diumenge, de desembre 18, 2005

La nació i la 'financiació'


Som una nació o som una financiació? Això és el que plantejava fa uns dies un acudit del Guillén a la Revista de La Vanguardia.

Aquest acudit, seguia una serie de posicionaments de Foment del Treball, del Cercle d'Economia i ara també de la Fepime qüestionant l'Estatut aprovat al Parlament, que haurien de fer reflexionar a més d'un, especialment en l'àmbit del sobiranisme en general i de l'independentisme d'esquerres en particular.

Són la demostració, en primer lloc, de per què Catalunya no ha sigut ni serà mai independent. No perquè no la deixin sinó perquè els catalans no volen ni ensumar els costos econòmics que una aventura poltítica d'aquestes característiques podria suposar. Tant bon punt el món productiu d'aquest país ha vist les orelles al llop, molts han posat en sordina les reivindicacions de més inversions i millor finançament. I per què? Doncs perquè al costat del tant comentat dèficit fiscal català, comptem amb un esplèndid superàvit comercial (respecte la resta d'Espanya, s'entén) que supera amb escreix aquells milers d'euros que -deia la campanya impulsada per la Fundació Ramón Trias Fargas- perdia Catalunya cada segon.

És evident que la Generalitat necessita un millor finançament i que Catalunya necessita majors inversions en infraestructures per part del govern central. Ara bé, comença a estar clar que quan els empresaris catalans han de triar entre "lo malo conocido" (un mal sistema de finançament i baixa inversió estatal, a canvi d'estabilitat i creixement de les vendes a Espanya) y "lo bueno por conocer" (millor finançament i més inversions), acaben optant per assumir allò dolent que ja coneixen. És una posició conservadora si es vol, però és la que és.

Així doncs, sembla que la única manera de millorar el finançament i les inversions és amb poc soroll i molta discreció. La mateixa discreció que va acompanyar la negociació del finançament sanitari al mes de setembre i que va aportar a Catalunya més de 600 milions d'euros -sense que ningú s'escandalitzés- gràcies a l'eficaç gestió del conseller Castells i la consellera Geli.

Ara ha tornat a arribar el moment de la discreció i la negociació del conseller Castells amb el ministre Solbes en particular i del PSC amb el PSOE en general. L'acord només pot arribar gràcies als socialistes i hem de saber visualitzar bé que l'acord de finançament, sigui quin sigui, serà molt millor que l'acord signat per Artur Mas amb el govern del PP l'any 2001. Perquè, de fet, amb l'acord del finançament sanitari del mes de setembre ja hem aconseguit més del que va aconseguir Mas fa cinc anys. Cal no oblidar-ho i, sobretot, caldria repetir-ho més sovint.