dijous, de desembre 29, 2005

L'Estatut del PSC

Deia en l'anterior comentari que hauríem de reivindicar més la nostra aportació a l'avenç de l'autogovern i a la millora del sistema de finançament, i fer-ho marcant el nostre perfil respecte el PSOE. Fins ara, i en tota la negociació de l'Estatut a Catalunya, hem actuat com un partit autònom, i ho hem de seguir fent. I més ara, que s'entreveu que l'acord de l'Estatut es farà -en bona part- sobre les bases del que nosaltres hem vingut defensant durant tot aquest any.

L'Estatut que s'aprovarà probablement s'assemblarà molt més al model defensat pels federalistes catalans que al model dels nacionalistes i precisament per això l'hem de reivindicar amb més força del que ho estem fent. Per això us convido a llegir durant aquests dies el llibre que la Fundació ha editat sota la iniciativa del Miquel Iceta i la Manuela de Madre. En aquest llibre podem trobar l'Estatut del PSC, la lectura que en fem, tant de la lletra com de l'esperit, que és diferent a la lectura que en fan els altres. Aquest Estatut ha de ser l'Estatut dels federalistes i l'hem de defensar com a propi, perquè possiblement -arribada l'hora- només nosaltres ho farem amb convicció. Recordem que després de l'aprovació vindrà un referèndum, i no tinc gaire clar que alguns facin una campanya gaire activa, encara que l'hagin votat.

Per tant, hauríem de començar a preparar-nos per la batalla que vindrà. I per fer-ho cal que comencem a fer-nos sentir més dient clar i fort, que aquest Estatut és el nostre Estatut. En primer lloc, perquè sense nosaltres no n'hi hauria hagut. I, en segon lloc, perquè respon al nostre projecte federal, l'únic projecte viable.

diumenge, de desembre 18, 2005

La nació i la 'financiació'


Som una nació o som una financiació? Això és el que plantejava fa uns dies un acudit del Guillén a la Revista de La Vanguardia.

Aquest acudit, seguia una serie de posicionaments de Foment del Treball, del Cercle d'Economia i ara també de la Fepime qüestionant l'Estatut aprovat al Parlament, que haurien de fer reflexionar a més d'un, especialment en l'àmbit del sobiranisme en general i de l'independentisme d'esquerres en particular.

Són la demostració, en primer lloc, de per què Catalunya no ha sigut ni serà mai independent. No perquè no la deixin sinó perquè els catalans no volen ni ensumar els costos econòmics que una aventura poltítica d'aquestes característiques podria suposar. Tant bon punt el món productiu d'aquest país ha vist les orelles al llop, molts han posat en sordina les reivindicacions de més inversions i millor finançament. I per què? Doncs perquè al costat del tant comentat dèficit fiscal català, comptem amb un esplèndid superàvit comercial (respecte la resta d'Espanya, s'entén) que supera amb escreix aquells milers d'euros que -deia la campanya impulsada per la Fundació Ramón Trias Fargas- perdia Catalunya cada segon.

És evident que la Generalitat necessita un millor finançament i que Catalunya necessita majors inversions en infraestructures per part del govern central. Ara bé, comença a estar clar que quan els empresaris catalans han de triar entre "lo malo conocido" (un mal sistema de finançament i baixa inversió estatal, a canvi d'estabilitat i creixement de les vendes a Espanya) y "lo bueno por conocer" (millor finançament i més inversions), acaben optant per assumir allò dolent que ja coneixen. És una posició conservadora si es vol, però és la que és.

Així doncs, sembla que la única manera de millorar el finançament i les inversions és amb poc soroll i molta discreció. La mateixa discreció que va acompanyar la negociació del finançament sanitari al mes de setembre i que va aportar a Catalunya més de 600 milions d'euros -sense que ningú s'escandalitzés- gràcies a l'eficaç gestió del conseller Castells i la consellera Geli.

Ara ha tornat a arribar el moment de la discreció i la negociació del conseller Castells amb el ministre Solbes en particular i del PSC amb el PSOE en general. L'acord només pot arribar gràcies als socialistes i hem de saber visualitzar bé que l'acord de finançament, sigui quin sigui, serà molt millor que l'acord signat per Artur Mas amb el govern del PP l'any 2001. Perquè, de fet, amb l'acord del finançament sanitari del mes de setembre ja hem aconseguit més del que va aconseguir Mas fa cinc anys. Cal no oblidar-ho i, sobretot, caldria repetir-ho més sovint.

dilluns, de desembre 05, 2005

El finançament i la proposta federal

Diumenge 11 de desembre La Vanguardia publicava una interessant entrevista al president gallec, Emilio Pérez Touriño, en què aquest acceptava plenament la definició de Catalunya com a nació però es mostrava clarament en contra de la proposta de finançament inclosa a l'Estatut. El discurs no pot ser més clar "La propuesta de financiación que ha venido del Parlament de Catalunya ha hecho saltar las alarmas porque existe el temor de que va por un camino que pone en riesgo el sistema que ha garantizado solidaridad y equilibrio en España".

I encara hi afegeix que el fet que una comunitat com Catalunya recapti tots els impostos per negociar després el que aporta a l'Estat (la famosa 'aportació catalana') alteraria la concepció del sistema de benestar. Així doncs, la proposta sembla absolutament inacceptable i no sembla que hi puguin transigir.

Aquesta mateixa conclusió vam treure fa dues setmanes a la Universitat de Santiago, on hi vam organitzar un seminari sobre l'Estatut conjuntament amb la Fundación Iniciativas 21, una fundació propera al PSdG i que presideix el catedràtic de Ciència Política Ramón Máiz. Hi van participar la Lídia Santos, el conseller Josep Maria Vallès, la professora Maite Vilalta i els catedràtics Miguel Angel Aparicio y Manuel Gerpe.

A Galícia, doncs, el que més preocupa és la proposta de finançament. En gairebé tot el demés estan absolutament d'acord amb nosaltres. Consideren que ha arribat l'hora de definir millor els àmbits d'actuació de les CCAA per evitar l'intrusisme del govern central, assumeixen la denominació de Catalunya com a nació -entre altres coses perquè molts d'ells també la reclamen per a Galícia- i accepten que tenim dret a demanar les competències que considerem oportunes.

Ara bé, no entenen la proposta de finançament. Consideren que no els hi podem demanar que siguin solidaris amb Catalunya -així és com ells ho perceben- i no accepten el concepte d'equitat que defensa que a un major esforç fiscal corresponen majors ingressos. Accepten que diguem que a Catalunaya hi ha moltes deficiències en els serveis sanitaris, socials i educatius, però repliquen que ells tenen les mateixes o encara més, perquè partien d'uns serveis més precaris.

Hi ha la percepció que el finançament de les comunitats autònomes és un joc de suma zero en què si Catalunya hi guanya els altres hi perdran. I aquesta percepció no la podrem canviar només amb detallades i pedagògiques explicacions de les injustes conseqüències de l'actual model, sinó amb un discurs polític que posi l'accent en dotar de racionalitat i transparència el sistema i de mantenir els mecanismes multilaterals de decisió alhora que es reforcen els mecanismes bilaterals de negociació. Aquesta ha de ser la proposta federal.

I de federalisme n'hem parlat -i molt- aquests dies. El Ramón Máiz acaba de publicar un article al Claves del mes de novembre on parla precisament d'això: de la necessitat de reforçar el discurs federal. Com diu en Miquel Iceta, nosaltres som els federals, aquesta és la nostra marca, i l'hem de saber vendre millor. Hem de saber erigir el federalisme com a veritable alternativa política al nacionalisme. I en el cas català, cal que convertim el federalisme en l'eix vertebrador del nou catalanisme.

En aquest sentit, us convido a llegir el paper que va publicar en Ramón Máiz a la Fundació fa un parell d'anys sota el títol "Nacionalismo, Democracia y Federalismo". També podeu llegir la Conferència que el Miquel Iceta va pronunciar al Club de Conferències a finals de juny i que, revisada, publiquem en el número 11 de la revista FRC que acaba d'aparèixer.

En resum, que hi ha molta feina a fer. Aquests dies hem pogut llegir la proposta del ministre Solbes i les diferents reaccions d'ERC i CIU, de manera que sembla ben clar que aquest serà el veritable tema de la negociació, com ja ho va ser al mes de setembre. De fet, sembla que la proposta del govern central s'assembla força a la "proposta Castells" que es va presentar al mes d'Abril. És per això que us convido a llegir el paper que va escriure la Núria Bosch per a la Campalans i que vam difondre al mes de Juny. Roda el món, i torna al born.