dimecres, de juny 21, 2006

Un temps nou

Som al llindar d'un temps nou, més dens i vari -que deia el poeta. Un temps nou, més difícil potser. Un temps encara poc definit, i que caldrà anar construint. Un temps nou que no hagués sigut possible si abans Pasqual Maragall no hagués arribat a la presidència de la Generaltiat. Sense aquell canvi, la nova etapa que ara encetarem, amb un nou Estatut i amb un nou president -esperem- socialista, no hagués estat possible.

Aquest govern, el Govern Maragall, com serà recordat a partir d'ara, s'assemblarà molt històricament al Govern Tarradellas. Un govern que marcarà el final d'una etapa i l'inici d'una nova. La transició entre la primera autonomia catalana -dominada per Jordi Pujol- i la segona autonomia, més complexa i més imbricada en el procés polític espanyol. Som en un creuament de camins. I s'ha triat el menys conegut, el menys transitat. Ara caldrà fer-lo viable. La feina que tenim davant és enorme. No serà fàcil. Però ens hi juguem molt i no podem fallar.

dimarts, de juny 20, 2006

Abstencionistes

Més enllà de la satisfacció per l'aprovació del nou Estatut, no em puc estar de comentar les dades de participació. No només les globals, sinó sobretot, a nivell municipal.

Les dades globals van ser finalment millors del que semblava a les sis de la tarda i vam fregar el 50% quan semblava que tot just arribaríem al 45 o 46%. És a dir, es va produir una participació d'un 13% en dues hores. Això probablement ens hauria de fer plantejar la necessitat d'allargar l'horari de votació si les eleccions les seguim fent en diumenge. Potser amb una hora més, hagués ssim tingut un 5 o un 6% de participació més. Com a mínim en alguns municipis.

Ara bé, jo volia parlar de l'abstenció en determinats municipis de l'àrea metropolitana i altres capitals com ara Tarragona, Lleida o Reus. Sorprenentment el nivell de participació a la ciutat de Barcelona ha superat de llarg el de la majoria de ciutats de més de 50.000 habitants, exceptuant Girona, Manresa i alguna altra ciutat. Per tant, cal fer dos anàlisis. El primer en relació al diferencial (10 o 12% en alguns casos) de participació entre Barcelona i els municipis del seu entorn (Sta. Coloma, Badalona, Mollet, i en menor mesura Hospitalet i Cornellà). El segon en relació als diferencials entre el centre i els barris de les principals ciutats catalanes (Tarragona, Lleida, Reus, Sabadell, Terrassa, Mataró...) que es veu de forma diàfana en el diferencial entre Girona i Salt (52-43).

No sóc un expert i no entraré ara parlar de models com bé va fer l'Oriol Bartomeus en un llibre publicat per la Fundació fa tres anys, però és interessant pensar si no estarem tornant al model d'abstenció previ a 1999 caracteritzat per una abstenció diferencial que perjudicava el PSC a les catalanes. Aquest model es va trencar l'any 99, augmentant l'abstenció entre els votants de CIU, i reduint-se en part l'abstenció del vot socialista, però potser aquest referèndum ens indica que podríem tornar al model anterior, clarament desfavorable als nostres interessos electorals.

Si aquest diferencial es mantè a les properes eleccions catalanes, ho tindrem difícil. Així doncs, caldrà treballar fort a tots aquells municipis de l'àrea metropolitana on l'any 99 vam treure un bon resultat, però a on l'any 2003 tot i augmentar la participació vam perdre milers de vots. Aquest és el principal repte de cara a la tardor.

diumenge, de juny 11, 2006

De partits i lideratges

Com podeu veure no estic parlant gaire o gens de l'Estatut, però tot el que fem des de la fundació ho podeu seguir per la web www.fcampalans.org que funciona molt bé gràcies a la feina de la Cristina González. El dia 2 vam presentar el llibre "El nou Estatut. Comentaris a peu d'obra" de la Lídia Santos, la Laia Bonet i el David Fuentes a la llibreria Laie, i el dijous passat vam organitzar una trobada amb el President Maragall que va reunir a més de 120 persones a les cotxeres del Palau Robert, i va tenir un important ressó tant a la premsa com a la televisió. Aquestes han sigut doncs les nostres aportacions a la campanya, per dir-ho així. La setmana vinent presentarem el llibre a Girona amb el Lluís M. de Puig i a Lleida amb l'alcalde Àngel Ros. I així arribarem a l'esperat dia del referèndum, que espero que ens sorprengui a tots a un nivell de participació més que acceptable.

La setmana passada havia volgut escriure sobre el projecte del PP i el d'ERC, però no ho vaig fer. Només un comentari: hi ha hagut dies en aquesta darrera setmana que semblava que tornéssim als dies més foscos del febrer de 2004, quan el discurs més dur del PP contra el govern de la Generalitat en general i Carod-Rovira en particular va generar una tensió mai vista, que va ser contestada amb un discurs del Carod desafiant durant tota aquella intensa campanya electoral. Doncs bé, en veure l'Acebes dient que "el proyecto de Zapatero es el proyecto de ETA" i el Carod dient "si volen fer boicot, que facin boicot als nostres impostos", em va semblar que tornàvem als dies més foscos del nostre passat més recent. Haurem de vigilar perquè per desgràcia encara hem de veure moltes coses.

Però bé, avui volia parlar com diu el títol "de partits i lideratges". Ahir en una reunió de Nou Cicle sobre el futur del socialisme europeu, algú ens alertava dels riscos d'hiperlideratge del president Zapatero. Es criticava que no s'havia canviat la cultura de partit i que tornàvem als temps de Felipe González, quan tot el partit girava entorn del líder. Jo, en canvi, crec en la necessitat de lideratges forts. És més, penso que no hi ha partits forts sense lideratges forts.

Ho vaig dir ahir referint-me al futur del socialisme europeu perquè penso que fins que no aparegui un líder polític amb visió europea que lideri el projecte servirà de ben poca cosa que anem reforçant les institucions i fins i tot els partits.

I avui el President Zapatero ho deixa ben clar a La Vanguardia: "no se puede ser presidente sin tomar riesgos si quieres hacer cosas y cambiar cosas". Per liderar s'ha d'arriscar. Qui no estigui disposat a fer-ho, millor que es dediqui a una altra cosa. Recordo que ja ho vaig escriure en una ressenya del llibre "El relevo" a la Campalans fa més de tres anys sobre com Zapatero va guanyar la secretaria general del PSOE. Zapatero va arriscar. Podia haver pactat amb Bono i no ho va fer. Va aguantar fins al final i va guanyar.

El mateix va fer per arribar a La Moncloa i el mateix està fent ara: governant al límit. El govern Zapatero és un govern només comparable al govern Suárez. González i Aznar durant els primers anys van voler governar des del centre i amb una lògica moderada que els hi permetés a ells i/o als seus partits governar durant molts anys. Sense fer grans reformes que poguessin molestar a sectors importants de l'opinió i l'electorat, guanyant-se la confiança de la majoria suscitant el mínim de rebuig. Aznar va canviar d'estratègia a partir de l'any 2002 i per això el PP va perdre les eleccions. Però ho va fer sense liderar del tot l'opinió. No es va enfrontar obertament a les crítiques (si voleu un anàlisi més a fons sobre això el podeu trobar en un article que vaig publicar l'any passat a la revista Afers del CIDOB) i per això va acabar perdent.

Zapatero, en canvi, governa a consciència amb l'oposició de sectors molt importants. No juga, per tant, a obtenir una majoria absoluta (com van fer González i Aznar) sinó a fer canvis importants, trascendentals, que responen estrictament al seu programa polític i no al suposat programa que genera consens social. En aquest article que us citava abans ho vaig analitzar fent referència a la política exterior espanyola (consens vs legitimitat) però és aplicable a tota la política de govern del President Zapatero. No aposta pel consens, aposta per aplicar la seva política amparant-se en la legitimitat d'haver guanyat les eleccions i esperant tornar-les a guanyar amb una majoria suficient, però sabent que no serà absoluta.

És una aposta decidida i arriscada. Innovadora. Que no havíem vist des dels temps que Suárez s'enfrontava a la vegada als militars, a l'esglèsia i a ETA, legalitzant el partit comunista, legalitzant el divorci i afrontant desenes de morts cada any. Una aposta que només es podrà jutjar en termes històrics, però que demostra que el moviment es demostra caminant, i no dient que caminaràs. I ell ho fa amb pas ferm i amb l'horitzó clar. Lo dicho: "no se puede ser presidente sin tomar riesgos si quieres hacer y cambiar cosas".