dijous, de desembre 01, 2011

Com s'ha d'elegir el nou primer secretari del PSC?

Els propers 16, 17 i 18 de desembre el PSC celebrarà el seu dotzè congrés, que ha d'elegir una nova direcció política encarregada de treure el partit de la pitjor situació en la que s'ha trobat en els seus 33 anys d'història.




Fins ara, 3 destacats dirigents han afirmat la seva voluntat de competir per la primera secretaria del partit: Joan Ignasi Elena, Pere Navarro, i Àngel Ros. I un quart, Miquel Iceta, s'ha mostrat disposat a encapçalar una candidatura d'unitat.




Ara bé, el debat que s'està produint entre els candidats és una mica irreal, en la mesura que cap d'ells és formalment candidat perquè el Reglament del Congrés no permet l'existència de pre-candidats abans d'iniciar el Congrés ni tampoc preveu l'elecció directa del primer secretari, sinó la votació d'una llista sencera de candidats per a les diferents secretaries de l'executiva.




És a dir, estem fent un debat entre candidats que no és segur que puguin ser-ho.




És cert que el Reglament preveu la possibilitat de que hi hagi més d'una candidatura, sempre i quan cada una d'elles reculli el suport previ del 20% dels delegats. És a dir, que una minoria inferior al 20% del partit no pot aspirar a presentar una candidatura per l'Executiva Nacional. En qualsevol cas, el 12è Congrés se'ns presenta amb el dubte de si només hi haurà una candidatura a l'Executiva Nacional, o més d'una.




El Reglament prioritza l'equip per sobre de la figura del primer secretari. I això pot ser bo. Però, paradoxalment, cap dels candidats ha presentat l'equip amb el que es presentarà. No sabem a qui proposen com a president del partit, com a secretari d'organització o com a portaveu. Votarem equips, però ara per ara, no hi ha equips entre els que es pugui triar.




Si tenim candidats a primer secretari, però no equips que l'acompanyin, tenim un sistema d'elecció que no es correspon amb la campanya pre-congressual que estem duent a terme. El sistema d'elecció de l'executiva no es correspon amb la realitat que tenim avui al partit, dues setmanes abans de començar el Congrés. Per tant, potser caldria modificar el sistema d'elecció per tal d'elegir el primer secretari entre els 3 o 4 candidats. I que després, el guanyador proposi una executiva nacional, que també serà votada pels delegats.




El procediment és senzill. Només cal l'acord dels candidats. Si la majoria dels delegats així ho vol, el primer dia del congrés, el divendres, es pot canviar el Reglament. Els candidats recollirien signatures dels delegats per poder-se presentar, i el dissabte al matí presentarien la seva candidatura i votaríem. El nou primer secretari elegit proposaria una nova Executiva, que votaríem diumenge al matí.




És un procediment clar, net i democràtic. Donem la paraula i el vot als més de 800 delegats, que decidirien -en vot lliure i secret- qui ha de ser el nou líder del socialisme català. I l'endemà, ells altra vegada, votarien la nova executiva. És un sistema que ja va funcionar bé en el congrés del PSOE de l'any 2000 que va elegir José Luis Rodríguez Zapatero com a secretari general. I és per això que el PSOE tornarà a utilitzar aquest sistema en el congrés que celebrarà al mes de febrer.




Aquest procediment dotaria de més legitimitat al guanyador. No és el mateix ser elegit via la negociació entre els primers secretaris de les federacions, que pel vot lliure dels delegats. El nou primer secretari així elegit tindria més legitimitat per dur a terme els canvis que el partit necessita.




En segon lloc, aquest procediment permetria visualitzar si existeix, o no, una majoria i una (o unes) minories dins el partit. Seria un exercici de democràcia interna que superaria la fal·làcia d'alguns debats actuals sobre suposades majories (derivades de Congressos celebrats fa més de 10 o 15 anys) i de minories de les quals tampoc coneixem el seu pes.




Finalment, aquest procediment ens permetria fer un debat que no fos rupturista. Tothom podria votar lliurement el primer secretari però després sentir-se representat en la nova executiva. Si, per contra, anem a la votació de dues llistes -fet perfectament possible en les actuals circumstàncies- el risc de fractura serà evident. I no ens ho podem permetre.




Si som responsables, hauríem d'apostar per un sistema d'elecció en dues fases. En l'elecció del primer secretari decidiríem qui ha de dirigir el partit sabent amb quins suports compta, alhora que coneixeríem els suports dels altres candidats. En la posterior elecció de la nova executiva ens podríem tornar a reunir en una sola executiva per tal de treballar tots per l'enfortiment del PSC, cadascú amb el pes proporcional que els delegats haguessin decidit.




Ens queden només dues setmanes. Però si ens ho proposem, segur que ens posem d'acord per canviar el sistema d'elecció del primer secretari.






dimarts, de novembre 15, 2011

Governs 'tecnocràtics': imposició dels mercats o incapacitat política?

Amb els canvis que s'han produït a Itàlia i a Grècia estem vivint un intens debat sobre si els nous governs estan legitimats democràticament, i es diu que són governs 'imposats' pels mercats, els mateixos que van fer caure els anteriors. Penso que això és un simplisme en el que està caient tothom, els primers els periodistes, però no són els únics...

En primer lloc, els anteriors governs van caure perquè no tenien una majoria sòlida per fer el que s'havien proposat. El govern Papandreu cau perquè tenia una part del seu partit que no volia seguir el camí de les reformes estructurals fixades per la UE i l'FMI, i quan va proposar un referèndum per tal que tothom assumís les seves responsabilitats i fixés una posició a favor o en contra de les reformes, ni el seu partit ni el principal partit de l'oposició van voler. Per què? Perquè saben que les reformes són imprescindibles però no volen assumir el cost polític que tenen. Per això hi ha un govern tecnocràtic a Grècia. Perquè el Partit Socialista no ha volgut seguir assumint el cost dels canvis ni l'oposició conservadora tampoc ha volgut assumir les regnes del país. Per tant, no hi ha 'imposició' dels mercats sinó manca de coratge polític. Incapacitat de dir la veritat a la gent i de liderar el país, en una direcció (fent les reformes draconianes que demana la UE i l'FMI) o en una altra (deixant la zona euro i devaluant).

El govern Berlusconi és potser la millor mostra d'incapacitat política. Els darrers 10 anys (i no 17 com diuen els mitjans) han sigut incapaç de fer les reformes que Itàlia necessitava. Ara els mitjans de comunicació semblen "descobrir" que Itàlia no complia els requisits per entrar a la zona Euro l'any 1998. Itàlia no només va 'maquillar' els comptes per complir el 3% de dèficit sobre el PIB sinó que era 'oficial' que tenia un deute que superaba el 100%. Però Itàlia no podia quedar fora de l'Euro, sobretot si hi entrava Espanya.

Espanya no només va complir amb el 3% de dèficit sinó que va aconseguir reduir el deute fins al 60% (que era l'objectiu fixat en els criteris de Maastricht). Espanya va fer els deures, i els va seguir fent els anys posteriors i fins l'any 2007, tendint al dèficit 0 i reduint el deute per sota el 40% del PIB. Eren anys en que creixíem al 3 i al 4% amb governs del PP i amb governs socialistes. Itàlia, en canvi, amb governs progressites entre el 1996 i el 2001 encara va complir mínimament, però a partir de l'arribada al govern de Berlusconi el 2001, no va fer res per reduir el deute, que ara està per sobre el 120%. Itàlia no ha crescut pràcticament els darrers 10 anys, ha mantingut un sector públic absolutament sobredimensionat i ineficient, i ara en paga el preu.

I, per cert, Berlusconi no porta 17 anys al govern com no han parat de dir els periodistes aquest cap de setmana. Va guanyar les eleccions per primer cop el 1994, sí, però el seu govern va durar 7 mesos. El va substituir un govern 'tecnocràtic' dirigt per Lamberto Dini que va intentar posar ordre i el centre-esquerra, liderat per Romano Prodi, va guanyar les eleccions de 1996 i va permetre reduir el dèficit del país encara que fos 'maquillant-lo' una mica. Però un cop es va entrar a l'euro, es van relaxar. La majoria d'esquerres va fer caure el govern Prodi, va tornar la inestabilitat i així va tornar a guanyar Berlusconi (que, per cert, va tornar a perdre el 2006 però l'esquerra, liderada de nou per Prodi, va ser incapaç de mantenir la majoria més de dos anys). Però, és clar, tot això resulta massa complexe per explicar-ho en un telenotícies, i és més fàcil dir que han acabat 17 anys de Berlusconisme...

Per situar-nos en el debat sobre governs tecnocràtics, també val la pena recordar que Itàlia és un règim parlamentari que ha tingut més de 50 governs en 60 anys de República. Per tant, el canvi de govern sense fer eleccions és una pràctica habitual al país transalpí. I aquests governs n són menys democràtics perquè són elegits pel Parlament, de vegades dins la pròpia majoria del govern anterior, i en ocasions amb un canvi d'aliances que crea una nova majoria parlamentària. I el govern de Mario Monti no deixa de ser una solució amb una llarga tradició a Itàlia. Un govern dirigit per un polític no partidista (que no un tecnòcrata). Monti no és algú alìè a la política italiana. Monti va ser durant més de 10 anys Comissari Europeu proposat pels governs i parlaments italians, com ho han sigut Pedro Solbes o Joaquín Almunia, per exemple. Un govern dirigit per Pedro Solbes per treure Espanya d'una situació de crisi excepcional també hagués hagut de ser titllat de 'tecnocràtic'? Solbes és un polític, algú que ha dedicat tota la vida a servir al país des de les institucions, com Mario Monti. I el govern de Monti tindrà el suport d'una majoria parlamentària i dirigents de diferents partits al seu sí.

Ara, quina és la principal diferència entre Itàlia i Espanya? A Itàlia el govern Berlusconi negava la realitat i no feia les reformes que tocaven, no ha volgut dir la veritat als italians. A Espanya, en canvi, el govern Zapatero, des del maig de 2010, ha assumit la gravetat de la situació i ha fet el que tocava per evitar que Espanya fos intervinguda i per anar quadrant els comptes progressivament i que el país no caigués al precipici. Ho ha fet per responsabilitat. I, tot i els errors anteriors, algun dia també li ho haurem d'agrair al president José Luis Rodríguez Zapatero. Els socialistes espanyols hem assumit les nostres responsabilitats. I ara, el PP, està disposat també a assumir-les. A Itàlia, en canvi, com a Grècia, ni la dreta ni l'esquerra han volgut assumir les responsabilitats i els costos de dirigir el país en un moment de dificultat.

Per això Itàlia i Grècia tindran governs 'tecnocràtics' i Espanya no. Perquè la classe política espanyola, diguin el que diguin els diaris, és molt més madura i responsable que la classe política grega o italiana.

dimarts, d’agost 30, 2011

Sobre la sobirania perduda

La reforma de l'article 135 de la Constitució, que es tramita aquesta setmana a les Corts, ha de servir per a que prenguem consciència que ni la sobirania d'Espanya ni l'autonomia de Catalunya es poden entendre al marge dels tractats de la Unió Europea. Ni Espanya és ja un Estat sobirà ni Catalunya gaudeix d'una autonomia plena.

El més important de la reforma de l'article 135 de la Constitució Espanyola és la modificació dels epígrafs 2 i 3, sobre el dèficit i el deute respectivament, en els que s'afirma: "L'Estat i les Comunitats Autònomes no podran incòrrer en un dèficit estructural que superi els marges establerts per la Unió Europea per als Estats Membres" i "El volum del deute públic conjunt de les Administracions Públiques en relació al producte interior brut de l'Estat no podrà superar el valor de referència establert en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea".

Per tant, el dèficit i l'endeutament públics només seran possibles en els nivells permesos per la Unió Europea. Aquesta és l'autèntica reforma constitucional, que situa definitivament la Constitució per sota els tractats europeus. I és lògic que així sigui. Perquè Espanya, en entrar a la Unió Europea primer i a la Unió Econòmica i Monetària després, va fer una important sessió de sobirania (que, per cert, la majoria vam votar en el referèndum del Tractat constitucioal de febrer de 2005, encara que el tractat final fos esmenat).

En resum, el que està passant aquests dies és una conseqüència lògica de la cessió de sobirania que en el seu dia vam fer. Evidentment, les coses es podrien haver fet de manera diferent. Hagués sigut més lògic que les decisions sobre la limitació del dèficit i del nivell d'endeutament s'haguessin pres en un Consell Europeu amb l'acord de tots els caps de govern dels països de la zona euro, de manera que el president del Govern espanyol hagués participat en la decisió. Però actualment en el Consell Europeu no existeix la unanimitat necessària per abordar els canvis que necessita la governança econòmica de l'Eurozona (ni Finlànida ni Àustria ni els Països Baixos hi estarien d'acord). Per tant, la única manera d'avançar és amb l'acord polític de França i Alemanya que, amb la complicitat del BCE, han permès la compra de deute italià i espanyol per part del BCE a canvi que aquests dos països ens comprometem, de forma inequívoca, amb la reducció del dèficit i del deute.

La solució final a l'actual crisi del deute passarà ineluctablement per l'emissió d'Eurobons però els països del nord només acceptaran l'emissió de deute europeu si els països més endeutats (o amb més perspectives d'endeutament, com Espanya) ens comprometem a no tornar-nos a endeutar en excès. Això impedeix polítiques anti-cícliques? No necessàriament. Però aquestes polítiques només es podran dur a terme a nivell europeu.

En el fons, el debat és sobre qui té capacitat per endeutar-se. L'endeutament és una qüestió de primer ordre que hem banalitzat. No és casual que la Constitució de 1978 preveiés que ha de ser el Parlament qui autoritzi al Govern a endeutar-se i que la legislació prevegui que les Comunitats Autònomes han de demanar permís al govern central per endeutar-se. L'endeutament condiciona el futur de les finances públiques i per això ha d'estar altament regulat.

A Espanya hem permès que els diferents nivells de l'administració s'endeutessin, fins i tot en èpoques de vaques grasses. I ara alguns ajuntaments i comunitats autònomes no saben com pagar el deute, independentment del seu sistema de finançament. Madrid i Barcelona tenen el mateix sistema de finançament, però Madrid té un deute 7 vegades superior al de Barcelona. Per què? Perquè ells van gastar massa (molt més que nosaltres) alhora que tenien, proporcionalment, menys ingressos (perquè els impostos i les taxes a Madrid són inferiors que a Barcelona).

Un altre bon exemple, en aquest cas del nivell de dèficit públic, és Navarra en relació a Catalunya, o Castella la Manxa en relació a la Comunitat de Madrid. El dèficit de Castella la Manxa ha superat el 6% del seu PIB. I això és una barbaritat. I més tenint en compte que, amb el mateix sistema de finançament, la Comunitat de Madrid l'any passat va tenir un dèficit del 0.25% del PIB. I Catalunya? Ens aniria millor si tinguéssim un millor sistema de finançament? Depèn de com el gestionéssim. Navarra té concert econòmic però va incòrrer en un dèficit del 3.5% del PIB, molt semblant al nostre i bastant superior al del País Basc, que té un sistema de finançament com el seu.

Conclusió: el dèficit no depèn del sistema de finançament sinó de com equilibres els ingressos i les despeses de la teva administració.

En resum, i tornant a Europa, hem entrat en una nova etapa de la governança econòmica de la Unió Europea. I ara el que hem de decidir és si volem que les decisions les prenguin "de facto" el govern alemany i el BCE, o volem un govern europeu legitimiat per prendre aquestes decisions.

La crisi del deute no ha fet altra cosa que posar de manifest, de forma descarnada, el dèficit democràtic de la Unió Europea. Ara, per resoldre aquest dèficit democràtic el primer que cal és que els governs nacionals -començant pel nostre- deixin de fer veure que segueixen sent sobirans i prenent les seves pròpies decisions. No és així. El govern espanyol ja no és sobirà.

Només si acceptem la major, i diem les coses tal com són, els ciutadans podran entendre què és el que està passant. Ara el que toca decidir és si volem seguir sense ser sobirans i que ens governi algú que no hem elegit, o volem participar en l'elecció d'un govern europeu.

Us imagineu una elecció europea entre una conservadora com Angela Merkel i... posem per cas, un socialista com François Hollande?

Només així recuperarem la sobirania perduda...






dimecres, d’agost 24, 2011

Sobre el dèficit i l'esquerra

Des de que el maig de 2010 el president José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar mesures contundents de restricció de la despesa pública, vivim un debat sobre la necessitat de limitar el dèficit i reduir el deute públic. La proposta de limitar el dèficit constitucionalment no és més que la culminació d'aquest debat, que caldria abordar amb rigor des de l'esquerra. Em permeto fer-ho en base a cinc premisses:

1. Endeutar-se i generar dèficit no és, ni ha de ser, característica de l'esquerra. Al contrari, limitar el dèficit és molt més d'esquerres que rebaixar impostos i fer 'regals fiscals'. Durant molts anys, la dreta neoliberal va utilitzar els dèficits públics i l'endeutament generat per les polítiques socialdemòcrates del anys 70, de caire keynesià per fer front a la crisi econòmica generada per la crisi del petroli, per crear un mite: l'esquerra dilapida recursos, no sap gestionar amb rigor. Amb la sortida d'aquella crisi, els socialdemòcrates vam aprendre -o hauríem d'haver après- que d'una crisi no se surt simplement amb més despesa pública. Si ara fem veure que no estem d'acord amb la limitació constitucional del dèficit donarem la imatge que seguim pensant que tot s'arregla gastant més.

2. No ens cal gastar més sinó tenir més ingressos. La principal característica de la política fiscal de l'esquerra ha de ser la redistribució. I això només es fa per la via impositiva. Quan hi ha manca de recursos, el que cal fer és pujar els impostos i lluitar contra el frau fiscal, com ha fet el govern de Zapatero des de fa més d'un any (pujant l'IVA primer i fent retornar a Espanya centenars de milions d'euros que havien sigut evadits fora del país). Aquest és el camí, i no el de retornar 400 euros d'IRPF a tots els ciutadans, eliminar l'impost del patrimoni o reduir l'impost de societats, com es va fa fer fa tot just 4 anys. Al contrari, l'única manera per quadrar els comptes és lluitar contra el frau i fer que totes les empreses, i especialment les més grans, paguin l'impost de societats que els hi pertoca, i no la meitat gràcies a desgravacions i pràctiques fiscals que els hi permeten pagar menys del que els hi pertoca.

3. Limitar el dèficit no vol dir reduir serveis ni despesa. Si hi ha un límit constitucional al dèficit públic tindrem un marc perfecte per tal de pujar impostos quan sigui necessari. No podrem dir que ens endeutem per seguir prestant els mateixos serveis sinó que els ciutadans seran més conscients del que costen. Per tant, haurem de dir: per mantenir aquests serveis, si baixa la recaptació, haurem de pujar impostos. I fer-ho, evidentment, als que més capacitat tenen per pagar. De fet, si ho sabem fer bé, la limitació del dèficit ens ajudarà en el nostre discurs. Res és gratuït. Tot té un cost. El tema és qui el paga. Nosaltres no estem per endeutar les futures generacions sinó perquè ara i aquí tothom pagui el que li correspon per tal que tots tinguem uns serveis públics de qualitat.

4. Espanya ja no es pot endeutar. En una Unió Monetària és la Unió la que s'ha d'endeutar quan sigui convenient. Com ja he escrit en altres ocasions, l'Euro ens va fer irresponsables. Pensàvem que en un entorn d'estabilitat monetària, ens podíem endeutar el que volguéssim (i així les empreses, els bancs, però també les famílies ens vam endeutar en excés). Quan va arribar la crisi, vam seguir pensant que ara que els privats ja no es podien endeutar més, ho havia de fer l'Estat, i això és un error. Si volem mantenir l'estabilitat de la moneda única, l'endeutament ha de ser europeu, via els eurobons. Però a canvi els Estats s'han de comprometre a no endeutar-se ells.

5. La UE ha de controlar el dèficit dels Estats Membres i els Estats han de controlar el dèficit de les Comunitats Autònomes i dels Ajuntaments. Pretendre, com vol fer creure el Govern de Catalunya, que la Generalitat ha de tenir llibertat per endeutar-se, és una ficció. Si Catalunya fos un Estat membre de la Unió Europa ara també estaríem canviant la Constitució per limitar el dèficit. Hauríem de començar a entendre que no som independents. Ni Catalunya ho és, ni Espanya tampoc.

dijous, de maig 26, 2011

Un decàleg pel canvi

Avui en Miquel Iceta ha publicat a El Periódico un decàleg sobre el futur del PSC. És un decàleg que estableix una agenda per a la renovació del PSC que obre un debat necessari però que cal aprofundir. És per això que m'atreveixo a concretar un decàleg que vagi més enllà dels conceptes que sovint ja hem assumit en anteriors congressos del partit, un decàleg pel canvi.

El PSC necessita una renovació profunda per tal d'esdevenir, de nou, un projecte sòlid i col·lectiu. I la renovació s'ha de fer triant camins, fent opcions, més enllà de les ambigüitats que massa sovint ens han portat a la indefinició.

Aquests són, doncs, en la meva opinió, els 10 canvis que el PSC necessita:

1. Renovar els lideratges que han conduït el partit en els darrers 10 o 15 anys. La generació que ha dirigit el partit a nivell nacional, i que ara té entre 50 i 60 o 65 anys ha donat el millor d'ells mateixos al partit durant els darrers 20 anys. Han sigut membres de la direcció que ens va dur al govern de Catalunya per primer cop. Però també ells ens han portat a la pitjor derrota de la nostra història. Per tant, ara han de deixar pas a una nova generació que reconstrueixi el partit sobre noves bases i defineixi una alternativa de futur per tornar a ser alternativa de govern.

2. Fer del PSC un espai d'acció i transformació política que estigui present en tots els àmbits d'acció col·lectiva. Un partit plural i central, que combini dirigents capaços d'interlocutar amb els joves "indignats", amb d'altres que es reuneixin amb la junta del Cercle d'Economia, però sabent què defensem tant en un lloc com en l'altre, i fent-ho de forma coherent. Només així tornarem a ser un partit majoritari.

3. Recuperar la capacitat de dir la veritat als ciutadans, defugint d'allò políticament correcte i dels convencionalismes de l'acció política. Només així recuperarem la credibilitat que hem perdut. Avui els ciutadans no creuen en nosaltres. Consideren que pensem massa el que diem i que no diem el que realment pensem. Hem de tornar a parlar clar superant les ambigüitats del nostre discurs i les contradiccions entre el discurs i l'acció política.

4. Encapçalar un projecte de regulació de l'economia. Els socialistes, en els anys de bonança, hem renunciat a regular l'economia i ens hem limitat a redistribuir la riquesa generada pel mercat via la inversió pública i les polítiques socials. Ara és el moment de tornar a dir les coses pel seu nom, a reivindicar l'austeritat i la cultura del treball, però també de posar límits a l'evolució lliure de l'economia. Cal regular els mercats i no només els internacionals, sinó també els locals, com el de l'habitatge. Hem de definir un nou projecte socialdemòcrata que reconstrueixi un estat fort, regulador de l'economia, que no només es dediqui a proveir serveis als seus ciutadans.

5. Desenvolupar una identitat-projecte per Catalunya. Una identitat basada en la voluntat de construir junts un projecte de futur col·lectiu, independentment de l'orígen, però que reivindiqui el caràcter plural de la nostra societat, una societat que se sent majoritàriament catalana i espanyola, però que vol que els seus representants polítics defensin els interessos de Catalunya per sobre de tot, davant del govern d'Espanya i dels interessos dels altres ciutadans espanyols. Cal deixar de parlar d'unitat civil del poble, un concepte dels anys 70, i parlar dels drets i deures de ciutadania. Si defensem bé els anhels i els interessos del conjunt dels ciutadans de Catalunya, podrem esdevenir el partit de la majoria de catalans i catalanes.

6. Consolidar l'autogovern de Catalunya en el marc autonòmic espanyol, assumint que l'evolució federal d'Espanya és molt poc probable i que el que ens cal és reforçar el nostre autogovern en un entorn de grans dificultats econòmiques, negociant bilateralment amb el govern d'Espanya sempre que sigui necessari alhora que intentem teixir aliances amb altres governs autonòmics quan sigui convenient. No és moment de definir pactes federals sinó de reorganitzar les relacions de poder polítiques i econòmiques dins d'Espanya. L'objectiu ha de ser manar més a Espanya, en tots els àmbits, i deixar de centrar-nos en voler canviar Espanya. Espanya ja ha fet el canvi que volia fer en els darrers 30 anys. Ara el que toca és que els catalans tornem a dirigir Espanya.

7. Negociar un nou protocol d'unitat amb el PSOE. El debat no és si volem o no tenir un grup parlamentari propi o si hem de votar diferent per defensar els interessos de Catalunya (encara que això últim ho hauríem de fer, quan sigui convenient) sinó si volem manar més dins el socialisme espanyol. Per això cal negociar de nou el protocol d'unitat entre PSC i PSOE i establir noves relacions. El missatge és clar: podríem marxar però ens volem quedar. Ara, si ens quedem és per manar.

8. Impulsar candidatures transnacionals a les properes eleccions europees i definir un candidat únic de l'esquerra europea per a la presidència de la Comissió Europea, deixant de banda els debats institucionals que han portat Europa a la paràlisi en els darrers 10 anys i apostant per lideratges europeus que siguin una referència per al conjunt de ciutadans europeus que estan esperant una resposta d'esquerres a la crisi política i econòmica que vivim.

9. Canviar la nostra cultura organitzativa per tal d'obrir espais de decisió col·lectiva, no només sobre els lideratges sinó també sobre les grans decisions estratègiques. En aquest sentit, les primàries de Barcelona van demostrar que el partit és prou madur per afrontar aquests processos de decisió mantenint la cohesió de l'organització. Ara caldrà també posar a discussió grans decisions estratègiques que ha de prendre el partit. Hem de deixar de tenir por a expressar les nostres opinions per tal que el conjunt de l'organització se senti partícep de les decisions.

10. Construir una direcció forta sorgida d'un procés competitiu. Només si som capaços d'expressar la pluralitat interna en un procés on diferents sectors es posicionin clarament i públicament, podrem sumar-los després en un projecte col·lectiu fort. Només suma el que és diferent. Primer cal expressar les diferències per després poder fer una síntesi que representi a la majoria. La nova direcció ha de començar a construir, des del primer dia, una alternativa política i social al govern de CIU. I per això ens caldrà un lideratge clar que pugui ser candidat a la presidència de la Generalitat, tot i que la decisió s'haurà de prendre a través d'un procés d'eleccions primàries.

dissabte, d’abril 09, 2011

Un nou partit, una nova política

Aquí trobareu la meva intervenció al debat "La política en el segle XXI: partits i societat" celebrat el dijous 31 de març a la seu del PSC, amb Josep Ramoneda, Isidre Molas i Laia Bonet, en el marc dels "Debats oberts" que impulsa l'executiva del PSC de cara al congrés de la tardor.

Fa tres o quatre dies un bon amic va penjar al seu mur del facebook una vinyeta de la Mafalda. En aquesta vinyeta es veia la Mafalda arromangant-se les mànigues del vestit i dient “¡Bueno! ¡A ver! ¿Por donde hay que empezar a empujar este país para llevarlo adelante?”



Començo així perquè sovint fem molt diagnòstics però ens costa passar a l’acció, i quan passem a l’acció massa sovint no som coherents amb el diagnòstic que havíem elaborat, sinó que apliquem les receptes clàssiques. De manera que sovint fem un anàlisi molt crític de la situació per després no donar respostes concretes i vàlides, sinó donar per bo allò que veníem fent, amb l’excusa que és la menys dolenta de les respostes.

Per tant, si ens preguntem quina ha de ser la relació entre partits i societat al segle XXI, jo no començaria fent un inventari d’allò que no funciona, sinó que definiria primer com volem que sigui aquesta relació i com pensem que podria ser.

D’entrada, què és la política avui? És encara la millor manera per reunir voluntats individuals en un projecte col•lectiu, expressar-les i convertir-les en una voluntat comú ben definida? Si és així, la política avui encara és útil, i serveix. I el nostre sistema permet canalitzar raonablement la pluralitat social.

Per exemple, a Catalunya en poc més de 4 anys hem passat de 5 a 7 forces representades al Parlament. És a dir, tenim una llei electoral que permet l’expressió de la pluralitat. No calen, per tant, llistes obertes, només que la gent que pensa diferent s’organitzi, creï una coalició social al voltant de les seves propostes i assoleixi el 3% dels vots emesos. Tant Ciutadans com el partit de Laporta ho han aconseguit. I no només això, sinó que en les eleccions municipals de 2007, desenes de candidatures independents, a més de les CUP, la Plataforma x Cat, i fins i tot alguna candidatura freaky com la CORI de Reus van assolir representació en els seus municipis.

Per tant, si hi ha un problema de representació no és degut al sistema electoral o a la limitació dels mecanismes institucionals. Si ha problemes de representació, és perquè els principals partits han deixat de representar a la majoria dels votants, i per això el passat 28 de novembre més de mig milió de catalans van anar a votar però ho van fer en blanc, nul o per una candidatura que no era cap de les cinc principals. És a dir, tenim un problema. Però no del sistema polític, sinó dels partits.

Els partits no són prou representatius?

Quins problemes tenen els partits? Els hi manca democràcia interna? No representen prou bé la pluralitat? Són incapaços de complir amb les seves promeses electorals? No governen bé? O més aviat no expliquen prou bé el que volen perquè no són prou francs, prou sincers, amb el seu electorat? Creen expectatives que no poden complir? Tracten als electors més com a criatures que cal acontentar o com a clients d’una administració que cal satisfer, que no pas com a ciutadans adults que ostenten la sobirania col•lectiva?

Si el problema és de relació entre els partits i els ciutadans, i fins i tot entre els partits i els electors que volen representar, ens hauríem de fer una altra pregunta: Els ciutadans volen participar políticament a través de partits polítics? Els ciutadans ens demanen més participació o més aviat més capacitat de síntesi i de representativitat?

I en relació als partits, ens podem preguntar si els partits existents són massa rígids: És necessari un partit amb estructures fortes i amb militants que senten el partit com a propi? O és possible anar cap a formes d’organització més flexibles, amb una forma de “partits d’electors” que sumin voluntats socials, individuals i col•lectives, més enllà de l’organització partidària? És possible fer-ho en una cultura política com la nostra? És possible refundar un partit en una estructura més flexible? Ho assumirien els seus militants? Ho assumiríem tots nosaltres?

Val la pena pensar-hi, i fer-ho a partir d’una experiència política concreta com han sigut les primàries de Barcelona.

Les primàries, una experiència de presa de decisions col•lectiva

El 19 de febrer, a Barcelona, vam celebrar unes eleccions primàries entre dos candidats que aspiraven a ser candidats a l’alcaldia pel nostre partit. Doncs bé, quan la comissió electoral nacional –de la qual formo part- va decidir donar el mateix valor al vot dels militants i dels simpatitzants, hi va haver moltes crítiques per part d’alguns dels militants més actius del partit, i alguns ens deien: “com pot ser que el vot d’un militant que paga la seva quota i va a les assemblees valgui el mateix que el d’algú que s’ha fet simpatitzant perquè li hem regalat una planteta en un dissabte roig?!”

Jo els hi responia: no patiu, que els que es van inscriure per una planteta o una pilota de platja l’estiu passat no aniran a votar a les primàries. Per què? Doncs perquè no s’hi sentiran implicats, pensaran que no va amb ells, que ells no volen assumir la responsabilitat d’anar a votar. Perquè votar a les Primàries de Barcelona (i a les de St.Cugat) era –per sobre de tot- un exercici de responsabilitat. És així com ho van entendre els més de 4.200 militants i simpatitzants que van anar a votar. I per això molts altres no ho van fer: perquè no volien assumir aquella responsabilitat.

Preguntem-nos, però, perquè van anar a votar més de 2.000 simpatitzants i quasi 2.200 militants d’aquest partit a Barcelona. I per què van anar a votar menys militants dels que ens pensàvem (poc més del 60%) i més simpatitzants dels que molts creien (al voltant del 25%)?

Perquè potser el partit no era el que ens pensàvem que era. Ni tots els militants són tant responsables i creuen tant en el partit com molts pensaven, ni tots els simpatitzants són persones allunyades de la vida partidària. Al contrari, tant el uns com els altres tenen una relació personal i intransferible amb la política i amb el partit, que els va dur a exercir la seva responsabilitat de forma lliure i secreta, donant lloc a uns resultats que pràcticament ningú esperava...

El problema, pero, és que massa sovint tenim por a intentar fer les coses d'una manera diferent. I si volem que comencin a canviar les coses, dins el partit i en la relació que té el partit amb la societat, hem de començar per deixar de tenir por. Por de la democràcia interna, però també por d’aquells que demanen “fe ciega en el mando y moral de victoria” sense oferir mecanismes de participació en la presa de decisions col•lectiva.

Cap a un partit més cooperatiu

Fem-nos una pregunta: és el nostre, un partit cooperatiu? Els mecanismes de decisió funcionen amb una lògica col•lectiva i cooperativa o individualitzada i jeràrquica? És possible seguir dirigint els partits com ho hem fet fins ara? No caldria pensar que els nostres propis militants i simpatitzants el que volen és poder participar més en els mecanismes de presa de decisions? I fins i tot molts dirigents i quadres intermedis, no voldrien, també ells, sentir-se millor representats i participar més de les decisions col•lectives?

Ens hem de preguntar si un altre partit és possible, si un altre PSC és possible... És a dir, si és possible una altra manera de dirigir, més cooperativa i menys jeràrquica.

Dirigir no vol dir manar. Dirigir vol dir fixar objectius i ajudar-los a complir. Dirigir no vol dir simplement incrementar l’eficàcia de l’organització, sinó fer-la més eficient, que consumeixi menys recursos humans i menys desgast col•lectiu per fer el mateix.

No dic que sigui fàcil. Jo porto més de dos anys com a secretari d’organització de la federació més gran del partit, la de Barcelona. I no és fàcil. Però he descobert que si fas les coses de manera diferent, l’organització respon positivament.

Per a mi, la principal lliçó que he après en aquests dos anys i mig és que la gent respon quan se sent responsable, co-responsable, de les accions i les decisions col•lectives.

Per què a les primàries van anar a votar el doble de persones de les que van anar a l’últim míting del St. Jordi? Perquè els militants i simpatitzants no volen sentir-se figurants, sinó participants.

Els nostres militants no es volen sentir soldats d’un exèrcit, sinó que volen participar en les decisions, tant de les petites accions en un barri com en la decisió de quin ha de ser el seu candidat. I fins i tot quan fan de figurants, distingeixen perfectament quan són imprescindibles. Només així s’entén que en el míting central de les darreres eleccions al Parlament vam aconseguir mobilitzar més gent que 4 anys abans. En moments de dificultat, els militants assumeixen la seva part de responsabilitat i són capaços de fer allò que semblava impossible..

En resum, i per acabar, si volem que els partits funcionin millor hem de donar capacitat als militants i simpatitzants de decidir sobre coses importants. No ens ha de fer por preguntar a la militància. Per exemple, sobre debats espinosos, com les aliances electorals o post-electorals, o sobre la nostra posició en relació a determinades polítiques del govern. Ens fa por preguntar? Els nostres Estatuts, aprovats al Congrés de 2008, ho permeten. Permeten fer consultes entre els militants. Per què no ho fem?

Si ho féssim, segurament aconseguiríem activar els nostres militants i simpatitzants, apropar a gent que no forma part del partit, crear grups d’opinió amb posicions més o menys d’esquerres, més o menys liberals, més o menys estatistes, més o menys catalanistes... i potser així el partit tindria més vida i la gent estaria més interessada en participar-hi. Potser així aconseguiríem canviar les estructures que no ens deixen créixer; potser així aconseguiríem convertir els lideratges del partit en lideratges forts, no per les solucions que imposen i les línies estratègiques que tracen sinó per la capacitat que tenen de crear noves majories i noves síntesis que expressin millor la pluralitat del partit.

Ens hi atrevim?

Hem de deixar de tenir por

Tenim massa por, i hem d’aprendre a deixar-ne de tenir. Només hem de tenir por a la por. Les primàries de Barcelona han demostrat que no hem de tenir por a preguntar a la gent, perquè els nostres militants són prou madurs com per debatre civilitzadament sense trencar el partit. Per què no ho fem? Tenim por? No hem de tenir por. Només així aconseguirem superar les inèrcies que ens impedeixen obrir-nos, créixer i representar –de nou- una nova majoria de la societat catalana.

Ho fem?

La resposta també la torna a tenir la Mafalda. En una vinyeta brutal en la que ens mira fixament als ulls i ens diu: “Pst, eh. El país está ahí, esperando. ¿Le digo que se siente o qué?”



Hem de decidir si li diem al país que segueixi esperant a que aquests socialistes els hi diguin alguna cosa, o els hi obrim la porta, els fem passar i comencem a construir junts un nou partit, un nou projecte polític, un nou PSC.

dissabte, d’abril 02, 2011

L'adéu de Zapatero, el triomf de les primàries

El president José Luis Rodríguez Zapatero ha decidit, finalment, que no repetirà com a candidat del PSOE a la presidència del govern. El dia d'avui, 2 d'abril de 2011, serà un dia a recordar. Per primer cop a la història de la democràcia espanyola, un president anuncia que no repetirà com a candidat alhora que renuncia a designar el seu successor.

És, sens dubte, un final de mandat coherent amb la trajectòria de Zapatero, un polític que sempre ha defensat la democràcia interna i que mai ha tingut por a l'expressió lliure de la voluntat dels ciutadans i dels militants del seu partit.

Fa una setmana deia que Zapatero no plegaria ni diria que plegava abans del 22 de maig. Em vaig equivocar. Però també vaig escriure que estava convençut que no plegaria abans d'hora. I aquí la vaig encertar. Ara no toca. Ara toca un govern fort que segueixi amb l'agenda de reformes i que doni estabilitat en una situació de greu crisi econòmica. Zapatero no deixa el timó.

Zapatero se'n va, però ho fa ordenadament. Zapatero posa els interessos del país per davant dels interessos de partit, com ha de ser. I ho fa sense designar un successor. Al contrari, aposta per un procès ordenat d'elecció del nou candidat. Vol ser coherent amb la seva trajectòria i el seu llegat serà un procés democràtic i competitiu per elegir el nou líder del partit. No s'ha deixat pressionar per aquells que volien nomenar Rubalcaba depressa i corrents.

Zapatero se'n va, però ho fa a la seva manera. I és el millor que li pot passar al PSOE. Han de ser els militants els que assumeixin la responsabilitat d'elegir un nou candidat. Els processos de primàries han demostrat que són positius. Ho han sigut a la Comunitat de Madrid i a Barcelona, i estic convençut que ho serà per al conjunt d'Espanya. Si les primàries han sigut bones per Barcelona o seran per Espanya, i si ho són per Espanya ho seran per Catalunya.

Aquest serà l'any de les primàries. Els processos de democràcia interna estan triomfant i amb ells no només enfortim el nostre partit sinó que traslladem al conjunt dels ciutadans que el valor que li donem als principis democràtics segueix sent una de les principals diferències entre la dreta i l'esquerra.

Aznar va elegir el seu successor com un cabdill visigòtic, a l'antiga, entre una terna d'aspirants. Zapatero proposa al conjunt de militants socialistes que elegeixin, lliurement i democràtica, el seu candidat.

Aquesta és la gran diferència entre dreta i esquerra. Aquesta és la grandesa d'un moviment polític, el socialista o socialdemòcrata, que no té por al canvi ni a la renovació, que no té por a la llibertat, que no té por a la democràcia.

diumenge, de març 27, 2011

Sobre el lideratge de Zapatero

Com es demostra el lideratge en temps de crisi? Què ha de fer un líder quan el seu país no se'n surt? Què ha de respondre a aquells que li diuen que plegui i que deixi pas? Com ha de reaccionar? Marxant? Deixant el vaixell sense capità enmig de la tempesta? Tancant-se a la cabina de comandament mentre a fora els altres es barallen per agafar el timó?

En temps de crisi, i quan el vaixell ha de fer front a mar grossa, el capità ha de transmetre serenor i confiança. Ha de virar cap a terra ferma però mantenint el rumb pre-fixat i sense fer cas als cants de sirena dels que voldrien que renunciés i abandonés les seves responsabilitats. En temps de dificultats, és quan els líders demostren si estan a l'alçada de les circumstàncies.

No sé si José Luis Rodríguez Zapatero serà candidat a la presidència del govern a les eleccions de l'any vinent. Però sí sé que no ha de marxar abans d'acabar el mandat, i estic convençut que no ho farà. En les darreres setmanes les especulacions han anat en augment. Divendres, un responsable de Ferraz em deia que a Madrid no es parla d'altra cosa. A Madrid sempre es conspira però molt sovint els arbres de la conspiració (permanentment alimentats pels diaris de la capital) no els hi deixen veure el bosc de la crisi econòmica i energètica internacional en la que estem immersos.

El president Zapatero no plegarà ni dirà que plega. No ho farà el proper 2 d'abril ni abans de les eleccions municipals, tal i com defensa el PSC des de fa setmanes -en contra de l'opinió de molts dirigents socialistes espayols que volen anunciï la seva retirada- i no crec que ho faci immediatament després de les eleccions del 22 de maig.

José Luis Rodríguez Zapatero, fa prop d'un any, va entendre quina era la seva responsabilitat en la pitjor crisi que ha passat aquest país des de la recuperació de la democràcia. Zapatero va entendre que havia de posar els interessos del país, els interessos dels espanyols, per sobre dels hipotètics interessos del seu propi partit o d'ell mateix. Va entendre que havíem entrat en una hora greu i que ja no hi havia espai ni per a la improvisació ni per al tacticisme.

L'Enric Juliana ha escrit diverses vegades que un home (o una dona) abans dels 50 anys és capaç de fer jugades de gran audàcia, però no de fer grans jugades estratègiques. És potser per això que la jove democràcia espanyola ha conegut grans tàctics (Suàrez, Aznar, Zapatero...) però li ha costat trobar homes d'estat (només Felipe González ha sigut reelegit president amb més de 50 anys...)

Ara és l'hora dels homes (i les dones) d'Estat. Homes i dones amb l'experiència suficient per liderar el país. Zapatero ho sap. I és per això que continua. Sap quina és la seva missió. I sap que se'l jutjarà per si és capaç de posar els interessos de l'Estat per sobre dels propis, com li reclamen alguns dirigents polítics del seu entorn... Sap que la història només pot parlar d'ell en dos termes: com l'home que va tenir el coratge de rectificar per afrontar la pitjor crisi econòmica de la història recent o com l'home que va tirar la tovallola abans d'hora perquè es va veure superat per la situació... I ell, que sempre ha sigut un supervivent, no tirarà la tovallola. Al contrari, lluitarà fins al final.

Ara no és l'hora de canviar el cavall. Enmig de la cursa, no es pot canviar el cavall. "It's not time to change horses", que deien els americans del Partit Demòcrata durant la campanya presidencial de 1944, enmig de la segona gran guerra... Ara és l'hora de treballar, colze a colze amb aquells que volen que el país tiri endavant. És per això que el president del govern es va reunir ahir amb els principals dirigents empresarials i financers d'aquest país. I és per això que Emilio Botín, l'home que ja va donar suport a Zapatero abans de les eleccions generals de 2008 en un famós esmorzar, ha tornat a sortir al pas de les especulacions que situaven al president del govern a la corda fluixa.

Espanya no necessita un canvi de govern. Al contrari, Espanya necessita un govern fort i estable. I és això el que ofereix ara el govern socialista de Rodríguez Zapatero. No és hora de parlar de nous lideratges al govern. No és hora de parlar de substituts, ni molt menys de curses de cavalls amb jinets diversos... Ara és l'hora de treballar pel futur, d'arremangar-se i d'empènyer en la bona direcció.

No és temps per a frívols. No és temps per dèbils. No és temps per a covards. És temps de gent amb coratge, que creu en el que fa i està convençut de treballar en la bona direcció. El president Zapatero continuarà al capdavant del govern i farà campanya defensant l'acció del govern. Com ho han de fer els presidents autonòmics i els alcaldes de les principals ciutats que es presenten a la reelecció. Com ho farà l'alcalde Jordi Hereu, que demà s'entrevistarà amb el president Zapatero.

L'alcalde Hereu també hagués pogut tirar la tovallola fa tot just dos mesos, quan molts volien que plegués. Però no ho va fer. Va seguir endavant, va seguir lluitant. I és aquesta actitud el que ha fet que millorés la imatge que tenen d'ell els barcelonins. És aquesta tenacitat i capacitat de lluitar i resistir, la que fa que avui estiguem en condicions de guanyar les properes eleccions municipals a Barcelona.

És aquesta tenacitat, aquest coratge, el que demanen els ciutadans de tot Espanya. Mariano Rajoy no ho pot oferir. Però Zapatero encara pot resorgir de les seves cendres. En política, com vaig escriure fa quasi tres anys, el més important és la capacitat de resistència, el més important és tenir "una mandíbula de hierro", en frase de l'Alfonso Guerra referida a Zapatero fa gairebé 8 anys... I és aquesta mandíbula de ferro la que li permet aguantar les embestides internes i externes.

Zapatero no es rendirà. Al contrari, dissabte vinent potser encara veurem l'inici d'un nou començament...

diumenge, de març 06, 2011

Sobre la socialdemocràcia

La socialdemocràcia (SD) és un moviment reformista i, en conseqüència, és un moviment en permanent transformació i que regularment entra en crisi. Però la crisi, o les crisis successives, són alhora un perill i una oportunitat per al moviment polític socialdemòcrata.

L’essència de la socialdemocràcia és la renovació. Com va escriure fa més de 15 anys Joan Reventós, “renovar és un verb que s’ha de conjugar sense por” perquè com va dir Willy Brandt – i ens recorda sovint Raimon Obiols- “el codi genètic del socialisme democràtic i reformista està en la seva capacitat permanent per a generar nous inicis”.

El nostre és, doncs, un moviment essencialment reformista i renovador. Per tant, està en mutació permanent.

La SD ha tingut diverses crisis al llarg de la seva història, quan s'ha hagut d'enfrontar a una nova realitat política i econòmica que l'ha obligat a repensar-se. Però de totes les crisis n'ha sortit enfortida, perquè ha sabut adaptar-se als nous temps i representar -de nou- els anhels majoritaris de la societat.

Ens trobem ara davant d'una nova crisi de la socialdemocràcia? Segurament. Tot i que potser la crisi és més general, de paradigma econòmic. Però després de la crisi econòmica i financera actual en sortirà un projecte socialdemòcrata renovat, del quan en podem començar a apuntar algunes característiques.

En primer lloc, la socialdemocràcia ha de continuar sent la garant dels drets polítics i socials en una societat cada cop més mercantilitzada. Per tant, la SD és – per sobre de tot- el partit de la garantia de drets, el partit de la igualtat d’oportunitats.

Garantia de drets per aquells qui menys tenen a través dels serveis públics, que són el capital d’aquells que no en tenen. Uns serveis públics finançats a través de la política fiscal, únic instrument econòmic que permet una redistribució de la riquesa més justa i equitativa.

Ara bé, la SD no pot ser només el partit que vetlla per la igualtat social, o per la igualtat d’oportunitats. No pot ser només “el partit dels treballadors”. Ha de ser també el partit del progrés i la innovació.

L’SPD alemany ho va expressar molt bé en el seu lema electoral de l'any 1998, quan va guanyar les eleccions: "Innovació i Justícia Social".

La socialdemocràcia ha d’expressar alhora l’anhel d’equitat i justícia social dels treballadors; i l’esperit innovador i creatiu de les classes mitjanes emprenedores. Només amb aquesta aliança, pot esdevenir, de nou, majoritària.

Si la SD només parla d’equitat i justícia social (com li ha passat al PSC els darrers anys, o al PS francès) no esdevé majoritària.

Si només parla de progrés i d’innovació (com li ha passat al New Labour) es queda sense el gruix de la base social que la sustenta.

És la dicotomia entre l’esquerra socialdemòcrata clàssica (que centra el seu discurs en l’economia, i les condicions laborals i salarials) i l’esquerra roja, postmaterialista, que centra el seu discurs en els valors (la pau, la igualtat, la dignitat, la llibertat)

José Luis Rodríguez Zapatero, per exemple, va construir un discurs d’esquerra roja, postmaterialista, en un temps de bonança econòmica, quan es podia ser d’esquerres “baixant impostos” i sense parlar de l’equitat en les condicions econòmiques, laborals i salarials. Però quan ha arribat la crisi econòmica, ha sigut incapaç de mantenir un discurs socialdemòcrata coherent, precisament perquè no havia creat aquest discurs en temps de bonança.

La SD, per tant, fracassa quan no té un discurs socialdemòcrata coherent sobre la realitat social i econòmica del país, i s’inventa mesures que no responen a les necessitats del seu electorat. Però també fracassa quan no sap connectar amb els sectors emergents de la societat.

La socialdemocràcia necessita ser, alhora "el partit dels treballadors" i "el partit de la modernitat".

El PSOE, a l’Espanya dels 80, no només era el partit dels treballadors, sinó el partit dels moderns. Això és també el que Pasqual Maragall encarnava en el PSC dels anys 80 i 90. I per això guanyava les eleccions a l’alcaldia de Barcelona amb un vot molt transversal.

José Luis Rodríguez Zapatero també va reconstruir el PSOE, a partir de l'any 2000, com "el partit dels moderns”, però amb les polítiques aplicades els dos darrers anys, ha deixat de ser percebut com “el partit dels treballadors”.

Durant els anys de govern socialista potser ens ha faltat honestedat i coherència socialdemòcrates. Hem fet un discurs d’esquerra roja, a partir de valors post-materialistes, i hem renunciat a regular i dirigir l'economia amb els instruments de l'Estat. Ens hem limitat a ampliar drets socials, incrementant les prestacions, i enfortint les polítiques de benestar. Ens hem limitat a redistribuir millor la riquesa en temps de bonança, però hem tingut por a afrontar els veritables problemes de l'economia espanyola.

Ens ha faltat valor per dir la veritat. Hem tingut por als problemes, i por a dir la veritat als ciutadans. No hem volgut assumir que la crisi no és només culpa dels bancs i les institucions financeres, sinó que també és responsabilitat de totes aquelles empreses i famílies que han crescut i viscut per sobre les seves possibilitats.

Si haguéssim aplicat una política socialdemòcrata coherent, fa 4 o 5 anys, en plena eufòria econòmica, hauríem d’haver augmentat la pressió fiscal per a refredar l'economia, i no ho vam fer. No vam ser coherents amb la cultura del treball i de l'austeritat que hauríem de representar. I quan ha arribat la crisi ens hem trobat sense armes ideològiques.

Per tant, la socialdemocràcia només es recuperarà si és capaç de recuperar els seus valors, per tal d'oferir un projecte de futur realista que defensi els interessos dels treballadors, però també la força innovadora dels sectors més emprenedors i creatius de la societat.

Els socialdemòcrates hem de reconstruir l'aliança social entre treballadors i classes mitjanes progressistes, emprenedores i creatives. Només si som capaços de refer aquesta aliança aconseguirem construir una nova majoria social i política que ens doni suport per liderar el país.

diumenge, de febrer 20, 2011

Unes primàries per a un nou PSC

Ahir, 19 de febrer de 2011, es van celebrar les primeres primàries de la nostra història com a partit per elegir el candidat del PSC a l'alcaldia de Barcelona, i van ser tot un èxit.

Més de 4.200 militants i simpatitzants del partit a Barcelona van acudir a votar a les agrupacions dels 10 districtes de la ciutat. Una participació notable, considerant la novetat del procés, i fins i tot comparant-lo amb les primàries entre Borrell i Almúnia de 1998, quan el nombre de votants a la ciutat no va ser tant elevat. Per tant, podem dir que les primàries han sigut tot un èxit.

Un èxit del PSC i, sobretot, un èxit del PSC de Barcelona. Hem demostrat, un cop més, que volem seguir al capdavant de Barcelona i al capdavant de Catalunya. Els més de 4.200 companys i companyes que han anat a votar han demostrat que el PSC, com diuen els nostres estatuts, no és patrimoni de ningú, sinó que és patrimoni de la societat, i molt especialment d'aquells sectors socials que aspiren a una societat més lliure i més justa.

El principal èxit de les primàries és que hem pogut constatar que els militants i simpatitzants del partit no es resignen. No accepten resignadament el que diuen les enquestes, sinó que volen lluitar per seguir construint, des del govern de la ciutat, una Barcelona més justa i més innovadora.

Aquest ha sigut un procés innovador que ens ha fet millors, perquè hem après.

Hem après dels nostres militants, que han omplert els actes; hem après dels nostres simpatitzants, que han acudit a votar tot i que la gran majoria no havien trepitjat mai l'agrupació o no ho feien des de feia més de 10 anys; hem après dels quadres del partit i dels militants més actius de les agrupacions, que han vetllat per la transparència i netedat del procés, alhora que feien campanya per un o altre candidat; hem après dels membres de les meses i dels interventors de les dues candidatures, que van conduir una jornada de votació exemplar i van fer l'escrutini amb eficàcia i diligència. Hem demostrat, un cop més, que aquest és un gran partit capaç de fer grans coses.

Només cal llegir els diaris d'avui diumenge per veure com els mitjans de comunicació han descobert un nou PSC.

Un PSC que no s'amaga, sinó que obre les portes dels seus locals.

Un PSC amb militants orgullosos del projecte polític que defensem, tot i que sovint siguin crítics amb alguns dels seus dirigents.

Un PSC plural, format per homes i dones de totes les edats i condicions socials.

Un PSC conscient de la seva responsabilitat política i social per tal de seguir representant els interessos, els anhels i les esperances d'amplis sectors de la nostra ciutat i del nostre país.

Avui el PSC és més fort que fa dues setmanes, més fort que fa un mes. I ho és gràcies a tots. A la candidata Montserrat Tura i al candidat Jordi Hereu; als membres de l'executiva de la federació i de les executives de les agrupacions; a tots els militants i simpatitzants que ahir ens van dir que segueixen creient en aquest projecte polític, encara i malgrat, tot i les circumstàncies desfavorables.

Les primàries han sigut un èxit perquè tots hem actuat amb llibertat i responsabilitat. Perquè no hem tingut por. No hem tingut por a decidir per nosaltres mateixos; no hem tingut por a dir NO quan no estàvem d'acord amb el que ens proposaven; no hem tingut por a fer un pas endavant; no hem tingut por a debatre i a discutir amb passió però amb respecte; no hem tingut por a obrir les portes -i les urnes- de les agrupacions a centenars i centenars de simpatitzants que no coneixíem. Les primàries han sigut un èxit perquè no hem tingut por.

Les primàries han sigut una lliçó per a tots. I tots n'hem de treure conclusions. Hem mobilitzat el doble de persones que quan hem d'omplir el Palau Sant Jordi. Per què? Perquè els nostres militants i simpatitzants el que volen és participar de les decisions col·lectives. No volen ser comparses de la gran representació d'un míting, sinó que volen tenir veu i vot. Volen que la direcció els escolti/els escolten. Volen que els hi fem confiança i no només que els hi demanem compromís. Volen sentir que el partit no és d'uns pocs sinó que és de tots.

Aquesta és la gran lliçó d'aquestes primàries. Més enllà del guanyador, Jordi Hereu, que ha fet una magnífica campanya, expressant com ningú la seva passió per Barcelona; més enllà de la candidata Montserrat Tura, que ha demostrat que si es té el coratge suficient tot és possible; més enllà de tot això, la gran lliçó és que ahir 19 de febrer va néixer un nou PSC. Un nou PSC que ha sigut possible perquè tant Jordi Hereu com Montserrat Tura no han tingut por a perdre. Al contrari, han tingut el coratge d'arriscar, tot i saber que podien perdre. Tota una lliçó per a molts.

Ahir la ciutat i el país ens mirava. Però al PSC de Barcelona també ens miraven totes les altres federacions del partit. I ahir els hi vam dir que hi ha motius per seguir treballant per un partit diferent. Un partit més obert i més plural. Un partit on tothom pugui dir la seva i organitzar-se per defensar opcions diferents dins el marc del projecte del partit. I que tot això es pot fer sense ruptures internes i sense tenir por de ningú.

Ahir tots vam tornar a descobrir que el PSC pot ser diferent, i que segurament res tornarà a ser igual. El procés obert per elegir un candidat a l'alcaldia de Barcelona serà un exemple a seguir per a futures eleccions dins el partit. I estic segur que en el procés que ens portarà al Congrés del PSC de la tardor, tots els militants del partit, de tot Catalunya, voldrem participar directament en l'elecció de la nova direcció i dels nous lideratges que ens han de conduir, de nou, a ser el partit majoritari a Catalunya.

És a les nostres mans. Tenim l'oportunitat de fer, entre tots, un nou PSC.

Els canvis sovint són dolorosos, com deia ahir en Miquel Iceta, però necessaris. I el canvi al PSC ha començat amb les primàries de Barcelona.

Però abans, i en paral·lel, hem de guanyar les eleccions municipals. I estic convençut, que amb la força que ens ha donat aquestes primàries, Jordi Hereu tornarà a guanyar les eleccions a Barcelona. Units ho aconseguirem. Units tornarem a guanyar Barcelona.