Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2007

Del catalanisme federalista a la llei d'Educació

Aquesta setmana ha sigut mogudeta. Dimecres presentació del llibre "Catalanisme federalista" de Miquel Iceta, amb el president Montilla i el periodista Rafael Jorba, i ahir conferència sobre la llei d'educació amb el conseller Ernest Maragall. Dos actes que trobareu perfectament referenciats a la pàgina web de la Fundació, http://www.fcampalans.cat/ . La presentació del llibre del Miquel Iceta ha tingut un ressò important als mitjans. Està clar que hi ha demanda de projecte i que el PSC s'ha d'esforçar per oferir més i millors elements de referència que configurin un nou "marc de referència" del catalanisme. Ho podem fer. Tenim les eines. Només cal que ens hi posem amb més força, com de ben segur farem en els propers dos mesos, tot preparant la campanya electoral. S'acosten, doncs, temps interessants.

L'invent de José Bono

Avui l’inefable José Bono, que va perdre per nou vots un congrés que creia tenir guanyat, ens ha fet obrir els ulls a tots dient que això de les nacions era un “invento”. I és clar que són un invent. Com tot en aquesta vida. Ja fa molts i molts anys dos sociòlegs americans, en Berger i el Luckmann, van publicar un llibre que duia per títol “La construcció social de la realitat” en el que explicaven que la vida en societat és una construcció, un invent. La família és un invent, com ho és el matrimoni i la monogàmia… Bé, de fet no només la nació i el nacionalisme són un invent, la societat també és un invent, el socialisme és un invent! Fins i tot una comunitat autònoma com Castilla-La Mancha és un invent… Algú la va inventar, dic jo, i va decidir que serien aquelles cinc províncies i no unes altres les que formarien la comunitat, i que tindria aquest nom… de fet, sense aquest gran invent José Bono no hagués sigut mai el que ha sigut… un inefable “invent”… Això és el que li hauria contes

La ràdio i la televisió "nacionals" de Catalunya

TV3 i Catalunya Ràdio han sigut, són (i probablement seran) la ràdio i la televisió "nacionals" de Catalunya. Com vinc dient des de fa temps, el que diferencia TVE de TVC és que si bé TVE és una televisió "pública" en contraposició a les privades, i "del govern" o "de la majoria parlamentària" en la mesura que en depén, i tothom ho entén així, TVC no ho és, sinó que és la Televisió Nacional de Catalunya. Per què? Doncs, entre d'altres coses, perquè no té competència real d'una altra televisió privada catalana i en català. TVE va deixar de ser la televisió "nacional" no només amb el canvi de règim sinó, sobretot, amb l'aparició de les cadenes privades. Llavors va passar a ser exclusivament la televisió del govern, de manera que el PP va servir-se de les privades per a guanyar les eleccions. I quan hi va arribar, de la pública per a mantenir-s'hi. Per això l'abril de 2004 tothom tenia clar que l'Urdaci anava al car

La fractura educativa

Ahir es va presentar l'informe de la Fundació Jaume Bofill sobre l'Estat de l'Educació a Catalunya, i voldria destacar una de les dades més significatives. L'any 2000 el 68% dels joves entre 20 i 24 anys tenien estudis secundaris acabats. L'any 2005, només els havien finalitzat un 60% dels joves d'aquesta mateixa edat. Generacionalment això vol dir que els nascuts entre 1976 i 1980 tenim un nivell de formació superior que els nascuts entre l'any 1981 i 1985. I és possible que, veient el grau d'abandó de la ESO dels darrers anys (és a dir, entre nois i noies nascuts entre 1986 i 1990), aquest percentatges encara seran superiors quan tornem a fer l'anàlisi l'any 2010. Què vol dir això? Per mi una cosa molt senzilla. Els que tenim avui al voltant de trenta anys hem sentit a dir, mil i una vegades, als nostres professors d'institut, i des de ja fa anys (finals dels 90) que les generacions que venien després de nosaltres eren diferents i que la vi

Perfil propi a Catalunya, capacitat d'influència a Espanya

En els darrer dies, arran de les declaracions del conseller Antoni Castells, i també de la consellera Montserrat Tura, ha aparegut un vell debat amb una nova denominació. El que abans era la reclamació del grup parlamentari propi ara s'ha convertit en la necessitat de tenir "perfil propi". Ens cal tenir "perfil propi" a Catalunya? És clar que sí. De fet, ja el tenim. No només tenim perfil propi sinó que actuem amb plena autonomia, en tant que PSC, en el marc de la política catalana. Des de que som al Govern de la Generalitat, o fins i tot abans, des de l'any 2000, tenim més autonomia en relació al PSOE de la que mai havíem tingut abans. Fins al punt que, després de perdre unes eleccions, vam ser capaços de presidir un govern d'esquerres deixant a l'oposició al primer partit que, a més, podria ser un soci clau per al PSOE en el conjunt d'Espanya. En qualsevol federació del PSOE el mateix resultat hagués comportat no només la supeditació a l'es

El futur de Catalunya i el del PSC

Ahir vaig participar en la jornada organitzada per Òmnium Cultural per parlar sobre el futur de Catalunya. M'hi van convidar, cosa que agraeixo, i hi vaig anar, tot i que només a la tarda. A més, hi parlava l'Isidre Molas, que va fer una intervenció impecable considerant el públic a qui s'adreçava: Sobirania i Progrés, Plataforma pel Dret a Decidir, etc. Més de 300 o 400 persones que es creuen que la independència és a tocar de dits i que posen d'exemple un professor universitari nord-americà o un intel·lectual argentí de classe mitjana per justificar que la nova immigració està adoptant la llengua catalana... Sort que els quatre responsables polítics presents (Molas, Rull, Simó i Herrera) van posar una mica de seny -tots!- i de realisme en les seves intervencions. Com a mínim, cap dels quatre va negar la major. És a dir, que en aquests moments no existeix una majoria social per la sobirania (tot i que alguns d'ells la vulguin assolir) i que cal comptar en què hi ha

Els camins d'un bloc, com els de l'AVE, són inescrutables

Fa deu dies es va casar el meu cosí Gerard, de Tarragona, a Poblet. I una de les meves sorpreses va ser que tant ell com la seva germana, la Roser, llegien el meu bloc de tant en tant. Qui m'havia de dir que aquest bloc, suposadament polític, serviria per mantenir contacte virtual amb dos dels meus cosins? Aprofito també per saludar-los esperant que el viatge de noces per Cuba hagi sigut tota una experiència. Però aquí no s'acaben les possibilitats del bloc. El mateix dia d'aquest casament, el 20 d'octubre, em deixava un comentari, des de Mèxic, la Carol Penadés, de qui no sabia res des de feia més de set anys. La Carol estudiava polítiques a l'Autonòma i la vaig enredar, juntament amb l'Ainhoa, la Gemma, la Lolita, i uns quants més, per formar part del 18 X 18, una plataforma de joves nascuts l'any 1980 que vam posar en marxa l'octubre de 1998 per fomentar l'adhesió dels joves a la Campanya Maragall. I per acabar amb les coincidències de la setmana,

Maragall, Pasqual

La notícia ens va sorprendre, de forma inesperada, divendres a la tarda. Era un rumor que es convertia en certesa. La cara del Jaume, divendres al migdia, deia moltes coses, però jo encara no sabia quines. Va ser com una caiguda del cavall. No podia ser, però era. Després del cop, comences a recordar tots els moments viscuts en els darrers 10 anys, i els ulls ho noten. El dia que el vaig conèixer, a la primavera del 97, a l'institut Joan Boscà, amb el Chakir, quan encara era alcalde però ja havia anunciat que ho deixava. Aquella carta escrita per animar-lo a que fos candidat a la Presidència de la Generalitat. Aquells dies d'octubre de l'any 98 en què vaig començar a fer campanya per ell, amb el Marc i amb la Ruth primer, i amb tants d'altres després, durant una llarga "campanya pel canvi". El 17 d'octubre del 99, quan vam fregar la victòria amb la punta dels dits... i aquell 16 de desembre del 2003, quan el somni es va fer realitat... Jo, com tants d'

Per a un nou impuls del socialisme català

Avui s'ha presentat en roda de premsa, després d'haver-se aprovat dissabte al Consell Nacional, el document "Per un nou impuls del socialisme català", impulsat per en Miquel Iceta, a partir del decàleg de propostes presentat al mes de febrer. Aquest document ha estat elaborat en gran part pel Grup de Reflexió Socialista (GRS) de la Fundació Rafael Campalans, impulsat pel propi Miquel Iceta ja fa més d'un any i que ha treballat en aquest document des del passat mes de juliol. Ara s'obre un espai de debat a la web http://www.onzecongrespsc.cat/ en el que hi podeu contribuir. Però des d'aquí m'agradaria agrair la participació de tots aquells que han fet les seves aportacions i han contribuït al debat en les reunions del GRS de la Campalans: Paco Aranda, Oriol Bartomeus, Meritxell Batet, Jaume Collboni, David Escudé, Víctor Francos, Sara Jaurrieta, Rocío Martínez-Sampere, Eulàlia Mas, Raúl Moreno, Xavi Paz, Ferran Pedret, Carles Prieto, Marcel Prunera, Ca

Órdago

Com segurament escriurà demà l'Enric Juliana, la política vasca torna a instal·lar-se en la lògica del mus amb l' "órdago" anunciat avui pel lehendakari Juan José Ibarretxe. Se'n parlarà molt i durant molts mesos i condicionarà plenament la campanya (i el resultat) de les eleccions generals del mes de març. La cosa es complica, i viurem uns mesos interessants. Caldrà posicionar-se. No n'hi haurà prou en dir que el referèndum no és constitucional. El debat territorial torna a estar al centre del debat polític. I Euskadi segueix sent la peça que no encaixa en el trencaclosques hispànic. El debat de política general català ha sigut revelador: tenim un president que vol canviar el paradigma de la relació entre Catalunya i Espanya i passar de l'enfrontament regular a l'acceptació que Catalunya és part integrant d'Espanya. Des d'aquí ens proposem, per tant, "Repensar Catalunya dins d'Espanya". Però a Euskadi segueixen amb la lògica de l

Fran Caamaño, un federalista espanyol

Aquest matí, en el seminari "Las reformas estatutarias y la articulación territorial del Estado" organitzat per l'Associació Espanyola de Lletrats Parlamentaris al Parlament de Catalunya, hem rebut una lliçó de federalisme espanyol, lúcid, ambiciós i realista alhora. El protagonista ha sigut en Francisco Caamaño, gallec, secretari d'Estat de Relacions amb les Corts, catedràtic de Dret Constitucional, i durant molts anys lletrat del Tribunal Constitucional. Com l'ha definit el lletrat del Parlament d'Andalusia, Javier Terrón, "un excelente bisturí de la microcirurgía constitucional". Caamaño ha començat amb una metàfora citant a Karl Schmitt: "La tierra firme es pura costa vista desde el mar, y un país entero puede ser un simple despojo del océano". I ell, ha dit, ens ha volgut oferir una visió de marí de la realitat espanyola, amb els ulls dels que contrueixen el dret marítim (el que permet la navegació) i no el dret terrestre (inmòvil i co

Josu Jon Imaz i Josep Antoni Duran

Aquesta setmana ens ha sorprès la notícia de la retirada de Josu Jon Imaz de la primera línia política per desacords amb la ponència política del PNB de cara al proper congrés. Una ponència que, segons sembla, dóna suport a la idea de celebrar un referèndum sobre el futur polític del País Basc al marge de si ETA deixa o no les armes. Només he escoltat l'Imaz en directe una vegada, fa uns mesos, al Fòrum Nueva Economía, i em va impressionar. Va ser presentat per l'Artur Mas i li va donar deu mil voltes. Va començar parlant en un català més que correcte de la necessitat de crear projectes ambiciosos i de futur per a nacions com la catalana i la basca que evitin l'enfrontament amb Espanya. Va parlar de l'eix de l'Ebre, de les relacions amb Bordeus i el sud de França, de la necessitat d'impulsar les empreses pròpies a fer-se fortes a Europa (com Iberdrola amb Scottish Power) i no obsessionar-nos amb el mercat espanyol. Aquesta setmana ja va ser a Barcelona en motiu

Catalanisme o Sobiranisme?

En les darreres setmanes sembla que quasi tothom s'apunta a refundar el catalanisme. Però aquest és de debò el debat que ens pertoca fer? El debat és un altre. El debat és entre catalanisme i sobiranisme. És a dir, entre els que optem per la defensa de Catalunya i dels catalans en el conjunt d'Espanya (és això el que sempre ha sigut el catalanisme) i els que opten per la sobirania, és a dir, per marxar d'Espanya. Dins del catalanisme sempre hi haurà diferències ideològiques importants, però aquells que s'hi identifiquen marcaran distàncies tant amb aquells que no reconeixen el fet nacional català -el PP- com aquells que volen la independència, com ara ERC. Avui sembla que només hi hagin dos partits plenament catalanistes a Catalunya: el PSC i Unió Democràtica. CDC no sap encara el que vol ser. Hi ha un sector important que es decanta pel sobiranisme, i ara en Mas es proposa per refundar el catalanisme (que no s'equivoqui ningú, això és una maniobra contra el sector

Canvis...

Aquesta setmana la Fundació ha canviat de seu i, per tant, aquest blog canvia de nom. Ens hem traslladat després de més de deu anys a Via Laietana, 38, primer a l'entresòl i després al principal. Ara ens podeu trobar al carrer Trafalgar número 12, al costat de la Plaça Urquinaona i, per tant, ben a prop d'on èrem fins ara. Una oficina semblant a l'anterior, en un edifici antic, però amb més llum, amb espais més amplis, totalment reformada, i amb un toc de color verd. Us hi esperem, doncs.

26 dies a Iran

Imatge
M'ha costat, però m'he decidit a escriure. Ho faig avui, 10 dies després d'haver tornat, amb certa perspectiva, però sota el mateix síndrome d'Stendhal que ens va afectar -a la Núria i a mi- durant gairebé 4 setmanes. Des de les muntanyes del nord, a la regió fronterera amb Azerbadjan, fins a la fortalesa de Rayén, de camí cap a la frontera amb el Pakistan, i a 150 km de la ciutat devastada de Bam, passant per les grans ciutats de l'imperi Persa (Yazd, Shiraz, Kashan i, evidentment, Esfahan). Iran és un país absolutament espectacular. Ens ho havien dit aquells que ja hi havien anat, com en Josep Maria Cortina (pare de la Clara) amb qui aquest vespre hem descobert que havíem tingut el mateix guia, però aquestes setmanes hem tingut la sort de descobrir-ho, de viure-ho, en primera persona, amb un grup de gent (13+1) amb qui hem compartit estones entranyables que de ben segur recordarem. Amb ells, i especialment amb ell, l'Ali Reza Jawaleri, fill d'una família d

Vacances...

He passat el juliol sense escriure, si bé hi havia força coses a dir. En tornar de vacances en parlarem. Parlarem de l'habitatge i d'unes hipoteques que no paren de pujar (i ja es comencen a embargar pisos... o, com a mínim, a taxar-los per poder-los embargar després...). Si seguim així els pisos de lloguer que s'han de fer no seran només per aquells que no poden accedir a un habitatge sinó pels que l'han perdut, quan la hipoteca ha passat de 1000 a 1.300 o 1.400, i no poden seguir pagant... Parlarem també d'immigració, d'identitat i de pluralisme religiós, i d'aquestes mesquites que s'han de fer i ningú no sap on... algun dia haurem d'explicar que en la nostra societat d'avui hi han d'haver petits temples musulmans i evangelistes a molts barris de la mateixa manera que avui cada barri té el seu temple catòlic. I haurem de parlar de com construïm una nova identitat compartida, una nova identitat-pr0jecte. I, finalment, haurem de parlar del no

L'hora de Duran i Piqué

La divisió en la majoria de partits catalans, excepte en el PSC i IC-V, és tal que, en aquests moments, tot sembla possible. Als problemes entre Mas i Duran per una banda, i en Carod i en Puigcercós de l'altra, (i això per no parlar de la crisi a Ciutadans), s'hi afegeix ara la crisi al PP. Josep Piqué abandona després de ser desautoritzat, un cop més, no només per la direcció "nacional", sinó per bona part de la seva executiva. Què farà ara en Piqué? Diu que deixa la política, però estic convençut que en Duran Lleida no deixarà passar l'oportunitat de fer-li una proposta. No crec que tinguin el coratge suficient, però us imagineu una candidatura al Congrés dels Diputats encapçalada pel tàndem Duran-Piqué? Una candidatura feta en base a Unió Democràtica i als defenestrats del PP de Catalunya que competiria directament amb Convergència i el PP? Seria una gran oportunitat per a reconstruir un nou centre-dreta catalanista no sobiranista. És política-ficció, ho sé, pe

Sobirania o Autonomia?

Ahir el secretari general d'ERC, Joan Puigcercós, va fer una conferència que pot representar un punt i a part en l'estratègia del seu partit i en la clarificació dels projectes de futur per al nostre país. Sota el títol "Una majoria social per la sobirania", Puigcercós va parlar de la necessitat d'un "embat" de Catalunya a Espanya que es podria iniciar amb una gran manifestació de catalans a Madrid. Per a fer què?-em pregunto jo-, per a demanar què?. Però Puigcercós va anar més enllà, fins a plantejar obertament la necessitat de "nacionalitzar" el milió de nous catalans sense tenir por d'obrir una "guerra lingüística". Mentre llegia la notícia aquest matí no em podia creure que haguéssim arribat ja a aquest punt. A un punt on es comença a fer necessari aplicar de forma sistemàtica una nova "política de la claredat". Si ERC defensa obertament la necessitat d'enfrontament amb Espanya i amb aquells que no es volen deixa

Una nova llei electoral

Hem tornat a obrir el debat de la llei electoral i penso que hi hem de jugar fort. He de començar dient que no estic gens d'acord amb la proposta del grup d'experts que ha començat a circular aquests dies. Han fet una opció "ni carn ni peix". Converteixen les vegueries en circunscripció sense millorar la representativitat dels territoris, ans al contrari. Si la circumscripció és la vegueria, s'hauria d'apostar per un sistema de repartiment més proporcional a la població del que es proposa. En fi, que no sembla que la proposta serveixi per arreglar gran cosa. Jo segueixo sent partidari de votar bona part dels diputats en circumscripció uninominal, seguint la proposició de nova llei electoral presentada pel grup socialista el gener de 2003. En aquell moment proposàvem un diputat per comarca (fins un total de 41) més un diputat elegit pels catalans a l'exterior. La resta de diputats s'havien d'elegir en una llista única nacional. Ara bé, era el result

Un projecte per a la majoria

Seguint amb la reflexió iniciada ja fa uns mesos i renovada fa un parell de dies per Miquel Iceta al seu blog, avui penjo una reflexió que vaig escriure fa tres anys, quan s'estava preparant l'anterior congrés del partit, i que llavors en Miquel Iceta va publicar al seu blog. Du per títol "Un partit per a la majoria", i em sembla que és del tot vigent. Ara bé, cal contextualitzar els comentaris... UN PROJECTE PER A LA MAJORIA La conclusió més clara que podem treure del darrer cicle electoral és que la nostra principal assignatura pendent és, encara, ser capaços de guanyar clarament, i sense discussió, les eleccions al Parlament de Catalunya. Durant 25 anys els catalans han fet confiança en el PSC per governar els principals ajuntaments del país. Tot i el retrocés experimentat a les municipals de l'any passat, cal no oblidar que durant aquests 25 anys hem tingut alts i baixos i que els resultats de 1999 van ser excepcionals. Ens vam quedar amb 'només' 15 re

ERC i les majories polítiques

Aquesta setmana hem vist com en Jordi Portabella decidia no entrar al govern de l'Ajuntament de Barcelona. És a dir, que el nou govern de la ciutat només tindrà el suport explícit de PSC i Iniciativa, 18 regidors en total. I se suposa que ERC donarà suport puntualment en funció de pactes i negociacions. Per començar, Portabella ha apuntat que potser vota afirmativament en l'elecció de l'alcalde Hereu "per donar estabilitat". Curiós. Primer, desestabilitza. Després, es proposa donar estabilitat. Ja ho deien els antincs. Primer, crea un problema. Després, ofereix una solució. I seràs considerat el salvador. Ara bé, aquesta decisió d'ERC, que ha creat un cert daltabaix intern i que amenaça en anar més enllà si els del Reagrupament aprofiten l'ocasió per forçar un Congrés Extraordinari, ens posa sobre la taula, un cop més, el tema de les majories polítiques. Com a partit hem fet una aposta des de fa ja uns quants anys pel pacte tripartit. Fent-ho així, fins i

Entre el triomf conjuntural i els problemes estructurals

Dissabte feia unes prediccions de participació bastant encertades... excepte en el cas de la ciutat de Barcelona. A Badalona el 46%, a l'Hospitalet el 46%, a Santa Coloma el 45%, a Terrassa el 44, a Sabadell el 48... De fet, només a Cornellà hem superat el 50% de participació. I a Barcelona, el 49.6... Ara bé, hem guanyat. Hem mantingut 14 escons a la capital (en el marge de la forquilla 14-16 prevista) i hem tornat a arrasar a l'àrea metropolitana (17 a l'Hospitalet i Santa Coloma, i 16 a Cornellà amb percentatges superiors al 50%...), hem obtingut uns bons resultats a Sabadell i Terrassa, hem guanyat a Cerdanyola... però tot amb participacions del 44, 45, 46, 48%. És a dir, guanyem sí, arrasem, també, perquè tenim bons candidats i equips de govern, cert, però també perquè no tenim oposició. A on tenim oposició, com a Badalona, el resultat és molt més ajustat: 9 a 7. Tenim el coixí del tripartit que ens salva quan això passa, però la lògica imparable de la confrontació dre

Votants i abstencionistes

Imatge
Intentaré fer un exercici una mica agosarat en un dia de reflexió: parlar de l'abstenció. Tot sembla indicar que demà tindrem una participació molt baixa, fins i tot històricament baixa, i l'haurem de comparar amb eleccions anteriors. Jo ho intentaré fer ara. Les municipals de 1999 van registrar la participació més baixa en unes eleccions a Catalunya. Llavors la participació a Barcelona va ser de tot just un 51% però a l'Hospitalet, Badalona, Santa Coloma i Terrassa va baixar per sota la barrera psicològica del 50%, i es va situar entre el 47 i el 49%. L'any 2003, en canvi, la participació es va recuperar arreu. Un 59% a Barcelona, 58% a Cornellà, 57% a Sabadell i Terrassa, 55% a l'Hospitalet, 52% a Badalona i Santa Coloma... De fet, a les eleccions al Parlament de Catalunya d'aquell any, encara va pujar més: fins al 66% a Barcelona, el 59% a l'Hospitalet i Terrassa, i superant el 60% a Sabadell i a Cornellà. Un cert èxit de participació. A les eleccions al

Un president per a Europa

http://www.youtube.com/watch?v=P6Cu9187tCY Feia dies que el volia penjar i no ho havia fet. Fa gairebé tres setmanes que el va penjar i segueixo pensant el mateix. Tony Blair vol ser el nou president de la Unió. I jo penso que seria un candidat ideal. La Unió necessita un president fort, que pugui agafar el telèfon i trucar a qualsevol president, també al dels Estats Units. Un president amb capacitat d'acció pròpia, amb agenda pròpia. I Tony Blair ho seria. Segueixo pensant que tot i l'error de la guerra d'Iraq segueix tenint moltes coses a dir. Quants presidents o primers ministres són capaços d'adreçar-se a tot un poble que no és el seu, en aquest cas el francès, en la seva llengua? Molt pocs. I això és el que necessitem. Ell ho farà. El juny de 2005, després del fracàs dels referèndums francès i holandès ja ho va demostrar en un brillant discurs al Parlament Europeu. Però després van venir els atemptats de Londres, i l'empenta que volia donar al projecte europeu

L'impossible victoire

Imatge
Si la del 2002 va ser "L'impossible défaite", l'elecció de 2007 ha sigut "L'impossible victoire". No ha pogut ser. Tots ho sabíem però calia veure quina era la magnitud de la victòria de Sarkozy. El més important, però, és que ella continua. Ara el que li cal és fer-se amb el partit. No n'hi ha prou amb ser candidata a la presidència, cal que sigui primera secretària del partit. Ara és l'hora de renovar-lo per tal d'afrontar una nova elecció d'aquí a cinc anys amb garanties. El socialisme francès necessita un partit més ampli i més cohesionat i per fer-ho Ségolène ha de fer un pas endavant. Ahir ja el va fer. Tot estava pensat. Va intervenir a les 20:05, només conèixer els sondejos, per marcar l'agenda de la nit a can PS. Per dir que això només és el començament i que està preparada per seguir liderant l'esquerra francesa. Sort que ho va fer, perquè al plató de France 2, l'esperava Dominque Strauss-Kahn amb una intervenció abs

Una oportunitat perduda?

Aquest migdia François Bayrou ha declarat que no donarà suport ni a Nicolas Sarkozy ni a Ségolène Royal a la segona volta de les presidencials. Perd l'oportunitat de ser decisiu en l'elecció presidencial i ja no ho podrà ser en les legislatives, per molt que creï un nou partit: el partit demòcrata, un nom que sembla que s'hagi posat de moda... A les legislatives els francesos donaran la majoria al president elegit el 6 de maig i no hi haurà lloc per un tercer partit. El sistema majoritari francès ho dificulta. El tercer només ho pot ser com apèndix d'un dels grans. Si Sarkozy guanya, arrasarà a les legislatives. Si va guanyar l'UMP de Chirac fa cinc anys, com no ha de guanyar l'UMP de Sarkozy ara? Bayrou, per tant, ha perdut una gran oportunitat. I l'ha perdut per no ser capaç d'arriscar. En política cal saber arriscar en el moment oportú, i Bayrou no n'ha sabut. Ni Sarkozy ni Ségolène Royal comptaran amb ell en el futur si guanyen, perquè no els hi

Un triomf de la renovació a França

França ha passat pàgina. Amb els resultats d'ahir França inicia el que hauria de ser un camí cap a la normalització política, reduint l'espai electoral dels extrems i apostant per dues alternatives fortes amb vocació de govern. Des de fa més de 25 anys tots els governs han perdut les eleccions. Sempre s'ha votat contra el govern, com un vot de càstig. I s'ha votat de forma fragmentada, excessivament fragmentada. La dreta republicana va anar perdent vots progressivament cap a la dreta nacional. I l'esquerra socialista cap a l'extrema esquerra i d'altres opcions minoritàries. El 21 d'abril de 2002 això es va portar a l'extrem. En aquella elecció, l'extrema dreta va aconseguir un 20% dels vots, sis milions. I les esquerres a l'esquerra dels socialistes, un altre 20%, més de sis milions. La fragmentació va arribar al paroxisme, en una elecció que fins a deu candidats, deu!, van superar el milió de vots. (Després de Chirac, Le Pen i Jospin, 1.9 pe

Nihil humani alienum a me est

Des del primer discurs de Jordi Hereu com alcalde de Barcelona, em va cridar l'atenció una frase que utilitzava sovint: "res del que els hi passa als ciutadans de Barcelona m'és aliè". Em va cridar l'atenció perquè em resultava familiar. Em recordava una llatinada apresa de la meva professora de llatí de l'Institut Joan Boscà, la Teresa, que deia: "Nihil humani alienum a me est". Res del que és humà m'és aliè. Era una sentència profundament humanista. Tot el que és humà, tot el que afecta als homes (i a les dones) m'és propi, ho sento com a propi. Em va sobtar aquesta referència a la locució llatina clàssica perquè no és gaire comú en els temps que corren aquest tipus de cites. Però avui ho he entès tot. Avui celebràvem l'inici de la campanya d'en Jordi Hereu per ser elegit alcalde de Barcelona a les eleccions municipals del 27 de maig. Missa de 12 al poliesportiu de l'Illa, a Les Corts, el seu barri, del que va ser gerent i regid

Sortint de la boira

En els darrers mesos s'ha utilitzat sovint la metàfora de la boira per descriure la situació actual de la política catalana, per la seva indefinició i manca de perspectives -deien alguns. En una conferència d'ESADE de fa unes setmanes l'expresident Pujol també la va utilitzar, tot parlant de lideratge, per donar pistes del que ha de fer el líder d'un grup quan tot pujant una muntanya es troba amb boira espessa i es veu obligat a aturar-se. Pujol deia que en una circumstància així t'has d'aturar i donar moral a la tropa, tot esperant que la boira "escampi", o bé decidir que segueixes fent camí amb pas lent i cautela. En aquest segon cas, és necessari que el líder no vagi davant sinó darrere, acompanyant el grup, donant-li confiança, ajudant als que els hi costa més avançar... un estil de lideratge que em fa pensar en l'actual govern de la Generalitat, i en el seu president molt en particular. Quan et trobes enmig d'aquesta boira provocada per la

Una nova identitat-projecte per Barcelona

Avui el diari El Pais em publica aquest article sobre la necessitat de construir un nova identitat-projecte per Barcelona en base a les noves realitats socials. Una identidad-proyecto para Barcelona ALBERT AIXALÀ I BLANCH 21/02/2007 Desde hace unos años Barcelona está en un proceso de renovación de su proyecto de ciudad. Un proyecto que dé un nuevo sentido a la política municipal y al eficiente trabajo del equipo de gobierno. Un proyecto que no sólo sea de ciudad, sino para la ciudad y para sus ciudadanos. Un proyecto próximo y ambicioso a la vez, global y local. Un proyecto que debe dar respuestas a una ciudad que ha cambiado mucho en muy poco tiempo. Tanto que, como apuntaba hace unas semanas Jordi Borja (EL PAÍS, 31 de enero), algunos ciudadanos empiezan a sentir un cierto desapego hacia su ciudad. Una sensación que en ocasiones deriva hacia una sentimiento de pérdida, como el que brillantemente narró Josep Maria Benet i Jornet en su última puesta en escena, Salamandra. Con todo, l

Canviar i dirigir els canvis

L'article d'avui a El Pais del nostre viceprimer secretari és de lectura obligada. En primer lloc, perquè assenyala les mancances: "la política de sentit", de la què parla en Raimon Obiols, la "manca de relat" que diem altres, un relat que unifiqui i ens identifiqui, un relat que doni sentit a la gestió, un projecte -en definitiva- que ens doni identitat. En segon lloc, perquè apunta les solucions: més participació i més debat. Hem d'escriure més, hem de debatre més, per millorar el projecte. I en tercer lloc, perquè no perd de vista l'objectiu final: un partit capaç de tranformar la realitat i de governar els propis canvis, de canviar al ritme de la societat per tal de dirigir els canvis polítics, econòmics i socials. 'Escudella barrejada' MIQUEL ICETA 09/02/2007 El penúltimo día de enero Josep Ramoneda publicaba un artículo en EL PAÍS en el que utilizaba la metáfora de una "sopa fría" para referirse a la imagen que proyecta el Gob

Una idea actual de España

Dijous el president del govern d'Espanya va fer un interessant discurs sobre la seva idea d'Espanya en l'acte de celebració dels primers 100 números de la revista "La aventura de la historia". El Pedro J. a El Mundo en parla i reprodueix també el seu discurs durant aquell acte. Resulta imprescindible llegir-lo en la mesura que fa la seva pròpia interpretació d'allò que apropa i allunya als president Rodríguez Zapatero i Aznar en el seu intent d'acabar amb el terrorisme. Però també per la reflexió que fa sobre l'imperi austro-hongarès i els perills que tindria per a Espanya seguir aquell model. El president Zapatero va contestar i ho va fer molt bé. Parlant no de manera etèrea sobre l'Espanya plural sinó refent un discurs més sòlid sobre les virtuts de l'autonomia política per a totes les comunitats autònomes d'Espanya. Ara bé, es troba a faltar una idea sobre la nació més enllà de la nació de ciutadans. Una nació plural que es defineixi co

Despropòsits i irresponsabilitats

Cada vegada es fa més evident que la responsabilitat no és un valor social. Ningú vol ser responsable ni responsabilitzar-se de res. Pocs volen assumir responsabilitats, de la mena que sigui. Molts intenten el·ludir-les a qualsevol preu. Sempre n'hi ha un altre de responsable, o fins i tot culpable, dels nostre mals, o dels mals del món. En les darreres setmanes hem viscut el súmmum de la irresponsabilitat mediàtica en el cas del senyor Carles Veiret, propietari d'un pis al carrer Urgell de Barcelona. Tots el mitjans suposadament seriosos de la ciutat i del país, des de Televisió de Catalunya a La Vanguardia, ens van fer creure que algú havia llogat un pis que no era seu a uns tercers i que hi havia una persona que s'havia quedat vivint al carrer i sense poder accedir a casa seva. Hi va haver entrevistes i reportatges, fòrums d'opinió oberts, declaracions fins i tot del govern dient que agilitzarien la resolució d'aquests casos... i després resulta que el suposat ho