dilluns, de gener 23, 2006

La foto i la feina

Ahir diumenge va ser un dia de gran emoció. En primer lloc, perquè l'homenatge a Joan Reventós celebrat al Casino l'Aliança del Poblenou va ser tot un èxit, i en segon lloc, perquè el destí va fer coincidir l'homenatge amb la notícia d'un principi d'acord sobre el nou Estatut, que ens va permetre celebrar-ho en un gran acte del partit.

En l'acte es va presentar una pel·lícula de vint-i-cinc minuts, qualificada "d'excepcional" pel Narcís Serra, que feia un viatge per la trajectòria política d'en Joan Reventós a partir d'imatges i documents històrics, i d'entrevistes a familiars, amics i companys de partit o de viatge vital. Una pel·lícula que va despertar l'emoció del públic i que, sens dubte, servirà per mantenir viva la memòria d'en Joan Reventós.

Vist l'èxit vull aprofitar aquí per agrair la tasca realitzada en els inicis del projecte de la pel·lícula pel Jaume Bellmunt i l'Enric Casas, i molt especialment a la productora BENECE, i al Xavier Atance i l'Anna Boneta, en particular, per la bona feina feta en molt poc temps (sis setmanes), per tal d'elaborar un producte de qualitat com aquest.

Finalment, també vull destacar com ja vaig fer en la nota anterior, la presentació del llibre "Amics, companys i mestres" editat per la Fundació i l'Editorial Mediterrània, en una "bella edició", en paraules d'en Raimon Obiols, i que gràcies a aquestes paraules va tenir un important èxit de vendes. De manera que aprofito per convidar-vos a comprar-lo o a la Fundació fundacio@fcampalans.org , o ben aviat a les llibreries.

Per acabar, alguns comentaris sobre l'acord de l'Estatut. Com ja deia fa uns dies, l'Estatut que acabarà sent aprovat, serà l'únic possible, aquell que el PSC ha defensat des del principi de la negociació. Especialment, en l'àmbit del finançament. Només cal mirar el que proposava el PSC fa vuit mesos i la proposta Castells i comparar-los amb els acords que s'han assolit: agència consorciada, 50% de l'IVA i l'IRPF i més del 50% dels impostos especials, així com un compromís d'inversió equivalent al pes de l'economia catalana en el conjunt d'Espanya.

Respecte a CIU només un comentari: "para este viaje, no hacían falta alforjas". Però bé, com diu el president Maragall, uns fan la feina i altres es fan la foto. La gent sabrà valorar qui ha treballat, i de debò, en fer possible el nou Estatut. Ho deia el Miquel Iceta el 30 de setembre: "el partit que pren més riscos amb l'aprovació de l'Estatut és el Partit dels Socialistes de Catalunya". Vam arriscar, i crec que podem dir que hem guanyat. Gràcies a la bona feina del Miquel Iceta i la Manuela de Madre, del Pasqual Maragall i el José Montilla, de l'Antoni Castells i de tots aquells que han treballat amb ells durant aquests mesos.

dijous, de gener 19, 2006

Joan Reventós i Ramon Fernández Jurado

Aquesta setmana hem posat en marxa la nova web de la Fundació Rafael Campalans en una nova adreça www.fcampalans.org

Hi podreu trobar tota la producció editorial de la Fundació dels darrers cinc o sis anys, que ha estat molta, gràcies principalment a la labor del qui fou director de la Fundació durant tot aquest període, en Gabriel Colomé, i de tots aquells que van col·laborar amb ell per fer possible posar en marxa la revista FRC i la Col·lecció Reflexió, entre d'altres. Amb aquesta web, doncs, volem donar major visibilitat a tota aquesta producció editorial, i per això podreu trobar tots i cada un dels més de 200 articles publicats a la revista FRC.

Però espero que la nova pàgina pugui ser d'utilitat no només per donar a conèixer les activitats de la Fundació i les seves publicacions més recents, sinó per mantenir accessibles publicacions que potser restaven oblidades, com la Col·lecció Federalisme, o les col·leccions Papers d'Història i Monografies d'Història del Socialisme. Col·leccions pensades per mantenir viva la memòria, una memòria que aquesta setmana centra la tasca no només de la Fundació sinó també del partit.

En primer lloc, vull aprofitar per comentar la presentació del Full Suplement del Butlletí de l'Arxiu, dedicat a Ramon Fernández Jurado, i que vam presentar a Castelldefels divendres passat. Hi vam tenir l'oportunitat de descobrir un combatent per la llibertat i pel socialisme nascut l'any 1914, i que va viure en primera línia la República, la Guerra i la repressió franquista. Em van commoure les narracions de la Maria Josep Udina, de l'alcalde Antonio Padilla, del Garcia-Soler, i del propi Isidre Molas recordant el que sens dubte va ser un personatge digne de recordar.

Recordaven com era capaç de produir diversos articles cada setmana sobre temes ben diferents (no vaig poder deixar de pensar com hauria disfrutat ara amb un blog) o de la consciència de la fugacitat del temps: "Si t'interessa una notícia, retalla-la, perquè demà ja serà història".

Explicaven com no es rendia, tot i la malaltia "Al cos, se l'ha de fotre", i es queixava dels que no treballaven prou "oi que els calés que cobra a final de mes són de debò, doncs la feina també ha de ser de debò". Una consciència clara d'aquell que ha hagut de patir de debò per poder tirar endavant a la vida de forma autodidacta. Però que alhora coneix bé que per fer transformar la realitat no n'hi ha prou amb els ideals "En política, no es pot ser pur. Cal ser honrat, però no pur".

En fi, tot un exemple. I en aquella Biblioteca de Castelldefels vaig ser conscient de la tasca que ens correspon: mantenir i reivindicar la memòria. Una memòria que massa sovint ens han volgut manllevar. Recordava en Garcia-Soler que avui hi ha gent que s'atreveix a negar que la resistència antifranquista d'esquerres existís realment, reduint la resistència a la sola figura de Jordi Pujol, negant que quan Pujol era a la presó de Saragossa, a la presó de Lleida n'hi havia d'altres de presos, com el propi Isidre Molas.

I amb tot això, he tingut l'oportunitat de seguir de prop la setmana d'homenatge a Joan Reventós, amb el vídeo que hem produït des de la Fundació i un llibre excepcional que sortirà a a la venda diumenge vinent gràcies a la professionalitat i capacitat de treball del Rafael Pascuet. Un llibre que recull les més de vuitanta semblances que va escriure Joan Reventós al llarg de la seva vida sobre personatges diversos de la política i la societat catalana, espanyola i europea.

Diumenge serà hora de fer un balanç final d'aquesta setmana d'homenatge, però m'atreveixo a dir que ens haurà servit per recuperar una figura que hem tingut durant un cert temps molt oblidada. Joan Reventós representa una manera d'entendre el país i la seva gent que ens pot resultar fins i tot estranya per com n'és de poc comuna. Un home de la terra, "un pagès català" que diu en Raimon, un home que vivia el socialisme "com un sentiment", i que considerava que sense aquest sentiment, el socialisme no acabava de ser del tot.

I sentint el Martí Carnicer i el Francesc Casares, el Raimon Obiols i la Laia Reventós, o ahir a Lleida, el Féliz Sogas i el Ramón Aleu, te'n adones de com podria haver sigut de diferent aquest nostre país si el 20 de març del 80, en Joan Reventós hagués sigut elegit president de la Generalitat. Una institució, i la presidència de la Generalitat era una institució molt jove, acaba agafant característiques d'aquells que l'exerceixen, i les conviccions, l'estil i la manera de fer de Joan Reventós haguessin marcat -sens dubte- una institució que avui seria molt diferent a com la coneixem: més propera, tant per als treballadors industrials com als pagesos, més respectuosa amb els que no defensen les mateixes idees, menys omnipresent en la vida social i política...

Però desgraciadament no va poder ser així. Si ho hagués sigut el país que tindríem avui seria - no en tinc cap dubte- molt diferent.

dimecres, de gener 04, 2006

Llibertat (d'elecció) i igualtat (d'oportunitats)

Després d'uns dies per terres andaluses, que un altre dia comentaré, us convido a llegir l'article que publico avui al diari El Punt per reivindicar el model d'Estat del Benestar dels socialistes catalans.


LLIBERTAT (D’ELECCIÓ) i IGUALTAT (D’OPORTUNITATS)

El Punt, 4-01-2006

Albert Aixalà
Director de la Fundació Rafael Campalans

Des de fa un mes es parla molt de la conferència que Artur Mas va pronunciar el 21 de novembre al Palau de Congressos de Catalunya. Per contra, es comenta molt poc –o gairebé gens- la Conferència Nacional que va celebrar el PSC els dies 19 i 20 de novembre en el mateix espai i, molt especialment, el discurs del conseller Antoni Castells en l’acte de clausura.

Aquesta conferència, impulsada per Ernest Maragall amb la voluntat de promoure una reflexió sobre el futur de l’Estat del Benestar a Catalunya, va posar l’accent en la necessitat de reformar i reforçar l’Estat del Benestar per tal de donar resposta als nous reptes generats pels canvis socials i demogràfics. Es va parlar de llibertat i corresponsabilitat, però també d’igualtat i de justícia, d’eficiència i de qualitat. Característiques d’una política de benestar que, de fet, ja s’ha començat a aplicar i que té com a principal referent la nova “Llei de Serveis Socials”.

La ponència marc de la conferència aprovada pel plenari després de dos dies de debats aposta per “incrementar la productivitat del sector públic”, dotant-lo d’una major flexibilitat, per tal de donar resposta a les noves demandes de serveis “a través d’una major pluralitat en l’oferta i augmentant la capacitat d’elecció de la ciutadania”. És a dir, es proposa una reforma que tingui com a objectiu convertir els ciutadans en l’eix central del sistema de serveis de l’Estat del Benestar.

El document, en definitiva, deixa ben clar que resulta imprescindible avançar en polítiques de reforma i consolidació de l’Estat del Benestar basades en la possibilitat d’elecció dels serveis i la forma en què aquests són prestats; la consolidació del finançament públic i el paper dels usuaris en el sosteniment de determinats serveis; i la col·laboració externa dels agents socials, especialment empresaris i sindicats. Ara bé, garantint que tothom tingui accés als serveis bàsics de benestar independentment de la seva renda, és a dir, garantint l’equitat en l’accés i la qualitat del servei. I aquesta és, precisament, la diferència entre el model exposat per Artur Mas i el projecte dels socialistes catalans que va defensar el conseller Castells en la clausura de la Conferència Nacional del PSC.

Mas equipara la prestació de serveis de benestar per part de l’Estat amb la manca de llibertat dels individus per triar els serveis, i associa la capacitat d’elecció amb la privatització i desregulació en la prestació dels principals serveis de benestar. Amb aquest exercici obvia que com més elevada sigui la diversitat en la provisió dels serveis, més exigent haurà de ser la regulació dels organismes públics per garantir l’equitat. Per als socialistes, en canvi, l’objectiu de l’Estat del Benestar és la garantia de la llibertat i de la igualtat i, per tant, ni la llibertat ni la igualtat es poden oblidar en la renovació que ha d’afrontar el nostre sistema de benestar.

La llibertat suposa confiança en els individus, en la iniciativa privada i empresarial per a la construcció de l’Estat del Benestar, alhora que la igualtat suposa que els poders públics garanteixen uns serveis de benestar bàsics i universals de qualitat per tal d’evitar el sorgiment d’una doble xarxa de serveis amb diferents nivells de prestacions.

Ara bé, no hi pot haver llibertat real ni igualtat possible sense responsabilitat individual. I és per això que el discurs del conseller Castells deixava ben clar que per tal de fer possible la viabilitat de l’Estat del Benestar calia evitar l’extensió d’una cultura de la dependència que desincentivi als individus.

Els models, doncs, semblen ben definits. Del discurs d’Artur Mas es desprèn una concepció molt individualista del sistema de benestar que posa l’accent no només en el “dret a escollir” sinó en la importància de la iniciativa privada en la prestació dels serveis.

La intervenció d’Antoni Castells, per contra, reconeix el valor de la llibertat individual i de la iniciativa privada, però posa l’accent en el “dret a la igualtat d’oportunitats”, com a objectiu fonamental de l’Estat del Benestar. No té sentit, doncs, contraposar llibertat (d’elecció) amb igualtat (d’oportunitats) perquè només si garantim plenament la igualtat d’oportunitats, la llibertat d’elecció serà una opció real per al conjunt dels ciutadans.