divendres, de setembre 28, 2007

Órdago

Com segurament escriurà demà l'Enric Juliana, la política vasca torna a instal·lar-se en la lògica del mus amb l' "órdago" anunciat avui pel lehendakari Juan José Ibarretxe. Se'n parlarà molt i durant molts mesos i condicionarà plenament la campanya (i el resultat) de les eleccions generals del mes de març. La cosa es complica, i viurem uns mesos interessants.

Caldrà posicionar-se. No n'hi haurà prou en dir que el referèndum no és constitucional. El debat territorial torna a estar al centre del debat polític. I Euskadi segueix sent la peça que no encaixa en el trencaclosques hispànic.

El debat de política general català ha sigut revelador: tenim un president que vol canviar el paradigma de la relació entre Catalunya i Espanya i passar de l'enfrontament regular a l'acceptació que Catalunya és part integrant d'Espanya. Des d'aquí ens proposem, per tant, "Repensar Catalunya dins d'Espanya".

Però a Euskadi segueixen amb la lògica de l'enfrontament i caldrà tenir imaginació per superar aquesta prova.

El govern ha de moure fitxa. O ara, o després de les eleccions. Però ho haurà de fer. Si ho fa ara anirem a unes eleccions de clarificació entre dos models diferents per gestionar el conflicte territorial. Si espera a fer-ho després prendrà menys riscos, però potser li faltarà la legitimitat suficient per prendre les decisions que caldrà prendre.

divendres, de setembre 21, 2007

Fran Caamaño, un federalista espanyol

Aquest matí, en el seminari "Las reformas estatutarias y la articulación territorial del Estado" organitzat per l'Associació Espanyola de Lletrats Parlamentaris al Parlament de Catalunya, hem rebut una lliçó de federalisme espanyol, lúcid, ambiciós i realista alhora.

El protagonista ha sigut en Francisco Caamaño, gallec, secretari d'Estat de Relacions amb les Corts, catedràtic de Dret Constitucional, i durant molts anys lletrat del Tribunal Constitucional. Com l'ha definit el lletrat del Parlament d'Andalusia, Javier Terrón, "un excelente bisturí de la microcirurgía constitucional".

Caamaño ha començat amb una metàfora citant a Karl Schmitt: "La tierra firme es pura costa vista desde el mar, y un país entero puede ser un simple despojo del océano". I ell, ha dit, ens ha volgut oferir una visió de marí de la realitat espanyola, amb els ulls dels que contrueixen el dret marítim (el que permet la navegació) i no el dret terrestre (inmòvil i conservador).

Ha seguit citant articles d'Estatuts que establien que els poders de l'Estatut emanen del poble, i que no impliquen renunciar als drets històrics que els hi puguin correspondre. Articles que definien les competències exclusives, i afirmaven que el dret propi (autonòmic) era preferent als altres. Articles que establien comissions bilaterals de cooperació...

I llavors ha donat el cop d'efecte: tots aquells articles pertanyien als Estatuts de la Rioja, les Illes Balears, i de l'Aragó dels anys 1982 i 1983. I, de fet, les comissions bilaterals es van establir per llei l'any 1999 quan era ministre d'Administracions Públiques el senyor Mariano Rajoy Brey.

"Qué le ha pasado a esta tierra para que lo que era Constitucional en 1982 y 1983 no lo sea ahora?" - s'ha preguntat.

I ha donat una resposta ben curiosa: la reforma dels Estatuts va agafar per sorpresa als propis partits polítics d'àmbit estatal. Les reformes per primera vegada han sigut producte dels Parlaments Autonòmics i no dels dos grans partits i de les seves direccions "nacionals" a Madrid.
Els partits es troben amb la sorpresa que no poden controlar als seus propis partits a les Comunistats Autònomes i no ho encaixen gens bé.

Caamaño ha defensat les actuals reformes, des de les inversions a Catalunya del 18.8% del PIB fins al traspàs de la Conca del Guadalquivir (que passa per Andalusia en un 92%), com un autèntic federalista espanyol, que reconeix la capacitat política de les Comunitats per autogovernar-se plenament sense per això veure perillar la unitat d'Espanya.

En Caamaño ha parlat clar: "Yo creo que España es un Estado Federal porque tiene todas las características de un Estado Federal", i ha apostat per un govern central que lluny de buscar conflictes entre les comunitats exerceixi d'àrbitre entre elles en els conflictes que es puguin generar. És així com -diu ell- guanyaria legitimitat. Però per això abans caldria reformar el Senat, com ell mateix reconeix, per tal que les comunitats puguin negociar entre elles.

Francisco Caamaño creu en España, i creu que l'autogovern de les autonomies´-el federalisme a l'espanyola- és el millor model. El problema que tenim a Catalunya és que la majoria de la opinió publicada ni creu en España ni en el federalisme a l'espanyola.

Nosaltre sí que hi creiem. I a més creiem que Catalunya està definint el nou model territorial, i que ha marcat l'agenda dels darrers tres anys. Però els catalans, lluny de sentir-se'n orgullosos, diuen voler una altra cosa. No saben què, però una altra cosa, diferent a això que estem construint i que hem proposat nosaltres mateixos.

Catalunya té por de liderar Espanya. No vol liderar-la. Fins i tot diria que li ve gran Espanya. De fet, fins i tot hi ha gent que vol anar per lliure, però sense estar disposada a pagar el preu i assumir el sacrifici que això comportaria.

Aquest és un país que vol i dol. I així no anem enlloc. O ens posem en marxa i assumim el que som, o acceptem que som i serem part d'Espanya i el que ens convé és liderar-la (com de fet, fem sense creure'ns-ho), o no ens en sortirem mai.

dissabte, de setembre 15, 2007

Josu Jon Imaz i Josep Antoni Duran

Aquesta setmana ens ha sorprès la notícia de la retirada de Josu Jon Imaz de la primera línia política per desacords amb la ponència política del PNB de cara al proper congrés. Una ponència que, segons sembla, dóna suport a la idea de celebrar un referèndum sobre el futur polític del País Basc al marge de si ETA deixa o no les armes.

Només he escoltat l'Imaz en directe una vegada, fa uns mesos, al Fòrum Nueva Economía, i em va impressionar. Va ser presentat per l'Artur Mas i li va donar deu mil voltes. Va començar parlant en un català més que correcte de la necessitat de crear projectes ambiciosos i de futur per a nacions com la catalana i la basca que evitin l'enfrontament amb Espanya. Va parlar de l'eix de l'Ebre, de les relacions amb Bordeus i el sud de França, de la necessitat d'impulsar les empreses pròpies a fer-se fortes a Europa (com Iberdrola amb Scottish Power) i no obsessionar-nos amb el mercat espanyol.

Aquesta setmana ja va ser a Barcelona en motiu de l'11 de setembre i avui hi ha tornat per participar a l'Escola d'Estiu de Convergència Democràtica. I davant dels sectors sobiranistes de CDC no ha pogut ser més clar: "hem d'apostar per la cooperació amb Espanya, perquè des de l'enfrontament, perdem".

Aviso para navegantes, que diuen. Avís per a tots aquells que avui parlen de sobiranisme i demanen un referèndum per al 2014.

Un altre que tampoc no ho veu clar tot això és en Josep Antoni Duran Lleida, que després de llançar diversos globos sonda les darreres setmanes, avui ha dit ben clar que no vol ser candidat de CIU a qualsevol preu. Duran serà el protagonista de la segona renúncia més sonada d'aquest inici de curs polític?

Al juliol, ja vaig comentar que amb la dimissió de Piqué al PP, s'obria una nova possibilitat per a formar una opció de centre-dreta catalanista al marge del creixent sobiranisme de Convergència Democràtica. No cal descartar, doncs, que Unió, amb el Duran al capdavant, vagi per lliure a les properes eleccions generals, i que tingui el suport extern d'en Piqué i de destacats sectors de la societat civil que aposten per un catalanisme moderat, equidistant de l'espanyolisme del PP i del sobiranisme de determinats sectors nacionalistes.

En fi, que serà un curs interessant. Més, fins i tot, del que es podia esperar.

diumenge, de setembre 09, 2007

Catalanisme o Sobiranisme?

En les darreres setmanes sembla que quasi tothom s'apunta a refundar el catalanisme. Però aquest és de debò el debat que ens pertoca fer? El debat és un altre. El debat és entre catalanisme i sobiranisme. És a dir, entre els que optem per la defensa de Catalunya i dels catalans en el conjunt d'Espanya (és això el que sempre ha sigut el catalanisme) i els que opten per la sobirania, és a dir, per marxar d'Espanya.

Dins del catalanisme sempre hi haurà diferències ideològiques importants, però aquells que s'hi identifiquen marcaran distàncies tant amb aquells que no reconeixen el fet nacional català -el PP- com aquells que volen la independència, com ara ERC.

Avui sembla que només hi hagin dos partits plenament catalanistes a Catalunya: el PSC i Unió Democràtica. CDC no sap encara el que vol ser. Hi ha un sector important que es decanta pel sobiranisme, i ara en Mas es proposa per refundar el catalanisme (que no s'equivoqui ningú, això és una maniobra contra el sector sobiranista). És a dir, avui CDC és un partit ideològicament dividit.

Per tant, el que ens estem jugant no és el lideratge del catalanisme sinó la victòria o derrota del sobiranisme. Aquest és l'autèntic debat dels propers anys.

I atenció amb el referèndum del 2014. No hem de defugir el debat. Com deia l'altre dia en Miquel Iceta, "si Catalunya no és independent és perquè els catalans no ho volen". Això és el que cal demostrar, amb fets i amb paraules.

divendres, de setembre 07, 2007

Canvis...

Aquesta setmana la Fundació ha canviat de seu i, per tant, aquest blog canvia de nom.

Ens hem traslladat després de més de deu anys a Via Laietana, 38, primer a l'entresòl i després al principal.

Ara ens podeu trobar al carrer Trafalgar número 12, al costat de la Plaça Urquinaona i, per tant, ben a prop d'on èrem fins ara. Una oficina semblant a l'anterior, en un edifici antic, però amb més llum, amb espais més amplis, totalment reformada, i amb un toc de color verd.

Us hi esperem, doncs.

dimecres, de setembre 05, 2007

26 dies a Iran


M'ha costat, però m'he decidit a escriure. Ho faig avui, 10 dies després d'haver tornat, amb certa perspectiva, però sota el mateix síndrome d'Stendhal que ens va afectar -a la Núria i a mi- durant gairebé 4 setmanes. Des de les muntanyes del nord, a la regió fronterera amb Azerbadjan, fins a la fortalesa de Rayén, de camí cap a la frontera amb el Pakistan, i a 150 km de la ciutat devastada de Bam, passant per les grans ciutats de l'imperi Persa (Yazd, Shiraz, Kashan i, evidentment, Esfahan).

Iran és un país absolutament espectacular. Ens ho havien dit aquells que ja hi havien anat, com en Josep Maria Cortina (pare de la Clara) amb qui aquest vespre hem descobert que havíem tingut el mateix guia, però aquestes setmanes hem tingut la sort de descobrir-ho, de viure-ho, en primera persona, amb un grup de gent (13+1) amb qui hem compartit estones entranyables que de ben segur recordarem.

Amb ells, i especialment amb ell, l'Ali Reza Jawaleri, fill d'una família de joiers d'origen jueu convertida a l'Islam des de fa dècades, hem descobert una cultura mil·lenària, que ha donat a la literatura universal grans poetes com l'Omar Jayyam, que al segle X, escrivia: "Si te has emborrachado de vino, Jayyam, goza; / si estás con una hermosa como el tulipán, goza; si todo en este mundo dejará de existir, / tú, supón que no existes; y ya que existes, goza."

Vetllades de poesia i música, a Kerman i a Esfahan, però sobretot al Caravanserai Zein-o-din, a 60km de Yazd, enmig del desert, per on van passar i aturar-se durant segles les caravanes que venien de l'Orient camí d'Arabia, Turquia i Europa. Allà, dalt del terrat, sota el cel més estel·lat que hagués vist mai, l'Alireza, guitarra espanyola en ristre, va acompanyar el "fandanguillo pérsico" escrit per l'Eduardo, periodista de la televisió local de Cádiz. Un dels grans moments del viatge: "Iran / velo de oriente cautivo / mar de aguas ardientes / mil y una noche de encantos / Persia de mis amores..."

Com el que es va produir setmanes abans a Kandovan, un poble excavat a la roca, a prop de Tabriz, als peus de la muntanya on la llegenda situa els Jardins de l'Edèn, o dalt de les muntanyes que envolten el llac Neur, amb un grup de famílies nòmades que hi estableixen les seves "yurtes" durant els mesos d'estiu. Muntanyes de més de tres mil metres a on et costa respirar si no hi estàs acostumat, i que avancen en formació, en paral·lel, fins arribar al mar Caspi.

Però més enllà dels paisatges muntanyencs i desèrtics, d'Iran ens ha impressionat la seva arquitectura i la seva gent. Aquí s'hi poden trobar, sens dubte, les millors mesquites del món. Les més fines i ornamentades, les més senzilles alhora, les més ben conservades... I a Esfahan, es pot contemplar la que segurament és la cúpula més bella del món: la que corona la Mesquita del Sheik Lotollah, a la gran Plaça de l'Imam, un gran caravanserai convertit en el centre de la que llavors era la capital de l'Imperi.

I és que l'Iran era, i continua essent, un gran imperi. Es nota, es viu, en la immensitat del seu territori i en la diversitat de la seva gent (turcs, afgans, àrabs...) I per això torna a tenir voluntat de ser líder regional. És una voluntat que no s'improvisa, que ve de lluny, de quan els viatgers francesos quedaven astorats davant el luxe d'Esfahan, vint segles després que Alexandre es sorprengués -i destruís després- amb la bella perfecció de Persèpolis, la ciutat de Darios.

Hi ha un "savoir vivre" de la seva gent que transmet una determinada manera de viure i entendre la vida. Una manera de viure que converteix el riu Zayandeh amb el Sena al seu pas per Paris, i el pont Sio Seh, en un enorme Pont des Arts. A la llera del riu la gent hi va amb la parella o amb la família, a passar la tarda de dijous o tot el divendres, amb les seves catifes, el te i el menjar. Ambient idíl·lic, de nens jugant i parelles dient-se amb els ulls tot el que no es poden dir -en públic- amb les mans.

Perquè, això sí, a l'Iran les parelles no es poden agafar ni besar pel carrer i les dones han de portar vel, i màniga llarga, i un vestit que el hi arribi pràcticament al genoll si és que porten pantalons. I als parcs, al vespre, hi ha policia que controla, tot i que tothom fa de més i de menys (sin confundir la libertad con el libertinaje, això sí, que deia aquell...). No hi ha bars ni discoteques, i els joves fan vida als parcs públis o en festes privades. Però la vida flueix, i les dones tenen més drets reals que en la majoria de països musulmans (possibilitats d'estudiar, de treballar... ) tot i que el tradicionalisme -més que no pas conservadorisme- ofega.

I la vida social també flueix, entre el Cafè Naderi on es reuneixen els progres de Teherán, fins als Bazars on els negocis funcionen més enllà del control governamental. Però hi ha un tap. El tap dels mullahs i ayatollahs. El tap de la tradició. El tap d'aquests octogenaris que controlen el Consell dels Guardians de la Revolució, d'aquests militars que controlen les carreteres i les entrades i sortides de les ciutats, i d'aquest president que ha suposat una clara involució respecte el període anterior.

Ara bé, el canvi només vindrà de dalt. Com a Espanya. Només un canvi en el guia suprem quan mori l'Ali Jamenei, amb l'elecció d'algú com en Khatami (ayatollah i descendent del profeta), podrà modificar la realitat política del país. Tot i que potser ja és massa tard i no hi ha res a fer. Quan tot just havíem tornat, el president Sarkozy amenaçava de bombardejar Iran si desenvolupaven la bomba nuclear, i una setmana després el president Ahmadineyad reconeixia que ja tenen 3.000 centrifugadores que els hi permetran enriquir l'urani.

Alea jacta est? No ho sé, ja ho veurem, però sembla que les coses aniran a pitjor. Si hi van, un bombardeig suposaria no només un terrible desastre humà sinó una irreparable pèrdua històrica i artística.

De moment, i en aquest temps d'espera, podem dir que hem tingut el privilegi de visitar un país sorprenent, enormement atractiu, i altament recomanable. Un país de gent agraïda, contenta de veure turistes occidentals que han superat tots els prejudicis i han decidit viatjar a un dels tres països de l'Eix del Mal. Una gent que et saluda pel carrer, et preguntad'on ets i es sorprèn constantment de la teva visita. Una gent que sap viure més enllà del règim que l'oprimeix i que busca, infructuosament, vies de sortida.

En 26 dies a l'Iran hem après molt, i ens hem enamorat del país, de la gent, de la seva llengua i lilteratura, de la civilització que han mantingut al llarg de 26 segles. Ens hem enamorat i, tot i saber que mai més serà com la primera vegada, tenim clar que hi volem tornar. De moment, però, només somiarem amb el soroll de l'aigua de cristall que baixa pels canals que vorejen els carrers de les ciutats i que brolla de les fonts dels jardins-oasi del desert. Una aigua que és font de vida i d'esperança en un demà diferent, més lliure i més feliç.