dimecres, de febrer 22, 2012

D'Eurodisney a Eurovegas

Aquests dies ha saltat a la llum el projecte d'Eurovegas, que sembla que ens disputem Barcelona i Madrid, Artur Mas i Esperanza Aguirre, "tanto monta, monta tanto". Diuen que el Govern d'Espanya està disposat a posar-hi tota mena de facilitats legals (és a dir, està disposat a que els promotors d'Eurovegas cometin tota mena d'il·legalitats). Ens diuen que demanen que es pugui fumar en aquest recinte, que als casinos hi puguin entrar menors i ludòpates -que ara tenen l'entrada vetada a aquest tipus de locals- i que volen, evidentment, exempcions fiscals i de cotitzacions a la seguretat social durant no sé quants anys. És a dir, que no volen pagar pels beneficis que preveuen obtenir.

El projecte en sí és discutible, que demanin no pagar impostos en un moment en què tothom està fent un esforç fiscal via l'increment de l'IRPF és indigne, però que vulguin permetre que els menors i els ludòpates tinguin entrada lliure ja resulta immoral.

Però ahir el promotor d'aquest projecte va ser rebut amb tots els honors al Palau de la Generalitat. Quina diferència amb l'anterior govern! Aquest projecte ja va estar sobre la taula fa uns anys i es va desestimar, en total discreció, perquè es va considerar -encertadament- que el model de negoci i de turisme promogut per "Eurovegas" no és el nostre model.

Nosaltres no som ni volem ser Las Vegas d'Europa. I per això el govern d'esquerres presidit per José Montilla i amb Antoni Castells de conseller d'economia va desestimar aquest projecte.

Això és el que hauria de fer el govern d'Artur Mas també. Però no ho farà. Prefereix jugar la carta de l'amic americà, com va fer Jordi Pujol amb el projecte d'Eurodisney a Salou, promogut des del govern i per l'aleshores alcalde de Salou, Joan Maria Pujals, que després va ser conseller de cultura amb Pujol (el mateix que va aconseguir que Josep Maria Flotats deixés el Teatr Nacional, amb aquella roda de premsa memorable en què reproduí l'escena amb el conseller Pujals amb aquell cèlebre "abraonant-se sobre mi"...)

Artur Mas sembla disposat a que el projecte "Eurovegas" sigui el seu particular "Eurodisney". Jordi Pujol va mobilitzar tota l'artilleria política, econòmica i mediàtica del país per fer-ho possible, però finalment van triar Paris. I llavors què va passar amb el gran projecte del govern Pujol? Recordeu a Javier de la Rosa, "l'empresari model"? Pujol va cridar a De la Rosa que, via KIO -el holding kuwaitià- va promoure Port Aventura, que era una versió casolana del que hagués significat Eurodisney. Tots sabem com va acabar l'operació de De la Rosa. Per sort, però, el model de negoci de Port Aventura es va reinventar i, amb el suport de La Caixa, ha sobreviscut, amb èxit, com a parc d'atraccions amb públic local.

Però el model és el mateix. Un gran projecte que doni sentit a una acció de govern. No cal dir que el projecte d'Eurodisney era un projecte amb sentit i que anava en sintonia amb el turisme familiar que es volia promoure. En canvi, el projecte d'Eurovegas no portaria res més que problemes. On són ara els que es queixaven del model turístic de Barcelona? Del turisme low-cost i de borrachera? On és l'alcalde Xavier Trias, que fa un any deia que Barcelona s'havia convertit en la capital del turisme de baixa qualitat? El projecte d'Eurovegas portarà turisme de qualitat a la ciutat?

Esperem, per tant, que el projecte d'Eurovegas fracassi. I que si no tira endavant, el govern d'Artur Mas no es tregui de la màniga un macro-casino finançat amb capital local i no ens el venguin com la nova gallina dels ous d'or...

Els promotors privats -locals o internacionals- poden proposar els negocis que vulguin, però l'administració pública no pot promoure i donar cobertura qualsevol tipus de negoci. Ens hi juguem no només el model de ciutat i de país, sinó una mínima dignitat.

dimarts, de febrer 21, 2012

Declivi de l'Estat social, declivi de la socialdemocràcia

En el debat sobre l'alternativa a les reformes del Govern Rajoy i al desmantellament de l'Estat social espanyol que provocaran, recupero aquesta reflexió escrita fa uns mesos a partir del llibre "El declive de la socialdemocracia".


El llibre de José V. Sevilla és un autèntic manual sobre la socialdemocràcia, ple de dades i d’anàlisis. Un llibre més d’economia política que no pas de política econòmica. És, per tant, un llibre per reflexionar sobre la socialdemocràcia en temps de crisi com l’actual.

Ara bé, de quin declivi ens parla l’autor? I en relació a quan? Bona part del llibre descriu “l’ascens” de la socialdemocràcia entre 1945 i 1975. Una anys en què, si bé al Regne Unit els laboristes van impulsar el “welfare-state”, a França els socialistes de l’SFIO només van participar parcialment en els governs de la Quarta República i a partir de 1958 van quedar apartats del govern pel General De Gaulle durant més de vint anys; i a Alemanya fou la CDU qui impulsà l’estat social germànic i no l’SPD, que no aconseguí governar fins l’any 1969 amb Willy Brandt.

Tanmateix, és ben cert que durant els trenta anys posteriors a la segona gran guerra, a Europa es va desenvolupar un potent Estat del Benestar, un estat social, forjat amb un creixent rol de l’Estat en l’economia i la participació dels sindicats en la negociació col·lectiva per defensar els drets dels treballadors.

Per tant, potser seria més convenient parlar de “declivi de l’Estat social” i no de “declivi de la socialdemocràcia”. De fet, l’Estat Social va créixer impulsat no només per la socialdemocràcia, sinó també per la democràcia cristiana i, en els darrers 30 anys ha viscut un cert declivi, impulsat per les corrents neoliberals, però sovint amb l’aquiescència socialdemòcrata.

De fet, el declivi de l’Estat social i del rol de l’Estat en l’economia, ha comportat un declivi de la socialdemocràcia, en la mesura que aquesta ha renunciat a regular i intervenir en l’economia i ha reduït el seu rol a redistribuir millor el creixement econòmic i la riquesa generada per uns mercats progressivament desregulats. En aquest sentit, sí que és possible parlar de “declivi de la socialdemocràcia”.

En qualsevol cas, José V. Sevilla, doctor en Ciències Econòmiques i secretari d’Estat d’Economia en el primer govern de Felipe González, intenta traçar un mapa d’aquest declivi des dels anys 70, des de la “revolució conservadora” de Thatcher i Reagan fins a la crisi financera dels darrers anys, passant pels processos de privatització i desregulació dels anys 90, desenvolupats a l’empara del “Consens de Washington”, definit per les dues grans institucions financeres internacionals: el Banc Mundial i l’FMI.

Un declivi que s’agreuja en la mesura que la socialdemocràcia no ha estat capaç d’adaptar-se no només a la globalització de l’economia sinó a l’àmbit europeu. En aquest sentit, és oportú recordar que, si bé el socialisme és internacionalista, la socialdemocràcia és –i ha sigut- essencialment nacional. Això és així perquè la socialdemocràcia no és només una ideologia, com el socialisme, sinó una praxis que necessita un instrument de desenvolupament –l’Estat- i una font de legitimació, la democràcia.

La socialdemocràcia és un moviment polític que es desenvolupa en el marc dels Estats-Nació i que s’ha mostrat incapaç d’adaptar-se als canvis produïts per la globalització dels darrers vint anys. La socialdemocràcia neix als Estats nacionals democràtics i mentre no existeixi una democràcia europea, no podrà existir una socialdemocràcia europea.

És en aquest sentit, que l’autor reivindica la necessitat d’un govern econòmic europeu, davant la incapacitat dels governs nacionals de prendre decisions econòmiques rellevants en el context actual. El cas espanyol es revela paradigmàtic, amb un govern socialdemòcrata obligat pel “directori germano-francès” a prendre mesures draconianes d’ajust fiscal per reduir uns nivells de dèficit públic inassumibles.

Ara, José V. Sevilla, també aquí, es mostra descarnadament realista: “l’adopció de les polítiques d’ajust constitueix l’evidència d’un fracàs. El fracàs que suposa no haver estat capaços de gestionar l’evolució de la productivitat al ritme adequat per no perdre posicions competitives, un resultat en el que tenen responsabilitats tant els gestors empresarials com les corresponents polítiques publiques”. I és que, si hi ha una lliçó a aprendre d’aquesta crisi és que ni els governs espanyols dels darrers 10 anys ni la classe dirigent financera i empresarial no han estat a l’alçada del repte que suposava per Espanya la integració a la Unió Econòmica i Monetària.

Espanya ha crescut de forma irresponsable, ‘dopada’ per l’estabilitat monetària de la zona euro i uns tipus d’interès històricament baixos, i no hem estat capaços de fer augmentar la productivitat per tal de millorar la nostra competitivitat en un entorn canviant, caracteritzat per països emergents fortament competitius i països d’alt nivell de renda (com Alemanya o els països nòrdics que han fet una aposta clara per l’increment de la productivitat en els darrers 15 anys). Espanya no ha estat a l’alçada i ara, la única manera per recuperar una posició competitiva serà la reducció de costos, ja sigui reduint costos laborals i/o marges empresarials.

La pregunta que ens assalta , doncs, és: no hi ha res a fer? Si la reducció de costos és inevitable, quina ha de ser la política socialdemòcrata per a la propera dècada?

L’autor proposa cinc nous compromisos entre democràcia i capitalisme, que haurien de fundar una nova fórmula política, necessàriament diferent a la socialdemocràcia històrica.

1) el reconeixement del paper essencial de l’espai polític democràtic com a moderador del sistema econòmic i decisor de darrera instancia.

2) afavorir les activitats productives davant d’aquelles de caràcter purament apropiatiu, donant suport a les activitats que contribueixen a crear riquesa i no d’aquelles en què l’enriquiment individual es produeix a expenses de la riquesa d’altres, sense incrementar la producció agregada. És a dir, penalitzar l’economia financera i especulativa, i promoure l’economia productiva.

3) recuperar una posició rellevant dels treballadors en el procés productiu, perquè només amb la seva participació es podrà produir el necessari increment de la productivitat.

4) Incloure un espai per a les intervencions de l’Estat en l’economia, tant de caràcter compensatori com per aquelles altres que persegueixen millorar els nivells d’eficàcia de l’economia.

5) Recuperar el caràcter redistributiu de l’economia, que s’ha fet més desigual durant les darreres dècades en els països desenvolupats, tant per raons d’equitat com d’eficàcia econòmica.

En resum, recuperar una nova agenda socialdemòcrata que permeti posar les bases d’un nou Estat Social en el context de l’economia globalitzada.