dimecres, d’abril 25, 2007

Una oportunitat perduda?

Aquest migdia François Bayrou ha declarat que no donarà suport ni a Nicolas Sarkozy ni a Ségolène Royal a la segona volta de les presidencials. Perd l'oportunitat de ser decisiu en l'elecció presidencial i ja no ho podrà ser en les legislatives, per molt que creï un nou partit: el partit demòcrata, un nom que sembla que s'hagi posat de moda... A les legislatives els francesos donaran la majoria al president elegit el 6 de maig i no hi haurà lloc per un tercer partit. El sistema majoritari francès ho dificulta. El tercer només ho pot ser com apèndix d'un dels grans. Si Sarkozy guanya, arrasarà a les legislatives. Si va guanyar l'UMP de Chirac fa cinc anys, com no ha de guanyar l'UMP de Sarkozy ara?

Bayrou, per tant, ha perdut una gran oportunitat. I l'ha perdut per no ser capaç d'arriscar. En política cal saber arriscar en el moment oportú, i Bayrou no n'ha sabut. Ni Sarkozy ni Ségolène Royal comptaran amb ell en el futur si guanyen, perquè no els hi haurà d0nat suport. I si a un dels dos en algun moment els interessa recuperar-lo per reforçar una posició feble, no hem d'oblidar que un primer ministre francès dura menys en el càrrec que un ministre espanyol: en més de trenta anys, cap primer ministre ha durat més de tres anys en el càrrec, a excepció de Lionel Jospin.

Per tant, la única opció de futur per Bayrou era apostar per Ségolène Royal. Arriscar-se i forçar-la a comptar amb ell amb l'objectiu de pactar un repartiment d'escons a les legislatives. Amb un gran grup parlamentari que condicionés la nova majoria sí que hagués pogut condicionar la política de la presidenta socialista com a primer ministre. Però no s'ha atrevit. I tots dos en sortiran perdent.

dilluns, d’abril 23, 2007

Un triomf de la renovació a França

França ha passat pàgina. Amb els resultats d'ahir França inicia el que hauria de ser un camí cap a la normalització política, reduint l'espai electoral dels extrems i apostant per dues alternatives fortes amb vocació de govern.

Des de fa més de 25 anys tots els governs han perdut les eleccions. Sempre s'ha votat contra el govern, com un vot de càstig. I s'ha votat de forma fragmentada, excessivament fragmentada. La dreta republicana va anar perdent vots progressivament cap a la dreta nacional. I l'esquerra socialista cap a l'extrema esquerra i d'altres opcions minoritàries.

El 21 d'abril de 2002 això es va portar a l'extrem. En aquella elecció, l'extrema dreta va aconseguir un 20% dels vots, sis milions. I les esquerres a l'esquerra dels socialistes, un altre 20%, més de sis milions. La fragmentació va arribar al paroxisme, en una elecció que fins a deu candidats, deu!, van superar el milió de vots. (Després de Chirac, Le Pen i Jospin, 1.9 per Bayrou, 1.6 per Arlette, 1.5 per Chevenement i Noël Mamère, 1.2 per Besancenot i St Josse, 1.1 per Alain Madelain...)

Ahir, en canvi, només cinc candidats van superar la barrera del milió (Sarkozy 11.3, Royal 9.4, Bayrou 6.7, Le Pen 3.8, Besancenot 1.5). I això en un context d'augment de la participació i del vot global en gairebé 8 milions (28.5 milions l'any 2002, 36.4 el 2007). Però el que és més important: tant Sarkozy com Royal han gairebé doblat els vots absoluts de Chirac i Jospin l'any 2002, i Le Pen ha perdut un milió de vots. Sarkozy i Royal se situen en el nivell de vot d'una opció de govern, entorn als deu milions. Un nivell necessari per construir un projecte de país des d'una sòlida base electoral.

Ara és l'hora, doncs, de construir les alternatives. L'alternativa de dretes és ben clara, al voltant de la UMP i del seu líder indiscutible Nicolas Sarkozy, que ha aconseguit fer una nova síntesi entre dreta nacional i dreta republicana, amb l'objectiu de convertir la UMP en el gran partit de la dreta francesa, a l'estil del Partit Popular espanyol.

L'alternativa d'esquerres, en canvi, encara s'ha de construir. Ségolène Royal n'és la líder natural després d'aconseguir el millor resultat d'un socialista a la primera volta des dels temps de François Mitterrand. Però hi ha molta feina a fer. Necessita més de vuit o nou milions de vots, i per aconseguir-los haurà de mirar tant a l'esquerra com al centre. A la seva esquerra només hi ha uns quatre milons de vots, i molt fragmentats. Al centre, en canvi, hi ha l'electorat Bayrou. Si Ségolène Royal vol governar França ho haurà de fer des del centre-esquerra i reconstruint l'espai al voltant d'un nou PS. Si no ho fa, i deixa que Bayrou es reincorpori a la nova majoria governamental al voltant de Sarkozy, l'esquerra francesa iniciarà una llarga travessia del desert. Esperem que no sigui així.

diumenge, d’abril 15, 2007

Nihil humani alienum a me est

Des del primer discurs de Jordi Hereu com alcalde de Barcelona, em va cridar l'atenció una frase que utilitzava sovint: "res del que els hi passa als ciutadans de Barcelona m'és aliè". Em va cridar l'atenció perquè em resultava familiar. Em recordava una llatinada apresa de la meva professora de llatí de l'Institut Joan Boscà, la Teresa, que deia: "Nihil humani alienum a me est". Res del que és humà m'és aliè. Era una sentència profundament humanista. Tot el que és humà, tot el que afecta als homes (i a les dones) m'és propi, ho sento com a propi.

Em va sobtar aquesta referència a la locució llatina clàssica perquè no és gaire comú en els temps que corren aquest tipus de cites. Però avui ho he entès tot.

Avui celebràvem l'inici de la campanya d'en Jordi Hereu per ser elegit alcalde de Barcelona a les eleccions municipals del 27 de maig. Missa de 12 al poliesportiu de l'Illa, a Les Corts, el seu barri, del que va ser gerent i regidor. Missa de 12 amb un sermó inicial clàssic, d'en Joan Ferran, primer secretari que aviat deixarà de ser-ho (i no serà gens fàcil trobar-l'hi un bon substitut, sobretot si seguim el seu consell de que no ha de ser regidor). I a l'homilia li ha seguit un prec gairebé (per no dir pregària, que és el que tocaria a la missa) d'un to molt diferent al que estem acostumats en un míting polític. Un to moral i, en alguns moments, gairebé espiritual. Era un artista -com l'han presentat-, un poeta -en dirien uns altres-, un humanista, en definitiva: en Ton, o Antón (no sóc capaç de recordar el cognom, que comença per B).

Un humanista que ha parlat d'en Jordi Hereu com un gran humanista també. I, per fer-ho, també ha citat als clàssics. Els grecs, en aquest cas: "Tota ciutat té els governants que es mereix". I ell, ens ha dit, creu que els ciutadans de Barcelona es mereixen tenir un alcalde com en Jordi Hereu. Ens ho mereixem. La ciutat bé s'ho mereix.

En acabar el Ton, ha parlat l'alcalde, en Jordi. Avui se'l veia feliç i content. Content de tenir tota la família reunida amb ell, content de poder representar el seu partit, feliç de la trajectòria que l'ha dut des del Col·legi St Gregori, i després de fer empresarials per desig de la seva mare, a ser el candidat del Partit dels Socialistes de Catalunya a l'alcaldia de Barcelona. Tots tenim la nostra història i avui alguns hem descobert una mica més quina és la història personal del nostre candidat: un humanista, un reformista, de Les Corts, que vol seguir transformant la ciutat pensant en els homes (i les dones) que hi viuen.