divendres, de desembre 14, 2007

Del catalanisme federalista a la llei d'Educació

Aquesta setmana ha sigut mogudeta. Dimecres presentació del llibre "Catalanisme federalista" de Miquel Iceta, amb el president Montilla i el periodista Rafael Jorba, i ahir conferència sobre la llei d'educació amb el conseller Ernest Maragall.

Dos actes que trobareu perfectament referenciats a la pàgina web de la Fundació, http://www.fcampalans.cat/ .

La presentació del llibre del Miquel Iceta ha tingut un ressò important als mitjans. Està clar que hi ha demanda de projecte i que el PSC s'ha d'esforçar per oferir més i millors elements de referència que configurin un nou "marc de referència" del catalanisme. Ho podem fer. Tenim les eines. Només cal que ens hi posem amb més força, com de ben segur farem en els propers dos mesos, tot preparant la campanya electoral. S'acosten, doncs, temps interessants.

dimecres, de desembre 12, 2007

L'invent de José Bono

Avui l’inefable José Bono, que va perdre per nou vots un congrés que creia tenir guanyat, ens ha fet obrir els ulls a tots dient que això de les nacions era un “invento”.

I és clar que són un invent. Com tot en aquesta vida.

Ja fa molts i molts anys dos sociòlegs americans, en Berger i el Luckmann, van publicar un llibre que duia per títol “La construcció social de la realitat” en el que explicaven que la vida en societat és una construcció, un invent.

La família és un invent, com ho és el matrimoni i la monogàmia… Bé, de fet no només la nació i el nacionalisme són un invent, la societat també és un invent, el socialisme és un invent!

Fins i tot una comunitat autònoma com Castilla-La Mancha és un invent… Algú la va inventar, dic jo, i va decidir que serien aquelles cinc províncies i no unes altres les que formarien la comunitat, i que tindria aquest nom… de fet, sense aquest gran invent José Bono no hagués sigut mai el que ha sigut… un inefable “invent”…

Això és el que li hauria contestat jo avui al José Bono si n’hagués tingut l’oportunitat, però com que no l’he tingut, doncs ho escric al bloc… Per cert, quin gran invent això dels blocs, oi?

dimecres, de desembre 05, 2007

La ràdio i la televisió "nacionals" de Catalunya

TV3 i Catalunya Ràdio han sigut, són (i probablement seran) la ràdio i la televisió "nacionals" de Catalunya. Com vinc dient des de fa temps, el que diferencia TVE de TVC és que si bé TVE és una televisió "pública" en contraposició a les privades, i "del govern" o "de la majoria parlamentària" en la mesura que en depén, i tothom ho entén així, TVC no ho és, sinó que és la Televisió Nacional de Catalunya. Per què? Doncs, entre d'altres coses, perquè no té competència real d'una altra televisió privada catalana i en català.

TVE va deixar de ser la televisió "nacional" no només amb el canvi de règim sinó, sobretot, amb l'aparició de les cadenes privades. Llavors va passar a ser exclusivament la televisió del govern, de manera que el PP va servir-se de les privades per a guanyar les eleccions. I quan hi va arribar, de la pública per a mantenir-s'hi. Per això l'abril de 2004 tothom tenia clar que l'Urdaci anava al carrer. Pot no agradar-nos ni ser el discurs políticament correcte, però és així.

A Catalunya, però, la situació és una altra: no existeixen televisions privades catalanes, amb entitat suficient, que donin la seva pròpia visió del país. I, per tant, TVC no pot deixar de ser la "televisió nacional de Catalunya", per a ser només la televisió "pública" que depén del govern o del Parlament.

El cas de Catalunya Ràdio ja és diferent. Ara existeix RAC 1, una gran cadena d'abast nacional i pensada per i per al públic català. I, de fet, Catalunya Ràdio només mantè allò de "la ràdio nacional de Catalunya" per una qüestió gairebé publicitària, però ja no ho és perquè existeix RAC 1 i, en menor mesura, la COM. De fet la COM, quan es va posar en marxa fa deu anys, estava pensada per això, per crear una gran cadena de ràdio que fes perdre el monopoli de Catalunya Ràdio entre el públic català i catalanoparlant i aconseguir, així, identificar Catalunya Ràdio com la "ràdio del govern", en aquell cas de Convergència i Unió.

Per tant, crec sincerament que TVC seguirà sent la "televisió nacional" mentre no tingui competència. Altra cosa és la pluralitat de la cadena en els informatius i en els espais d'opinió. Si el que volem és que TVC sigui una tele pública i plural i no del govern, com es pretén amb la nova llei de la Corpo, el que cal criticar és el seu suposat partidisme i la incapacitat per a reflectir una societat plural i un arc parlamentari també molt plural, com ha fet en Joan Ferran quan parla de definir un llenguatge i un llibre d'estil determinat.

El millor exemple del que hauria de ser TVC és el Polònia. Un programa incisiu però alhora plural, en el que tots queden bé o malament, cadascú amb els seus vicis i virtuts, jutjant a tothom per igual. El que hem de demanar, per tant, és més pluralitat. La pluralitat del Polònia.

I si pensem que hi ha professionals que no actuen amb criteris de pluralitat, doncs demanem als òrgans pertinents que els rellevin, però amb l'argument de la pluralitat, l'únic que és realment vàlid en un sistema que pretenem ens representi a tots, en la línia de la llei que hem aprovat, que impedeix que TVC es converteixi en la tele del govern.

Per tant, i resumint. TVC és i seguirà sent la "televisió nacional de Catalunya". I el que hem de fer és vetllar per a millorar la representativitat i la pluralitat de la televisió, triant professionals capaços d'oferir pluralitat en els informatius que dirigeixen. I, per altra banda, hem de ser capaços d'oferir idees i continguts diferents als que sovint encara són majoritaris. Però si no els produïm, i ho fem amb voluntat d'influir, no podem demanar que el Cuní o la Terribas ens convidin al seu programa... De fet, quan ho fem i ho demanem, ens hi conviden...

En fi, que en això -com en tantes altres coses- millor fets que paraules.