques, i els joves fan vida als parcs públis o en festes privades. Però la vida flueix, i les dones tenen més drets reals que en la majoria de països musulmans (possibilitats d'estudiar, de treballar... ) tot i que el tradicionalisme -més que no pas conservadorisme- ofega.

I la vida social també flueix, entre el Cafè Naderi on es reuneixen els progres de Teherán, fins als Bazars on els negocis funcionen més enllà del control governamental. Però hi ha un tap. El tap dels mullahs i ayatollahs. El tap de la tradició. El tap d'aquests octogenaris que controlen el Consell dels Guardians de la Revolució, d'aquests militars que controlen les carreteres i les entrades i sortides de les ciutats, i d'aquest president que ha suposat una clara involució respecte el període anterior.

Ara bé, el canvi només vindrà de dalt. Com a Espanya. Només un canvi en el guia suprem quan mori l'Ali Jamenei, amb l'elecció d'algú com en Khatami (ayatollah i descendent del profeta), podrà modificar la realitat política del país. Tot i que potser ja és massa tard i no hi ha res a fer. Quan tot just havíem tornat, el president Sarkozy amenaçava de bombardejar Iran si desenvolupaven la bomba nuclear, i una setmana després el president Ahmadineyad reconeixia que ja tenen 3.000 centrifugadores que els hi permetran enriquir l'urani.

Alea jacta est? No ho sé, ja ho veurem, però sembla que les coses aniran a pitjor. Si hi van, un bombardeig suposaria no només un terrible desastre humà sinó una irreparable pèrdua històrica i artística.

De moment, i en aquest temps d'espera, podem dir que hem tingut el privilegi de visitar un país sorprenent, enormement atractiu, i altament recomanable. Un país de gent agraïda, contenta de veure turistes occidentals que han superat tots els prejudicis i han decidit viatjar a un dels tres països de l'Eix del Mal. Una gent que et saluda pel carrer, et preguntad'on ets i es sorprèn constantment de la teva visita. Una gent que sap viure més enllà del règim que l'oprimeix i que busca, infructuosament, vies de sortida.

En 26 dies a l'Iran hem après molt, i ens hem enamorat del país, de la gent, de la seva llengua i lilteratura, de la civilització que han mantingut al llarg de 26 segles. Ens hem enamorat i, tot i saber que mai més serà com la primera vegada, tenim clar que hi volem tornar. De moment, però, només somiarem amb el soroll de l'aigua de cristall que baixa pels canals que vorejen els carrers de les ciutats i que brolla de les fonts dels jardins-oasi del desert. Una aigua que és font de vida i d'esperança en un demà diferent, més lliure i més feliç.

diumenge, de juliol 29, 2007

Vacances...

He passat el juliol sense escriure, si bé hi havia força coses a dir. En tornar de vacances en parlarem. Parlarem de l'habitatge i d'unes hipoteques que no paren de pujar (i ja es comencen a embargar pisos... o, com a mínim, a taxar-los per poder-los embargar després...). Si seguim així els pisos de lloguer que s'han de fer no seran només per aquells que no poden accedir a un habitatge sinó pels que l'han perdut, quan la hipoteca ha passat de 1000 a 1.300 o 1.400, i no poden seguir pagant...

Parlarem també d'immigració, d'identitat i de pluralisme religiós, i d'aquestes mesquites que s'han de fer i ningú no sap on... algun dia haurem d'explicar que en la nostra societat d'avui hi han d'haver petits temples musulmans i evangelistes a molts barris de la mateixa manera que avui cada barri té el seu temple catòlic. I haurem de parlar de com construïm una nova identitat compartida, una nova identitat-pr0jecte.

I, finalment, haurem de parlar del nostre projecte, dels nostres valors, del futur del socialisme a casa nostra, com en parlen els socialistes dels altres països europeus, com podeu veure en el darrer butlletí de la fundació.

Molta feina a fer a partir del setembre. Però, de moment, toquen vacances.

divendres, de juliol 20, 2007

L'hora de Duran i Piqué

La divisió en la majoria de partits catalans, excepte en el PSC i IC-V, és tal que, en aquests moments, tot sembla possible. Als problemes entre Mas i Duran per una banda, i en Carod i en Puigcercós de l'altra, (i això per no parlar de la crisi a Ciutadans), s'hi afegeix ara la crisi al PP. Josep Piqué abandona després de ser desautoritzat, un cop més, no només per la direcció "nacional", sinó per bona part de la seva executiva.

Què farà ara en Piqué? Diu que deixa la política, però estic convençut que en Duran Lleida no deixarà passar l'oportunitat de fer-li una proposta. No crec que tinguin el coratge suficient, però us imagineu una candidatura al Congrés dels Diputats encapçalada pel tàndem Duran-Piqué? Una candidatura feta en base a Unió Democràtica i als defenestrats del PP de Catalunya que competiria directament amb Convergència i el PP? Seria una gran oportunitat per a reconstruir un nou centre-dreta catalanista no sobiranista.

És política-ficció, ho sé, però només de pensar-hi... vaja, que la cosa està molt i molt interessant. I encara ens queden moltes coses per veure d'aquí a unes eleccions generals que, com insisteix en Juliana, es decidiran a Catalunya.

divendres, de juny 29, 2007

Sobirania o Autonomia?

Ahir el secretari general d'ERC, Joan Puigcercós, va fer una conferència que pot representar un punt i a part en l'estratègia del seu partit i en la clarificació dels projectes de futur per al nostre país. Sota el títol "Una majoria social per la sobirania", Puigcercós va parlar de la necessitat d'un "embat" de Catalunya a Espanya que es podria iniciar amb una gran manifestació de catalans a Madrid. Per a fer què?-em pregunto jo-, per a demanar què?.

Però Puigcercós va anar més enllà, fins a plantejar obertament la necessitat de "nacionalitzar" el milió de nous catalans sense tenir por d'obrir una "guerra lingüística".

Mentre llegia la notícia aquest matí no em podia creure que haguéssim arribat ja a aquest punt. A un punt on es comença a fer necessari aplicar de forma sistemàtica una nova "política de la claredat". Si ERC defensa obertament la necessitat d'enfrontament amb Espanya i amb aquells que no es volen deixar "nacionalitzar", nosaltres haurem de dir més alt -i sense complexos- que el nostre projecte és l'autonomia dins d'Espanya en el marc d'un Estat que, per molt federal que sigui, no qüestioni la unitat.

El nostre projecte de "nació catalana" no qüestiona la "nació espanyola". És més, defensa la inclusió de Catalunya com a nació en la "nació de nacions" espanyola. Alhora que accepta la doble identificació nacional, catalana i espanyola, de molts (potser la majoria) de ciutadans de Catalunya.

Per tant, caldrà començar a plantejar els debats de forma clara: Sobirania o Autonomia (de la nació catalana) / Independència o Federalisme (de l'Estat que ens és propi, és a dir, la Generalitat).

Nosaltres estem per l'autonomia federal, i no pel sobiranisme independentista. Ho hem de dir més clar i posar en contradicció als que no es posicionen.

diumenge, de juny 17, 2007

Una nova llei electoral

Hem tornat a obrir el debat de la llei electoral i penso que hi hem de jugar fort. He de començar dient que no estic gens d'acord amb la proposta del grup d'experts que ha començat a circular aquests dies. Han fet una opció "ni carn ni peix". Converteixen les vegueries en circunscripció sense millorar la representativitat dels territoris, ans al contrari. Si la circumscripció és la vegueria, s'hauria d'apostar per un sistema de repartiment més proporcional a la població del que es proposa. En fi, que no sembla que la proposta serveixi per arreglar gran cosa.

Jo segueixo sent partidari de votar bona part dels diputats en circumscripció uninominal, seguint la proposició de nova llei electoral presentada pel grup socialista el gener de 2003.

En aquell moment proposàvem un diputat per comarca (fins un total de 41) més un diputat elegit pels catalans a l'exterior. La resta de diputats s'havien d'elegir en una llista única nacional. Ara bé, era el resultat global el que decidia l'adjucació d'escons als diferents partits. D'aquesta adjudicació, se'n restarien els diputats ja elegits de forma directa a nivell territorial, i la resta es repartirien segons l'ordre de la llista nacional.

És a dir, si a un partit li tocaven 40 diputats i n'havia obtingut 20 per elecció directa, els altres 20 serien els 20 primers de la seva llista nacional.

El sistema respectava una proporcionalitat escrupulosa, tot garantint la representativitat de tots els territoris.

Segueixo pensant que és un bon sistema, tot i que caldria anar més enllà, augmentant els diputats elegits de forma directa en les tres comarques més poblades del país. Tant el Baix Llobregat com el Vallès Occidental podrien escollir dos -o fins i tot tres- diputats: Baix Llobregat Nord i Baix Llobregat Sud, Vallès Occidental-Oest (Terrassa), i Vallès Occidental-Est (Sabadell), per exemple.

L'Hospitalet podria elegir el seu propi diputat, el Barcelonés-Nord (Badalona, Sta.Coloma i St Adrià), el seu. Per la seva banda, cada districte de Barcelona podria elegir el seu diputat.

Aquest sistema, que comportaria elegir 54 o 56 diputats de forma directa, encara en deixaria 80 a elegir per llista nacional i generaria no només una major proximitat a l'electorat, sinó més competitivitat en cada una de les eleccions. Una competitivitat que no només fomentaria la participació, sinó que forçaria a aquests més de 50 diputats a tenir una acció política pròpia per tal de guanyar-se l'escó. De retruc, el sistema també afavoriria la competitivitat interna dins els partits: tothom s'hauria de guanyar el lloc, com si fos un alcalde.

Encara és d'hora per decidir-ho, però penso que cal apostar fermament per un sistema d'aquestes característiques, més obert i competitiu. Estic convençut que hi guanyaríem tots. A més, un sistema d'aquestes característiques canviaria les regles del joc.

No és evident, per exemple, que CIU guanyés el diputat pel Gironés o per les Garrigues encara que fins ara hagi sigut sempre la llista més votada en aquestes dues comarques. Tot dependria dels candidats dels altres partits. Si es presentés el Joaquim Nadal o la Marina Geli per obtenir l'escó del Gironés, o l'alcade d'ERC de les Borges Blanques per aconseguir l'escó de les Garrigues, probablement tindrien possibilitat de guanyar l'escó per al seu partit. I el mateix podria passar, al Vallés Occidental-Est (imagineu-vos un duel Bustos-Recoder), o a un districte de Barcelona entre dirigents reconeguts dels diferents partits.

L'elecció tindria més emoció, fomentaria la participació i, a més, obligaria a cadascú assumir una part de les responsabilitats en els bons o mals resultats del seu partit.

dissabte, de juny 09, 2007

Un projecte per a la majoria

Seguint amb la reflexió iniciada ja fa uns mesos i renovada fa un parell de dies per Miquel Iceta al seu blog, avui penjo una reflexió que vaig escriure fa tres anys, quan s'estava preparant l'anterior congrés del partit, i que llavors en Miquel Iceta va publicar al seu blog. Du per títol "Un partit per a la majoria", i em sembla que és del tot vigent. Ara bé, cal contextualitzar els comentaris...

UN PROJECTE PER A LA MAJORIA

La conclusió més clara que podem treure del darrer cicle electoral és que la nostra principal assignatura pendent és, encara, ser capaços de guanyar clarament, i sense discussió, les eleccions al Parlament de Catalunya.

Durant 25 anys els catalans han fet confiança en el PSC per governar els principals ajuntaments del país. Tot i el retrocés experimentat a les municipals de l'any passat, cal no oblidar que durant aquests 25 anys hem tingut alts i baixos i que els resultats de 1999 van ser excepcionals. Ens vam quedar amb 'només' 15 regidors a Barcelona, però el 1995, amb el Pasqual, en vam treure 16... el mateix es podria dir d'altres ciutats on el 1999 vam treure una majoria absoluta aclaparadora i el 2003 vam tornar a uns resultats més propis de 1991 o 1995.

També durant 25 anys, els catalans ens han fet confiança per governar Espanya. Amb més o menys distància de vot, sempre hem guanyat obtenint entre un milió cent i un milió i mig de vots. I durant els últims 17 anys hem guanyat també totes les eleccions europees.

La qüestió central segueix essent, per tant, com guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya, com convertir-nos en el partit que millor representa els interessos de Catalunya i dels catalans, que és el que es juga en les eleccions al Parlament. Evidentment, ara tenim l’avantatge de governar Catalunya des del Govern de la Generalitat, però amb el Govern no n'hi ha prou. El nostre discurs ha de ser el discurs central del país, i ara no ho és. Tenim tres anys per aconseguir que ho sigui. Però per aconseguir-ho, hem de ser capaços de fer el nostre discurs, no identificant-lo sempre amb el del Govern Tripartit. La gent votarà partits i no al govern. Cal cultura del tripartit, però també cultura de PSC. Aquest és el repte.

No ens podem enlluernar pels resultats de les europees. Són bons, ens indiquen que tenim una sòlida base electoral. Però no ens enganyem. Són fruit, també, d'una abstenció diferencial. Només una dada: a Cornellà va votar el 42% de l'electorat (per sobre la mitjana catalana). A Berga va votar el 37% (per sota la mitjana). Normalment la participació és més alta a comarques que a l'àrea metropolitana. Aquesta vegada ha sigut a l'inrevés. Hem d'aconseguir que la participació a l'àrea metropolitana segueixi sent forta en comparació a les altres comarques.

No cal dir que la implantació arreu del país és important. Però la força del PSC a Barcelona i la seva àrea metropolitana no es pot deixar escapar com a les últimes eleccions al Parlament, quan vam perdre desenes de milers de vots a Barcelona, a Hospitalet, a Sta. Coloma, a Cornellà... Necessitem treure 40 diputats a Barcelona, i no 29 com a les darreres eleccions. Amb 40 diputats a Barcelona guanyaríem clarament les eleccions. Aquest ha de ser l'objectiu.

No hem d'oblidar que al mes de Novembre en alguns districtes de Barcelona, com Gràcia o Les Corts, ERC ens arribava a disputar el segon lloc. ERC prendrà nota de l'ensopegada d'aquestes europees i apostarà per la moderació per tal de tenir opcions l'any 2007. No s'arriscarà a seguir jugant al radicalisme quan els aires ja no van per aquí. Per tant, hi ha molta feina per fer a tots els nivells. Hem de consolidar el vot com a "partit central de l'esquerra catalanista".

Volem ser "el partit de la majoria", i ho direm al proper Congrés, però abans hem de tenir, "un projecte per a la majoria". Tenim tres anys per anar concretant el projecte i per anar-hi sumant gent. I això és feina del partit, però també és feina dels consellers, i del President, i també del Ministre.

Hem d'anar a buscar a la gent i els hi hem d'oferir un projecte per Catalunya. Una Catalunya que s'ha de repensar, que ha de veure quin és el seu pes en la nova Espanya i que s'hi ha de comprometre. S'ha acabat anar a Madrid a influir. No hi hem d'anar. Hi hem de ser. No hi hem d'influir. Hi hem de manar. Aquest és un dels aspectes esencials del projecte. Definir un projecte per Catalunya dins l'Espanya Federal.

Però per construir l'Espanya Federal abans hem de ser i actuar com Espanyols Federalistes i no només com a Catalans Federalistes. Amb tot el que això comporta. Aquest és un debat tancat en el nostre país. Però que algun dia s'haurà d'obrir.

El divorci es remunta a la crisi política oberta a Espanya després de 1898 i s’accentua durant la dictadura franquista, però després de 25 anys de democràcia, segueix tenint sentit marcar constantment les distàncies amb Espanya? Encara avui seguim entenent l'autonomia política més com a independència del poder central que com a participació autònoma en el projecte comú. Tot això ho hem de repensar, com hem de repensar també la qüestió del Grup Parlamentari propi, si realment ens interessa i per què.

Hem de definir què volem ser de grans. Quina Catalunya volem i en quina Espanya. Els d'ERC ho tenen molt clar i els hem de posar en evidència. No hem de tenir por a fer-ho. Al contrari. El debat, un dia o altre serà: independència o federalisme. I nosaltres haurem de ser capaços d'explicar i defensar el federalisme com a peça central del catalanisme.

En aquest projecte hi hem de saber sumar una nova generació. El PSC té un dèficit de militants de menys de 40 anys. Avui només representen el 22% del total, davant el 50% dels que tenen entre 40 i 60 anys i el 28% de majors de 60. Només si som capaços de sumar aquesta nova generació al nostre partit, podrem garantir la continuïtat del projecte del PSC com el primer partit de Catalunya, com el partit de la majoria.

dilluns, de juny 04, 2007

ERC i les majories polítiques

Aquesta setmana hem vist com en Jordi Portabella decidia no entrar al govern de l'Ajuntament de Barcelona. És a dir, que el nou govern de la ciutat només tindrà el suport explícit de PSC i Iniciativa, 18 regidors en total. I se suposa que ERC donarà suport puntualment en funció de pactes i negociacions.

Per començar, Portabella ha apuntat que potser vota afirmativament en l'elecció de l'alcalde Hereu "per donar estabilitat". Curiós. Primer, desestabilitza. Després, es proposa donar estabilitat. Ja ho deien els antincs. Primer, crea un problema. Després, ofereix una solució. I seràs considerat el salvador.

Ara bé, aquesta decisió d'ERC, que ha creat un cert daltabaix intern i que amenaça en anar més enllà si els del Reagrupament aprofiten l'ocasió per forçar un Congrés Extraordinari, ens posa sobre la taula, un cop més, el tema de les majories polítiques.

Com a partit hem fet una aposta des de fa ja uns quants anys pel pacte tripartit. Fent-ho així, fins i tot quan no ens calia com després de les municipals de 1999, hem creat una nova dinàmica a la política catalana. Hem aconseguit que l'eix principal de les eleccions hagi deixat de ser l'eix nacional, i que les majories polítiques es construeixin en base a l'eix dreta-esquerra.

Aquest és, sens dubte, el principal èxit polític del PSC en els darrers 7 anys, des de la creació de la candidatura conjunta al Senat l'any 2000 fins a l'acord de l'Entesa que ha fet president a José Montilla, passant pel primer govern "catalanista i d'esquerres" de Pasqual Maragall.

És una estratègia de fons, aplicada amb consciència i determinació, tot i les evolucions del mapa electoral, caracteritzades pel descens de CIU i PSC i l'ascens d'ERC i Iniciativa. Està clar que els pactes tripartits de fa 7 anys quan ERC tenia 12 diputats al Parlament i Iniciativa en tenia 5, no són els mateixos que ara, però les conseqüències sí que són les mateixes.

Aquesta lògica de governs d'esquerres ha provocat, però, la lògica reacció dels dos partits conservadors, que s'estan adonant que només si s'uneixen podran vèncer un dia a les esquerres. Una reflexió que costa molt d'acceptar en el si de Convergència, però que és inevitable, donada la solidesa del pacte d'esquerres. I això és el que mostren els resultats electorals, a Barcelona (22-18), a Badalona (15-12), o a Tarragona (15-12), entre molts altres llocs.

Ara bé, aquesta lògica dreta-esquerra xoca frontalment amb allò que havien defensat històricament els nacionalistes: el Pacte Nacional. Ja sabeu allò de CIU+ERC=CATALUNYA, una pintada que va aparèixer a molts llocs de Catalunya el novembre de 2003. El Pacte Nacional, però, no només no suma a l'àrea metropolitana de Barcelona sinó que ni tant sols ho fa a d'altres grans ciutats com Girona, Tarragona o Lleida.

Per tant, si el Pacte Nacional no suma a la majoria de municipis, i al Parlament de Catalunya ERC opta clarament pel pacte d'esquerres des de fa dues legislatures, què els hi queda als nacionalistes? Esperar i veure?

És en aquest context que cal entendre la pujada de temperatura a les files d'ERC. A molts els hi costa acceptar que la lògica de la política catalana ha canviat. Ara bé, en Carod ho té molt clar. L'entrevista que li va fer el Cuní divendres va ser reveladora, sobretot quan es va referir al candidat d'ERC a Vic i al "classisme ètnic" de determinats sectors de la societat catalana, que va quedar perfectament retratat quan el Francesc Homs va referir-se al seu nivell de "montillesc" per amagar el seu pèssim domini de la llengua castellana.

Si ERC segueix en la línia de Carod-Rovira, quedarà definitivament clar que el paradigma de la política catalana ha canviat. I des del PSC la nostra feina és seguir consolidant el nou paradigma a tot arreu on això sigui possible.

dilluns, de maig 28, 2007

Entre el triomf conjuntural i els problemes estructurals

Dissabte feia unes prediccions de participació bastant encertades... excepte en el cas de la ciutat de Barcelona. A Badalona el 46%, a l'Hospitalet el 46%, a Santa Coloma el 45%, a Terrassa el 44, a Sabadell el 48... De fet, només a Cornellà hem superat el 50% de participació. I a Barcelona, el 49.6...

Ara bé, hem guanyat. Hem mantingut 14 escons a la capital (en el marge de la forquilla 14-16 prevista) i hem tornat a arrasar a l'àrea metropolitana (17 a l'Hospitalet i Santa Coloma, i 16 a Cornellà amb percentatges superiors al 50%...), hem obtingut uns bons resultats a Sabadell i Terrassa, hem guanyat a Cerdanyola... però tot amb participacions del 44, 45, 46, 48%. És a dir, guanyem sí, arrasem, també, perquè tenim bons candidats i equips de govern, cert, però també perquè no tenim oposició.

A on tenim oposició, com a Badalona, el resultat és molt més ajustat: 9 a 7. Tenim el coixí del tripartit que ens salva quan això passa, però la lògica imparable de la confrontació dreta-esquerra seguirà avançant de manera imparable amb noves aliances CIU-PP que seguiran utilitzant els temes de la inseguretat i la por a la immigració. Badalona n'és l'exemple. I cal prendre'n nota.

També cal prendre nota -positiva- de l'èxit de l'estil Corbacho, proper i directe, que afronta els problemes sense embuts. Cal parlar dels problemes que tenen les nostres ciutats i no només de reptes i d'oportunitats... I adreçar-nos a la nostra base social, no a l'antiga, sinó a la nova. Encongeix el cor veure gent gran, i molt gran, amb dificultats per a caminar, com venen a votar-nos. Però per sota els 40 tenim un buit. I entre els 40 i els 70 tenim l'electorat una mica cansat. L'1 de novembre ja vam tenir un avís i ara el tornem a tenir.

És un tema metropolità. A Girona, a Lleida, i a Tarragona, les participacions es mantenen per sobre el 60%, en la mitjana espanyola gairebé, i amb bons resultats per a nosaltres. Però a l'àrea metropolitana la participació cau massa, tot i que nosaltres guanyem de carrer. I això és un tema preocupant.

El més preocupant, però, és el que ha pasast a la ciutat de Barcelona. Hem tingut un gran candidat que és i serà un gran alcalde, hem fet una bona campanya electoral i hem assolit els objectius marcats (mínim 14 regidors), però només hem aconseguit 182.000 vots. Només 10.000 més que l'1 de novembre. Si comparem el resultat amb l'obtigut l'any 99, amb una participació del 51%, és sagnant: llavors vam aconseguir més de 310.000 vots.

Què ha canviat? La ciutat, la societat. Ha canviat la realitat, han canviat els problemes. Tenim un bon alcalde, jove, amb empenta, que connecta amb la gent... però tenim un problema estructural. La ciutat ha canviat, la gent té nous problemes i no percep que els estem resolent, tot i que ho intentem.

Nosaltres seguim transformant els barris, fent rambles noves, obrint nous espais, construint desenes d'equipaments culturals, esportius i de lleure... hem fet una gran inversió els darrers deu anys... però la gent no ho valora prou. La gent pensa que això és el que ens toca fer i que, en canvi, no resolem els problemes que hi ha a sobre la plaça, a sobre la rambla o al voltant de l'equipament...

Hi ha una part de l'electorat que ha perdut la confiança. Amb nosaltres, però també amb els altres partits, i esperialment amb IC-V i ERC. Els resultats de Barcelona en són una mostra. Si comptem la participació del 49.5% i li restem els vots en blanc (més de 25.000), els 23.000 de Ciutadans i els gairebé vint mil dels altres petits partits, ens queda que només 550.000 barcelonins, el 45% dels ciutadans de Barcelona, confia amb un dels cinc principals partits. Això és poc, molt poc.

Especialment preocupant és el vot en blanc. L'1 de novembre va arribar al 2% i ja ens semblava molt. Ara, a Barcelona, hem arribat a superar el 4% (a Gràcia arriba al 5% gairebé). Un vot de protesta compromesa, no abstencionista, que va creixent.

Hem guanyat, sí, i ens n'hem de felicitar, perquè no era evident. Tenim un alcalde que ho ha donat tot en aquesta campanya i hem d'estar orgullosos d'ell. Hem obtingut un nou triomf a la ciutat després de 28 anys al govern... però tenim a sota una crisi estructural que hem de pal·liar. No pot ser que a Tarragona, a Girona o a Lleida voti més del 60% de l'electorat i a la Barcelona metropolitana no arribem al 50%. Ens ho hem de fer mirar i hi hem de posar remei.

dissabte, de maig 26, 2007

Votants i abstencionistes



Intentaré fer un exercici una mica agosarat en un dia de reflexió: parlar de l'abstenció. Tot sembla indicar que demà tindrem una participació molt baixa, fins i tot històricament baixa, i l'haurem de comparar amb eleccions anteriors. Jo ho intentaré fer ara.


Les municipals de 1999 van registrar la participació més baixa en unes eleccions a Catalunya. Llavors la participació a Barcelona va ser de tot just un 51% però a l'Hospitalet, Badalona, Santa Coloma i Terrassa va baixar per sota la barrera psicològica del 50%, i es va situar entre el 47 i el 49%.
L'any 2003, en canvi, la participació es va recuperar arreu. Un 59% a Barcelona, 58% a Cornellà, 57% a Sabadell i Terrassa, 55% a l'Hospitalet, 52% a Badalona i Santa Coloma... De fet, a les eleccions al Parlament de Catalunya d'aquell any, encara va pujar més: fins al 66% a Barcelona, el 59% a l'Hospitalet i Terrassa, i superant el 60% a Sabadell i a Cornellà. Un cert èxit de participació.


A les eleccions al Parlament de 2006, en canvi, la participació va caure en picat. Fins al 60% a Barcelona, el 57% a Cornellà, el 56% a Sabadell, el 52% a l'Hospitalet i a Terrassa... arribant a situar-se per sota el 50% a Badalona i Santa Coloma: 48 i 46% respectivament.


La pregunta, doncs, és què passarà demà. Si seguim la lògica que en tots els darrers cicles electorals hi ha hagut una participació menor a les municipals que a les autonòmiques (dada a considerar i a reflexionar per tots aquells que encara sostenen que les eleccions catalanes són percebudes com a llunyanes per una part de l'electorat), en les eleccions de demà la participació serà entre 2 i 7 punts inferior (segons el municipi) en relació a les eleccions del passat 1 de novembre.


Això voldria dir que a Barcelona en cap cas superaríem el 53% (de fet per molts això seria tot un èxit), a l'Hospitalet ens quedaríem al 48%, a Badalona podríem caure fins al 45% i a Santa Coloma fins al 44%. A Sabadell un 51%, a Terrassa un 50%, i a Cornellà -l'excepció- un 55%. Uns resultats molt semblants, o inferiors, als de les municipals de 1999.


Què passaria, però, si baixéssim de la barrera del 50% a Barcelona? O fins i tot en el conjunt de Catalunya? Aquesta és la gran pregunta de cara a l'elecció de demà. Sembla que tots els electorats estan molt desmobilitzats i alguns, com el de CIU, semblen francament derrotats. Hi poden haver, per tant, grans sorpreses. Haurem de mirar què passa, doncs, en cada un d'aquests 7 municipis per tal d'extreure'n les lliçons pertinents.


Ara bé, passi el que passi, el que sí que podem dir ja avui és que en Jordi Hereu ha fet una campanya espectacular. L'he anat seguint aquestes darreres setmanes i ha anat in crescendo fins al punt que al míting de la Mar Bella de dijous passat va fer una intervenció absolutament excepcional. Segur d'ell mateix, amb força, amb ganes, parlant de tots els temes (locals i nacionals) emocionant-se i resultant alhora fort i convincent. Quan es va referir a "aquella nit de novembre i aquell matí de desembre" de l'any 2000, quan era regidor de Les Corts, per carregar contra l'utilització del terrorisme per part del PP, va arribar a un nivell d'autenticitat desconegut.


Passi el que passi demà, en aquesta campanya ha nascut un líder del socialisme català que està cridat a protagonitzar grans moments de futur del nostre partit.

Un president per a Europa

http://www.youtube.com/watch?v=P6Cu9187tCY

Feia dies que el volia penjar i no ho havia fet. Fa gairebé tres setmanes que el va penjar i segueixo pensant el mateix. Tony Blair vol ser el nou president de la Unió. I jo penso que seria un candidat ideal. La Unió necessita un president fort, que pugui agafar el telèfon i trucar a qualsevol president, també al dels Estats Units. Un president amb capacitat d'acció pròpia, amb agenda pròpia. I Tony Blair ho seria. Segueixo pensant que tot i l'error de la guerra d'Iraq segueix tenint moltes coses a dir. Quants presidents o primers ministres són capaços d'adreçar-se a tot un poble que no és el seu, en aquest cas el francès, en la seva llengua? Molt pocs. I això és el que necessitem. Ell ho farà. El juny de 2005, després del fracàs dels referèndums francès i holandès ja ho va demostrar en un brillant discurs al Parlament Europeu. Però després van venir els atemptats de Londres, i l'empenta que volia donar al projecte europeu es va frustrar. Ara pot tenir una altra oportunitat i espero que tots plegats la sàpiguen aprofitar.

dilluns, de maig 07, 2007

L'impossible victoire




Si la del 2002 va ser "L'impossible défaite", l'elecció de 2007 ha sigut "L'impossible victoire". No ha pogut ser. Tots ho sabíem però calia veure quina era la magnitud de la victòria de Sarkozy. El més important, però, és que ella continua. Ara el que li cal és fer-se amb el partit. No n'hi ha prou amb ser candidata a la presidència, cal que sigui primera secretària del partit. Ara és l'hora de renovar-lo per tal d'afrontar una nova elecció d'aquí a cinc anys amb garanties. El socialisme francès necessita un partit més ampli i més cohesionat i per fer-ho Ségolène ha de fer un pas endavant.

Ahir ja el va fer. Tot estava pensat. Va intervenir a les 20:05, només conèixer els sondejos, per marcar l'agenda de la nit a can PS. Per dir que això només és el començament i que està preparada per seguir liderant l'esquerra francesa. Sort que ho va fer, perquè al plató de France 2, l'esperava Dominque Strauss-Kahn amb una intervenció absolutament indigna a les 20:10 o 20:15 "C'est une très grande défaite" van ser les seves primeres paraules. Va recordar que era la tercera consecutiva i que l'elecció s'havia perdut a la primera volta per la incapacitat d'atreure a l'electorat centrista. Carregava contra la Ségolène i es declarava "prêt" a assumir el repte del lideratge del PS. Absolutament indigne en una nit electoral. El Fabius, mitja hora més tard, va estar molt més elegant. Primer les legislatives, i després ja veurem - va apuntar.

El PS necessita anar cohesionat a les legislatives per evitar una derrota massa severa. I el DSK s'ha desautoritzat a si mateix amb la intervenció d'ahir. La Ségolène, però, va saber reaccionar. Se'n va anar caminant, entre la multitud, a la seu del PS, rue Solférino. I va pujar al terrat per saludar i parlar als militants i simpatitzants. Un gest de força: "le parti c'est à moi". Ella és, indiscutiblament, la nova reina de Solférino, encara que molts no ho vulguin veure. I al seu costat, al terrat, hi havia el David Assouline, membre de l'executiva nacional del PS, i convidat per la Fundació al seminari que vam organitzar al mes de gener. Un dels homes forts del nou PS ségoleniste.

Hi ha molta feina a fer, però la pot fer. Encara té 53 anys et elle est "dans la force de l'âge".

dimecres, d’abril 25, 2007

Una oportunitat perduda?

Aquest migdia François Bayrou ha declarat que no donarà suport ni a Nicolas Sarkozy ni a Ségolène Royal a la segona volta de les presidencials. Perd l'oportunitat de ser decisiu en l'elecció presidencial i ja no ho podrà ser en les legislatives, per molt que creï un nou partit: el partit demòcrata, un nom que sembla que s'hagi posat de moda... A les legislatives els francesos donaran la majoria al president elegit el 6 de maig i no hi haurà lloc per un tercer partit. El sistema majoritari francès ho dificulta. El tercer només ho pot ser com apèndix d'un dels grans. Si Sarkozy guanya, arrasarà a les legislatives. Si va guanyar l'UMP de Chirac fa cinc anys, com no ha de guanyar l'UMP de Sarkozy ara?

Bayrou, per tant, ha perdut una gran oportunitat. I l'ha perdut per no ser capaç d'arriscar. En política cal saber arriscar en el moment oportú, i Bayrou no n'ha sabut. Ni Sarkozy ni Ségolène Royal comptaran amb ell en el futur si guanyen, perquè no els hi haurà d0nat suport. I si a un dels dos en algun moment els interessa recuperar-lo per reforçar una posició feble, no hem d'oblidar que un primer ministre francès dura menys en el càrrec que un ministre espanyol: en més de trenta anys, cap primer ministre ha durat més de tres anys en el càrrec, a excepció de Lionel Jospin.

Per tant, la única opció de futur per Bayrou era apostar per Ségolène Royal. Arriscar-se i forçar-la a comptar amb ell amb l'objectiu de pactar un repartiment d'escons a les legislatives. Amb un gran grup parlamentari que condicionés la nova majoria sí que hagués pogut condicionar la política de la presidenta socialista com a primer ministre. Però no s'ha atrevit. I tots dos en sortiran perdent.

dilluns, d’abril 23, 2007

Un triomf de la renovació a França

França ha passat pàgina. Amb els resultats d'ahir França inicia el que hauria de ser un camí cap a la normalització política, reduint l'espai electoral dels extrems i apostant per dues alternatives fortes amb vocació de govern.

Des de fa més de 25 anys tots els governs han perdut les eleccions. Sempre s'ha votat contra el govern, com un vot de càstig. I s'ha votat de forma fragmentada, excessivament fragmentada. La dreta republicana va anar perdent vots progressivament cap a la dreta nacional. I l'esquerra socialista cap a l'extrema esquerra i d'altres opcions minoritàries.

El 21 d'abril de 2002 això es va portar a l'extrem. En aquella elecció, l'extrema dreta va aconseguir un 20% dels vots, sis milions. I les esquerres a l'esquerra dels socialistes, un altre 20%, més de sis milions. La fragmentació va arribar al paroxisme, en una elecció que fins a deu candidats, deu!, van superar el milió de vots. (Després de Chirac, Le Pen i Jospin, 1.9 per Bayrou, 1.6 per Arlette, 1.5 per Chevenement i Noël Mamère, 1.2 per Besancenot i St Josse, 1.1 per Alain Madelain...)

Ahir, en canvi, només cinc candidats van superar la barrera del milió (Sarkozy 11.3, Royal 9.4, Bayrou 6.7, Le Pen 3.8, Besancenot 1.5). I això en un context d'augment de la participació i del vot global en gairebé 8 milions (28.5 milions l'any 2002, 36.4 el 2007). Però el que és més important: tant Sarkozy com Royal han gairebé doblat els vots absoluts de Chirac i Jospin l'any 2002, i Le Pen ha perdut un milió de vots. Sarkozy i Royal se situen en el nivell de vot d'una opció de govern, entorn als deu milions. Un nivell necessari per construir un projecte de país des d'una sòlida base electoral.

Ara és l'hora, doncs, de construir les alternatives. L'alternativa de dretes és ben clara, al voltant de la UMP i del seu líder indiscutible Nicolas Sarkozy, que ha aconseguit fer una nova síntesi entre dreta nacional i dreta republicana, amb l'objectiu de convertir la UMP en el gran partit de la dreta francesa, a l'estil del Partit Popular espanyol.

L'alternativa d'esquerres, en canvi, encara s'ha de construir. Ségolène Royal n'és la líder natural després d'aconseguir el millor resultat d'un socialista a la primera volta des dels temps de François Mitterrand. Però hi ha molta feina a fer. Necessita més de vuit o nou milions de vots, i per aconseguir-los haurà de mirar tant a l'esquerra com al centre. A la seva esquerra només hi ha uns quatre milons de vots, i molt fragmentats. Al centre, en canvi, hi ha l'electorat Bayrou. Si Ségolène Royal vol governar França ho haurà de fer des del centre-esquerra i reconstruint l'espai al voltant d'un nou PS. Si no ho fa, i deixa que Bayrou es reincorpori a la nova majoria governamental al voltant de Sarkozy, l'esquerra francesa iniciarà una llarga travessia del desert. Esperem que no sigui així.

diumenge, d’abril 15, 2007

Nihil humani alienum a me est

Des del primer discurs de Jordi Hereu com alcalde de Barcelona, em va cridar l'atenció una frase que utilitzava sovint: "res del que els hi passa als ciutadans de Barcelona m'és aliè". Em va cridar l'atenció perquè em resultava familiar. Em recordava una llatinada apresa de la meva professora de llatí de l'Institut Joan Boscà, la Teresa, que deia: "Nihil humani alienum a me est". Res del que és humà m'és aliè. Era una sentència profundament humanista. Tot el que és humà, tot el que afecta als homes (i a les dones) m'és propi, ho sento com a propi.

Em va sobtar aquesta referència a la locució llatina clàssica perquè no és gaire comú en els temps que corren aquest tipus de cites. Però avui ho he entès tot.

Avui celebràvem l'inici de la campanya d'en Jordi Hereu per ser elegit alcalde de Barcelona a les eleccions municipals del 27 de maig. Missa de 12 al poliesportiu de l'Illa, a Les Corts, el seu barri, del que va ser gerent i regidor. Missa de 12 amb un sermó inicial clàssic, d'en Joan Ferran, primer secretari que aviat deixarà de ser-ho (i no serà gens fàcil trobar-l'hi un bon substitut, sobretot si seguim el seu consell de que no ha de ser regidor). I a l'homilia li ha seguit un prec gairebé (per no dir pregària, que és el que tocaria a la missa) d'un to molt diferent al que estem acostumats en un míting polític. Un to moral i, en alguns moments, gairebé espiritual. Era un artista -com l'han presentat-, un poeta -en dirien uns altres-, un humanista, en definitiva: en Ton, o Antón (no sóc capaç de recordar el cognom, que comença per B).

Un humanista que ha parlat d'en Jordi Hereu com un gran humanista també. I, per fer-ho, també ha citat als clàssics. Els grecs, en aquest cas: "Tota ciutat té els governants que es mereix". I ell, ens ha dit, creu que els ciutadans de Barcelona es mereixen tenir un alcalde com en Jordi Hereu. Ens ho mereixem. La ciutat bé s'ho mereix.

En acabar el Ton, ha parlat l'alcalde, en Jordi. Avui se'l veia feliç i content. Content de tenir tota la família reunida amb ell, content de poder representar el seu partit, feliç de la trajectòria que l'ha dut des del Col·legi St Gregori, i després de fer empresarials per desig de la seva mare, a ser el candidat del Partit dels Socialistes de Catalunya a l'alcaldia de Barcelona. Tots tenim la nostra història i avui alguns hem descobert una mica més quina és la història personal del nostre candidat: un humanista, un reformista, de Les Corts, que vol seguir transformant la ciutat pensant en els homes (i les dones) que hi viuen.

dissabte, de març 24, 2007

Sortint de la boira

En els darrers mesos s'ha utilitzat sovint la metàfora de la boira per descriure la situació actual de la política catalana, per la seva indefinició i manca de perspectives -deien alguns. En una conferència d'ESADE de fa unes setmanes l'expresident Pujol també la va utilitzar, tot parlant de lideratge, per donar pistes del que ha de fer el líder d'un grup quan tot pujant una muntanya es troba amb boira espessa i es veu obligat a aturar-se.

Pujol deia que en una circumstància així t'has d'aturar i donar moral a la tropa, tot esperant que la boira "escampi", o bé decidir que segueixes fent camí amb pas lent i cautela. En aquest segon cas, és necessari que el líder no vagi davant sinó darrere, acompanyant el grup, donant-li confiança, ajudant als que els hi costa més avançar... un estil de lideratge que em fa pensar en l'actual govern de la Generalitat, i en el seu president molt en particular. Quan et trobes enmig d'aquesta boira provocada per la condensació del debat polític espanyol, el que cal fer és seguir avançant sense fer massa soroll i donant confiança al personal, i no donant moral a la tropa amb arengues i recursos d'inconstitucionalitat, prometent futurs impossibles en cims inabastables.

Això ho ha vist molt clar l'anomenada societat civil catalana, que aquest dijous va fer un coup de force a l'audiori d'IESE per reclamar una gestió local de l'aeroport de El Prat que permeti dotar-nos de millors connexions internacionals. El món de l'empresa, per primer cop en molt de temps, es torna a sentir fort. No vol deixar-se arrossegar pel derrotisme ni creu en els que parlen d'una nova etapa de decadència. Catalunya i Barcelona han tornat a mostrar la seva fortalesa, i ho han fet a l'ampara d'un govern que saben que els defensa. Sense fer soroll, però treballant dia a dia per fer possible que el país aconsegueixi gestionar de forma directa les principals infrastructures.

Catalunya és conscient de les seves potencialitats, i també de les seves limitacions. La societat civil catalana sap que no podem competir amb Madrid en tot. Però com va dir en Pedro Nueno, altres aeroports com el de Boston o el de Munic demostren que es pot tenir un bon aeroport amb bones connexions tot i ser a prop d'un gran aeroport internacional com el JFK de Nova York, Frankfurt o, en el nostre cas, Barajas. Només demanem que ens deixin gestionar-lo per aconseguir-ho. Aquest ha de ser el nostre model. Barcelona no té un país de més de 40 milions de persones darrere com té Madrid, ni la posició privilegiada en relació a l'Amèrica Llatina que té Madrid, però podem convertir-nos en un pol de comunicacions potent lligat a una economia forta i dinàmica que inverteixi en innovació i noves tecnologies.

Utilitzant un símil nord-americà, podríem dir que Catalunya és molt més que el Québec però mai serà com l'estat de Nova York. Hem d'aspirar, doncs, a ser Massachussets, que no tindrà mai un aeroport com el JFK ni un centre de negocis com Wall Street, però té Harvard i el MIT, i un bon nombre de grans empreses que donen la fortalesa necessària a la seva economia. Aquest ha de ser el nostre model per anar sortint de la boira.

dimecres, de febrer 21, 2007

Una nova identitat-projecte per Barcelona

Avui el diari El Pais em publica aquest article sobre la necessitat de construir un nova identitat-projecte per Barcelona en base a les noves realitats socials.


Una identidad-proyecto para Barcelona

ALBERT AIXALÀ I BLANCH 21/02/2007

Desde hace unos años Barcelona está en un proceso de renovación de su proyecto de ciudad. Un proyecto que dé un nuevo sentido a la política municipal y al eficiente trabajo del equipo de gobierno. Un proyecto que no sólo sea de ciudad, sino para la ciudad y para sus ciudadanos. Un proyecto próximo y ambicioso a la vez, global y local.

Un proyecto que debe dar respuestas a una ciudad que ha cambiado mucho en muy poco tiempo. Tanto que, como apuntaba hace unas semanas Jordi Borja (EL PAÍS, 31 de enero), algunos ciudadanos empiezan a sentir un cierto desapego hacia su ciudad. Una sensación que en ocasiones deriva hacia una sentimiento de pérdida, como el que brillantemente narró Josep Maria Benet i Jornet en su última puesta en escena, Salamandra.
Con todo, la ciudad está más viva que nunca. Una ciudad que batega, como dice el Ayuntamiento. Una ciudad donde conviven, junto a los barceloneses de toda la vida, más de 260.000 residentes extranjeros, comunitarios y no comunitarios, y unos cuantos millones de turistas que nos visitan durante todos los meses del año. ¿Cómo resolver entonces, la ecuación? ¿Cómo evitar que algunos sientan que están perdiendo la ciudad, y otros crean que la ciudad no los integra?

En primer lugar, asumiendo la nueva realidad. No podemos seguir siendo lo mismo que éramos hace 10 años porque no somos los mismos. Barcelona, como el resto de ciudades de este país, debe repensarse, y crear un orgullo de ciudad sobre cimientos nuevos. Toda política no sólo debe ser ambiciosa, sino tener un profundo anclaje en la realidad, de modo que hay que reconocer que hoy las recetas de los años ochenta y noventa ya no nos sirven. Ha llegado el momento de construir una nueva identidad ciudadana, una identidad-proyecto, como la definiría el sociólogo Manuel Castells.

Castells acuñó este concepto hace ya más de 10 años como respuesta a la identidad de resistencia característica de muchos movimientos sociales, culturales y religiosos de muy diversa índole. Identidades de resistencia construidas, de forma excluyente y no inclusiva, en base a elementos culturales o religiosos. Ante el peligro de generalización de estas identidades de resistencia, en el marco de sociedades con una creciente diversidad cultural, étnica y religiosa, Castells proponía la creación de identidades-proyecto.

Hoy, en Barcelona, como en otras grandes ciudades, tenemos el riesgo de que surjan estas identidades de resistencia. Un riesgo que es necesario combatir no sólo con políticas sociales ambiciosas, sino también con políticas culturales integradoras. Y para ello necesitamos empezar a hablar abiertamente de los cambios permanentes que nos traen estos nuevos 260.000 ciudadanos de Barcelona. Y empezar a dar a la identidad (sea nacional, lingüística, cultural o religiosa) la importancia que tiene en las sociedades actuales, caracterizadas por la diversidad. Debemos entender que no habrá integración si no hay reconocimiento de la diversidad cultural, pero también religiosa: diversidad de espacios de culto, y diversidad de manifestaciones religiosas en el espacio público.

Para gestionar esta realidad, en Barcelona ha llegado la hora de construir un nuevo proyecto de ciudad. De dotar a todos los barceloneses, sea cual sea su origen, de una identidad-proyecto, "aquella que se construye en la práctica cuando una colectividad se moviliza en torno a un proyecto compartido", en palabras de Manuel Castells. Sin esta identidad compartida, sin este proyecto común, no hay política más allá de las políticas.

Éste es el gran reto del alcalde Jordi Hereu: dar sentido a la nueva realidad ciudadana, escribir el relato que nos identifique con la ciudad. Y para ello debe contar con una nueva generación, la suya, la de los que nacieron en los años sesenta y setenta, capaz ya de pensar la Barcelona que quiere dejar a sus hijos en el año 2020. Pero contando también con los nuevos barceloneses, porque la futura clase media de Barcelona y las clases populares que seguirán dando vida a esta ciudad están ahí, entre los que hace poco que han llegado. Ellos son parte fundamental de esta identidad-proyecto que debe ser Barcelona, y no los podemos perder. Tenemos una gran oportunidad y no la podemos desaprovechar.

Albert Aixalà i Blanch es director de la Fundació Rafael Campalans.

divendres, de febrer 09, 2007

Canviar i dirigir els canvis

L'article d'avui a El Pais del nostre viceprimer secretari és de lectura obligada. En primer lloc, perquè assenyala les mancances: "la política de sentit", de la què parla en Raimon Obiols, la "manca de relat" que diem altres, un relat que unifiqui i ens identifiqui, un relat que doni sentit a la gestió, un projecte -en definitiva- que ens doni identitat. En segon lloc, perquè apunta les solucions: més participació i més debat. Hem d'escriure més, hem de debatre més, per millorar el projecte. I en tercer lloc, perquè no perd de vista l'objectiu final: un partit capaç de tranformar la realitat i de governar els propis canvis, de canviar al ritme de la societat per tal de dirigir els canvis polítics, econòmics i socials.

'Escudella barrejada'
MIQUEL ICETA 09/02/2007

El penúltimo día de enero Josep Ramoneda publicaba un artículo en EL PAÍS en el que utilizaba la metáfora de una "sopa fría" para referirse a la imagen que proyecta el Gobierno de Entesa sobre la ciudadanía. La cosa venía a cuento pues, según nos refería el propio Ramoneda, en un encuentro reciente con el presidente José Montilla, la tardanza en empezar a cenar enfrió la sopa. Admitía Josep que tras una etapa de la que salimos todos muy escaldados bien se agradecía una sopa fría, aun advirtiéndonos de que tarde o temprano hará falta algo más caliente.

Supongo que también podemos achacar a una política fría alguna responsabilidad sobre la elevada abstención electoral en las pasadas elecciones al Parlament. Lejos de culpabilizar a los y las abstencionistas, conviene reflexionar sobre las causas de la abstención. No tanto sobre la ínfima abstención técnica ni sobre el libérrimo afán de abstenerse, sino sobre aquellas causas que han alejado a gentes diversas de la participación política por falta de motivación suficiente, pero que podrían volver a votar en el futuro si se les diesen motivos suficientes para hacerlo. Y para ello la sopa no sólo debe estar caliente, sino que debe mejorar su sabor y adaptarse a nuevos gustos. Porque, en efecto, los problemas de las sopas no son sólo los relativos a la temperatura a la que se consumen. A veces les falta sal, en otras ocasiones les sobra. A veces echa uno de menos algunos tropezones, crujientes picatostes o el placer de degustar texturas distintas en lugar de consumir purés de sabor indeterminado.

En Cataluña tenemos grandes tradiciones de sopa. Mi favorita es la escudella barrejada. Buen caldo, pero con verduras y carnes bien visibles y comestibles. Cada tropezón con su personalidad, con su sabor, con su textura. Juntos, revueltos, aportando todos su parte nutritiva a la sopa, pero sabiendo qué se come y decidiendo incluso en qué orden. Hasta el punto de poder renunciar a masticar la gallina o la acelga aun aceptando, de buen gusto, su aportación al conjunto. Partiendo, claro está, de un buen caldo, fundamento imprescindible de una buena sopa.
Coincido con Raimon Obiols en que una buena política es una "política de sentido"; es decir, una política que proporcione una lógica explicativa a lo que se hace, que señale un objetivo que alcanzar y dibuje un camino de reformas para conseguirlo. Creo, en efecto, que la desafección política se combate con más política, con mejor política, huyendo de discursos huecos y de actitudes más propias del avestruz que esconde la cabeza ante contratiempos, novedades o acontecimientos inesperados.

Debemos reconocer que los partidos políticos tienden a veces al puré indeterminado. Intentando gustar a todo el mundo, producen en algunos momentos mezclas insípidas y uniformes en las que es difícil encontrar el gusto de lo auténtico y lo diverso, como también es cierto que en determinados momentos se producen sonadas excepciones. Las primarias del PSOE sobre el candidato a la presidencia del Gobierno que ganó Josep Borrell representaron el momento más estimulante y más dinámico en la vida partidaria del conjunto de las fuerzas políticas en los últimos 10 años. Lo hemos vuelto a ver ahora con el proceso de primarias para la elección de Ségolène Royal como candidata de los socialistas franceses y el amplio debate participativo que ha abierto. De estas y otras experiencias concretas se deduce una conclusión rotunda: más participación y más debate político favorecen la conexión entre la política y la ciudadanía y reconcilian a los electores con los partidos.

El puré uniformador de la política hueca ha desorientado también a veces a la izquierda, pues cuando ésta se limita a una mera gestión administrativa, abandona la tarea de gobernar en el sentido profundo de la expresión y se aleja de la energía que la alimenta: utopía, debate y participación. Esos son los ingredientes de una política caliente. Ulrick Beck, en su defensa de una "izquierda cosmopolita", dice que "la izquierda que vive encerrada en su ciudadela", sea desde el proteccionismo del Estado o desde su réplica reformadora liberal, no ha comprendido que "la renuncia abierta a la utopía es un cheque en blanco al abandono de la política por parte de la propia política. Sólo quien es capaz de entusiasmarse gana apoyos y conquista el poder". Y de eso se trata, de vertebrar una mayoría social para impulsar reformas que, guiadas por los valores que inspiran nuestro proyecto, sirvan para construir una sociedad más justa.

El PSC ha desarrollado desde 1978 un proyecto exitoso. No sólo consiguió la unidad socialista, sino que se convirtió en el primer partido catalán de izquierdas. Y lo hizo precisamente partiendo de unos principios meridianamente claros: unidad civil, atajando de raíz los intentos de dividir a los catalanes en función de su lugar de nacimiento o lengua materna; catalanismo, federalismo y justicia social. El presidente Montilla, al proponer un ambicioso programa de catalanismo social, no ha hecho sino actualizar y abrir al futuro el proyecto fundacional del PSC. El acierto de nuestras propuestas nos hizo mayoritarios a escala municipal y ha acabado por llevarnos a ser la fuerza mayoritaria del Gobierno de Cataluña en las dos últimas legislaturas. Nuestro proyecto federal ha supuesto un impulso decisivo al autogobierno de Cataluña en las determinantes citas de la Constitución de 1978, el Estatut de 1979 y el Estatut de 2006, y ha sido una contribución fundamental a las etapas de gobierno progresista en España en los periodos 1982-1996 y de 2004 hasta hoy. La permanente vigencia del proyecto del PSC ha requerido un esfuerzo constante de renovación. Si se reflexiona sobre nuestra reciente evolución electoral, ese esfuerzo de renovación debe mantenerse e incrementarse pues en democracia los proyectos políticos no viven de la sopa boba.

Los socialistas catalanes estamos comprometidos a reflexionar a fondo sobre nuestro proyecto, nuestras propuestas, y también sobre la necesidad de ampliarlo a más gente, a nuevos protagonistas. Se trata de modernizar nuestro discurso, agenda y lenguaje. De repensar nuestro relato político, que ha de ser capaz de proporcionar claves para entender lo que pasa, para señalar los objetivos sociales que queremos alcanzar y las reformas necesarias para conseguirlos. Un relato inteligible capaz de proponer un horizonte ilusionante. Se trata de hablar de nuestra organización, de hacerla más abierta, más acogedora, más participativa, más eficaz. De reflexionar sobre nuestros instrumentos para hacer política, sobre cómo mejorar nuestra capacidad para conectar con la sociedad, con el electorado socialista más tradicional -atendiendo también a su evolución-, con los jóvenes y con los sectores más dinámicos. No se trata sólo de "caras nuevas". Se trata de practicar una política de proximidad, capaz de escuchar, entender y atender la evolución de la sociedad. Capaz de impulsar el progreso económico, la justicia social, la libertad y la responsabilidad individual, la paridad y la sostenibilidad. Consciente de que gobernar no es sólo administrar o gestionar. Capaz de gobernar para cambiar las cosas y de gobernar los cambios. Capaz de ganar elecciones, pero también de ganar la batalla de las ideas, el combate cultural, capaz de movilizar amplias mayorías ciudadanas para impulsar reformas a fondo.

Debemos acertar en los temas que tienen que centrar la agenda política, los de las preocupaciones ciudadanas, pero debemos ser capaces también de anticipar los problemas de un futuro que ya está aquí. Tenemos que desarrollar una política que, tejiendo una amplia complicidad social, aborde con valentía los retos calientes a los que nos enfrentamos: precariedad social, calidad del empleo, inmigración, vivienda, emancipación juvenil, calidad de los servicios públicos, fractura digital, demografía, competitividad en el mercado global, innovación tecnológica y formación.

Sólo quien es capaz de cambiar será capaz de dirigir los cambios. Por ello debemos actualizar y renovar el proyecto que nos ha hecho llegar hasta aquí, el proyecto que nos ha hecho mayoritarios y, sobre todo, útiles a la sociedad catalana, a los trabajadores y a las clases populares de este país. Estoy convencido de que somos capaces de hacerlo y de que así, sólo así, no se enfriará la sopa.

Miquel Iceta Llorens es viceprimer secretario y portavoz del PSC.

diumenge, de febrer 04, 2007

Una idea actual de España

Dijous el president del govern d'Espanya va fer un interessant discurs sobre la seva idea d'Espanya en l'acte de celebració dels primers 100 números de la revista "La aventura de la historia". El Pedro J. a El Mundo en parla i reprodueix també el seu discurs durant aquell acte. Resulta imprescindible llegir-lo en la mesura que fa la seva pròpia interpretació d'allò que apropa i allunya als president Rodríguez Zapatero i Aznar en el seu intent d'acabar amb el terrorisme. Però també per la reflexió que fa sobre l'imperi austro-hongarès i els perills que tindria per a Espanya seguir aquell model.

El president Zapatero va contestar i ho va fer molt bé. Parlant no de manera etèrea sobre l'Espanya plural sinó refent un discurs més sòlid sobre les virtuts de l'autonomia política per a totes les comunitats autònomes d'Espanya. Ara bé, es troba a faltar una idea sobre la nació més enllà de la nació de ciutadans. Una nació plural que es defineixi com a nació de nacions (el Pedro J. en va parlar i en canvi el Presiden del Govern no ho va fer). Una nació que inclou i incorpora diverses comunitats nacionals.

Però no la defineix perquè sap perfectament que aquesta idea de nació no només no és majoritària sinó que no és acceptada per amplis sectors de l'opinió, tampoc de l'esquerra. I així com la idea d'Espanya cohesiona la dreta i unifica a liberals i conservadors, a la dreta amb el centre, a valencians i andalusos; la idea de "nació de ciutadans" cohesiona l'esquerra, ja sigui liberal o socialista, catalana o madrilenya.

divendres, de febrer 02, 2007

Despropòsits i irresponsabilitats

Cada vegada es fa més evident que la responsabilitat no és un valor social. Ningú vol ser responsable ni responsabilitzar-se de res. Pocs volen assumir responsabilitats, de la mena que sigui. Molts intenten el·ludir-les a qualsevol preu. Sempre n'hi ha un altre de responsable, o fins i tot culpable, dels nostre mals, o dels mals del món.

En les darreres setmanes hem viscut el súmmum de la irresponsabilitat mediàtica en el cas del senyor Carles Veiret, propietari d'un pis al carrer Urgell de Barcelona. Tots el mitjans suposadament seriosos de la ciutat i del país, des de Televisió de Catalunya a La Vanguardia, ens van fer creure que algú havia llogat un pis que no era seu a uns tercers i que hi havia una persona que s'havia quedat vivint al carrer i sense poder accedir a casa seva. Hi va haver entrevistes i reportatges, fòrums d'opinió oberts, declaracions fins i tot del govern dient que agilitzarien la resolució d'aquests casos... i després resulta que el suposat home que es quedava al carrer era propietari (o co-propietari) de tot l'edifici, i que els suposats okupes havien sigut anteriorment llogaters.

Ara, durant un parell de setmanes no s'ha parlat de res més i la farsa s'ha convertit en realitat mediática televisada (vigili que potser se'n va de vacances i quan torni es troba el pis ocupat!). De fet, l'advocat del senyor Veiret ho va dir obertament abans d'ahir davant de les càmeres. I llavors, quan aquest senyor ja ha aconseguit el seu objectiu (fer fora als antics llogaters que no devien voler marxar perquè potser els hi havien dit de paraula que hi podien estar més temps), ara sabem que tot plegat ha sigut un muntatge. Ara bé, ningú demanarà disculpes per res i el propi Antoni Bassas va enllestir el tema amb una frase "sembla que tot l'edifici era propietat de la família Veiret i que la seva cunyada havia estat cobrant un lloguer pel pis". I va passar a una altra notícia. I l'alarma social creada? I la irresponsabilitat dels mitjans de comunicació? I la incapacitat de l'administració de justícia per fer saber abans que la situació no era com l'explicava el senyor Veiret?

Però, és clar, ningú demanarà explicacions a ningú, ni tant sols al senyor Veiret, que tot solet ha creat un problema social per a resoldre un problema domèstic i familiar. Senzillament, una vergonya!