dimecres, de desembre 31, 2008

Per un 2009 més optimista

Entre les felicitacions de Nadal i Any Nou que rebem tots aquests dies, n'he trobat una d'especialment interessant. És la del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya.

La degana i la Junta de Govern d'aquest col·legi ens desitgen "Un 2009 més optimista". Davant el pessimisme generalitzat del món universitari, però també de la societat catalana en general, el col·legi ens diu: "No siguem tan pessimistes! Així no anem enlloc. Busquem solucions".

Segurament la felicitació, amb recomanació inclosa, no podia ser més encertada. Ens cal una bona dosi d'optimisme per afrontar l'any que arriba. L'optimisme de la voluntat que reclamava Gramsci, absolutament imprescindible per fer front al pessimisme de la reflexió que ens amara.

Cal defugir tot derrotisme i intentar veure el got mig ple més sovint. Si no fem aquest esforç, no serem capaços d'afrontar l'any que arriba. Un any que serà difícil, sens dubte. Però que passarà, com tots, i l'hem de saber aprofitar per sortir-ne enfortits.

Poca cosa més es pot dir, tret de desitjar-nos a tots un 2009 més optimista.

dijous, de novembre 20, 2008

L'audace, encore l'audace, toujours de l'audace

L'audàcia sembla ser el nou mot d'ordre de la política, als Estats Units i a casa nostra. En temps de turbulència, cal una bona dosi d'audàcia per a superar-la. Fins i tot al Consell Nacional de dissabte es va arribar a citar el "18 brumari" de Karl Marx per a recuperar una cita no de Napoleó sinó de Danton, en que reclama tres coses per a guanyar "Audace, encore de l'audace, et toujours l'audace".

Tot va començar amb "The audacity of hope" de Barack Obama, i ara sembla que només l'audàcia ens pugui salvar de la situació de crisi actual. Una crisi internacional de la que ningú sap encara molt bé com ens en sortirem. Li caldrà molta audàcia a Barack Obama, però també al president Rodríguez Zapatero, que ha sigut capaç de grans audàcies des de l'any 2004 (com sembre ens recorda l'Enric Juliana). Ara, però, arriba l'hora de la veritat.

No hi ha gaires receptes. I caldrà ser audaç per vèncer les dificultats polítiques, econòmiques i socials dels propers mesos i dels propers anys.

diumenge, de novembre 09, 2008

Una setmana extraordinària

Aquesta ha sigut, sens dubte i per diverses raons, una setmana extraordinària.

Dimarts al matí, dia 4, ens vam llevar sabent que Barcelona seria la seu del secretariat de la Unió pel Mediterrani i que, per tant, tindria les condicions per a convertir-se en capital euromediterrània. Després de la decisió presa pels ministres d'exteriors reunits a Marsella, el propi ministre Moratinos va venir a Barcelona per a donar-ne detalls en roda de premsa amb l'alcalde.

Barcelona, per tant, reforça els seus elements de capitalitat, obtenint la seu d'una institució que podria convertir-la en una ciutat-seu. Ara però, caldrà dotar-la d'elements de capitalitat mediterrània i, en aquest sentit, caldrà no oblidar que la mediterrània no europea és, essencialment, una mediterrània àrab i musulmana. Per tant, per a convertir-se en autèntica capital mediterrània caldrà resultar atractius per a les elits polítiques, econòmiques, i culturals d'aquests països, sense oblidar -és clar- a Israel.

El mateix dimarts, però, era el primer dimarts després del primer dilluns de novembre d'un any de traspàs i, per tant, hi havia eleccions presidencials als Estats Units. Es tractava d'una elecció històrica, en la mesura en què podia suposar el traspàs de la torxa presidencial a una nova generació d'americans.

L'any 1960 la torxa va passar a una nova generació, nascudal al segle XX i que havia hagut de lluitar a la II guerra mundial. Aquesta generació va governar els Estats Units durant 30 anys (Nixon, Ford, Carter, Reagan, Bush...). De fet, JFK i George Bush pare tot just es portaven 10 anys de diferència.

No va ser fins el 1992 que la torxa va passar a la generació nascuda després de la II Guerra Mundial, als joves que van viure de lluny o de prop la Guerra de Vietnam, des del camp de batalla o des dels campus universitaris. Aquesta generació deixa la màxima magistratura després de només 16 anys (Bill Clinton i George W. Bush). Hagués pogut continuar si Hillary Clinton hagués guanyat les primàries i després les eleccions, però la força de la nova generació s'ha demostrat imparable.

Barack Obama, per tant, representa a una nova generació d'americans, nascuda als anys 60. Una generació que no va viure els moviments contraculturals d'aquella dècada i que es va fer gran amb la caiguda del bloc soviètic i la consciència que el seu país tenia grans responsabilitats al món, però que no les podia afrontar en solitari. És aquesta nova generació la que ha guanyat les eleccions presidencials americanes del 4 de novembre. La generació nascuda als anys 60 i que connecta amb els nascuts als 70 i, fins i tot els nascut als anys 80 del segle XX. És aquesta generació la gran guanyadora, més enllà de si són blancs o negres, latinos o d'orígen asiàtic.

La batalla electoral ha sigut absolutament desigual. Mai s'havia visualitzat amb tanta contundència una batalla entre el passat i el futur; entre la vellesa i la joventut; entre un heroi de guerra que mostra les seves ferides i un forjador de consensos socials capaç de bastir una esperança per al futur. Obama trenca motllos perquè trenca amb la generació del 68, dividida ideològicament entre falcons i pacifistes, entre conservadors evangelistes i progressistes laics.

Obama és una nova síntesi, que serà també necessària a Europa i a casa nostra. És un progressista religiós; un defensor de les classes populars que no necessita bastir una coartada ideològica per parlar de les injustícies socials; un home d'esquerres que creu tant -o més- en la gent que en l'Estat; un patriota americà que creu en el multilateralisme i en els consensos internacionals.

És aquesta generació i és aquesta manera de mirar la societat i el món, les que han guanyat les eleccions del 4 de novembre.

Però la setmana del 3 al 8 de novembre ha donat encara més notícies importants. Entre dijous i divendres vam saber que Espanya finalment estaria present a la cimera del 15 de novembre per a parlar de la reconfiguració del sistema financer internacional gràcies a França i a la possibilitat d'estirar la representació europea a la cimera.

Des del principi vaig creure que calia parlar més d'Europa i menys d'Espanya en relació a la cimera. No oblidem que l'hiperactivisme de Sarkozy no prové només del fet que és President de la República Francesa, sinó del fet que és President de la Unió Europea durant aquests 6 mesos. Si no haugués sigut President de la Unió no hagués tingut el protagonisme i el marge de maniobra del que ha gaudit. Per tant i, com sempre, la solució és millorar la representació d'Europa. Sarkozy demostra que el dia que hi hagi un President de la Unió amb força política, elegit pels Estats com preveu el nou Tractat - tot i que més tard haurà de ser elegit directament pels ciutadans- tot canviarà. I Europa podrà tenir més pes en les decisions internacionals.

Finalment, ahir vam saber que la moció de Segolène Royal al congrés dels socialistes francesos reunit a Reims havia guanyat amb més del 29% dels vots, per davant de la moció de Bertrand Delanoë (25%) i de la moció de Martine Aubrey (24%). Un cop més es demostra que només ella pot liderar un partit amb tanta tendència fraticida. I que els delegats i militants li donen suport, com ho van fer a les primàries de fa 2 anys. S'obre doncs, de nou, una porta per a l'esperança.

diumenge, d’octubre 26, 2008

Barcelona is back

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el 9è congrés de la Federació de Barcelona del PSC que ha elegit Jordi Hereu i Carles Martí com a president i primer secretari del partit, amb més del 95% dels vots dels delegats. Ha sigut un congrés que ha servit per assenyalar el camí a seguir pel partit en els propers anys, fixant-nos com a principals objectius l'ampliació de la nostra base militant, l'0bertura a nous sectors socials, i la reducció dels alts nivells d'abstenció registrats a les darreres eleccions municipals.

En Carles Martí ho va definir en tres funcions que ha de realitzar el partit: generar idees, créixer en afiliats, i interlocutar amb més sectors socials. I avui en Jordi Hereu ho ha dit amb les seves paraules: tenim un "equip nou" per a defensar "tesis noves" que ens permetin llegir millor el que passa a la Barcelona d'avui. Però ens cal també -ha dit- un "esperit nou", un esperit de màxima ambició per a la ciutat i per al PSC de Barcelona.

Els 180 delegats de Barcelona han aprovat una ponència que posa l'accent en el relat sobre la ciutat, l'obertura a nous sectors, i la necessitat de millorar la nostra organització interna per a fer-nos presents, com a partit, en tots i cada un dels barris de la ciutat.

I és a aquesta tasca que em dedicaré també a partir d'ara com a nou secretari d'organització de la Federació, després d'haver sigut proposat pel nou primer secretari i haver rebut el suport dels companys delegats de totes les agrupacions. Agraeixo la confiança tant dels que em coneixeu com dels que m'heu votat sense saber massa bé qui era. És un repte personal, però també col·lectiu. Tenim una organització potent però que ha demostrat les seves febleses, i ara cal reforçar-la a tots nivells, a totes les agrupacions i a tots els barris.

És una tasca que no serà fàcil. Com va dir JFK al seu discurs inaugural del 20 de gener de 1961 "All this will not be finished in the first one hundred days. Nor will it be finished in the first thousand days (...). But let us begin." És a dir, la tasca és difícil i no l'acabarem en els primers cent dies i potser tampoc en els primers mil. Però cal començar. Si no comencem ara, quan ho volguem fer potser ja serà massa tard.

Per això en aquest congrés el Carles Martí i el Jordi Hereu han decidit fer una executiva funcional i de treball que segueixi un pla d'acció amb un objectius ben definits. Un pla que ens ha de permetre reforçar l'instrument partit al servei de la societat i de l'equip de govern de la ciutat.

Tenim molta feina a fer. I la farem. Ara bé, si alguna cosa ha quedat clara en aquest congrés és que Barcelona torna. Ho ha dit l'alcalde: "Barcelona torna. El projecte de Barcelona, el nostre model de ciutat, torna. I torna en un moment de crisi perquè es fa més necessari que mai".

Torna Barcelona de la mà d'un PSC que ha de ser més fort que mai. Així, doncs, "Barcelona is back". El PSC de Barcelona torna amb força renovada, amb ganes de començar a treballar. I d'aquí ve el títol d'aquest post i el canvi de nom d'aquest bloc. LET US BEGIN. Deixeu-nos començar. Deixeu-nos començar a treballar per un partit més fort i ambiciós, al servei d'una ciutat gran que aspira a tot perquè creu en ella mateixa.

Ho ha dit també l'Isidre Molas: "Criticar és la funció d'un sector que no té projecte". Però aquest no és el nostre cas. Nosaltres "som un punt de referència indispensable per a donar continuïtat a un línia, a un projecte, que ve de lluny".

Ara ens tocarà a nosaltres dur-lo més lluny encara. I per a fer-ho necessitem un partit que continui al capdavant d'aquesta ciutat, "al capdavant de Barcelona".

dijous, d’octubre 16, 2008

10 anys al PSC

Fa més de dos mesos que no escric, i alguns ja fa setmanes que m'ho recordeu, però no em decidia. Des de fa setmanes que tenia ganes de parlar dels anys que fa que sóc membre del PSC. De fet, aquesta setmana ha fet deu anys del dia en què vaig entrar a formar part del grup de joves que vam fer campanya pel Pasqual Maragall per a les eleccions catalanes de 1999.

Jo ja era simpatitzant del partit, des de poc després de les primàries entre el Borrell i l'Almunia, que havien sigut la primavera d'aquell 1998, i ja havia organitzat una primera reunió amb un grup d'estudiants de polítiques (la majoria ex-Boscà) a la Sala nova de la parròquia de St. Medir, amb l'Albert Broggi. Però aquella reunió en una cafeteria de La Rambla, amb el Marc López i el Lluís Rodríguez, va ser el tret de sortida d'una experiència extraordinària, durant un any, fins a l'octubre de l'any següent.

Vist en retrospectiva tot es pot matisar, però aquell any -l'any del canvi, en dèiem- va ser inoblidable per a molts. Només dues setmanes més tard, a finals d'octubre de 1998, vaig anar a un dinar amb el Narcís Serra, organitzat pel grup de joves de la Fundació Campalans... i dos mesos després presentàvem davant els mitjans el 18x18, una plataforma de joves de 18 anys que volíem el canvi a Catalunya. Y desde entonces hasta ahora...

Avui, 10 anys després i abans de fer-ne 29 la setmana vinent, recordo amb nostàlgia uns dies en què creiem que les coses podien ser diferents. De fet, tot això ho vaig arribar a explicar en una entrevista que em va fer l'Elianne Ros en una terrassa del Born i que va sortir publicada a El Periódico del dissabte 16 d'octubre de 1999... Va ser la culminació d'un any molt intens, que va acabar -desgraciadament- en una nit de pluja, primer a Nicaragua, després al Moncho's de Passeig de Gràcia i -finalment- a Consell de Cent 323, amb l'Ainhoa i la Clara, i no sé si algú més...

Aquella nit vaig ser conscient que havíem perdut una gran oportunitat que no tornaríem a tenir. 4 anys després tot seria diferent i ,tot i que Pasqual Maragall arribà a ser President, no ho va ser en les condicions que ho hagués sigut l'any 99, quan ERC va aconseguir només 12 escons i havíem aconseguit quedar-nos amb gran part del vot d'IC. Vam tocar el cel amb la punta dels dits, però ens vam quedar a les portes. La política catalana no seria com és avui si haguéssim guanyat aquell 17 d'octubre del 99, però la història només passa una vegada per davant la porta de casa i no vam aconseguir aprofitar l'oportunitat.

Tot i les contradiccions, tot i les diferències, malgrat totes les equivocacions i errors que segur hi van haver, aquella campanya la recordarem tots per la vitalitat amb la que es va viure. Recordo, per exemple i entre moltes d'altres, una acció concertada al St. Jordi, amb el Joan Ferran al capdavant, per a boicotejar un acte del president Pujol amb gent gran organitzat pel conseller Comas, i vam aconseguir que bona part dels iaios entressin al Palau amb ventalls del Maragall...

Era un altre temps, un temps llunyà que ara fins i tot ens sembla estrany. Va ser la meva primera campanya i -ja se sap- la primera sempre és especial. I més si no acaba bé, com aquella, i la pots recordar tota la vida amb la mateixa nostàlgia d'allò que hagués pogut ser però no va ser...

En fi, hi hauria tot una història per escriure d'aquests 10 anys del PSC. Però la deixarem per d'aquí a uns anys. De moment, és temps de mirar endavant. I el que tenim més a prop, ara mateix, és el Congrés del PSC de Barcelona. Un congrés important -el més important des de l'any 96- i que caldrà resoldre positivament per tal de reforçar el partit i, de retruc, el projecte que encapçalen Jordi Hereu i Carles Martí. Però d'això ja en seguirem parlant la setmana vinent.

dimecres, de juliol 30, 2008

Isidre Molas, l'eix tenanç i equilibrat del socialisme català

Avui dimecres 30 de juliol, el José Antonio González Casanova ha publicat un article preciós a El País sobre l'Isidre Molas. Puc dir que ja fa uns anys que el conec, gairebé 10, però ha sigut en els darrers 3 anys i mig, que hem tingut l'oportunitat de treballar junts, quan he pogut apreciar millor les seves qualitats personals i polítiques.

El retrat que avui en fa el González Casanova és senzillament extraordinari. Aquest matí, ja a primera hora, un SMS del Cesc Vallés em feia notar que es tractava d'una d'aquelles peces úniques que cal no només llegir sinó guardar. Això és el que he fet. I com que m'ha agradat tant, també la referència a "La ciutat llunyana", doncs l'he penjat al bloc. A més, jo també sóc balança, com l'Isidre, i com l'anterior director de la Fundació, en Gabriel Colomé...

I amb això despedeixo el curs. Un curs intens que per mi acaba avui. Demà començo les vacances. Per tant, bon estiu i fins a la tornada.


Isidre Molas o el equilibrio tenaz

J. A. GONZáLEZ CASANOVA 30/07/2008

Mi compañero juvenil de aventuras clandestinas, Isidre Molas, ha sido elegido presidente del PSC y sucede en el cargo a Pasqual Maragall, otro copiloto suyo del ya lejano pero influyente FOC. El valor singular de ambos, causa y efecto de su mérito pensador y político, reside en ser símbolos, por saber agrupar gentes diversas, trenzar acuerdos, condensar energías colectivas, sintetizar ideas, prever futuros e imaginar ambiciosos proyectos creadores con vocación utópica y posibilismo realista. Para ellos, la Política con mayúscula crea civilidad y un sentimiento comunitario que vincule a personas libres e iguales a la justicia solidaria y a la felicidad. Todo ello para crear una auténtica nación.

Tal ideal lejano no impide, más bien requiere, abrir en todo momento la brecha por la que penetre la utopía revolucionaria, pues, como creía Walter Benjamin, "cada instante contiene potencialmente la fecha de consumación del mundo". Los versos del Molas estudiante veinteañero bajo el franquismo son bien reveladores: "La gent es desperta i s'uneix / al seu pas. Porten martells, / una aixada, els llibres,claus angleses / la fiambrera, la vida i el calendari de l'any vinent".

Y en 1981 publicó el libro La ciutat llunyana, magnífica síntesis de su rico y profundo saber, teórico y empírico, del socialismo. Vale la pena, por su significación actual, transcribir, traducidas, sus palabras finales: "Construir una sociedad nueva exige personas que quieran y sean capaces de actuar de acuerdo con sus principios, sobre todo en condiciones hostiles. No creo que haya otra garantía frente a la tendencia de la izquierda a ser tan sólo gestora, que la textura moral y política de sus adheridos. Y no es fácil. Eso no se enseña en cursillos. Se aprende queriéndolo, equivocándose y volviendo a empezar. Pero querer es ya un comienzo de poder".

Durante medio siglo, Isidre Molas ha sido un eje tenaz y equilibrado de la reconstrucción nacional catalana. Frente a los equilibrismos funámbulos de otros partidos, siempre expuestos a caer de su floja cuerda, Molas simboliza, y por eso preside, una formación política que en todo pretende el equilibrio: ideológico, social, lingüístico, territorial, etcétera. El fiel de la balanza se llama así por hacer justicia fielmente a la igualdad de sus pesos, sopesando su posible desigualdad para ser justo, como en el caso de las balanzas fiscales. Tal eje puede así ajustar proyectos diversos.

Molas y Urenda soldaron en la cárcel las dos partes partidas del tan simbólico FOC. Él y Reventós pactaron una convergencia de grupos socialistas que fundó el PSC (C) posterior y acabó uniendo por primera vez histórica a todo el socialismo catalán, a partir de un solo pueblo con distintos orígenes. Según Maragall, Molas incluso bendijo la deriva pujolista de dos notables ex FOC como Roca y Gasòliba porque podrían equilibrar con su progresismo a los conservadores y hacer de CDC un partido no tanto nacionalista como nacional, de centro derecha civilizado que compitiera con las izquierdas en el resurgir de la nación de todos.

En el primer Parlament, la vicepresidencia de Molas preludió la equidad democrática de Joan Reventós y, en los años noventa, nuestro político inspiró y dirigió la Entesa Catalana de Progrés para el Senado, embrión del Gobierno maragalliano. Sus discursos (sobre todo, el que defendió el Estatuto) y su repetida vicepresidencia son punta de lanza entre los socialistas de una reforma federalizante, fiel a la tradición de las izquierdas catalanas.

Molas, como persona y digno Libra astrológico, tiene un eje vital, compartido por Elisabet Laplana, que rige la armonía propia de un hijo de músico. Su doble condición de político y profesor pone su obra histórica y politológica sobre Cataluña, sus partidos, ideologías y movimientos sociales, al servicio del país y su gente, y hacen de él un raro ejemplar de intelectual comprometido, dirigente político e influyente ideólogo. En la raíz de múltiples proyectos, estrategias y decisiones del PSC se halla, sin duda, su pensamiento.

En siglos pasados hubiera sido el líder indiscutido de las izquierdas. Hoy es el político más respetado por su partido junto a José Montilla. Éste no le propuso un cargo de tanto simbolismo por equilibrismos tácticos compensatorios entre las dos supuestas almas del PSC, sino para ser el eje humano, moral y político de un único socialismo catalanista, equilibrado y equilibrador. Como dijo Molas: "El país hay que pensarlo entero". La fiel tenacidad que representa su pipa inseparable no la simbolizaría yo con la clau anglesa de su juventud, sino con la tenaza; algo definido como "herramienta que sirve para sujetar cosas fuertemente y tirar de ellas". Qué mejor símbolo de equilibrio tenaz para el PSC y la Cataluña actual o futura que Isidre Molas.

dilluns, de juliol 21, 2008

La Catalunya dels treballadors ha demostrat que sap on va

Aquest cap de setmana el PSC ha demostrat que no només sap on és (i què és el que vol conservar) sinó també cap a on vol anar. Volem representar la Catalunya dels treballadors des de la centralitat.

A ningú se li haurà escapat com va acabar José Montilla el discurs de cloenda: "Visca el PSC!, Visca Catalunya! Visca els treballadors!".

Després de fer el discurs més significatiu que ha fet mai un primer secretari del PSC davant d'un secretari general del PSOE, José Montilla va deixar clar que aquest partit nostre és qui millor representa la societat catalana perquè és el millor representant dels treballadors catalans.

En el post anterior deia que ens calia pluralitat i ambició en aquest Congrés. I déu n'hi do si n'hi ha hagut. El PSC ha demostrat que és un partit plural en els debats de les comissions, i que té voluntat de visibilitzar la pluralitat en la composició de l'executiva. Aquesta és, sens dubte, una executiva plural i representativa de la societat catalana. I està encapçalada per dues icones d'aquesta pluralitat: Isidre Molas i Manuela De Madre.

I ha demostrat, també, i per sobre de tot, que és un partit ambiciós, que aspira a tot, com ho demostra el discurs de cloenda del Primer Secretari (te queremos tanto que te haremos sufrir lo que nunca has sufrido.... y no porque nos guste, sinó porque queremos aún más a Cataluña y a los catalanes...) No crec ni que haguéssim somniat una frase més definitòria i més definitiva, més ben pensada i més ben construïda...

Ha quedat definitivament clar que José Montilla és un home que no s'està de raons, que va pel dret i de cara, cosa que no tots els líders polítics d'aquest país poden dir.

El final de l'acte va ser apoteòsic: 1.200 delegats posats dempeus cantant amb força i de tot cor, "Els Segadors" sense música d'acompanyament: "Que tremoli l'enemic /en veient la nostra ensenya /com fem caure espigues d'or (com les del pal de paller) / quan convé seguem cadenes... (no direm de qui...) "

Després d'aquesta demostració de força social i nacional, el secretari general del PSOE va perdre el somriure i no sé pas quan el recuperarà. Va ser conscient que el PSC és una realitat social i nacional sòlida que té un projecte ben clar i, el que és més important, una voluntat de ferro per a dur-lo terme.

Recordarem sempre aquest moment. Un moment en què tots ens vam sentir orgullosos de formar part d'aquest projecte i d'aquest partit. Un partit que porta 30 anys, com va dir el president, "al servei del poble de Catalunya". I és per aquest poble que treballem i seguirem treballant.

EL POBLE

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un paperet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

MARTÍ I POL, M. (1956-1958) El poble

dilluns, de juliol 14, 2008

Pluralitat i Ambició

Divendres comença l'onzè congrés del PSC. I avui dilluns, l'Antoni Castells ha insistit en la demanda de grup parlamentari propi del PSC al Congrés dels Diputats, com va reclamar l'expresident Maragall dissabte passat a l'acte del 30è aniversari del PSC i com ha fet el seu germà Ernest en diverses ocasions darrerament.

Com ja he dit en altres ocasions en aquest blog, no estic d'acord amb aquesta demanda. I segueixo pensant que el que hauríem de fer és manar més dins del PSOE, voler manar més, i negociar càrrecs executius orgànics, com fa el PSOE d'Andalusia. Per exemple, per què el secretari de política autonòmica del PSOE sempre ha de ser un andalús i no pot ser un català? I que quedi clar: defensar una cosa o l'altra no et fa més o menys catalanista dins del PSC.

Jo, evidentment, em considero catalanista. De fet, provinc d'una família que ho és (i vota majoritàriament a CIU). D'una d'aquelles famílies de classe treballadora catalanista (que n'hi ha, encara que sovint no ho sembli), de gent que va emigrar del camp a la ciutat dins de Catalunya, o les van passar magres a la Barcelona de la postguerra. Una classe treballadora catalanista que el PSC hauria de representar millor i que fa temps que no representa. La Catalunya que no s'acaba de sentir identificada ni amb els de St. Gervasi ni amb els de Cornellà.

Ara bé, dit això, està clar que el PSC ha d'afrontar obertament el debat del grup parlamentari. Tots sabem que hi ha algunes esmenes a favor i altres en contra del grup parlamentari, i que la direcció manté una posició intermèdia i ambigua respecte a la qüestió: no hi renuncia però tampoc no té cap intenció de crear-lo.

De fet, és un debat estèril perquè els 25 diputats del PSC (o 5 o 10) poden votar diferent quan vulguin. A més, governant Catalunya des del Govern de la Generalitat es pot saber per què necessitem un grup parlamentari propi? O és que estem dient indirectament que el Govern no és capaç de defensar prou bé els interessos de Catalunya i que per això necessita un grup de diputats a Madrid?

Si som el principal partit del Govern de Catalunya no ens fa falta cap grup parlamentari. I si no estem d'acord amb el model de finançament que proposa el govern central al Consell de Política Fiscal i Financera, doncs ens plantem. I no signem. L'important no és tenir grup parlamentari propi, si no ser un partit sobirà que no depèn orgànicament ni econòmica del PSOE. En això rau l'autèntica autonomia. I des d'aquest punt de vista som totalment sobirans. Per tant, no ens cal cap grup parlamentari per exercir la nostra sobirania. Només cal voluntat d'exercir-la.

La veu pròpia la tenim cada dia personificada en el President de la Generalitat i el conseller d'Economia, entre d'altres. No crec que un portaveu dels diputats del PSC al Congrés ho pogués fer millor. Qui millor que el President de Catalunya? Qui millor que el conseller d'economia de la Generalitat? I si la veu no se sent prou doncs caldrà fer més conferències a Madrid, escriure més articles als diaris de la capital, i reunir-nos més amb els que marquen l'agenda política i creen opinió a la capital d'Espanya. Si podem fer tot això, per què necessitem un grup propi? De fet, el necessitaríem més si fóssim a l'oposició a Catalunya. Però sent al Govern i gestionant el pressupost que gestionem, no en tenim cap necessitat. Ara, cal fer-ho bé. Cal fer-ho millor. I cal voler manar més.

Dit tot això, què ens cal per aquest congrés? Pluralitat i Ambició.

Ja ho va dir el president Montilla dissabte a l'Auditori. Hem de ser un partit plural perquè la societat catalana ho és. I aquesta pluralitat s'ha de fer visible. Pluralitat ideològica, pluralitat de sentiment nacional, pluralitat lingüística i d'origen, pluralitat generacional, pluralitat de classe (sí heu llegit bé, o pluralitat social si voleu). Tal i com va dir el president Montilla, ens ha de caracteritzar "la unitat, que no la uniformitat". I la pluralitat no només s'ha de veure sinó que s'ha d'exercir. El partit necessita diferents veus que s'expressin en llibertat per a poder representar millor la pluralitat de la societat catalana. Diferents veus que s'adrecin a sectors socials diferents. Només així aconseguirem ser realment el partit de la majoria dels catalans.

Però per aconseguir ser el partit de la majoria necessitem més ambició. L'ambició, deia el President Montilla dissabte, dels que van fundar el partit fa 30 anys. Una ambició que Pasqual Maragall va saber encarnar perfectament: una ambició tenaç, incansable, permanent i recurrent fins assolir els objectius prefixats. L'ambició de canviar les coses, de transformar la realitat, de dirigir els canvis.

Això és el que ens cal per a l'onzè congrés del PSC. La resta (les esmenes transaccionades per la ponència, o la renovació generacional de l'executiva) seguirà el seu curs. "L'intendance suivra" que deia el general De Gaulle (un gran home polític capaç de guanyar una guerra i reconstruir una nació, i no un simple guerrer que només pretenia guanyar batalles com el general Patton).

El PSC el que ha de fer, per tant, és multiplicar les seves veus i el seu missatge. Fer que la seva veu se senti més clara arreu, Catalunya endins i Catalunya enfora. I per això no ens cal cap grup parlamentari propi. Ens cal, simplement, una direcció política plural i ambiciosa, en què l'Antoni Castells hi pugui tenir un paper rellevant, segurament. Una direcció potent, en què cada un dels seus membres sigui capaç de liderar un sector o un territori. Una direcció que no depengui exclusivament ni d'una ni de dues persones (tal i com dèiem aquest vespre a l'Agrupació de Sants). Una executiva amb capacitat de treball i amb voluntat de deixar-se la pell -des d'ara mateix- per a guanyar les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Si ho fem així, aconseguirem un partit més fort. Un partit capaç de ser -també al Parlament- el primer partit de Catalunya.

dissabte, de juny 28, 2008

Sobre l'autonomia de la política

Una setmana després del congrés del PP, sembla que tot hagi canviat. Definitivament, cal reconéixer que l'estratègia de Rajoy ha pogut amb tot, demostrant un cop més que la qualitat més important en política és la resistència.

Tant va resistir Rajoy que els seus adversaris es van arribar a cansar, després d'intentar-li fer la vida impossible setmana rere setmana, dilluns rere dilluns. Ningú es va atrevir a plantejar una candidatura alternativa. Cap home (ni cap dona) estava disposat a perdre. I quan ja tenia tots els adversaris desconcertats, va donar el cop d'efecte: Maria Dolores de Cospedal. Una jove dirigent territorial del partit que havia sigut consellera de l'Aguirre i que havia treballat amb el Javier Arenas. Una política capaç de guanyar a l'inefable José Bono en la seva pròpia província (demostrant així que l'actual president del Congrés no serveix ni per a guanyar vots del PP a la Manxa). Una dona divorciada i amb un fill engendrat per inseminació artificial.

Aquest va ser l'efecte Rajoy, combinat amb l'home de confiança de Francisco Camps, Esteban González Pons, com a responsable de comunicació, Javier Arenas com a responsable territorial i Ana Mato, colaboradora d'Aznar des dels anys 80, com a responsable d'organització. Una jugada mestra que dóna la raó un cop més a l'Enric Juliana: les grans jugades estratègiques només es poden fer a partir dels 50. Abans d'aquesta edat, els homes (i les dones) són capaços de grans audàcies (com el president Zapatero de la retirada de tropes o el Felipe del referèndum de la OTAN) però no de les grans jugades que permeten derrotar grans adversaris.

I això és el que ha fet Rajoy: derrotar a un adversari mediàtic potentíssim que, tanmateix, no va trobar un polític a l'alçada. La història deixarà escrit que el juny de 2008 Rajoy va vèncer l'aznarisme sense que Aznar pogués fer res per a evitar-ho. Al contrari, l'expresident va demostrar, un cop més, que no ha estat mai a l'alçada de la responsabilitat institucional que ha tingut. Ha demostrat, de nou, la seva mediocritat prepotent, en un contrast sagnant amb Manuel Fraga, el més brillant encara, el més lúcid, als seus 85 anys.

Però Rajoy ha fet una cosa encara més important en aquest congrés: afirmar l'autonomia de la política. Enfront els poders econòmics i mediàtics (i fins tot enfront la societat civil organitzada), la política (tant de dretes com d'esquerres) ha de mantenir, en tot moment, la seva autonomia. L'autonomia de la política és la peça necessària i imprescindible per al bon funcionament de la democràcia. Un partit no pot estar segrestat per un grup de comunicació, ni per un grup empresarial, ni tant sols per un sindicat o un moviment social que defensi causes concretes. Els partits es deuen únicament i exclusiva, als ciutadans en general i als seus votants en particular.

I això és una cosa que ERC no acaba d'entendre. ERC no ha sigut capaç encara de deslligar-se dels grups de pressió socials i mediàtics que els empenyen cap a posicions maximal·listes en el terreny nacional, i que els hi qüestionen permanentment les seves aliances i decisions estratègiques. ERC necessita independitzar-se de l'entorn sobiranista que li marca la línia a seguir i li interpreta -erròneament- els senyals que transmeten els seus electors. ERC no perd vots per pactar amb el PSC, els perd quan es radicalitza i renuncia a ser un partit de govern. Els perd quan es mostra incapaç de resoldre els seus problemes interns. Els perd quan no escolta els senyals diàfans que li transmet la seva pròpia militància.

Què els hi van dir a la direcció del partit els més de 7.000 militants d'ERC que van anar a votar president i secretari general la setmana abans del congrés? Els hi van fer saber que eren més moderats que els seus líders (i per això dos terços van votar Puigcercós, Ridao, Benach i Niubó, mentre l'Uriel Bertran obtenia uns resultats ben discrets i allunyats de les seves expectatives). Els hi van fer saber que volien una entesa entre els dos principals sectors. Però, un cop més, els dirigents d'aquests dos sectors no van entendre el missatge i es van tornar a barallar.

ERC, per tant, hauria d'assumir major autonomia política en relació a les diverses plataformes i organitzacions de la societat civil que la volen fer anar per un camí que no els portarà a consolidar-se com un partit de govern. I hauria de reunificar el seu lideratge polític si no vol seguir perdent suport electoral. Que no s'enganyin: no és pas l'aliança amb els socialistes el que els hi fa perdre vots, sinó la manca d'entesa entre els principals líders del partit.

Ara és l'hora, per tant, de demostrar les qualitats del lideratge. En Carod està resistint bé però en la seva situació no sembla que n'hi hagi prou resistint. I en Puigcercós sembla voler passar a l'atac, però li falta cintura.

Mentrestant nosaltres seguim el nostre camí, i sembla que sabem cap a on anem. Ara toca anar-hi, amb el pas ferm i la mirada fixada en l'horitzó. D'aquí a tres setmanes hi ha congrés i caldrà mostrar el camí a seguir. De moment, però, seguim teixint la peça, "trenant amb paciència l'encreuament, alhora armònic i tens, de la trama i l'ordit". Una peça que ha de ser l'expressió de la cohesió del conjunt a partir de la pluralitat dels components del partit, que és alhora expressió de la diversitat de la nostra societat.

diumenge, de maig 25, 2008

Sobre lideratges

Què és el lideratge? Qui és millor líder en una societat com la nostra? El que sap posar-se al capdavant d'un grup de gent -d'un sector social- i encapçalar-lo assumint les seves demandes? El que sap orientar la societat en una determinada direcció oferint -i encarnant- una determinada visió de futur? El que sap com assolir l'auctoritas a través de la potestas? El que sap com arribar a assolir la potestas a través de l'auctoritas? El que sap resistir i defensa els seus plantejaments contra tot i tothom quan ho creu necessari?

L'any passat vaig tenir l'oportunitat de seguir el curs "Pensar el lideratge" convidat pel responsable de la càtedra "Lideratges i Governança Democràtica" d'ESADE, el professor Àngel Castiñeira, i aquest any he pogut assistir a les sessions d'inauguració i de cloenda de la segona edició del curs. La cloenda es va produir ja fa unes setmanes, el dia 24 d'abril, però la intervenció de Manuel Marín em va impressionar prou com per tenir-la encara avui ben present, un mes després.

Llegint, un diumenge més, el culebrot en què s'ha convertit la crisi del Partit Popular, amb el cardenal Rouco prenent partit mantenint el Jiménez Losantos contra l'opinió del prelat de Toledo i de la pròpia nunciatura vaticana, i amb manifestacions davant la seu central del PP al carrer Gènova de Madrid, m'han vingut al cap algunes de les reflexions de Manuel Marín.

Parlava l'expresident del Congrés, de "los rotos institucionales" que s'han produït a Espanya en els darrers 4 anys, i feia una crida no ja a recuperar el consens en les qüestions d'Estat sinó a recuperar el propi "sentit del límit" i el "respecte a les formes". Doncs bé, després de perdre de vista el sentit del límit i el respecte a les formes en el funcionament de les institucions democràtiques, el sector més reaccionari de la dreta espanyola ha perdut també de vista el límit i les formes dins el seu propi partit.

El linxament a Rajoy s'està produint com si fos l'estratègia de "acoso y derribo" a la que han sotmés reiteradament als governs socialistes des de l'any 1993. Però amb una diferència. L'estratègia de la crispació institucional es va produir fa 14 anys i s'ha produït en els darrers quatre després d'una victòria socialista "no esperada" i per tal de mantenir la tensió alta durant tres o quatre anys tot esperant les eleccions. Però ara apliquen aquesta estratègia dins el partit perquè no hi ha ningú que s'atreveixi a presentar una candidatura alternativa a Rajoy! Quina diferència amb el procés que va viure el PSOE l'any 2000!

El lideratge es demostra assumint responsabilitats. La senyora Aguirre, si fos realment una "lideresa" com diuen, presentaria una candidatura amb un projecte alternatiu, arriscant el seu capital polític, i assumint que a la vida tant es pot guanyar com es pot perdre. Però aquesta dreta no sap perdre. No sap perdre ni dins el seu partit! Per fer política s'ha de saber guanyar i s'ha de saber perdre. Però la senyora Aguirre i tots els que la cobejen estan demostrant uns nivells de covardia mai vistos en la política d'aquest país.

Com deia l'altre dia el Manuel Marín, "el liderazgo social se mantiene cuando se preserva la autonomía y la independencia", que és el que està intentant Rajoy. El lideratge es guanya presentant i liderant projectes, no només escenificant-los. L'escenificació, la simple gestió de les emocions a base de "cops d'efecte" té els seus límits. L'essència de la política és la gestió i el lideratge en base a projectes, però la dreta més reaccionària d'aquest país sembla que només estigui preparada per a destruir i no per a construir.

"La política debe escaparse de lo absoluto y trabajar en els terreno de lo posible" assenyalava l'expresident del Congrés, però avui sembla que tot és blanc o negre. Massa sovint hem abandonat el discurs per a centrar-nos només en la "lògica de la carxofa" és a dir, en el "canutazo" que serveix més per a respondre a l'adversari que per a reafirmar les posicions pròpies.

I en aquesta lògica perdem el temps intentant guanyar la "batalla de l'opinió" perquè entre tots hem permès que es produeixi una pèrdua d'autoritat del vot en relació a la creixent autoritat de l'opinió. Només així es pot entendre que determinats sectors de la dreta espanyola estiguin més pendents del que diu la COPE o El Mundo, que dels més de 10 milions de vots que van obtenir el 9 de març. Com es pot dilapidar d'aquesta manera un capital polític tant enorme? Ja diuen que si l'enemic s'equivoca, millor no destorbar-lo. El problema és que en aquest procés d'equivocació hi podem sortir perdent tots.

Un dels objectius dels socialistes en les darreres eleccions era precisament aquest: derrotar al PP per tal que de la derrota en sortís una dreta més moderada, amb qui poder pactar quan fos necessari grans temes d'Estat com la reforma del poder judicial o la renovació del Tribunal Constitucional. Però ens ho estan posant molt difícil.

I davant d'una situació com aquesta, Rajoy és capaç de resistir. Resistir és una de les qualitats essencials de tot polític. Ja ho deia Max Weber l'any 19 del segle passat: "Solament té vocació per la política qui està segur de no trencar-se quan -des del seu punt de vista- el món es mostra massa estúpid o massa mesquí per acceptar allò que ell li ofereix. Solament té vocació per la política el qui davant d'això és capaç de replicar: Malgrat tot..."

Aquest "malgrat tot" és el que salva la política del cinisme i la mesquinesa d'uns i altres, però també de l'estupidesa d'alguns que creuen saber de tot. Un "malgrat tot" que permet als autèntics líders fer-se forts en l'adversitat i reprendre la iniciativa quan el temporal comença a amainar. Com, de fet, està fent ara el President Montilla.

Fa un any, també en una reflexió sobre lideratges, apuntava que per a sortir de la boira en què ens trobàvem hi havia dues estratègies. Donar moral a la tropa definint horitzons en cims inabastables, o parar per a plantejar futurs possibles un cop escampada la boira. Un any després la boira ha escampat i el president ha pres la iniciativa -i el lideratge- en relació al finançament de la Generalitat.

Ho ha fet amb una estratègia ben construida i un pla de comunicació impecable, sense caure en la "lògica de la carxofa". Ben al contrari, decidint a consciència els tempos i els continguts de les seves principals intervencions en el debat públic català i espanyol. És així com s'ha posat sentit comú en un debat que començava a semblar que podia sortir de mare. El lideratge, doncs, es demostra exercint-lo. "L'intendance" -en aquest cas, el reconeixement dels opinadors i del propi cap de l'oposició- "suivra".

Cal seguir en aquesta línia, i no només en aquest nivell: actituds fermes, accions decidides, riscos mesurats, i una estratègia de gestió dels temps eficaç i eficient, capaç d'anticipar-se -fent propostes- sempre que sigui necessari, i de respondre només quan sigui imprescindible...

És infinitament més fàcil dir-ho que fer-ho, en sóc plenament conscient, però explicitar-ho és el primer pas per acabar-ho fent. Cal no tenir por, doncs, a prendre riscos i liderar projectes. És així com es construeixen els lideratges, aquí i arreu.

dimecres, d’abril 16, 2008

El populisme que ve d'Itàlia

Les eleccions italianes ens han sorprès, com sempre. Com pot ser que guanyi el Berlusconi? -ens preguntem- com pot ser que torni a crèixer la Lliga Nord? No n'hi ha prou amb dir que els italians són diferents i cal llegir el que avui diu l'Enric Juliana a La Vanguardia. "Italia, teatral y verídica, terriblemente verídica, siempre nos habla del futuro con sus tremendos enredos. Cuidado con mirarla por encima del hombro. Ojo con la conmiseración. Bailando con máscara, en Italia está lo que viene".

Aquí a Espanya ens creiem molt progres, però ara que vindran maldades, quan arribi la crisi i es comencin a perdre llocs de treball per centenars de milers, quan molts immigrants comencin a caure a l'atur (i deixin de cobrar-lo al cap d'uns mesos sense haver trobat feina), llavors començaran els problemes de debò. Per sort, tindrem un home que coneix els problemes que es viuen als barris de les grans ciutats al capdavant de la gestió del que vindrà: Celestino Corbacho.

S'ha acabat el bonisme i el progressisme estètic, i comença la batalla de debò. Ja ho va dir el propi Juliana en un article a la revista de la Fundació de desembre de 2006, sense teixir un discurs que atregui a una àmplia capa de les classes mitjanes, no serà possible un bloc social progressista, "entenent per progressisme no una retòrica, no una tossuderia generacional, no un costumisme, sinó el poder preservar en els propers anys la unió bàsica de l'esquerra i el centre davant les onades populistes que aniran venint. I que ja hi són."

No ens creiem immunes perquè és relativament fàcil mantenir l'ordre i la convivència quan tothom té feina i els centenars de milers d'immigrants que han vingut els darrers anys tenen diners per a pagar el lloguer o la hipoteca. Però no serà tant fàcil si comencen a no poder-la pagar. O pitjor encara: si ells encara poden però alguns "nacionals" deixen de poder. Aquests són els veritables reptes de la legislatura que ara comença: tant a Catalunya com al conjunt d'Espanya.

El problema de l'aigua el resoldrem en pocs mesos, com s'ha fet amb l'AVE i les rodalies, i es farà aviat amb la nova terminal de l'aeroport. Però els problemes econòmics i socials del més de set milions de catalans en un context de dificultat, no són tant senzills de resoldre...

dijous, d’abril 10, 2008

Una nova agenda progressista global

Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat, gràcies a la invitació del Policy Network, d'anar a la conferència internacional que anualment organitza aquest think tank amb la participació de destacats líders progressistes d'arreu del món. Tot seguit trobareu un article que intenta resumir els debats que s'hi van produir.

UNA NOVA AGENDA PROGRESSISTA GLOBAL

Els dies 4 i 5 d’Abril es van reunir a Watford, Londres, destacats líders progressistes d’arreu del món per a definir una nova agenda progressista global sota el lema “Promovent la prosperitat per a tots”. El moment és propici, tot i que la incertesa de la socialdemocràcia europea pugui portar a pensar el contrari. A Watford, en un entorn tranquil, rodejat de boscos i que convidava a la reflexió, es van reunir més de dos cents experts d’arreu del món i una dotzena de caps d’Estat i de Govern, incloent l’expresident Bill Clinton, convocats pel think tank Policy Network i el Primer Ministre britànic Gordon Brown. A l’encontre hi vam assistir una dotzena d’espanyols, amb l’exministre Juan Fernando López Aguilar com a figura més destacada.

La conferència va estar centrada principalment en les conseqüències per a l’economia global no només de la crisi financera actual sinó de la crisi ambiental derivada del canvi climàtic. Sembla clar, doncs, que els progressistes estem assumint definitivament el repte del canvi climàtic com a propi, situant l’objectiu de la sostenibilitat ambiental al mateix nivell que els objectius tradicionals de foment del creixement econòmic i la justícia social. Ara bé, aquest és un problema que, com va apuntar Javier Solana, “no té solució sinó hi participa tothom renunciant a una part dels seus interessos”.

L’objectiu definit en aquesta conferència internacional és apostar clarament per una revolució energètica que sembla cada cop més imprescindible si volem seguir progressant socialment. Avui sembla ben clar que si no desenvolupem noves fonts d’energia no podrem garantir els nivells de subministrament necessaris per a impulsar el desenvolupament de tots els països, especialment d’aquells que en tenen més necessitat. El continent africà, per exemple, que està creixent de forma sostinguda per primer cop en dècades, pot patir ben aviat greus problemes de subministrament energètic que condicionarien el seu progrés econòmic i social, ara que els règims democràtics són, per primer cop, majoria al continent.

Per tant, caldrà començar a fer créixer les economies a partir d’energies netes. L’expresident Clinton va apuntar que caldria invertir entre 200 i 300 bilions de dòlars en millorar l’eficiència energètica. Si ho féssim, seríem capaços de reduir les emissions més ràpidament i així començar-nos a plantejar una convergència a mig termini entre les emissions per càpita dels països desenvolupats amb les dels països en desenvolupament. Però abans caldrà un compromís clar per part de les grans potències, començant pels Estats Units i seguint per la Xina.

En aquest sentit, sembla que el 2009 pot obrir-se una nova oportunitat per a un canvi en clau progressista a les institucions internacionals. Tot dependrà, en gran part, de les eleccions americanes de novembre d’aquest any. No només de les eleccions presidencials, sinó sobretot de les eleccions al Congrés. És necessari doncs, que de les eleccions de novembre en surti un “president progressista” que compti amb el suport d’un “congrés progressista”, per tal que els Estats Units puguin liderar un canvi d’orientació en la política global, teixint un nou consens amb les grans potencies emergents, del que Europa tampoc pot quedar exclosa.

Tal i com es va apuntar també a la conferència, un dels perills del món d’avui, - en què els Estats Units són el principal deutor, Xina és qui té les reserves de divises més importants, i Europa compta amb una única divisa -, és que una aliança entre els EUA i la Xina podria tenir greus conseqüències per a Europa i una aliança entre Xina i Europa podria ser nefasta per als Estats Units. Per tant, el diàleg multilateral, i la creació de mecanismes de governança multilateral, són més importants que mai.

En aquest context, els progressistes europeus ens hauríem de fixar uns objectius clars per influir en la definició d’una posició comú europea, que s’ha de començar a construir també l’any 2009, amb l’elecció d’una nova Comissió Europea responsable de liderar una posició negociadora comú a nivell global, especialment en les qüestions ambientals. I hem de fer-ho sabent aprofitar un moment en què destacats dirigents socialistes europeus tenen responsabilitats clau en l’arquitectura institucional internacional, com Dominique Strauss-Kahn a l’FMI i Pascal Lamy a l’OMC. Dos líders que estan ja preparant el futur desenvolupant nous instruments financers per afrontar les conseqüències econòmiques del canvi climàtic i nous mecanismes per a regular els mercats internacionals de cereals que estan fent créixer desproporcionadament el preu de molts aliments.

Un altre tema de debat de la conferència van ser les conseqüències de la desacceleració econòmica i d’una possible crisi internacional. En aquest sentit, la majoria de líders van destacar que si alguna lliçó cal treure de la darrera etapa d’expansió econòmica és que el creixement no comporta necessàriament una reducció de la pobresa sinó, sovint, tot just el contrari. S’ha comprovat també que les noves tecnologies de la informació i la comunicació no garanteixen un creixement sostingut i, per tant, cal concloure que només amb regulació pública es pot mantenir el creixement i que aquest creixement serveixi per a reduir la pobresa.

De fet, el 90% de la riquesa creada als EUA durant la primera dècada del segle XXI ha revertit exclusivament en el 10% més ric de la societat i, per contra, milions de persones han caigut en la pobresa, al contrari del que va passar als anys 90. Els progressistes, doncs, tenim la responsabilitat de donar respostes eficaces per a revertir aquesta situació, que a Espanya es podria començar a donar en els propers anys si la desacceleració econòmica continua agreujant-se.

L’actual cicle econòmic, que està tocant a la seva fi, ha demostrat un cop més que els mercats tendeixen a l’excés. En conseqüència, la missió dels progressistes ha de ser corregir els excessos del mercat i així com en els darrers anys vam haver de corregir els excessos del creixement, mantenint la pressió impositiva tot i tenir superàvit per tal de generar estalvi, ara serà l’hora de corregir els excessius ajustos que es puguin produir en el mercat laboral.

En resum, els principals líders progressistes del món, des de Xile a Sudàfrica, i d’Austràlia als Estats Units, passant per Gran Bretanya i Itàlia, van convenir que calen canvis urgents en les institucions internacionals. Uns canvis que no només han de servir per a dotar-les de major eficàcia i legitimitat, sinó per a donar cobertura a les polítiques progressistes a nivell nacional, i produir “béns públics globals”, com ara l’estabilitat de preus dels recursos energètics, les matèries primes, o els productes allimentaris. Van definir, doncs, una nova agenda progressista global que caldrà anar desenvolupant els propers anys amb un rol actiu de tots els governs progressistes del món, començant pel nou executiu del president José Luis Rodríguez Zapatero.

dilluns, de març 10, 2008

Una victòria aclaparadora que pot tenir conseqüències

Ahir vam anar a dormir tard, però el principal culpable en el meu cas van ser les paperetes del Senat: dues hores per comptar i recomptar els vots del Senat... En fi, d'això ja en parlarem un altre dia, i ara passem a l'anàlisi dels resultats.

En primer lloc, cal dir que s’ha demostrat que el PP podia guanyar. Ha obtingut més de 10 milions de vots, un dels millors resultats de la seva història, només superat per la majoria absoluta de l’any 2000. La diferència ha sigut la gran mobilització a favor dels socialistes, que hem tornat a superar els onze milions de vots.

Dos. La polarització del vot funciona i és necessària. Sense polarització els socialistes no haguéssim guanyat les eleccions. És necessari plantejar de forma clara i diàfana les alternatives que tenen els electors i no caure en jugar amb els pactes postelectorals. Potser a Catalunya també ens caldria plantejar alternatives clares i més arriscades. Només així podrem tenir un govern català fort i majoritari.

Tres. La tirada de l'opció socialista (Zapatero, Felipe, Chacón...) a Catalunya és enorme, i l'ús que n'ha fet el secretari d'organització Pepe Zaragoza en la campanya (utilitzant la por al PP) és magistral. Gràcies a una cosa i l'altra hem sabut capgirar la lògica de les darreres convocatòries electorals: baixa participació, vot en blanc en ascens fins al 2 o el 3%...

Quatre. Els resultats del PSOE a la resta d'Espanya són, certament, decebedors. A Andalusia perdem dos escons; a Madrid, el PP torna a guanyar per més de 300.000 vots trencant l'empat del 2004; i a València el PP guanya dos escons més, tot i que el PSOE no en perd cap. Per tant, el PSOE sense Catalunya (i no només sense el PSC) hauria perdut en escons (144-146).

Cinc. El PSC, amb més d’un milió sis cents mil vots i 25 escons, ha obtingut el millor resultat de la seva història, i es consolida com el principal representant de Catalunya i dels catalans al Congrés dels Diputats, tal i com apuntava que podia passar en el post anterior.

Sis. Ara bé, el PSC no pot creure que aquests vots són només seus. No ho són. El PSC té les mateixes dificultats que tenia abans d’aquestes eleccions per a representar majoritàriament l’electorat català a les eleccions al Parlament de Catalunya. No hem de perdre de vista tampoc que gran part d’aquest electorat segueix votant amb el PSOE com a referent. I és aquesta referència la que aconsegueix omplir el St. Jordi.

Set. CIU es manté com una força important a Catalunya, amb 11 escons, tot i la bipolarització, i en contra del que deien les enquestes. Per contra, s’ha demostrat que els catalans no consideren que ERC tingui prou entitat per a representar Catalunya i els catalans a les Corts Generals.

Vuit. El català emprenyat ha castigat ERC però no al PSC, perquè té por del PP. No crec, com diu en Duran, que el català emprenyat se l’ha enveinat, sinó que ha tingut por del que podria venir. Com diu en Juliana, la culpa de tot plegat és del Federico, que ha provocat que la por al PP hagi conduit a un vot majoritari en contra seva.

Nou. Els resultats poden tenir conseqüències polítiques a Catalunya. De moment, el Puigcercós ja ha abandonat el govern. I segons com vagin les coses -congrés d'ERC- hi podrien haver eleccions anticipades. En tot cas, siguin quan siguin, nosaltres hauríem de tenir capacitat de risc, i polaritzar-les: CIU o PSC. Només així podrem consolidar un govern d'esquerres fort.

Deu. El PSC torna a tenir un doble repte, que és enorme: representar Catalunya i governar Espanya pensant en Catalunya, i utilitzar aquest resultat per aconseguir guanyar les eleccions al Parlament.

dilluns, de març 03, 2008

Una semana y un debate

Avui és 3 de març. El 3 de març de 1996 el PP va guanyar per primer cop les eleccions generals per un estret marge de 300.000 vots i aconseguint un total de 156 diputats, el menor nombre aconseguit mai per un partit guanyador des de 1977. Aquella nit electoral la recordo perfectament, tot i que jo encara no podia votar. La vaig seguir des de casa, però penjat al telèfon més d'una hora amb el Chakir, comentant els resultats i, sobretot, el discurs de Felipe González, que va dir allò de "nos ha faltado una semana o un debate". Possiblement amb un debat i amb uns dies més de campanya la distància encara hauria sigut més curta...

Doncs bé, avui, 12 anys més tard, tenim encara una setmana i un debat per consolidar la victòria del proper diumenge 9 de març.

Les enquestes d'avui diuen que guanyem, amb uns 165 diputats, però que el PP pot pujar també, fins als 155. És a dir, el PP podria treure tants diputats com l'any 1996, tot i perdre. Això ens dóna una idea de l'alta bipolarització d'aquestes eleccions.

Una bipolarització que té enormes conseqüències per a Catalunya. Si es consoliden els resultats d'algunes enquestes i el PP arriba a superar CIU en vots i en escons per primer cop a la història, deixant als convergents en només 8 escons, es produirà un nou canvi de paradigma a la política catalana, consolidant l'escenari de l'any 2004.

Si CIU només obtè 8 diputats i ERC n'obtè 6, quedarà molt clar que a partir d'ara la responsabilitat de representar políticament a Catalunya al Congrés dels Diputats recaurà, essencialment, en el PSC.

De la capacitat d'influència del PSC, tant en relació al PSOE com dins el propi govern, dependrà la representativitat política de Catalunya. Serem, doncs, no només el partit del Benestar i de la Convivència, sinó el Partit de Catalunya. I això ens donarà una gran responsabilitat, que haurem de saber administrar.

dijous, de febrer 14, 2008

Obama sembla imparable, però encara queda partit

Hem passat el que en podríem anomenar una setmana horribilis per a la Hillary. Ha perdut totes les convoctòries des del dia 5 (Louisiana, Washington, Nebraska, Virginina, Maryland, Maine, ashington D.C....) Algunes eren previsibles, altres (Maine) no tant. Però encara queda partit. Queden, sobretot, les primàries de Texas i Ohio del 4 de març.

Ara bé, tot sembla indicar que cap dels dos aconseguirà arribar als 2.000 delegats i que els superdelegats decidiran la convenció de Denver. Feia dècades que no es veia res semblant.

Veurem què passa, tot i que -de moment- les meves previsions de fa una setmana veig que no s'acaben de complir...

dimecres, de febrer 06, 2008

Hillary - Obama: la competència electoral els fa forts

Supertuesday als Estats Units. Milions de persones votant a les primàries. Diuen que són les primàries més interessants des de l'any 68, quan Robert Kennedy aspiraba a la presidència quan el van assassinar.

Un espectacle, sí, però un espectacle de la democràcia, que demostra -un cop més- que només amb emoció, amb competència electoral forta -també dins els partits- amb propostes clares i missatges entenedors, amb capacitat de transmetre confiança i esperança en el futur, es pot mobilitzar a l'electorat.

Ho vam veure l'any passat en les primàries del PS i la campanya presidencial francesa. Ho estem veient ara amb el duel titànic entre Hillary i Obama. Guanyi qui guanyi, el candidat resultarà enfortit de la batalla. "Tot el que no ens mata, ens fa forts", que deia Nietzsche. I aquestes primàries estan fent forts tant a la Hillary, que creia tenir-ho tot guanyat fa només un parell de mesos, com a l'Obama, que està agafant la musculatura que possiblement li faltava.

Ja veurem com acaba tot plegat. De moment sembla que la Hillary mantè un lleuger avantatge en nombre de delegats després de guanyar a Califòrnia i a gran part del nord-est però l'Obama aguanta bé perquè guanya a més de 10 estats, tant al sud, com al Mid-west, als grans llacs i al nord del país.

S'està construint un mapa bastant clar, tot i que amb algunes excepcions:

La costa oest i la frontera amb Mèxic (California, Nevada, Arizona) i el nordest (Nova York, Nova Jersey, New Hampshire, Massachusets) per a Hillary, tot i que ha guanyat estats del sud com Arkansas, Tennesse i Oklahoma.

El sud (Alabama, Georgia, Carolina del Sud), el midwest (Missouri, Kansas, Colorado, Utah) i la regió del nord i els grans llacs (Illinois, Minnesota, Iowa, Dakota del Nord i Idaho) per a Barack Obama, tot i aconseguir també victòries a Delaware i Connecticut.

Si segueix aquesta tònica, Texas hauria de ser per a Hillary (com ho va ser Florida, tot i que no compti), com també Nou Mèxic, seguint l'onada de vot latino, i fins i tot Oregon i l'estat de Washington, així com Pennsylvania i el Districte de Columbia. Si guanya en tots aquest estats, guanyarà la nominació. Però Obama també té encara terreny per crèixer, tant al sud com a la zona dels grans llacs, i per donar la sorpresa a Texas o Pensilvania.

Encara queda molt de partit, i jo segueixo preferint a la Hillary, però sigui quin sigui finalment el candidat, estic convençut que el proper president dels Estats Units serà un demòcrata. Per què? Doncs perquè en temps de crisi econòmica i de dificultats, els americans voten a qui els hi ofereix més garanties socials, com van fer l'any 92 am Bill Clinton i, de forma molt més dramàtica, l'any 1932 amb Franklin Delano Roosvelt. Una regla que també es complirà, n'estic convençut, a casa nostra.

En temps de dificultats econòmiques, els ciutadans voten seguretat social, voten a l'esquerra.

dimecres, de gener 02, 2008

L'empat possible

Hem començat l'any forts, amb l'enquesta de La Vanguardia.

Des de fa setmanes que ho anem dient: l'empat és possible. O el que és pitjor: un escenari 155-160 (o similar) en què el PSOE guanyi en vots i el PP en escons. Recordem que l'any 1996 el PP va guanyar per només 300.000 vots però va tenir un marge de 15 escons. Nosaltres, en canvi, l'any 2004, tot i guanyar per més d'un milió de vots de diferència, vam obtenir pràcticament el mateix marge d'escons: 16. És a dir, que si guanyem per menys de 400.000 vots, el pitjor escenari es pot fer realitat. I ho hem d'evitar.

D'entrada a Catalunya hem de mantenir els 21 escons i per això cal seguir mantenint els 3 de Tarragona i els 2 de Lleida, a més de conservar els 2 de Girona i els 14 de Barcelona (i si aquí podem arribar als 15, doncs millor que millor), perquè si alguna cosa ens farà falta el 9 de març seran escons. Només si mantenim els de Catalunya i els d'Andalusia, i aguantem a València, podrem mantenir els 160 escons necessaris per a guanyar i governar. I no serà fàcil.

Hi ha molta feina per fer si volem assegurar la victòria. Per tant, tots els esforços seran pocs en els propers dos mesos.