dissabte, de juny 28, 2008

Sobre l'autonomia de la política

Una setmana després del congrés del PP, sembla que tot hagi canviat. Definitivament, cal reconéixer que l'estratègia de Rajoy ha pogut amb tot, demostrant un cop més que la qualitat més important en política és la resistència.

Tant va resistir Rajoy que els seus adversaris es van arribar a cansar, després d'intentar-li fer la vida impossible setmana rere setmana, dilluns rere dilluns. Ningú es va atrevir a plantejar una candidatura alternativa. Cap home (ni cap dona) estava disposat a perdre. I quan ja tenia tots els adversaris desconcertats, va donar el cop d'efecte: Maria Dolores de Cospedal. Una jove dirigent territorial del partit que havia sigut consellera de l'Aguirre i que havia treballat amb el Javier Arenas. Una política capaç de guanyar a l'inefable José Bono en la seva pròpia província (demostrant així que l'actual president del Congrés no serveix ni per a guanyar vots del PP a la Manxa). Una dona divorciada i amb un fill engendrat per inseminació artificial.

Aquest va ser l'efecte Rajoy, combinat amb l'home de confiança de Francisco Camps, Esteban González Pons, com a responsable de comunicació, Javier Arenas com a responsable territorial i Ana Mato, colaboradora d'Aznar des dels anys 80, com a responsable d'organització. Una jugada mestra que dóna la raó un cop més a l'Enric Juliana: les grans jugades estratègiques només es poden fer a partir dels 50. Abans d'aquesta edat, els homes (i les dones) són capaços de grans audàcies (com el president Zapatero de la retirada de tropes o el Felipe del referèndum de la OTAN) però no de les grans jugades que permeten derrotar grans adversaris.

I això és el que ha fet Rajoy: derrotar a un adversari mediàtic potentíssim que, tanmateix, no va trobar un polític a l'alçada. La història deixarà escrit que el juny de 2008 Rajoy va vèncer l'aznarisme sense que Aznar pogués fer res per a evitar-ho. Al contrari, l'expresident va demostrar, un cop més, que no ha estat mai a l'alçada de la responsabilitat institucional que ha tingut. Ha demostrat, de nou, la seva mediocritat prepotent, en un contrast sagnant amb Manuel Fraga, el més brillant encara, el més lúcid, als seus 85 anys.

Però Rajoy ha fet una cosa encara més important en aquest congrés: afirmar l'autonomia de la política. Enfront els poders econòmics i mediàtics (i fins tot enfront la societat civil organitzada), la política (tant de dretes com d'esquerres) ha de mantenir, en tot moment, la seva autonomia. L'autonomia de la política és la peça necessària i imprescindible per al bon funcionament de la democràcia. Un partit no pot estar segrestat per un grup de comunicació, ni per un grup empresarial, ni tant sols per un sindicat o un moviment social que defensi causes concretes. Els partits es deuen únicament i exclusiva, als ciutadans en general i als seus votants en particular.

I això és una cosa que ERC no acaba d'entendre. ERC no ha sigut capaç encara de deslligar-se dels grups de pressió socials i mediàtics que els empenyen cap a posicions maximal·listes en el terreny nacional, i que els hi qüestionen permanentment les seves aliances i decisions estratègiques. ERC necessita independitzar-se de l'entorn sobiranista que li marca la línia a seguir i li interpreta -erròneament- els senyals que transmeten els seus electors. ERC no perd vots per pactar amb el PSC, els perd quan es radicalitza i renuncia a ser un partit de govern. Els perd quan es mostra incapaç de resoldre els seus problemes interns. Els perd quan no escolta els senyals diàfans que li transmet la seva pròpia militància.

Què els hi van dir a la direcció del partit els més de 7.000 militants d'ERC que van anar a votar president i secretari general la setmana abans del congrés? Els hi van fer saber que eren més moderats que els seus líders (i per això dos terços van votar Puigcercós, Ridao, Benach i Niubó, mentre l'Uriel Bertran obtenia uns resultats ben discrets i allunyats de les seves expectatives). Els hi van fer saber que volien una entesa entre els dos principals sectors. Però, un cop més, els dirigents d'aquests dos sectors no van entendre el missatge i es van tornar a barallar.

ERC, per tant, hauria d'assumir major autonomia política en relació a les diverses plataformes i organitzacions de la societat civil que la volen fer anar per un camí que no els portarà a consolidar-se com un partit de govern. I hauria de reunificar el seu lideratge polític si no vol seguir perdent suport electoral. Que no s'enganyin: no és pas l'aliança amb els socialistes el que els hi fa perdre vots, sinó la manca d'entesa entre els principals líders del partit.

Ara és l'hora, per tant, de demostrar les qualitats del lideratge. En Carod està resistint bé però en la seva situació no sembla que n'hi hagi prou resistint. I en Puigcercós sembla voler passar a l'atac, però li falta cintura.

Mentrestant nosaltres seguim el nostre camí, i sembla que sabem cap a on anem. Ara toca anar-hi, amb el pas ferm i la mirada fixada en l'horitzó. D'aquí a tres setmanes hi ha congrés i caldrà mostrar el camí a seguir. De moment, però, seguim teixint la peça, "trenant amb paciència l'encreuament, alhora armònic i tens, de la trama i l'ordit". Una peça que ha de ser l'expressió de la cohesió del conjunt a partir de la pluralitat dels components del partit, que és alhora expressió de la diversitat de la nostra societat.