Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2012

El plebiscit al govern d'Artur Mas fa necessàries noves aliances

Artur Mas va plantejar aquestes eleccions com un plebiscit sobre la independència i els ciutadans les han convertit en un plebiscit al seu govern. És sabut que, en un referèndum, els ciutadans mai responen a la pregunta que se'ls hi fa. Artur Mas va voler preguntar als catalans sobre la transició nacional cap a l'Estat propi i una majoria de ciutadans li han contestat que no confien en el seu govern. Per raons diverses, és cert, però no hi confien. Uns perquè no volen avançar cap a la independència, d'altres perquè sí ho volen fer, però també volen un govern que no retalli serveis públics i drets socials, i d'altres perquè no volen ni una cosa ni l'altra. Com apuntava en un article anterior, fa dues setmanes, Artur Mas ha intentat plantejar aquestes eleccions com un plebiscit, com havia fet Jordi Pujol l'any 1984, però la societat ha canviat molt en 30 anys. Els fills dels que votaven Pujol només voten parcialment a Mas, i busquen opcions més a l'esque

Eleccions plebiscitàries: NO a la Independència, NO al govern d'Artur Mas

[Article publicat al butlletí de la Fundació Campalans de dilluns 12 de novembre] Ha començat la campanya electoral d'unes eleccions plantejades amb caràcter plebiscitari. Probablement són les primeres eleccions plebiscitàries al Parlament de Catalunya des de 1984, quan Jordi Pujol -imputat pel cas Banca Catalana- i després d'haver realitzat una demostració de força al carrer de suport a la seva persona, va convocar unes eleccions en què va obtenir la seva primera majoria absoluta. Aquelles van ser les eleccions fundadores del pujolisme, i les que li van permetre governar la Generalitat durant 20 anys. Pujol les va plantejar com un plebiscit. No així les altres forces polítiques. I va guanyar Pujol. Artur Mas està intentant fer el mateix en aquestes eleccions. Però el context ha canviat. El país ha canviat i, sobretot, la societat no és la mateixa. És una societat molt més crítica i fragmentada, que ha perdut les pors i que es mostra absolutament descomplexada. Pujol va gu

Independència o nou pacte federal?

El president Artur Mas ha convocat eleccions per al 25 de novembre, només dos anys després d'haver celebrat les darreres. En qualsevol democràcia, un avançament d'aquestes característiques només seria justificable per la manca d'una majoria parlamentària capaç de sostenir el govern. No és aquest el cas. Artur Mas ha defensat l'avançament per raons estrictament d'oportunitat política: després de la manifestació de l'11 de setembre i davant la incapacitat del govern per tirar endavant el principal projecte de la legislatura, el pacte fiscal, convoca els ciutadans per a posicionar-se sobre el camí a seguir per part del govern, que sembla voler avançar cap a la constitució d'un Estat propi per Catalunya. Un Estat que no sabem ben bé en què consisteix. No sabem si és un Estat propi independent d'Espanya, que haurà de demanar el seu reconeixement internacional i europeu, o bé un Estat propi amb voluntat de federar-se a Espanya. El president manté l'ambig

La diada de la divisió del catalanisme

L'11 de setembre de 2012 serà recordat per molts com la Diada de la gran manifestació popular per la independència. Però també podríem considerar-la "la Diada de la divisió". Per primer cop en la historia contemporània de Catalunya, s'ha posat de manifest la divisió del catalanisme i, amb ella, la divisió del país. Fins ara, el catalanisme impregnava la Diada. Tots els partits, inclòs el Partit Popular, i centenars d'entitats socials, feien les seves ofrenes al memorial dedicat a Rafael Casanova en un esperit d'unitat civil del poble de Catalunya. Des de fa 8 anys, aquesta mostra d'unitat catalanista tenia el seu corol·lari en l'acte institucional que s'ha vingut celebrant al Parc de la Ciutadella amb l'assistència de representants de tots els partits parlamentaris, en un acte que va donar dignitat institucional a la celebració popular de la diada nacional. Per la tarda, sempre hi havia una manifestació independentista, organitzada per parti

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

Avui, 28 d'agost, la Generalitat ha demanat el "rescat" al govern central. És a dir, ha demanat a l'Estat que li deixi uns diners perquè amb les transferències corrents a compte dels impostos dels catalans, la Generalitat no en té prou per pagar els seus deutors. Per què hem demanat aquests 5.000 milions? Bàsicament per poder tornar els "bons de la Generalitat" que vencen al novembre. La Generalitat no té diners per tornar-los i com que no podem tornar a emetre deute per fer front als venciments, hem hagut de demanar a l'Estat que ens deixi els diners. És a dir com que els "mercats" estan tancats (inclosos els ciutadans catalans que fins ara havíem deixat diners a la Generalitat), hem de recòrrer a l'Estat. Ara bé, ¿els diners que ens deixa l'Estat són part dels impostos que paguem els catalans, com diu el portaveu del Govern, Quico Homs? No, no ho són. Aquests diners provenen de l'endeutament de l'Estat que, a ell sí, encara

Per què ARA Primàries?

Imatge
Dilluns passat, 6 d'agost, un grup de companys i companyes del PSC (la Laia Bonet, el Toni Comín, l'Oriol Bartomeus, el Jaume Bellmunt, el David Elvira, la Jordina Freixanet, el Marcel Gabarró, la Cristina González, la Marta Junqué, el Carles Rivera, l'Helena Royes, i l'Eduard Sanjosé) vam escriure un article a El Periódico i vam posar en marxar el web www.araprimaries.cat per promoure que es posi en marxa el procés de primàries del PSC tant aviat com sigui possible i que es faci garantint la màxima participació tant dels militants per posar en marxa el procés i fer-ne difusió, com dels ciutadans per elegir el candidat. Aquest procés ha tingut un ampli ressò als altres mitjans de comunicació escrita del nostre país, i hem aconseguit que les primàries del PSC siguin un dels temes rellevants de l'agenda política d'aquest estiu i, esperem, de la reentrée de setembre. Amb aquesta nota vull afegir algunes raons de per què penso que cal posar en marxa el proc

Victòria socialista, victòria republicana

Imatge
Avui, El Triangle em publica aquest article sobre la victòria de François Hollande a les presidencials de diumenge passat. Diumenge 6 de maig, per tercera vegada a la història de la cinquena república, els ciutadans francesos van elegir un president socialista. 17 anys després que François Mitterrand abandonés l’Elisi, i 10 anys després de l’amarga derrota de Lionel Jospin a la primera volta de les presidencials que van conduir a una estranya elecció entre Jacques Chirac i Jean Marie Le Pen, un socialista tornarà a la màxima magistratura de la República. La victòria de François Hollande, però, no és només una victòria socialista. És una victòria dels valors de la República enfront els valors nacionalistes, recuperats i enaltits per Nicolas Sarkozy durant tot el seu mandat i molt especialment durant aquests darrers mesos, per tal de fer-se amb el favor dels votants del Front Nacional. França ha votat a l’esquerra, però ha votat també República. Així ho van assenyalar diversos d

És un risc viure massa?

L'FMI acaba de publicar un informe que diu que l'envelliment de la població és un risc econòmic, no només pels Estats, sinó per les asseguradores i Fons de Pensions. És evident que l'envelliment de la població comporta una despesa creixent en pensions i en salut, pero el "risc de longevitat" al que es refereix el citat informe, més que posar en perill els sistemes de pensions públics basats en el repartiment o la redistribució, posa en risc de fallida els sistemes de pensions privats basats en la capitalització. Aquests sistemes privats estan pensats per acumular capital al llarg de la vida activa per tal de generar un rendiment que ens permeti cobrar una pensió. Però és un sistema que està pensat per un límit d'anys, uns 15 o 20 posem per cas. Si el pensionista viu més de 15 o 20 anys, les companyies no tenen prou capital per pagar les pensions i alhora generar benefici. El "risc de longevitat" és un risc per a les asseguradores i els fons de pe

El lema dels socialistes asturians

Imatge
Aquesta setmana tots ens hem fixat molt en Andalusia i poc en Astúries, però avui que s'acaba de confirmar que el PSOE no només ha guanyat les eleccions al principat amb 17 escons sinó que molt probablement podrà governar amb el suport d'IU i l'abstenció d'UPyD, penso que ens hauríem de fixar més en el que ha passat a Astúries. Els socialistes tornem al govern només 10 mesos després d'haver perdut les eleccions. I hi tornem amb un lema que m'ha cridat l'atenció "SEGURIDAD. Garantía. Futuro. Trabajo. Soluciones. Seriedad." És un lema llarg, que no deu agradar massa als experts en comunicació política, però que deixa molt clar què volem per la gent. I no només què som. Sovint els lemes dels partits parlen de "nosaltres", del que som i del que volem ser. I no del què oferim. El lema dels socialistes asturians parla de seguretat en temps d'incertes; de garantia en època de desorientació; de futur en un moment en què l'avenir ja no és

D'Eurodisney a Eurovegas

Aquests dies ha saltat a la llum el projecte d'Eurovegas, que sembla que ens disputem Barcelona i Madrid, Artur Mas i Esperanza Aguirre, "tanto monta, monta tanto". Diuen que el Govern d'Espanya està disposat a posar-hi tota mena de facilitats legals (és a dir, està disposat a que els promotors d'Eurovegas cometin tota mena d'il·legalitats). Ens diuen que demanen que es pugui fumar en aquest recinte, que als casinos hi puguin entrar menors i ludòpates -que ara tenen l'entrada vetada a aquest tipus de locals- i que volen, evidentment, exempcions fiscals i de cotitzacions a la seguretat social durant no sé quants anys. És a dir, que no volen pagar pels beneficis que preveuen obtenir. El projecte en sí és discutible, que demanin no pagar impostos en un moment en què tothom està fent un esforç fiscal via l'increment de l'IRPF és indigne, però que vulguin permetre que els menors i els ludòpates tinguin entrada lliure ja resulta immoral. Però ahir el

Declivi de l'Estat social, declivi de la socialdemocràcia

En el debat sobre l'alternativa a les reformes del Govern Rajoy i al desmantellament de l'Estat social espanyol que provocaran, recupero aquesta reflexió escrita fa uns mesos a partir del llibre "El declive de la socialdemocracia". El llibre de José V. Sevilla és un autèntic manual sobre la socialdemocràcia, ple de dades i d’anàlisis. Un llibre més d’economia política que no pas de política econòmica. És, per tant, un llibre per reflexionar sobre la socialdemocràcia en temps de crisi com l’actual. Ara bé, de quin declivi ens parla l’autor? I en relació a quan? Bona part del llibre descriu “l’ascens” de la socialdemocràcia entre 1945 i 1975. Una anys en què, si bé al Regne Unit els laboristes van impulsar el “welfare-state”, a França els socialistes de l’SFIO només van participar parcialment en els governs de la Quarta República i a partir de 1958 van quedar apartats del govern pel General De Gaulle durant més de vint anys; i a Alemanya fou la CDU qui impulsà l’estat s