dissabte, de març 18, 2006

La Biga i la Busca

Fa moltes setmanes que no escric, i no per manca de coses a dir. Després de l’escola d’hivern del PSC vaig començar a escriure sobre la reforma del Senat, però no vaig acabar publicant la nota. Més tard vaig pensar d’escriure sobre l’aeroport, però veient com anaven les coses vaig desistir, i, finalment, quan estava a punt de cantar una oda a Foment per haver sigut capaç de plantar cara a la CEOE, la feblesa de Rosell em va fer posar una altre cop els peus a terra. Però ha sigut la lectura aquest matí de dissabte de l’anàlisi de l’Enric Juliana a La Vanguardia, el que m’impulsa a escriure: la Biga i la Busca.

Fa anys que penso que Catalunya es troba en un moment històric similar al viscut a finals del segle XIV i principis del XV. Catalunya, després d’un segle pletòric (el XIII), va entrar en decadència a mitjans segle XIV, tot i que d’aquella època conservem alguns dels edificis públics i religiosos més importants de la nostra història, conseqüència –en part- de tot el que s’havia aconseguit abans de la crisi. Catalunya arribà a finals del segle XIV exhausta i començà el XV amb mal peu. Aquell segle ja no fou el segle del Principat sinó el segle del Regne de València, aquest regne que reclamen els blaveros del PP, tot negant la unitat de la llengua i –de passada- de la Corona d’Aragó. Havíem perdut el lideratge i, en conseqüència (no a l’inrevés) vam acabar perdent el poder: l’any 1410 moria Martí l’Humà sense descendència -després que el seu hereu morís un any abans - marcant la fi de la casa de Barcelona i del poder dels catalans. La història estava escrita i el compromís de Casp l’acabaria de ratificar. Fou el segle dels Borgia, dels valencians que prenien el poder a Roma, després que el també valencià Vicent Ferrer, liderés la resolució adoptada a Casp.

Aquest paral·lelisme històric és més important del que sembla, perquè fa temps que la puixança de València, aquesta ciutat mediterrània que mira cap a Madrid tot girant l’esquena a Barcelona, ens està deixant sense rerapaís, sense la profunditat estratègica necessària per ser algú a Europa i a la Mediterrània. Necessitem l’Euroregió, una de les grans visions del president Maragall, però la necessitem fent aliança amb València i Saragossa. Sense elles no serem res, i Catalunya perdrà poder i capacitat d’influència.

Els catalans tendim a sobrevalorar el poder de les institucions i no ens en adonem que el poder institucional és només la conseqüència del poder econòmic i social. La derrota de 1714 va ser una conseqüència de la decadència dels segles anteriors, i no pas la causa. Al contrari, el segle XVIII ens va anar molt i molt bé, i millor encara ens aniria el segle XIX, tot i no tenir institucions pròpies. Del segle XX, en canvi, en podem fer una valoració menys positiva. Vam començar bé, molt bé fins i tot, però tot s’estroncà amb la guerra, una guerra civil catalana, que ens va deixar sense projecte de futur. El problema el tenim ara, quan hem de tornar a definir-nos i no sabem ben bé com. I hem caigut en els nostres vicis. En primer lloc, sobrevalorant el poder de les institucions (l’Estatut en aquest cas i el poder, les competències, que ens podria donar) sense parar compte que podríem tenir molt més poder i influència sinó haguéssim renunciat a manar en les institucions centrals de l’Estat. I, finalment, en aquesta guerra civil soterrada de la que parla avui l’Enric Juliana, recordant la Biga i la Busca, la gran burgesia mercantil i la menestralia, la Lliga i l’Esquerra, en terminologia del segle XX... i no m’atreveixo a definir els noms dels protagonistes d’avui...

Enric Juliana posa el dit a la nafra: la divisió catalana. La divisió del catalanisme de la què parlava en la darrera nota d’aquest bloc. Una divisió que està prenent estranys viaranys, més complexos del que podrien haver semblat en un primer moment. No vull dir res, però no hi ha res escrit i la història (tant la llunyana com la propera) ens ensenyen moltes coses. Recordem les eleccions del 77 i del 80... quines candidatures, quins candidats amb quins partits, quins resultats, tant diferents en unes i en les altres... no hi ha res escrit i tot d’una, tot –tot – sembla possible.