La ciutat és la gent

Avui dimecres 30 de juliol, el José Antonio González Casanova ha publicat un article preciós a El País sobre l'Isidre Molas. Puc dir que ja fa uns anys que el conec, gairebé 10, però ha sigut en els darrers 3 anys i mig, que hem tingut l'oportunitat de treballar junts, quan he pogut apreciar millor les seves qualitats personals i polítiques. El retrat que avui en fa el González Casanova és senzillament extraordinari. Aquest matí, ja a primera hora, un SMS del Cesc Vallés em feia notar que es tractava d'una d'aquelles peces úniques que cal no només llegir sinó guardar. Això és el que he fet. I com que m'ha agradat tant, també la referència a "La ciutat llunyana", doncs l'he penjat al bloc. A més, jo també sóc balança, com l'Isidre, i com l'anterior director de la Fundació, en Gabriel Colomé... I amb això despedeixo el curs. Un curs intens que per mi acaba avui. Demà començo les vacances. Per tant, bon estiu i fins a la tornada. Isidre Molas o el

Aquest cap de setmana el PSC ha demostrat que no només sap on és (i què és el que vol conservar) sinó també cap a on vol anar. Volem representar la Catalunya dels treballadors des de la centralitat. A ningú se li haurà escapat com va acabar José Montilla el discurs de cloenda: "Visca el PSC!, Visca Catalunya! Visca els treballadors!". Després de fer el discurs més significatiu que ha fet mai un primer secretari del PSC davant d'un secretari general del PSOE, José Montilla va deixar clar que aquest partit nostre és qui millor representa la societat catalana perquè és el millor representant dels treballadors catalans. En el post anterior deia que ens calia pluralitat i ambició en aquest Congrés. I déu n'hi do si n'hi ha hagut. El PSC ha demostrat que és un partit plural en els debats de les comissions, i que té voluntat de visibilitzar la pluralitat en la composició de l'executiva. Aquesta és, sens dubte, una executiva plural i representativa de la societat cata

Divendres comença l'onzè congrés del PSC. I avui dilluns, l'Antoni Castells ha insistit en la demanda de grup parlamentari propi del PSC al Congrés dels Diputats, com va reclamar l'expresident Maragall dissabte passat a l'acte del 30è aniversari del PSC i com ha fet el seu germà Ernest en diverses ocasions darrerament. Com ja he dit en altres ocasions en aquest blog, no estic d'acord amb aquesta demanda. I segueixo pensant que el que hauríem de fer és manar més dins del PSOE, voler manar més, i negociar càrrecs executius orgànics, com fa el PSOE d'Andalusia. Per exemple, per què el secretari de política autonòmica del PSOE sempre ha de ser un andalús i no pot ser un català? I que quedi clar: defensar una cosa o l'altra no et fa més o menys catalanista dins del PSC. Jo, evidentment, em considero catalanista. De fet, provinc d'una família que ho és (i vota majoritàriament a CIU). D'una d'aquelles famílies de classe treballadora catalanista (que n&#