dimecres, d’agost 05, 2009

El finançament i l'esperit del 20 de juliol

Després de la llarga batalla del finançament, aquí podeu llegir un article que ha sortit publicat al darrer número de la revista de la Fundació, el número 20.

El finançament i l’esperit del 20 de juliol


PSC “Si eres mi hermano, ¿por qué no me das lo que te pido?
PSOE “Si eres mi hermano, ¿por qué me pides lo que me pides?
PSC “Porque lo que te estoy pidiendo es de justicia!”
PSOE “Si somos hermanos, ¿por qué me hablas de justicia en vez de hablarme de amor?”

Tira de Toni Batllori publicada a La Vanguardia el 18 d’abril de 2009


El 20 de juliol de 2008, en la clausura de l’onzè congrés del PSC, es va obrir una nova etapa de la relació entre el PSC i el PSOE. En el seu discurs de cloenda, el primer secretari dels socialistes catalans i President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, va defensar l’autonomia del PSC tot afirmant “José Luis, te queremos mucho, pero queremos más a Catalunya”.

Aquell va ser segurament el discurs més significatiu que havia fet mai un primer secretari del PSC davant d’un secretari general del PSOE. En aquell discurs quedava clar que el PSC posava “Catalunya, primer” i “A Catalunya, primer els treballadors”, parafrasejant els dos lemes de la darrera campanya de Jordi Pujol com a candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999.

José Montilla va posar de manifest la voluntat del PSC de ser el millor representant de la societat catalana, en tota la seva pluralitat, i de tenir una voluntat ferma de representar els interessos de Catalunya i dels catalans. En aquell discurs, el primer secretari va comptar amb el suport dels més de 1.000 delegats al Congrés en el seu embat, i el secretari general del PSOE va ser conscient que el PSC era un partit orgullós, amb un projecte sòlid -que representava una realitat social i nacional ben definida- i que tenia una voluntat de ferro per a dur-lo terme.

Un any després d’aquell discurs, toca fer balanç. I l’hem de fer valorant la principal victòria política aconseguida pel Govern d’Entesa i el seu president: un acord de finançament que supera àmpliament les propostes que el ministeri va fer públiques a finals de juliol de 2008 -quan era a punt de complir-se el termini fixat per l’Estatut per posar en marxa el nou model. Un acord aconseguit després de mesos d’intenses negociacions i diversos incompliments. Mesos en què les relacions entre PSC i PSOE han estat en el punt de mira de tothom, i en què es valorava cada gest i cada paraula que es dirigien en públic el president del Govern de Catalunya i el president del Govern d’Espanya.

Durant aquest any el PSC fins i tot va amenaçar de revisar de dalt a baix les relacions amb el partit germà sinó s’arribava a un acord satisfactori, i el president Montilla es va negar a acceptar el model de finançament que el president Zapatero volia pactar amb el president andalús Manuel Chaves, en una reunió de tots tres al Palau de la Moncloa pensada per aconseguir el sí del primer secretari dels socialistes catalans a finals de desembre.

El PSC tenia clar que s’hi jugava el seu futur polític, la seva credibilitat, i no només la supervivència d’aquest govern. El PSC s’ha trobat en un atzucac, i ha superat la prova amb nota.

Hem demostrat que no només sabem on som i què volem conservar, sinó que sabem on volem anar. Hem demostrat que volem representar Catalunya, la Catalunya dels treballadors i dels emprenedors, des de la centralitat. Hem demostrat que som un partit ambiciós, que aspira a tot, i ha quedat clar que el president Montilla és un home que no s’està de raons, que va pel dret i de cara, cosa que no tots els líders polítics d’aquest país poden dir.

El lideratge del President Montilla

En aquest any, doncs, s’han posat de manifest algunes qualitats del lideratge de José Montilla al capdavant dels socialistes catalans. En un moment de crisi, d’incertesa i de dificultats, ha demostrat que per a liderar cal, alhora, prudència i determinació.

L’expresident Pujol ha utilitzat en diverses ocasions la metàfora de la boira per a definir el que ha de fer un líder en situacions de dificultat. Pujol explica que el líder d’un grup que es troba amb boira espessa tot pujant una muntanya, ha de decidir si el que cal és aturar-se, tot esperant que la boira escampi, o bé seguir fent camí amb pas lent i cautela.

En el primer cas, hi ha el risc que la boira no desaparegui i es faci tard sense haver pogut assolir el cim. En el segon cas, cal que el líder no segueixi anant al capdavant sinó darrere, acompanyant el grup, donant-li confiança, ajudant als que els costa més avançar.

Un estil de lideratge que sembla haver practicat amb encert el President Montilla i el seu govern. Enmig de la boira provocada per la condensació del debat polític espanyol, va seguir avançant sense fer massa soroll i emetent senyals de confiança, esperant que quan la boira comencés a escampar, ell ja hauria acostat el grup al cim. Quan la boira va començar a escampar, després de les eleccions generals de març de 2008, el president va prendre la iniciativa -i el lideratge- en relació al finançament de la Generalitat, va arriscar enfrontant-se al govern espanyol i, un any després, ha guanyat la partida.Ho ha fet amb una estratègia ben construïda i un pla de comunicació impecable, decidint a consciència els tempos i els continguts de les seves principals intervencions en el debat públic català i espanyol. Amb actituds fermes, accions decidides, riscos mesurats, i una estratègia de gestió dels temps eficaç i eficient, capaç d'anticipar-se -fent propostes- sempre que ha sigut necessari, i de respondre només quan ha resultat absolutament imprescindible. És així com s'ha posat sentit comú en un debat que començava a semblar que podia sortir de mare.

José Montilla ha demostrat, doncs, que el lideratge es demostra exercint-lo, liderant i realitzant projectes, i no només escenificant-los. "L'intendance" -en aquest cas, el reconeixement dels opinadors i del propi cap de l'oposició- "suivra", com ja s’està començant a produir. El president Montilla està guanyant la batalla de l’opinió perquè no s’ha deixat endur per la pressió dels opinadors. Ha sabut mantenir el rumb prefixat i fer front a la marea. Ara, la tempesta ha amainat i estem arribant a port, on sembla que ens esperen.

El tàndem Montilla-Castells

En aquesta batalla, però, no només hi ha hagut un capità general, sinó un almirall, el conseller Antoni Castells, que ha sabut negociar el que semblava impossible: un acord que situa el finançament de la Generalitat de Catalunya per sobre la mitjana espanyola. Catalunya, després d’exercir la necessària solidaritat amb el conjunt d’Espanya, seguirà estant per sobre la mitjana espanyola. Es reconeixerà, així, l’esforç fiscal superior dels catalans i les catalanes. Es reconeixerà que Catalunya ha de rebre més perquè contribueix més.

El desenllaç de la negociació del finançament ha sigut doncs, com han reconegut els principals analistes polítics del país, la primera gran victòria del govern d’esquerres i catalanista. L’Estatut no ho va poder ser per la negativa d’ERC a sumar-se a l’acord. Però aquest juliol de 2009 passarà a la història com el mes que els partits d’esquerres aconseguien, per primer cop, deixar a Convergència i Unió fora de joc, fora del cercle que defineix l’hegemonia social i política a Catalunya.

Entrem en un nou temps, “més dens i vari” -que diria el poeta. Un temps que caldrà saber continuar liderant per a consolidar no només la majoria d’esquerres a Catalunya, sinó l’hegemonia política dels socialistes catalans dins d’aquesta majoria. Tenim un any per a convertir-nos, de forma indiscutible, en el primer partit de Catalunya, també al Parlament. I per aconseguir-ho comptem amb un gran tàndem. El tàndem Montilla-Castells. Un tàndem que ha sabut assolir el lideratge social preservant l’autonomia i la independència de la política catalana en relació al soroll intern i extern que s’ha produït en els darrers mesos.

El president Montilla i el conseller Castells han sabut resistir, i la resistència és una de les qualitats essencials de tot polític. Ja ho deia Max Weber l’any 19 del segle passat: "Solament té vocació per a la política qui està segur de no trencar-se quan -des del seu punt de vista- el món es mostra massa estúpid o massa mesquí per acceptar allò que ell li ofereix. Solament té vocació per la política el qui davant d'això és capaç de replicar: Malgrat tot..."

Aquest “malgrat tot” és el que salva la política del cinisme i la mesquinesa. Un “malgrat tot” que permet els autèntics líders fer-se forts en l’adversitat, com han fet el president Montilla i el conseller Castells en la batalla del finançament. Ara només ens manca reblar el clau, i això tocarà fer-ho a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. La victòria, ara sí, és possible.

dimarts, de maig 19, 2009

Un president per a Europa

Publico avui un article que apareixerà en el proper número, el 19, de la revista frc.

Un president per a Europa
“Two roads diverged in a wood, and I –
I took the one less travelled by,
And that has made all the difference”

Robert Lee Frost “The road not taken”


L’activisme de la presidència francesa de la Unió durant el segon semestre de 2008 i el seu contrast amb la inoperativitat de la presidència txeca durant aquest primer semestre de 2009 han posat de manifest, un cop més, la necessitat d’una presidència permanent de la Unió Europea.

El nou Tractat de Lisboa preveu, en el seu article 15, estabilitzar la Presidència del Consell Europeu nomenant un president del Consell amb un mandat de dos anys i mig, renovable fins a cinc anys, per tal d’acabar amb les presidències rotatòries. Aquest nou president, encarregat d’impulsar els treballs de les reunions –pràcticament trimestrals- dels caps d’estat i de govern, assumirà també la representació exterior de la Unió Europea. És a dir, serà la veu d’Europa al món.

De moment, però, Europa segueix sense jugar amb força en el camp de joc global. La seva veu ha sigut fragmentada -i quasi cacofònica- en els darrers mesos, enmig de la pitjor crisi econòmica i financera internacional de les darreres dècades. Una crisi que ha posat en evidència –un cop més- les deficiències del projecte polític europeu. Hi ha una forta demanda d’Europa arreu del món, per part sobretot de les potències emergents, però Europa segueix sense respondre a les expectatives dipositades en ella per altres actors de l’escena internacional.

Europa viu permanentment en una gran paradoxa. És encara un dels espais econòmics més importants del món, amb un PIB superior al dels Estats Units. De fet, el PIB europeu supera avui els 17 bilions de dòlars, molt superior als 13.8 bilions dels EUA i fins i tot als 16 bilions del bloc comercial del TLC (EUA, Canadà, Mèxic). Ens alarmem perquè Xina és a punt de superar Alemanya en termes de PIB, sense adonar-nos que el conjunt de la Unió, amb un terç de la població xinesa, quintuplica el seu Producte Interior Brut (de poc més de 3.3 bilions de dòlars).

Encara avui les noves “potències emergents” (Rússia, Índia, Brasil) tenen un PIB inferior a l’espanyol (entre 1.1 i 1.3 bilions de dòlars en relació als 1.4 espanyols), i encara que ens superin properament seguiran tenint un PIB netament inferior a Itàlia (2.1 bilions), França (2.5), o el Regne Unit (2.7). Només la Índia, per raons demogràfiques òbvies, acabarà superant el PIB de les principals economies nacionals europees, tal i com ja ho ha fet la Xina.

Per tant, podem afirmar que Europa ha assolit la massa crítica suficient per fer front a la globalització i a l’emergència de nous poders. Té una massa demogràfica més que considerable, amb gairebé 500 milions d’habitants, que quadruplica la població russa i duplica la de tot el món àrab i musulmà a l’oest d’Afganistan, alhora que supera àmpliament la població d’Amèrica del Nord i també la d’Amèrica del Sud.

La Unió Europea és avui una realitat consolidada, amb una moneda única que s’ha convertit en referència internacional (tot i que els europeus no hem sabut decidir si volíem o ens convenia un euro fort o un euro feble), i una presència destacada en totes les cimeres internacionals (avui ja no es discuteix que el president de torn de la Unió i el President de la Comissió prenguin part en les grans conferències internacionals).

Què falla, doncs? Falla la política. En els darrers anys a Europa ha fallat el lideratge. Tot i comptar amb líders notables com Tony Blair o el propi Jacques Chirac, que van ser capaços de donar la volta a la divisió europea sobre la guerra d’Iraq i pactar una nova constitució el juny de 2004, les divergències entre elits nacionals –especialment les franceses- van fer descarrilar el projecte. França, un cop més, va demostrar que podia actuar indistintament com a motor o com a fre de la construcció europea.

El nou tàndem Sarkozy-Merkel va aconseguir desencallar la situació i aprovar el Tractat de Lisboa, però tot torna a penjar d’un fil. Quina pot ser la resposta? Quin és el sursaut necessari? El sursaut polític i democràtic, sens dubte.

Europa necessita una veu pròpia i forta a nivell internacional. Però això només serà possible si comptem amb un president de la Unió amb legitimitat, elegit democràticament pels 375 milions de ciutadans europeus amb dret a vot. Aquesta no és una possibilitat que contempli l’actual Tractat de Lisboa en procés de ratificació però és sens dubte la única possibilitat si es vol realment avançar en el reforçament de la Unió Europea.

El Consell Europeu sorgit del Tractat de Lisboa seguirà actuant com una espècie de “cap d’Estat col·lectiu”, però ara amb una diferència, aquest cap d’Estat col·lectiu comptarà amb un President, que podria arribar a exercir de “Cap d’Estat de la Unió”, és a dir de President de la Unió Europea. El Tractat ha apostat clarament per un model a la francesa, amb un President que està clarament per sobre de la Comissió Europea, que acabarà actuant com un executiu dirigit per un primer ministre sense gaires prerrogatives. Un paper que ja li està bé a l’actual President de la Comissió, José Manuel Barroso, que pretén seguir al capdavant del col·legi de comissaris després de les eleccions de juny.

Europa, doncs, no sabrà evolucionar cap a un model de govern parlamentari perquè probablement ens perdríem en mil i una discussions totalment farisaiques al Parlament Europeu i entre els governs dels 27 o 30 països de la Unió. Però sí que pot evolucionar cap a un nou sistema presidencialista amb múltiples contrapesos. Un sistema amb un president relativament fort, que exemplifiqui la unitat europea i la seva projecció cap a l’exterior. Per sota, seguirà existint el joc polític habitual –entre el Parlament i la Comissió, i entre els governs nacionals i l’executiu europeu- però existirà una figura capaç d’aglutinar i representar a la majoria de ciutadans europeus.

La situació actual, per tant, només ens permet avançar en una direcció, la que ens mostra l’evolució de la cinquena república francesa. La constitució de 1958 va disposar una presidència de la república no electa per sufragi universal sinó per un complex sistema d’elecció de segon grau en el que participaven les dues cambres legislatives, l’Assemblea i el Senat. Però el President De Gaulle va decidir proposar una reforma constitucional per tal que el president fos elegit per sufragi universal, com ell mateix ho va ser l’any 1966. Aquell va ser el moment realment fundador del sistema presidencialista francès que ha donat estabilitat al sistema polític per sobre les mil i una batalles partidistes que caracteritzen la política francesa.

El camí serà llarg. No el farem en 1.000 dies, com va dir el president Kennedy, ni potser tampoc en 5 ni en 10 anys, però cal començar. Caldrà triar, en primer lloc, un bon president del Consell. Una personalitat política de primer nivell, amb voluntat de representar al conjunt dels ciutadans europeus. Un president viatger, que en els 30 mesos del seu primer mandat sigui capaç de visitar els 27 països de la Unió, i de fer-hi actes públics i no només visites institucionals.

Actualment, hi ha poques persones que puguin reunir aquestes condicions, i molts apunten a l’ex-primer ministre britànic, Tony Blair. Ell mateix s’ha postulat en aquests primers mesos de 2009, afirmant que vol contribuir a “construir un pont entre Europa i la nova administració de Barack Obama a través de la presidència de la Unió Europea”.

Molts altres apunten que Blair, un dels protagonistes de la foto de les Açores de març de 2003, no pot presidir la Unió Europea. Però els fets semblen desmentir-ho: a finals de juny de 2005, només dos anys després de la invasió d’Iraq, va aconseguir rebre l’aplaudiment gairebé unànime del Parlament Europeu amb un discurs marcadament europeista, tot just un mes després del NO francès al Tractat Constitucional. I dos anys més tard, el 7 de maig de 2007, va demostrar que un cap de govern d’una nació podria adreçar-se al poble d’una altra nació en la seva llengua, com ho va fer amb un missatge en francès adreçat als ciutadans francesos felicitant-nos per l’elecció d’un nou president, Nicolas Sarkozy. Un missatge que va tenir més de mig milió de descàrregues a la xarxa del You Tube.

Caldrà esperar, però, a les ratificacions del Tractat per part d’Irlanda i la República Txeca a la tardor, i estar atents també al futur d’Angela Merkel, que podria voler aspirar a la presidència europea si no aconsegueix tornar a ser reelegida Cancellera Federal d’Alemanya després de les eleccions de setembre. Però no sembla que Europa pugui esperar gaire més enllà de l’1 de gener de 2010. La Unió necessita un president capaç de dinamitzar i donar un impuls a les polítiques europees. Un president que visualitzi l’acció de la Unió arreu d’Europa, i que es converteixi en una referència per a tots el ciutadans europeus.

Europa necessita un president capaç de fer un discurs televisat en diferents llengües el dia 9 de maig, un president que personalitzi una manera d’entendre Europa i el món. Només així la democràcia europea podrà ser algun dia una realitat. Fenòmens com el de Barack Obama, capaç d’omplir places i carrers a Berlin i a Praga, demostren que les barreres nacionals i lingüístiques no tenen per què frenar el desenvolupament de lideratges polítics transnacionals.

El futur d’Europa, doncs, dependrà de la capacitat dels futurs líders polítics d’iniciar un nou camí: el camí menys conegut, menys transitat, de la política europea, del lideratge genuïnament europeu. Un camí diferent que, com ens recordava el poeta Robert Lee Frost, marcarà la diferència.

divendres, de març 27, 2009

Maleïda crosta, maleït 68

Fa dos mesos que no escric al blog, però fa un mes vaig escriure una ressenya del llibre "Maleïda crosta" del Joan Ferran per a la TRIA de la Fundació, i avui em decideixo a publicar-la aquí.

El nou llibre de Joan Ferran, Maleïda crosta, ha aixecat gairebé tanta expectació com polèmica van generar les seves declaracions a El Periódico de Catalunya l’any 2007 fent una crida a “arrencar la crosta nacionalista” dels mitjans de comunicació públics de Catalunya.

No és, però, un llibre polític comú, sinó que reprèn una vella tradició literària d’abans de la guerra civil espanyola, promoguda per l’anarcosindicalisme, que pretenia transmetre el missatge polític a través de novel·les roses, com bé explica sovint el mateix Joan Ferran. Un tipus de novel·la lleugera, que té com a trama principal una història d’amor, un affaire, a partir del qual s’ofereix un fresc de la política catalana actual.

El llibre juga entre la ficció i la realitat per defensar la tesi de l’autor, segons la qual la política catalana i els seus mitjans de comunicació transmeten –i sovint volen representar- només parcialment la complexa i polièdrica realitat social catalana. És, doncs, un llibre polític, però no només, o fins i tot no principalment.

Maleïda crosta és també la història de l’encontre –i l’atracció- entre dues generacions molt diferents. D’una banda, la generació del 68, la dels progres que es va formar políticament en la clandestinitat, patint molt sovint repressió i fins i tot presó. De l’altra, la generació de la democràcia, nascuda a finals dels 70 i primers 80, educada plenament en una escola “laica i catalana”, fossin o no fills d’aquells progres, o de coetanis que no van córrer mai davant els grisos, tot i viure la mateixa època.

És, per tant, una novel·la que reflecteix aquest conflicte generacional, i l’expressa vivament, quan la Iolanda –la protagonista- creu haver “devorat” la generació del 68 “el seu poder, la seva història, les seves lluites”, després d’anar-se’n al llit amb un dels representants d’aquella generació.

Aquest és un llibre en què s’hi poden sentir reflectides les dues generacions. La generació del 68 que, mig decebuda, malda per seguir defensant el seu paper clau en el canvi democràtic en aquest país; però també la generació democràtica, que té una necessitat imperiosa de superar les contradiccions de la generació anterior i construir el seu propi projecte, sense utopies, però amb un enorme anhel transformador.

La Iolanda, aquesta jove estudiant de polítiques que ha llegit Thoreau i Kavafis, i que als 25 o 26 anys ja sap que no es pot fugir de la fugida i que “la teva ciutat, on tu vagis anirà”, representa aquest anhel transformador que viu encara sota la llosa de la generació dels seus pares, que ha construït el present i pretén sovint definir encara el futur. Un anhel, però, ple també de contradiccions, incapaç sovint d’assumir un compromís polític ple, i que caracteritza la generació que avui té entre 20 i 40 anys.

La Iolanda no està preparada per a la renúncia, tot i que és conscient que ben aviat haurà d’assumir noves responsabilitats que la posaran a prova i que l’obligaran a comparar-se amb la generació que ara ha pretès devorar, encara que sigui només parcialment.

El llibre et deixa un regust a ressaca, propi d’una vetllada al Tinta Roja del Poble Sec banyada de licor de canya Legui. Un licor dolç, gairebé tant recomanable com la pròpia novel·la.

dilluns, de gener 26, 2009

The inauguration of the 44th president of the USA







Ha sigut una experiència única. Dilluns passat, al vespre, arribàvem a Washington en tren des de Boston per assistir a la inauguració de Barack Hussein Obama com a nou president dels Estats Units d'Amèrica. Desenes i centenars de milers d'americans van fer el mateix, arribats de tots els punts del país. Washington bullia de gent, sobretot gent jove i afroamericans, que arribaven amb la seva bossa per passar un o dos dies a la capital. Tots veníem pel mateix: per escoltar el jurament del primer president afroamericà de la història dels Estats Units d'Amèrica.


Dimarts dia 20 de gener, a les set del matí,Washington ja era una festa. Rius de gent s'encaminaven cap al National Mall, el centre del poder polític de la capital. Vam tenir dubtes de si hi podríem arribar però l'organització era gairebé perfecte. Milers de voluntaris et donaven la benvinguda amb un somriure i et guiaven pel camí que ens hauria de dur al mall. Vam caminar més d'una hora, a través també del túnel que travessa el mall, convertit per un dia en un pas peatonal per a milers de persones, i a dos quarts de vuit arribàvem a lloc, uns centenars de metres davant l'obelisc del Washington Memorial, i a l'alçada del Museu d'Història Americana.


Davant d'una de les més de vint pantalles gegants instal·lades, i veient l'edifici del Capitol al fons, vam poder seguir durant més de 4 hores i a uns quants graus sota zero, tot i el sol intermitent que despuntava entre els núvols del cel de la capital, la cerimònia inaugural. Una cerimònia amb un aire popular i imperial alhora.


Primer, i per a tenir-nos entretinguts, ens van passar el concert d'inauguració celebrat al Lincoln Memorial el diumenge anterior, amb el Bruce Springsteen, la Shakira, i uns quants més. I a partir de dos quarts d'onze, vam seguir en directe l'arribada de senadors i respresentants, governadors i membres del futur govern, d'expresidents i futurs presidents dels Estats Units d'Amèrica. Tot un ritual, anunciat puntualment i acompanyat per la música de la Banda dels Marines.

Aquí ja es van poder veure les preferències del públic, que ovacionaba a Ted Keneddy i Colin Powell i escridassava a Joen Lieberman (traitor!) i a Dick Cheney (go back to the hell!), fins que van arribar el Bill i la Hillary Clinton, que van rebre tambe l'ovació sincera del públic.

Aquesta fou la part popular, d'un poble que se sent partícep del seu destí, i que va seguir emocionat la inauguració, cridant i plorant, (oh yes! anava repetint com un mantra l'afroamericà d'1.90, abric negre i ulleres de sol que teníem al costat, a mesura que el nou president anava pronunciant el seu discurs). No podies evitar emocionar-te sentint l'emoció dels centenars de milers d'americans congregats. Una emoció que va arribar al súmmum amb el jurament del nou president, i que va anar precedida d'una invocació religiosa i una benedicció posterior que gairebé tothom (jo crec que també els unbelievers) va seguir amb emoció continguda (A-MEN!)

L'altra, va ser la part imperial de la cerimònia. Una cerimònia que mostra la capacitat d'aquest país per mantenir i renovar rituals forts que donen sentit a la nació. Una nació republicana i imperial alhora, (amb una àliga imperial de veritat al propi escenari) i orgullosa de ser-ho. Una nació que no necessita la resta del món per autoafirmar-se en els seus valors, defensar una determinada visió del món, i donar un sentit a la seva missió històrica.

El 20 de gener de 2009 va ser, doncs, un gran dia per a la democràcia americana. I el president Obama va estar a l'alçada, amb un discurs d'una càrrega de profunditat enorme, contra aquells que s'han carregat l'economia i la imatge d'aquest país durant els darrers anys. Un discurs que superava el joc partidista (arribant a qualificar de childish, el comportament partidista d'alguns) i que feia una crida a iniciar "a new era of responsability", "to remake America". Un discurs que farà història i que obre, no una època de "big goverment" sinó d'un govern útil i eficient, que superi la època ideologitzada que pretenia reduir al mínim el rol de l'Estat i del govern federal.

El dimarts 20 de gener es va demostrar, un cop més i com deia Hanah Arendt, que les democràcies, com la història, es basen en els nous començaments. Els nous inicis que donen sentit a la història i a les nacions.

Aquesta és la meva crònica particular d'aquell dia, d'un dia que ja és història.

El dia 20 de gener de 2009, davant de dos milions de persones, Barack Hussein Obama va jurar com a 44è president dels Estats Units d'Amèrica i, tot i que érem una mica lluny, sempre podrem dir "we were there".

Però aquí no va acabar el nostre periple americà. Després de Washington vam marxar uns dies a Nova York, on vam poder assistir a la inauguració de la delegació del Govern de la Generalitat als Estats Units, en una magnífica oficina al pis 28 d'una de les torres del Rockefeller Center, compartint planta amb la delegació del Govern del Québec. Aquí us deixo una foto amb l'Héctor Mora i el Joan Cotxà, artífex del desplegament de les delegacions del Govern de Catalunya.