Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2011

Com s'ha d'elegir el nou primer secretari del PSC?

Els propers 16, 17 i 18 de desembre el PSC celebrarà el seu dotzè congrés, que ha d'elegir una nova direcció política encarregada de treure el partit de la pitjor situació en la que s'ha trobat en els seus 33 anys d'història. Fins ara, 3 destacats dirigents han afirmat la seva voluntat de competir per la primera secretaria del partit: Joan Ignasi Elena, Pere Navarro, i Àngel Ros. I un quart, Miquel Iceta, s'ha mostrat disposat a encapçalar una candidatura d'unitat. Ara bé, el debat que s'està produint entre els candidats és una mica irreal, en la mesura que cap d'ells és formalment candidat perquè el Reglament del Congrés no permet l'existència de pre-candidats abans d'iniciar el Congrés ni tampoc preveu l'elecció directa del primer secretari, sinó la votació d'una llista sencera de candidats per a les diferents secretaries de l'executiva. És a dir, estem fent un debat entre candidats que no és segur que puguin ser-ho. És cert que el Regl

Governs 'tecnocràtics': imposició dels mercats o incapacitat política?

Amb els canvis que s'han produït a Itàlia i a Grècia estem vivint un intens debat sobre si els nous governs estan legitimats democràticament, i es diu que són governs 'imposats' pels mercats, els mateixos que van fer caure els anteriors. Penso que això és un simplisme en el que està caient tothom, els primers els periodistes, però no són els únics... En primer lloc, els anteriors governs van caure perquè no tenien una majoria sòlida per fer el que s'havien proposat. El govern Papandreu cau perquè tenia una part del seu partit que no volia seguir el camí de les reformes estructurals fixades per la UE i l'FMI, i quan va proposar un referèndum per tal que tothom assumís les seves responsabilitats i fixés una posició a favor o en contra de les reformes, ni el seu partit ni el principal partit de l'oposició van voler. Per què? Perquè saben que les reformes són imprescindibles però no volen assumir el cost polític que tenen. Per això hi ha un govern tecnocràtic a Grè

Sobre la sobirania perduda

La reforma de l'article 135 de la Constitució, que es tramita aquesta setmana a les Corts, ha de servir per a que prenguem consciència que ni la sobirania d'Espanya ni l'autonomia de Catalunya es poden entendre al marge dels tractats de la Unió Europea. Ni Espanya és ja un Estat sobirà ni Catalunya gaudeix d'una autonomia plena. El més important de la reforma de l'article 135 de la Constitució Espanyola és la modificació dels epígrafs 2 i 3, sobre el dèficit i el deute respectivament, en els que s'afirma: "L'Estat i les Comunitats Autònomes no podran incòrrer en un dèficit estructural que superi els marges establerts per la Unió Europea per als Estats Membres" i "El volum del deute públic conjunt de les Administracions Públiques en relació al producte interior brut de l'Estat no podrà superar el valor de referència establert en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea". Per tant, el dèficit i l'endeutament públics nomé

Sobre el dèficit i l'esquerra

Des de que el maig de 2010 el president José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar mesures contundents de restricció de la despesa pública, vivim un debat sobre la necessitat de limitar el dèficit i reduir el deute públic. La proposta de limitar el dèficit constitucionalment no és més que la culminació d'aquest debat, que caldria abordar amb rigor des de l'esquerra. Em permeto fer-ho en base a cinc premisses: 1. Endeutar-se i generar dèficit no és, ni ha de ser, característica de l'esquerra. Al contrari, limitar el dèficit és molt més d'esquerres que rebaixar impostos i fer 'regals fiscals'. Durant molts anys, la dreta neoliberal va utilitzar els dèficits públics i l'endeutament generat per les polítiques socialdemòcrates del anys 70, de caire keynesià per fer front a la crisi econòmica generada per la crisi del petroli, per crear un mite: l'esquerra dilapida recursos, no sap gestionar amb rigor. Amb la sortida d'aquella crisi, els socialdemòcrates

Un decàleg pel canvi

Avui en Miquel Iceta ha publicat a El Periódico un decàleg sobre el futur del PSC. És un decàleg que estableix una agenda per a la renovació del PSC que obre un debat necessari però que cal aprofundir. És per això que m'atreveixo a concretar un decàleg que vagi més enllà dels conceptes que sovint ja hem assumit en anteriors congressos del partit, un decàleg pel canvi. El PSC necessita una renovació profunda per tal d'esdevenir, de nou, un projecte sòlid i col·lectiu. I la renovació s'ha de fer triant camins, fent opcions, més enllà de les ambigüitats que massa sovint ens han portat a la indefinició. Aquests són, doncs, en la meva opinió, els 10 canvis que el PSC necessita: 1. Renovar els lideratges que han conduït el partit en els darrers 10 o 15 anys . La generació que ha dirigit el partit a nivell nacional, i que ara té entre 50 i 60 o 65 anys ha donat el millor d'ells mateixos al partit durant els darrers 20 anys. Han sigut membres de la direcció que ens va dur al go

Un nou partit, una nova política

Imatge
Aquí trobareu la meva intervenció al debat "La política en el segle XXI: partits i societat" celebrat el dijous 31 de març a la seu del PSC, amb Josep Ramoneda, Isidre Molas i Laia Bonet, en el marc dels "Debats oberts" que impulsa l'executiva del PSC de cara al congrés de la tardor. Fa tres o quatre dies un bon amic va penjar al seu mur del facebook una vinyeta de la Mafalda. En aquesta vinyeta es veia la Mafalda arromangant-se les mànigues del vestit i dient “¡Bueno! ¡A ver! ¿Por donde hay que empezar a empujar este país para llevarlo adelante?” Començo així perquè sovint fem molt diagnòstics però ens costa passar a l’acció, i quan passem a l’acció massa sovint no som coherents amb el diagnòstic que havíem elaborat, sinó que apliquem les receptes clàssiques. De manera que sovint fem un anàlisi molt crític de la situació per després no donar respostes concretes i vàlides , sinó donar per bo allò que veníem fent, amb l’excusa que és la menys dolenta de les respo

L'adéu de Zapatero, el triomf de les primàries

El president José Luis Rodríguez Zapatero ha decidit, finalment, que no repetirà com a candidat del PSOE a la presidència del govern. El dia d'avui, 2 d'abril de 2011, serà un dia a recordar. Per primer cop a la història de la democràcia espanyola, un president anuncia que no repetirà com a candidat alhora que renuncia a designar el seu successor. És, sens dubte, un final de mandat coherent amb la trajectòria de Zapatero, un polític que sempre ha defensat la democràcia interna i que mai ha tingut por a l'expressió lliure de la voluntat dels ciutadans i dels militants del seu partit. Fa una setmana deia que Zapatero no plegaria ni diria que plegava abans del 22 de maig. Em vaig equivocar. Però també vaig escriure que estava convençut que no plegaria abans d'hora. I aquí la vaig encertar. Ara no toca. Ara toca un govern fort que segueixi amb l'agenda de reformes i que doni estabilitat en una situació de greu crisi econòmica. Zapatero no deixa el timó. Zapatero se'

Sobre el lideratge de Zapatero

Com es demostra el lideratge en temps de crisi? Què ha de fer un líder quan el seu país no se'n surt? Què ha de respondre a aquells que li diuen que plegui i que deixi pas? Com ha de reaccionar? Marxant? Deixant el vaixell sense capità enmig de la tempesta? Tancant-se a la cabina de comandament mentre a fora els altres es barallen per agafar el timó? En temps de crisi, i quan el vaixell ha de fer front a mar grossa, el capità ha de transmetre serenor i confiança. Ha de virar cap a terra ferma però mantenint el rumb pre-fixat i sense fer cas als cants de sirena dels que voldrien que renunciés i abandonés les seves responsabilitats. En temps de dificultats, és quan els líders demostren si estan a l'alçada de les circumstàncies. No sé si José Luis Rodríguez Zapatero serà candidat a la presidència del govern a les eleccions de l'any vinent. Però sí sé que no ha de marxar abans d'acabar el mandat, i estic convençut que no ho farà. En les darreres setmanes les especulacions h

Sobre la socialdemocràcia

La socialdemocràcia (SD) és un moviment reformista i, en conseqüència, és un moviment en permanent transformació i que regularment entra en crisi. Però la crisi, o les crisis successives, són alhora un perill i una oportunitat per al moviment polític socialdemòcrata. L’essència de la socialdemocràcia és la renovació. Com va escriure fa més de 15 anys Joan Reventós, “renovar és un verb que s’ha de conjugar sense por” perquè com va dir Willy Brandt – i ens recorda sovint Raimon Obiols- “el codi genètic del socialisme democràtic i reformista està en la seva capacitat permanent per a generar nous inicis”. El nostre és, doncs, un moviment essencialment reformista i renovador. Per tant, està en mutació permanent. La SD ha tingut diverses crisis al llarg de la seva història, quan s'ha hagut d'enfrontar a una nova realitat política i econòmica que l'ha obligat a repensar-se. Però de totes les crisis n'ha sortit enfortida, perquè ha sabut adaptar-se als nous temps i representar

Unes primàries per a un nou PSC

Ahir, 19 de febrer de 2011, es van celebrar les primeres primàries de la nostra història com a partit per elegir el candidat del PSC a l'alcaldia de Barcelona, i van ser tot un èxit. Més de 4.200 militants i simpatitzants del partit a Barcelona van acudir a votar a les agrupacions dels 10 districtes de la ciutat. Una participació notable, considerant la novetat del procés, i fins i tot comparant-lo amb les primàries entre Borrell i Almúnia de 1998, quan el nombre de votants a la ciutat no va ser tant elevat. Per tant, podem dir que les primàries han sigut tot un èxit. Un èxit del PSC i, sobretot, un èxit del PSC de Barcelona. Hem demostrat, un cop més, que volem seguir al capdavant de Barcelona i al capdavant de Catalunya. Els més de 4.200 companys i companyes que han anat a votar han demostrat que el PSC, com diuen els nostres estatuts, no és patrimoni de ningú, sinó que és patrimoni de la societat, i molt especialment d'aquells sectors socials que aspiren a una societat mé