Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2008

Per un 2009 més optimista

Entre les felicitacions de Nadal i Any Nou que rebem tots aquests dies, n'he trobat una d'especialment interessant. És la del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya. La degana i la Junta de Govern d'aquest col·legi ens desitgen "Un 2009 més optimista". Davant el pessimisme generalitzat del món universitari, però també de la societat catalana en general, el col·legi ens diu: "No siguem tan pessimistes! Així no anem enlloc. Busquem solucions". Segurament la felicitació, amb recomanació inclosa, no podia ser més encertada. Ens cal una bona dosi d'optimisme per afrontar l'any que arriba. L'optimisme de la voluntat que reclamava Gramsci, absolutament imprescindible per fer front al pessimisme de la reflexió que ens amara. Cal defugir tot derrotisme i intentar veure el got mig ple més sovint. Si no fem aquest esforç, no serem capaços d'afrontar l'any que arriba. Un any que serà difícil, s

L'audace, encore l'audace, toujours de l'audace

L'audàcia sembla ser el nou mot d'ordre de la política, als Estats Units i a casa nostra. En temps de turbulència, cal una bona dosi d'audàcia per a superar-la. Fins i tot al Consell Nacional de dissabte es va arribar a citar el "18 brumari" de Karl Marx per a recuperar una cita no de Napoleó sinó de Danton, en que reclama tres coses per a guanyar "Audace, encore de l'audace, et toujours l'audace". Tot va començar amb "The audacity of hope" de Barack Obama, i ara sembla que només l'audàcia ens pugui salvar de la situació de crisi actual. Una crisi internacional de la que ningú sap encara molt bé com ens en sortirem. Li caldrà molta audàcia a Barack Obama, però també al president Rodríguez Zapatero, que ha sigut capaç de grans audàcies des de l'any 2004 (com sembre ens recorda l'Enric Juliana). Ara, però, arriba l'hora de la veritat. No hi ha gaires receptes. I caldrà ser audaç per vèncer les dificultats polítiques, econò

Una setmana extraordinària

Aquesta ha sigut, sens dubte i per diverses raons, una setmana extraordinària. Dimarts al matí, dia 4, ens vam llevar sabent que Barcelona seria la seu del secretariat de la Unió pel Mediterrani i que, per tant, tindria les condicions per a convertir-se en capital euromediterrània. Després de la decisió presa pels ministres d'exteriors reunits a Marsella, el propi ministre Moratinos va venir a Barcelona per a donar-ne detalls en roda de premsa amb l'alcalde. Barcelona , per tant, reforça els seus elements de capitalitat , obtenint la seu d'una institució que podria convertir-la en una ciutat-seu. Ara però, caldrà dotar-la d'elements de capitalitat mediterrània i, en aquest sentit, caldrà no oblidar que la mediterrània no europea és, essencialment, una mediterrània àrab i musulmana. Per tant, per a convertir-se en autèntica capital mediterrània caldrà resultar atractius per a les elits polítiques, econòmiques, i culturals d'aquests països, sense oblidar -és clar- a I

Barcelona is back

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el 9è congrés de la Federació de Barcelona del PSC que ha elegit Jordi Hereu i Carles Martí com a president i primer secretari del partit, amb més del 95% dels vots dels delegats. Ha sigut un congrés que ha servit per assenyalar el camí a seguir pel partit en els propers anys, fixant-nos com a principals objectius l'ampliació de la nostra base militant, l'0bertura a nous sectors socials, i la reducció dels alts nivells d'abstenció registrats a les darreres eleccions municipals. En Carles Martí ho va definir en tres funcions que ha de realitzar el partit: generar idees, créixer en afiliats, i interlocutar amb més sectors socials. I avui en Jordi Hereu ho ha dit amb les seves paraules: tenim un "equip nou" per a defensar "tesis noves" que ens permetin llegir millor el que passa a la Barcelona d'avui. Però ens cal també -ha dit- un "esperit nou", un esperit de màxima ambició per a la ciutat i per al P

10 anys al PSC

Fa més de dos mesos que no escric, i alguns ja fa setmanes que m'ho recordeu, però no em decidia. Des de fa setmanes que tenia ganes de parlar dels anys que fa que sóc membre del PSC. De fet, aquesta setmana ha fet deu anys del dia en què vaig entrar a formar part del grup de joves que vam fer campanya pel Pasqual Maragall per a les eleccions catalanes de 1999. Jo ja era simpatitzant del partit, des de poc després de les primàries entre el Borrell i l'Almunia, que havien sigut la primavera d'aquell 1998, i ja havia organitzat una primera reunió amb un grup d'estudiants de polítiques (la majoria ex-Boscà) a la Sala nova de la parròquia de St. Medir, amb l'Albert Broggi. Però aquella reunió en una cafeteria de La Rambla, amb el Marc López i el Lluís Rodríguez, va ser el tret de sortida d'una experiència extraordinària, durant un any, fins a l'octubre de l'any següent. Vist en retrospectiva tot es pot matisar, però aquell any -l'any del canvi, en dèiem-

Isidre Molas, l'eix tenanç i equilibrat del socialisme català

Avui dimecres 30 de juliol, el José Antonio González Casanova ha publicat un article preciós a El País sobre l'Isidre Molas. Puc dir que ja fa uns anys que el conec, gairebé 10, però ha sigut en els darrers 3 anys i mig, que hem tingut l'oportunitat de treballar junts, quan he pogut apreciar millor les seves qualitats personals i polítiques. El retrat que avui en fa el González Casanova és senzillament extraordinari. Aquest matí, ja a primera hora, un SMS del Cesc Vallés em feia notar que es tractava d'una d'aquelles peces úniques que cal no només llegir sinó guardar. Això és el que he fet. I com que m'ha agradat tant, també la referència a "La ciutat llunyana", doncs l'he penjat al bloc. A més, jo també sóc balança, com l'Isidre, i com l'anterior director de la Fundació, en Gabriel Colomé... I amb això despedeixo el curs. Un curs intens que per mi acaba avui. Demà començo les vacances. Per tant, bon estiu i fins a la tornada. Isidre Molas o el

La Catalunya dels treballadors ha demostrat que sap on va

Aquest cap de setmana el PSC ha demostrat que no només sap on és (i què és el que vol conservar) sinó també cap a on vol anar. Volem representar la Catalunya dels treballadors des de la centralitat. A ningú se li haurà escapat com va acabar José Montilla el discurs de cloenda: "Visca el PSC!, Visca Catalunya! Visca els treballadors!". Després de fer el discurs més significatiu que ha fet mai un primer secretari del PSC davant d'un secretari general del PSOE, José Montilla va deixar clar que aquest partit nostre és qui millor representa la societat catalana perquè és el millor representant dels treballadors catalans. En el post anterior deia que ens calia pluralitat i ambició en aquest Congrés. I déu n'hi do si n'hi ha hagut. El PSC ha demostrat que és un partit plural en els debats de les comissions, i que té voluntat de visibilitzar la pluralitat en la composició de l'executiva. Aquesta és, sens dubte, una executiva plural i representativa de la societat cata

Pluralitat i Ambició

Divendres comença l'onzè congrés del PSC. I avui dilluns, l'Antoni Castells ha insistit en la demanda de grup parlamentari propi del PSC al Congrés dels Diputats, com va reclamar l'expresident Maragall dissabte passat a l'acte del 30è aniversari del PSC i com ha fet el seu germà Ernest en diverses ocasions darrerament. Com ja he dit en altres ocasions en aquest blog, no estic d'acord amb aquesta demanda. I segueixo pensant que el que hauríem de fer és manar més dins del PSOE, voler manar més, i negociar càrrecs executius orgànics, com fa el PSOE d'Andalusia. Per exemple, per què el secretari de política autonòmica del PSOE sempre ha de ser un andalús i no pot ser un català? I que quedi clar: defensar una cosa o l'altra no et fa més o menys catalanista dins del PSC. Jo, evidentment, em considero catalanista. De fet, provinc d'una família que ho és (i vota majoritàriament a CIU). D'una d'aquelles famílies de classe treballadora catalanista (que n&#

Sobre l'autonomia de la política

Una setmana després del congrés del PP, sembla que tot hagi canviat. Definitivament, cal reconéixer que l'estratègia de Rajoy ha pogut amb tot, demostrant un cop més que la qualitat més important en política és la resistència. Tant va resistir Rajoy que els seus adversaris es van arribar a cansar, després d'intentar-li fer la vida impossible setmana rere setmana, dilluns rere dilluns. Ningú es va atrevir a plantejar una candidatura alternativa. Cap home (ni cap dona) estava disposat a perdre. I quan ja tenia tots els adversaris desconcertats, va donar el cop d'efecte: Maria Dolores de Cospedal. Una jove dirigent territorial del partit que havia sigut consellera de l'Aguirre i que havia treballat amb el Javier Arenas. Una política capaç de guanyar a l'inefable José Bono en la seva pròpia província (demostrant així que l'actual president del Congrés no serveix ni per a guanyar vots del PP a la Manxa). Una dona divorciada i amb un fill engendrat per inseminació art

Sobre lideratges

Què és el lideratge? Qui és millor líder en una societat com la nostra? El que sap posar-se al capdavant d'un grup de gent -d'un sector social- i encapçalar-lo assumint les seves demandes? El que sap orientar la societat en una determinada direcció oferint -i encarnant- una determinada visió de futur? El que sap com assolir l' auctoritas a través de la potestas ? El que sap com arribar a assolir la potestas a través de l' auctoritas ? El que sap resistir i defensa els seus plantejaments contra tot i tothom quan ho creu necessari? L'any passat vaig tenir l'oportunitat de seguir el curs "Pensar el lideratge" convidat pel responsable de la càtedra "Lideratges i Governança Democràtica" d'ESADE, el professor Àngel Castiñeira, i aquest any he pogut assistir a les sessions d'inauguració i de cloenda de la segona edició del curs. La cloenda es va produir ja fa unes setmanes, el dia 24 d'abril, però la intervenció de Manuel Marín em va i

El populisme que ve d'Itàlia

Les eleccions italianes ens han sorprès, com sempre. Com pot ser que guanyi el Berlusconi? -ens preguntem- com pot ser que torni a crèixer la Lliga Nord? No n'hi ha prou amb dir que els italians són diferents i cal llegir el que avui diu l'Enric Juliana a La Vanguardia. "Italia, teatral y verídica, terriblemente verídica, siempre nos habla del futuro con sus tremendos enredos. Cuidado con mirarla por encima del hombro. Ojo con la conmiseración. Bailando con máscara, en Italia está lo que viene". Aquí a Espanya ens creiem molt progres, però ara que vindran maldades, quan arribi la crisi i es comencin a perdre llocs de treball per centenars de milers, quan molts immigrants comencin a caure a l'atur (i deixin de cobrar-lo al cap d'uns mesos sense haver trobat feina), llavors començaran els problemes de debò. Per sort, tindrem un home que coneix els problemes que es viuen als barris de les grans ciutats al capdavant de la gestió del que vindrà: Celestino Corbacho

Una nova agenda progressista global

Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat, gràcies a la invitació del Policy Network, d'anar a la conferència internacional que anualment organitza aquest think tank amb la participació de destacats líders progressistes d'arreu del món. Tot seguit trobareu un article que intenta resumir els debats que s'hi van produir. UNA NOVA AGENDA PROGRESSISTA GLOBAL Els dies 4 i 5 d’Abril es van reunir a Watford, Londres, destacats líders progressistes d’arreu del món per a definir una nova agenda progressista global sota el lema “Promovent la prosperitat per a tots”. El moment és propici, tot i que la incertesa de la socialdemocràcia europea pugui portar a pensar el contrari. A Watford, en un entorn tranquil, rodejat de boscos i que convidava a la reflexió, es van reunir més de dos cents experts d’arreu del món i una dotzena de caps d’Estat i de Govern, incloent l’expresident Bill Clinton, convocats pel think tank Policy Network i el Primer Ministre britànic Gordon Brown. A l’encontre

Una victòria aclaparadora que pot tenir conseqüències

Ahir vam anar a dormir tard, però el principal culpable en el meu cas van ser les paperetes del Senat: dues hores per comptar i recomptar els vots del Senat... En fi, d'això ja en parlarem un altre dia, i ara passem a l'anàlisi dels resultats. En primer lloc, cal dir que s’ha demostrat que el PP podia guanyar . Ha obtingut més de 10 milions de vots, un dels millors resultats de la seva història, només superat per la majoria absoluta de l’any 2000. La diferència ha sigut la gran mobilització a favor dels socialistes, que hem tornat a superar els onze milions de vots. Dos. La polarització del vot funciona i és necessària . Sense polarització els socialistes no haguéssim guanyat les eleccions. És necessari plantejar de forma clara i diàfana les alternatives que tenen els electors i no caure en jugar amb els pactes postelectorals. Potser a Catalunya també ens caldria plantejar alternatives clares i més arriscades. Només així podrem tenir un govern català fort i majoritari. Tres. La

Una semana y un debate

Avui és 3 de març. El 3 de març de 1996 el PP va guanyar per primer cop les eleccions generals per un estret marge de 300.000 vots i aconseguint un total de 156 diputats, el menor nombre aconseguit mai per un partit guanyador des de 1977. Aquella nit electoral la recordo perfectament, tot i que jo encara no podia votar. La vaig seguir des de casa, però penjat al telèfon més d'una hora amb el Chakir, comentant els resultats i, sobretot, el discurs de Felipe González, que va dir allò de "nos ha faltado una semana o un debate". Possiblement amb un debat i amb uns dies més de campanya la distància encara hauria sigut més curta... Doncs bé, avui, 12 anys més tard, tenim encara una setmana i un debat per consolidar la victòria del proper diumenge 9 de març. Les enquestes d'avui diuen que guanyem, amb uns 165 diputats, però que el PP pot pujar també, fins als 155. És a dir, el PP podria treure tants diputats com l'any 1996, tot i perdre. Això ens dóna una idea de l'a

Obama sembla imparable, però encara queda partit

Hem passat el que en podríem anomenar una setmana horribilis per a la Hillary. Ha perdut totes les convoctòries des del dia 5 (Louisiana, Washington, Nebraska, Virginina, Maryland, Maine, ashington D.C....) Algunes eren previsibles, altres (Maine) no tant. Però encara queda partit. Queden, sobretot, les primàries de Texas i Ohio del 4 de març. Ara bé, tot sembla indicar que cap dels dos aconseguirà arribar als 2.000 delegats i que els superdelegats decidiran la convenció de Denver. Feia dècades que no es veia res semblant. Veurem què passa, tot i que -de moment- les meves previsions de fa una setmana veig que no s'acaben de complir...

Hillary - Obama: la competència electoral els fa forts

Supertuesday als Estats Units. Milions de persones votant a les primàries. Diuen que són les primàries més interessants des de l'any 68, quan Robert Kennedy aspiraba a la presidència quan el van assassinar. Un espectacle, sí, però un espectacle de la democràcia, que demostra -un cop més- que només amb emoció, amb competència electoral forta -també dins els partits- amb propostes clares i missatges entenedors, amb capacitat de transmetre confiança i esperança en el futur, es pot mobilitzar a l'electorat. Ho vam veure l'any passat en les primàries del PS i la campanya presidencial francesa. Ho estem veient ara amb el duel titànic entre Hillary i Obama. Guanyi qui guanyi, el candidat resultarà enfortit de la batalla. "Tot el que no ens mata, ens fa forts", que deia Nietzsche. I aquestes primàries estan fent forts tant a la Hillary, que creia tenir-ho tot guanyat fa només un parell de mesos, com a l'Obama, que està agafant la musculatura que possiblement li falta

L'empat possible

Hem començat l'any forts, amb l'enquesta de La Vanguardia. Des de fa setmanes que ho anem dient: l'empat és possible. O el que és pitjor: un escenari 155-160 (o similar) en què el PSOE guanyi en vots i el PP en escons. Recordem que l'any 1996 el PP va guanyar per només 300.000 vots però va tenir un marge de 15 escons. Nosaltres, en canvi, l'any 2004, tot i guanyar per més d'un milió de vots de diferència, vam obtenir pràcticament el mateix marge d'escons: 16. És a dir, que si guanyem per menys de 400.000 vots, el pitjor escenari es pot fer realitat. I ho hem d'evitar. D'entrada a Catalunya hem de mantenir els 21 escons i per això cal seguir mantenint els 3 de Tarragona i els 2 de Lleida, a més de conservar els 2 de Girona i els 14 de Barcelona (i si aquí podem arribar als 15, doncs millor que millor), perquè si alguna cosa ens farà falta el 9 de març seran escons. Només si mantenim els de Catalunya i els d'Andalusia, i aguantem a València, podrem