diumenge, de maig 25, 2008

Sobre lideratges

Què és el lideratge? Qui és millor líder en una societat com la nostra? El que sap posar-se al capdavant d'un grup de gent -d'un sector social- i encapçalar-lo assumint les seves demandes? El que sap orientar la societat en una determinada direcció oferint -i encarnant- una determinada visió de futur? El que sap com assolir l'auctoritas a través de la potestas? El que sap com arribar a assolir la potestas a través de l'auctoritas? El que sap resistir i defensa els seus plantejaments contra tot i tothom quan ho creu necessari?

L'any passat vaig tenir l'oportunitat de seguir el curs "Pensar el lideratge" convidat pel responsable de la càtedra "Lideratges i Governança Democràtica" d'ESADE, el professor Àngel Castiñeira, i aquest any he pogut assistir a les sessions d'inauguració i de cloenda de la segona edició del curs. La cloenda es va produir ja fa unes setmanes, el dia 24 d'abril, però la intervenció de Manuel Marín em va impressionar prou com per tenir-la encara avui ben present, un mes després.

Llegint, un diumenge més, el culebrot en què s'ha convertit la crisi del Partit Popular, amb el cardenal Rouco prenent partit mantenint el Jiménez Losantos contra l'opinió del prelat de Toledo i de la pròpia nunciatura vaticana, i amb manifestacions davant la seu central del PP al carrer Gènova de Madrid, m'han vingut al cap algunes de les reflexions de Manuel Marín.

Parlava l'expresident del Congrés, de "los rotos institucionales" que s'han produït a Espanya en els darrers 4 anys, i feia una crida no ja a recuperar el consens en les qüestions d'Estat sinó a recuperar el propi "sentit del límit" i el "respecte a les formes". Doncs bé, després de perdre de vista el sentit del límit i el respecte a les formes en el funcionament de les institucions democràtiques, el sector més reaccionari de la dreta espanyola ha perdut també de vista el límit i les formes dins el seu propi partit.

El linxament a Rajoy s'està produint com si fos l'estratègia de "acoso y derribo" a la que han sotmés reiteradament als governs socialistes des de l'any 1993. Però amb una diferència. L'estratègia de la crispació institucional es va produir fa 14 anys i s'ha produït en els darrers quatre després d'una victòria socialista "no esperada" i per tal de mantenir la tensió alta durant tres o quatre anys tot esperant les eleccions. Però ara apliquen aquesta estratègia dins el partit perquè no hi ha ningú que s'atreveixi a presentar una candidatura alternativa a Rajoy! Quina diferència amb el procés que va viure el PSOE l'any 2000!

El lideratge es demostra assumint responsabilitats. La senyora Aguirre, si fos realment una "lideresa" com diuen, presentaria una candidatura amb un projecte alternatiu, arriscant el seu capital polític, i assumint que a la vida tant es pot guanyar com es pot perdre. Però aquesta dreta no sap perdre. No sap perdre ni dins el seu partit! Per fer política s'ha de saber guanyar i s'ha de saber perdre. Però la senyora Aguirre i tots els que la cobejen estan demostrant uns nivells de covardia mai vistos en la política d'aquest país.

Com deia l'altre dia el Manuel Marín, "el liderazgo social se mantiene cuando se preserva la autonomía y la independencia", que és el que està intentant Rajoy. El lideratge es guanya presentant i liderant projectes, no només escenificant-los. L'escenificació, la simple gestió de les emocions a base de "cops d'efecte" té els seus límits. L'essència de la política és la gestió i el lideratge en base a projectes, però la dreta més reaccionària d'aquest país sembla que només estigui preparada per a destruir i no per a construir.

"La política debe escaparse de lo absoluto y trabajar en els terreno de lo posible" assenyalava l'expresident del Congrés, però avui sembla que tot és blanc o negre. Massa sovint hem abandonat el discurs per a centrar-nos només en la "lògica de la carxofa" és a dir, en el "canutazo" que serveix més per a respondre a l'adversari que per a reafirmar les posicions pròpies.

I en aquesta lògica perdem el temps intentant guanyar la "batalla de l'opinió" perquè entre tots hem permès que es produeixi una pèrdua d'autoritat del vot en relació a la creixent autoritat de l'opinió. Només així es pot entendre que determinats sectors de la dreta espanyola estiguin més pendents del que diu la COPE o El Mundo, que dels més de 10 milions de vots que van obtenir el 9 de març. Com es pot dilapidar d'aquesta manera un capital polític tant enorme? Ja diuen que si l'enemic s'equivoca, millor no destorbar-lo. El problema és que en aquest procés d'equivocació hi podem sortir perdent tots.

Un dels objectius dels socialistes en les darreres eleccions era precisament aquest: derrotar al PP per tal que de la derrota en sortís una dreta més moderada, amb qui poder pactar quan fos necessari grans temes d'Estat com la reforma del poder judicial o la renovació del Tribunal Constitucional. Però ens ho estan posant molt difícil.

I davant d'una situació com aquesta, Rajoy és capaç de resistir. Resistir és una de les qualitats essencials de tot polític. Ja ho deia Max Weber l'any 19 del segle passat: "Solament té vocació per la política qui està segur de no trencar-se quan -des del seu punt de vista- el món es mostra massa estúpid o massa mesquí per acceptar allò que ell li ofereix. Solament té vocació per la política el qui davant d'això és capaç de replicar: Malgrat tot..."

Aquest "malgrat tot" és el que salva la política del cinisme i la mesquinesa d'uns i altres, però també de l'estupidesa d'alguns que creuen saber de tot. Un "malgrat tot" que permet als autèntics líders fer-se forts en l'adversitat i reprendre la iniciativa quan el temporal comença a amainar. Com, de fet, està fent ara el President Montilla.

Fa un any, també en una reflexió sobre lideratges, apuntava que per a sortir de la boira en què ens trobàvem hi havia dues estratègies. Donar moral a la tropa definint horitzons en cims inabastables, o parar per a plantejar futurs possibles un cop escampada la boira. Un any després la boira ha escampat i el president ha pres la iniciativa -i el lideratge- en relació al finançament de la Generalitat.

Ho ha fet amb una estratègia ben construida i un pla de comunicació impecable, sense caure en la "lògica de la carxofa". Ben al contrari, decidint a consciència els tempos i els continguts de les seves principals intervencions en el debat públic català i espanyol. És així com s'ha posat sentit comú en un debat que començava a semblar que podia sortir de mare. El lideratge, doncs, es demostra exercint-lo. "L'intendance" -en aquest cas, el reconeixement dels opinadors i del propi cap de l'oposició- "suivra".

Cal seguir en aquesta línia, i no només en aquest nivell: actituds fermes, accions decidides, riscos mesurats, i una estratègia de gestió dels temps eficaç i eficient, capaç d'anticipar-se -fent propostes- sempre que sigui necessari, i de respondre només quan sigui imprescindible...

És infinitament més fàcil dir-ho que fer-ho, en sóc plenament conscient, però explicitar-ho és el primer pas per acabar-ho fent. Cal no tenir por, doncs, a prendre riscos i liderar projectes. És així com es construeixen els lideratges, aquí i arreu.