Entre les felicitacions de Nadal i Any Nou que rebem tots aquests dies, n'he trobat una d'especialment interessant. És la del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya.
La degana i la Junta de Govern d'aquest col·legi ens desitgen "Un 2009 més optimista". Davant el pessimisme generalitzat del món universitari, però també de la societat catalana en general, el col·legi ens diu: "No siguem tan pessimistes! Així no anem enlloc. Busquem solucions".
Segurament la felicitació, amb recomanació inclosa, no podia ser més encertada. Ens cal una bona dosi d'optimisme per afrontar l'any que arriba. L'optimisme de la voluntat que reclamava Gramsci, absolutament imprescindible per fer front al pessimisme de la reflexió que ens amara.
Cal defugir tot derrotisme i intentar veure el got mig ple més sovint. Si no fem aquest esforç, no serem capaços d'afrontar l'any que arriba. Un any que serà difícil, sens dubte. Però que passarà, com tots, i l'hem de saber aprofitar per sortir-ne enfortits.
Poca cosa més es pot dir, tret de desitjar-nos a tots un 2009 més optimista.
dimecres, desembre 31, 2008
dijous, novembre 20, 2008
L'audace, encore l'audace, toujours de l'audace
L'audàcia sembla ser el nou mot d'ordre de la política, als Estats Units i a casa nostra. En temps de turbulència, cal una bona dosi d'audàcia per a superar-la. Fins i tot al Consell Nacional de dissabte es va arribar a citar el "18 brumari" de Karl Marx per a recuperar una cita no de Napoleó sinó de Danton, en que reclama tres coses per a guanyar "Audace, encore de l'audace, et toujours l'audace".
Tot va començar amb "The audacity of hope" de Barack Obama, i ara sembla que només l'audàcia ens pugui salvar de la situació de crisi actual. Una crisi internacional de la que ningú sap encara molt bé com ens en sortirem. Li caldrà molta audàcia a Barack Obama, però també al president Rodríguez Zapatero, que ha sigut capaç de grans audàcies des de l'any 2004 (com sembre ens recorda l'Enric Juliana). Ara, però, arriba l'hora de la veritat.
No hi ha gaires receptes. I caldrà ser audaç per vèncer les dificultats polítiques, econòmiques i socials dels propers mesos i dels propers anys.
Tot va començar amb "The audacity of hope" de Barack Obama, i ara sembla que només l'audàcia ens pugui salvar de la situació de crisi actual. Una crisi internacional de la que ningú sap encara molt bé com ens en sortirem. Li caldrà molta audàcia a Barack Obama, però també al president Rodríguez Zapatero, que ha sigut capaç de grans audàcies des de l'any 2004 (com sembre ens recorda l'Enric Juliana). Ara, però, arriba l'hora de la veritat.
No hi ha gaires receptes. I caldrà ser audaç per vèncer les dificultats polítiques, econòmiques i socials dels propers mesos i dels propers anys.
diumenge, novembre 09, 2008
Una setmana extraordinària
Aquesta ha sigut, sens dubte i per diverses raons, una setmana extraordinària.
Dimarts al matí, dia 4, ens vam llevar sabent que Barcelona seria la seu del secretariat de la Unió pel Mediterrani i que, per tant, tindria les condicions per a convertir-se en capital euromediterrània. Després de la decisió presa pels ministres d'exteriors reunits a Marsella, el propi ministre Moratinos va venir a Barcelona per a donar-ne detalls en roda de premsa amb l'alcalde.
Barcelona, per tant, reforça els seus elements de capitalitat, obtenint la seu d'una institució que podria convertir-la en una ciutat-seu. Ara però, caldrà dotar-la d'elements de capitalitat mediterrània i, en aquest sentit, caldrà no oblidar que la mediterrània no europea és, essencialment, una mediterrània àrab i musulmana. Per tant, per a convertir-se en autèntica capital mediterrània caldrà resultar atractius per a les elits polítiques, econòmiques, i culturals d'aquests països, sense oblidar -és clar- a Israel.
El mateix dimarts, però, era el primer dimarts després del primer dilluns de novembre d'un any de traspàs i, per tant, hi havia eleccions presidencials als Estats Units. Es tractava d'una elecció històrica, en la mesura en què podia suposar el traspàs de la torxa presidencial a una nova generació d'americans.
L'any 1960 la torxa va passar a una nova generació, nascudal al segle XX i que havia hagut de lluitar a la II guerra mundial. Aquesta generació va governar els Estats Units durant 30 anys (Nixon, Ford, Carter, Reagan, Bush...). De fet, JFK i George Bush pare tot just es portaven 10 anys de diferència.
No va ser fins el 1992 que la torxa va passar a la generació nascuda després de la II Guerra Mundial, als joves que van viure de lluny o de prop la Guerra de Vietnam, des del camp de batalla o des dels campus universitaris. Aquesta generació deixa la màxima magistratura després de només 16 anys (Bill Clinton i George W. Bush). Hagués pogut continuar si Hillary Clinton hagués guanyat les primàries i després les eleccions, però la força de la nova generació s'ha demostrat imparable.
Barack Obama, per tant, representa a una nova generació d'americans, nascuda als anys 60. Una generació que no va viure els moviments contraculturals d'aquella dècada i que es va fer gran amb la caiguda del bloc soviètic i la consciència que el seu país tenia grans responsabilitats al món, però que no les podia afrontar en solitari. És aquesta nova generació la que ha guanyat les eleccions presidencials americanes del 4 de novembre. La generació nascuda als anys 60 i que connecta amb els nascuts als 70 i, fins i tot els nascut als anys 80 del segle XX. És aquesta generació la gran guanyadora, més enllà de si són blancs o negres, latinos o d'orígen asiàtic.
La batalla electoral ha sigut absolutament desigual. Mai s'havia visualitzat amb tanta contundència una batalla entre el passat i el futur; entre la vellesa i la joventut; entre un heroi de guerra que mostra les seves ferides i un forjador de consensos socials capaç de bastir una esperança per al futur. Obama trenca motllos perquè trenca amb la generació del 68, dividida ideològicament entre falcons i pacifistes, entre conservadors evangelistes i progressistes laics.
Obama és una nova síntesi, que serà també necessària a Europa i a casa nostra. És un progressista religiós; un defensor de les classes populars que no necessita bastir una coartada ideològica per parlar de les injustícies socials; un home d'esquerres que creu tant -o més- en la gent que en l'Estat; un patriota americà que creu en el multilateralisme i en els consensos internacionals.
És aquesta generació i és aquesta manera de mirar la societat i el món, les que han guanyat les eleccions del 4 de novembre.
Però la setmana del 3 al 8 de novembre ha donat encara més notícies importants. Entre dijous i divendres vam saber que Espanya finalment estaria present a la cimera del 15 de novembre per a parlar de la reconfiguració del sistema financer internacional gràcies a França i a la possibilitat d'estirar la representació europea a la cimera.
Des del principi vaig creure que calia parlar més d'Europa i menys d'Espanya en relació a la cimera. No oblidem que l'hiperactivisme de Sarkozy no prové només del fet que és President de la República Francesa, sinó del fet que és President de la Unió Europea durant aquests 6 mesos. Si no haugués sigut President de la Unió no hagués tingut el protagonisme i el marge de maniobra del que ha gaudit. Per tant i, com sempre, la solució és millorar la representació d'Europa. Sarkozy demostra que el dia que hi hagi un President de la Unió amb força política, elegit pels Estats com preveu el nou Tractat - tot i que més tard haurà de ser elegit directament pels ciutadans- tot canviarà. I Europa podrà tenir més pes en les decisions internacionals.
Finalment, ahir vam saber que la moció de Segolène Royal al congrés dels socialistes francesos reunit a Reims havia guanyat amb més del 29% dels vots, per davant de la moció de Bertrand Delanoë (25%) i de la moció de Martine Aubrey (24%). Un cop més es demostra que només ella pot liderar un partit amb tanta tendència fraticida. I que els delegats i militants li donen suport, com ho van fer a les primàries de fa 2 anys. S'obre doncs, de nou, una porta per a l'esperança.
Dimarts al matí, dia 4, ens vam llevar sabent que Barcelona seria la seu del secretariat de la Unió pel Mediterrani i que, per tant, tindria les condicions per a convertir-se en capital euromediterrània. Després de la decisió presa pels ministres d'exteriors reunits a Marsella, el propi ministre Moratinos va venir a Barcelona per a donar-ne detalls en roda de premsa amb l'alcalde.
Barcelona, per tant, reforça els seus elements de capitalitat, obtenint la seu d'una institució que podria convertir-la en una ciutat-seu. Ara però, caldrà dotar-la d'elements de capitalitat mediterrània i, en aquest sentit, caldrà no oblidar que la mediterrània no europea és, essencialment, una mediterrània àrab i musulmana. Per tant, per a convertir-se en autèntica capital mediterrània caldrà resultar atractius per a les elits polítiques, econòmiques, i culturals d'aquests països, sense oblidar -és clar- a Israel.
El mateix dimarts, però, era el primer dimarts després del primer dilluns de novembre d'un any de traspàs i, per tant, hi havia eleccions presidencials als Estats Units. Es tractava d'una elecció històrica, en la mesura en què podia suposar el traspàs de la torxa presidencial a una nova generació d'americans.
L'any 1960 la torxa va passar a una nova generació, nascudal al segle XX i que havia hagut de lluitar a la II guerra mundial. Aquesta generació va governar els Estats Units durant 30 anys (Nixon, Ford, Carter, Reagan, Bush...). De fet, JFK i George Bush pare tot just es portaven 10 anys de diferència.
No va ser fins el 1992 que la torxa va passar a la generació nascuda després de la II Guerra Mundial, als joves que van viure de lluny o de prop la Guerra de Vietnam, des del camp de batalla o des dels campus universitaris. Aquesta generació deixa la màxima magistratura després de només 16 anys (Bill Clinton i George W. Bush). Hagués pogut continuar si Hillary Clinton hagués guanyat les primàries i després les eleccions, però la força de la nova generació s'ha demostrat imparable.
Barack Obama, per tant, representa a una nova generació d'americans, nascuda als anys 60. Una generació que no va viure els moviments contraculturals d'aquella dècada i que es va fer gran amb la caiguda del bloc soviètic i la consciència que el seu país tenia grans responsabilitats al món, però que no les podia afrontar en solitari. És aquesta nova generació la que ha guanyat les eleccions presidencials americanes del 4 de novembre. La generació nascuda als anys 60 i que connecta amb els nascuts als 70 i, fins i tot els nascut als anys 80 del segle XX. És aquesta generació la gran guanyadora, més enllà de si són blancs o negres, latinos o d'orígen asiàtic.
La batalla electoral ha sigut absolutament desigual. Mai s'havia visualitzat amb tanta contundència una batalla entre el passat i el futur; entre la vellesa i la joventut; entre un heroi de guerra que mostra les seves ferides i un forjador de consensos socials capaç de bastir una esperança per al futur. Obama trenca motllos perquè trenca amb la generació del 68, dividida ideològicament entre falcons i pacifistes, entre conservadors evangelistes i progressistes laics.
Obama és una nova síntesi, que serà també necessària a Europa i a casa nostra. És un progressista religiós; un defensor de les classes populars que no necessita bastir una coartada ideològica per parlar de les injustícies socials; un home d'esquerres que creu tant -o més- en la gent que en l'Estat; un patriota americà que creu en el multilateralisme i en els consensos internacionals.
És aquesta generació i és aquesta manera de mirar la societat i el món, les que han guanyat les eleccions del 4 de novembre.
Però la setmana del 3 al 8 de novembre ha donat encara més notícies importants. Entre dijous i divendres vam saber que Espanya finalment estaria present a la cimera del 15 de novembre per a parlar de la reconfiguració del sistema financer internacional gràcies a França i a la possibilitat d'estirar la representació europea a la cimera.
Des del principi vaig creure que calia parlar més d'Europa i menys d'Espanya en relació a la cimera. No oblidem que l'hiperactivisme de Sarkozy no prové només del fet que és President de la República Francesa, sinó del fet que és President de la Unió Europea durant aquests 6 mesos. Si no haugués sigut President de la Unió no hagués tingut el protagonisme i el marge de maniobra del que ha gaudit. Per tant i, com sempre, la solució és millorar la representació d'Europa. Sarkozy demostra que el dia que hi hagi un President de la Unió amb força política, elegit pels Estats com preveu el nou Tractat - tot i que més tard haurà de ser elegit directament pels ciutadans- tot canviarà. I Europa podrà tenir més pes en les decisions internacionals.
Finalment, ahir vam saber que la moció de Segolène Royal al congrés dels socialistes francesos reunit a Reims havia guanyat amb més del 29% dels vots, per davant de la moció de Bertrand Delanoë (25%) i de la moció de Martine Aubrey (24%). Un cop més es demostra que només ella pot liderar un partit amb tanta tendència fraticida. I que els delegats i militants li donen suport, com ho van fer a les primàries de fa 2 anys. S'obre doncs, de nou, una porta per a l'esperança.
diumenge, octubre 26, 2008
Barcelona is back
Aquest cap de setmana s'ha celebrat el 9è congrés de la Federació de Barcelona del PSC que ha elegit Jordi Hereu i Carles Martí com a president i primer secretari del partit, amb més del 95% dels vots dels delegats. Ha sigut un congrés que ha servit per assenyalar el camí a seguir pel partit en els propers anys, fixant-nos com a principals objectius l'ampliació de la nostra base militant, l'0bertura a nous sectors socials, i la reducció dels alts nivells d'abstenció registrats a les darreres eleccions municipals.
En Carles Martí ho va definir en tres funcions que ha de realitzar el partit: generar idees, créixer en afiliats, i interlocutar amb més sectors socials. I avui en Jordi Hereu ho ha dit amb les seves paraules: tenim un "equip nou" per a defensar "tesis noves" que ens permetin llegir millor el que passa a la Barcelona d'avui. Però ens cal també -ha dit- un "esperit nou", un esperit de màxima ambició per a la ciutat i per al PSC de Barcelona.
Els 180 delegats de Barcelona han aprovat una ponència que posa l'accent en el relat sobre la ciutat, l'obertura a nous sectors, i la necessitat de millorar la nostra organització interna per a fer-nos presents, com a partit, en tots i cada un dels barris de la ciutat.
I és a aquesta tasca que em dedicaré també a partir d'ara com a nou secretari d'organització de la Federació, després d'haver sigut proposat pel nou primer secretari i haver rebut el suport dels companys delegats de totes les agrupacions. Agraeixo la confiança tant dels que em coneixeu com dels que m'heu votat sense saber massa bé qui era. És un repte personal, però també col·lectiu. Tenim una organització potent però que ha demostrat les seves febleses, i ara cal reforçar-la a tots nivells, a totes les agrupacions i a tots els barris.
És una tasca que no serà fàcil. Com va dir JFK al seu discurs inaugural del 20 de gener de 1961 "All this will not be finished in the first one hundred days. Nor will it be finished in the first thousand days (...). But let us begin." És a dir, la tasca és difícil i no l'acabarem en els primers cent dies i potser tampoc en els primers mil. Però cal començar. Si no comencem ara, quan ho volguem fer potser ja serà massa tard.
Per això en aquest congrés el Carles Martí i el Jordi Hereu han decidit fer una executiva funcional i de treball que segueixi un pla d'acció amb un objectius ben definits. Un pla que ens ha de permetre reforçar l'instrument partit al servei de la societat i de l'equip de govern de la ciutat.
Tenim molta feina a fer. I la farem. Ara bé, si alguna cosa ha quedat clara en aquest congrés és que Barcelona torna. Ho ha dit l'alcalde: "Barcelona torna. El projecte de Barcelona, el nostre model de ciutat, torna. I torna en un moment de crisi perquè es fa més necessari que mai".
Torna Barcelona de la mà d'un PSC que ha de ser més fort que mai. Així, doncs, "Barcelona is back". El PSC de Barcelona torna amb força renovada, amb ganes de començar a treballar. I d'aquí ve el títol d'aquest post i el canvi de nom d'aquest bloc. LET US BEGIN. Deixeu-nos començar. Deixeu-nos començar a treballar per un partit més fort i ambiciós, al servei d'una ciutat gran que aspira a tot perquè creu en ella mateixa.
Ho ha dit també l'Isidre Molas: "Criticar és la funció d'un sector que no té projecte". Però aquest no és el nostre cas. Nosaltres "som un punt de referència indispensable per a donar continuïtat a un línia, a un projecte, que ve de lluny".
Ara ens tocarà a nosaltres dur-lo més lluny encara. I per a fer-ho necessitem un partit que continui al capdavant d'aquesta ciutat, "al capdavant de Barcelona".
En Carles Martí ho va definir en tres funcions que ha de realitzar el partit: generar idees, créixer en afiliats, i interlocutar amb més sectors socials. I avui en Jordi Hereu ho ha dit amb les seves paraules: tenim un "equip nou" per a defensar "tesis noves" que ens permetin llegir millor el que passa a la Barcelona d'avui. Però ens cal també -ha dit- un "esperit nou", un esperit de màxima ambició per a la ciutat i per al PSC de Barcelona.
Els 180 delegats de Barcelona han aprovat una ponència que posa l'accent en el relat sobre la ciutat, l'obertura a nous sectors, i la necessitat de millorar la nostra organització interna per a fer-nos presents, com a partit, en tots i cada un dels barris de la ciutat.
I és a aquesta tasca que em dedicaré també a partir d'ara com a nou secretari d'organització de la Federació, després d'haver sigut proposat pel nou primer secretari i haver rebut el suport dels companys delegats de totes les agrupacions. Agraeixo la confiança tant dels que em coneixeu com dels que m'heu votat sense saber massa bé qui era. És un repte personal, però també col·lectiu. Tenim una organització potent però que ha demostrat les seves febleses, i ara cal reforçar-la a tots nivells, a totes les agrupacions i a tots els barris.
És una tasca que no serà fàcil. Com va dir JFK al seu discurs inaugural del 20 de gener de 1961 "All this will not be finished in the first one hundred days. Nor will it be finished in the first thousand days (...). But let us begin." És a dir, la tasca és difícil i no l'acabarem en els primers cent dies i potser tampoc en els primers mil. Però cal començar. Si no comencem ara, quan ho volguem fer potser ja serà massa tard.
Per això en aquest congrés el Carles Martí i el Jordi Hereu han decidit fer una executiva funcional i de treball que segueixi un pla d'acció amb un objectius ben definits. Un pla que ens ha de permetre reforçar l'instrument partit al servei de la societat i de l'equip de govern de la ciutat.
Tenim molta feina a fer. I la farem. Ara bé, si alguna cosa ha quedat clara en aquest congrés és que Barcelona torna. Ho ha dit l'alcalde: "Barcelona torna. El projecte de Barcelona, el nostre model de ciutat, torna. I torna en un moment de crisi perquè es fa més necessari que mai".
Torna Barcelona de la mà d'un PSC que ha de ser més fort que mai. Així, doncs, "Barcelona is back". El PSC de Barcelona torna amb força renovada, amb ganes de començar a treballar. I d'aquí ve el títol d'aquest post i el canvi de nom d'aquest bloc. LET US BEGIN. Deixeu-nos començar. Deixeu-nos començar a treballar per un partit més fort i ambiciós, al servei d'una ciutat gran que aspira a tot perquè creu en ella mateixa.
Ho ha dit també l'Isidre Molas: "Criticar és la funció d'un sector que no té projecte". Però aquest no és el nostre cas. Nosaltres "som un punt de referència indispensable per a donar continuïtat a un línia, a un projecte, que ve de lluny".
Ara ens tocarà a nosaltres dur-lo més lluny encara. I per a fer-ho necessitem un partit que continui al capdavant d'aquesta ciutat, "al capdavant de Barcelona".
dijous, octubre 16, 2008
10 anys al PSC
Fa més de dos mesos que no escric, i alguns ja fa setmanes que m'ho recordeu, però no em decidia. Des de fa setmanes que tenia ganes de parlar dels anys que fa que sóc membre del PSC. De fet, aquesta setmana ha fet deu anys del dia en què vaig entrar a formar part del grup de joves que vam fer campanya pel Pasqual Maragall per a les eleccions catalanes de 1999.
Jo ja era simpatitzant del partit, des de poc després de les primàries entre el Borrell i l'Almunia, que havien sigut la primavera d'aquell 1998, i ja havia organitzat una primera reunió amb un grup d'estudiants de polítiques (la majoria ex-Boscà) a la Sala nova de la parròquia de St. Medir, amb l'Albert Broggi. Però aquella reunió en una cafeteria de La Rambla, amb el Marc López i el Lluís Rodríguez, va ser el tret de sortida d'una experiència extraordinària, durant un any, fins a l'octubre de l'any següent.
Vist en retrospectiva tot es pot matisar, però aquell any -l'any del canvi, en dèiem- va ser inoblidable per a molts. Només dues setmanes més tard, a finals d'octubre de 1998, vaig anar a un dinar amb el Narcís Serra, organitzat pel grup de joves de la Fundació Campalans... i dos mesos després presentàvem davant els mitjans el 18x18, una plataforma de joves de 18 anys que volíem el canvi a Catalunya. Y desde entonces hasta ahora...
Avui, 10 anys després i abans de fer-ne 29 la setmana vinent, recordo amb nostàlgia uns dies en què creiem que les coses podien ser diferents. De fet, tot això ho vaig arribar a explicar en una entrevista que em va fer l'Elianne Ros en una terrassa del Born i que va sortir publicada a El Periódico del dissabte 16 d'octubre de 1999... Va ser la culminació d'un any molt intens, que va acabar -desgraciadament- en una nit de pluja, primer a Nicaragua, després al Moncho's de Passeig de Gràcia i -finalment- a Consell de Cent 323, amb l'Ainhoa i la Clara, i no sé si algú més...
Aquella nit vaig ser conscient que havíem perdut una gran oportunitat que no tornaríem a tenir. 4 anys després tot seria diferent i ,tot i que Pasqual Maragall arribà a ser President, no ho va ser en les condicions que ho hagués sigut l'any 99, quan ERC va aconseguir només 12 escons i havíem aconseguit quedar-nos amb gran part del vot d'IC. Vam tocar el cel amb la punta dels dits, però ens vam quedar a les portes. La política catalana no seria com és avui si haguéssim guanyat aquell 17 d'octubre del 99, però la història només passa una vegada per davant la porta de casa i no vam aconseguir aprofitar l'oportunitat.
Tot i les contradiccions, tot i les diferències, malgrat totes les equivocacions i errors que segur hi van haver, aquella campanya la recordarem tots per la vitalitat amb la que es va viure. Recordo, per exemple i entre moltes d'altres, una acció concertada al St. Jordi, amb el Joan Ferran al capdavant, per a boicotejar un acte del president Pujol amb gent gran organitzat pel conseller Comas, i vam aconseguir que bona part dels iaios entressin al Palau amb ventalls del Maragall...
Era un altre temps, un temps llunyà que ara fins i tot ens sembla estrany. Va ser la meva primera campanya i -ja se sap- la primera sempre és especial. I més si no acaba bé, com aquella, i la pots recordar tota la vida amb la mateixa nostàlgia d'allò que hagués pogut ser però no va ser...
En fi, hi hauria tot una història per escriure d'aquests 10 anys del PSC. Però la deixarem per d'aquí a uns anys. De moment, és temps de mirar endavant. I el que tenim més a prop, ara mateix, és el Congrés del PSC de Barcelona. Un congrés important -el més important des de l'any 96- i que caldrà resoldre positivament per tal de reforçar el partit i, de retruc, el projecte que encapçalen Jordi Hereu i Carles Martí. Però d'això ja en seguirem parlant la setmana vinent.
Jo ja era simpatitzant del partit, des de poc després de les primàries entre el Borrell i l'Almunia, que havien sigut la primavera d'aquell 1998, i ja havia organitzat una primera reunió amb un grup d'estudiants de polítiques (la majoria ex-Boscà) a la Sala nova de la parròquia de St. Medir, amb l'Albert Broggi. Però aquella reunió en una cafeteria de La Rambla, amb el Marc López i el Lluís Rodríguez, va ser el tret de sortida d'una experiència extraordinària, durant un any, fins a l'octubre de l'any següent.
Vist en retrospectiva tot es pot matisar, però aquell any -l'any del canvi, en dèiem- va ser inoblidable per a molts. Només dues setmanes més tard, a finals d'octubre de 1998, vaig anar a un dinar amb el Narcís Serra, organitzat pel grup de joves de la Fundació Campalans... i dos mesos després presentàvem davant els mitjans el 18x18, una plataforma de joves de 18 anys que volíem el canvi a Catalunya. Y desde entonces hasta ahora...
Avui, 10 anys després i abans de fer-ne 29 la setmana vinent, recordo amb nostàlgia uns dies en què creiem que les coses podien ser diferents. De fet, tot això ho vaig arribar a explicar en una entrevista que em va fer l'Elianne Ros en una terrassa del Born i que va sortir publicada a El Periódico del dissabte 16 d'octubre de 1999... Va ser la culminació d'un any molt intens, que va acabar -desgraciadament- en una nit de pluja, primer a Nicaragua, després al Moncho's de Passeig de Gràcia i -finalment- a Consell de Cent 323, amb l'Ainhoa i la Clara, i no sé si algú més...
Aquella nit vaig ser conscient que havíem perdut una gran oportunitat que no tornaríem a tenir. 4 anys després tot seria diferent i ,tot i que Pasqual Maragall arribà a ser President, no ho va ser en les condicions que ho hagués sigut l'any 99, quan ERC va aconseguir només 12 escons i havíem aconseguit quedar-nos amb gran part del vot d'IC. Vam tocar el cel amb la punta dels dits, però ens vam quedar a les portes. La política catalana no seria com és avui si haguéssim guanyat aquell 17 d'octubre del 99, però la història només passa una vegada per davant la porta de casa i no vam aconseguir aprofitar l'oportunitat.
Tot i les contradiccions, tot i les diferències, malgrat totes les equivocacions i errors que segur hi van haver, aquella campanya la recordarem tots per la vitalitat amb la que es va viure. Recordo, per exemple i entre moltes d'altres, una acció concertada al St. Jordi, amb el Joan Ferran al capdavant, per a boicotejar un acte del president Pujol amb gent gran organitzat pel conseller Comas, i vam aconseguir que bona part dels iaios entressin al Palau amb ventalls del Maragall...
Era un altre temps, un temps llunyà que ara fins i tot ens sembla estrany. Va ser la meva primera campanya i -ja se sap- la primera sempre és especial. I més si no acaba bé, com aquella, i la pots recordar tota la vida amb la mateixa nostàlgia d'allò que hagués pogut ser però no va ser...
En fi, hi hauria tot una història per escriure d'aquests 10 anys del PSC. Però la deixarem per d'aquí a uns anys. De moment, és temps de mirar endavant. I el que tenim més a prop, ara mateix, és el Congrés del PSC de Barcelona. Un congrés important -el més important des de l'any 96- i que caldrà resoldre positivament per tal de reforçar el partit i, de retruc, el projecte que encapçalen Jordi Hereu i Carles Martí. Però d'això ja en seguirem parlant la setmana vinent.
dimecres, juliol 30, 2008
Isidre Molas, l'eix tenanç i equilibrat del socialisme català
Avui dimecres 30 de juliol, el José Antonio González Casanova ha publicat un article preciós a El País sobre l'Isidre Molas. Puc dir que ja fa uns anys que el conec, gairebé 10, però ha sigut en els darrers 3 anys i mig, que hem tingut l'oportunitat de treballar junts, quan he pogut apreciar millor les seves qualitats personals i polítiques.
El retrat que avui en fa el González Casanova és senzillament extraordinari. Aquest matí, ja a primera hora, un SMS del Cesc Vallés em feia notar que es tractava d'una d'aquelles peces úniques que cal no només llegir sinó guardar. Això és el que he fet. I com que m'ha agradat tant, també la referència a "La ciutat llunyana", doncs l'he penjat al bloc. A més, jo també sóc balança, com l'Isidre, i com l'anterior director de la Fundació, en Gabriel Colomé...
I amb això despedeixo el curs. Un curs intens que per mi acaba avui. Demà començo les vacances. Per tant, bon estiu i fins a la tornada.
Isidre Molas o el equilibrio tenaz
J. A. GONZáLEZ CASANOVA 30/07/2008
Mi compañero juvenil de aventuras clandestinas, Isidre Molas, ha sido elegido presidente del PSC y sucede en el cargo a Pasqual Maragall, otro copiloto suyo del ya lejano pero influyente FOC. El valor singular de ambos, causa y efecto de su mérito pensador y político, reside en ser símbolos, por saber agrupar gentes diversas, trenzar acuerdos, condensar energías colectivas, sintetizar ideas, prever futuros e imaginar ambiciosos proyectos creadores con vocación utópica y posibilismo realista. Para ellos, la Política con mayúscula crea civilidad y un sentimiento comunitario que vincule a personas libres e iguales a la justicia solidaria y a la felicidad. Todo ello para crear una auténtica nación.
Tal ideal lejano no impide, más bien requiere, abrir en todo momento la brecha por la que penetre la utopía revolucionaria, pues, como creía Walter Benjamin, "cada instante contiene potencialmente la fecha de consumación del mundo". Los versos del Molas estudiante veinteañero bajo el franquismo son bien reveladores: "La gent es desperta i s'uneix / al seu pas. Porten martells, / una aixada, els llibres,claus angleses / la fiambrera, la vida i el calendari de l'any vinent".
Y en 1981 publicó el libro La ciutat llunyana, magnífica síntesis de su rico y profundo saber, teórico y empírico, del socialismo. Vale la pena, por su significación actual, transcribir, traducidas, sus palabras finales: "Construir una sociedad nueva exige personas que quieran y sean capaces de actuar de acuerdo con sus principios, sobre todo en condiciones hostiles. No creo que haya otra garantía frente a la tendencia de la izquierda a ser tan sólo gestora, que la textura moral y política de sus adheridos. Y no es fácil. Eso no se enseña en cursillos. Se aprende queriéndolo, equivocándose y volviendo a empezar. Pero querer es ya un comienzo de poder".
Durante medio siglo, Isidre Molas ha sido un eje tenaz y equilibrado de la reconstrucción nacional catalana. Frente a los equilibrismos funámbulos de otros partidos, siempre expuestos a caer de su floja cuerda, Molas simboliza, y por eso preside, una formación política que en todo pretende el equilibrio: ideológico, social, lingüístico, territorial, etcétera. El fiel de la balanza se llama así por hacer justicia fielmente a la igualdad de sus pesos, sopesando su posible desigualdad para ser justo, como en el caso de las balanzas fiscales. Tal eje puede así ajustar proyectos diversos.
Molas y Urenda soldaron en la cárcel las dos partes partidas del tan simbólico FOC. Él y Reventós pactaron una convergencia de grupos socialistas que fundó el PSC (C) posterior y acabó uniendo por primera vez histórica a todo el socialismo catalán, a partir de un solo pueblo con distintos orígenes. Según Maragall, Molas incluso bendijo la deriva pujolista de dos notables ex FOC como Roca y Gasòliba porque podrían equilibrar con su progresismo a los conservadores y hacer de CDC un partido no tanto nacionalista como nacional, de centro derecha civilizado que compitiera con las izquierdas en el resurgir de la nación de todos.
En el primer Parlament, la vicepresidencia de Molas preludió la equidad democrática de Joan Reventós y, en los años noventa, nuestro político inspiró y dirigió la Entesa Catalana de Progrés para el Senado, embrión del Gobierno maragalliano. Sus discursos (sobre todo, el que defendió el Estatuto) y su repetida vicepresidencia son punta de lanza entre los socialistas de una reforma federalizante, fiel a la tradición de las izquierdas catalanas.
Molas, como persona y digno Libra astrológico, tiene un eje vital, compartido por Elisabet Laplana, que rige la armonía propia de un hijo de músico. Su doble condición de político y profesor pone su obra histórica y politológica sobre Cataluña, sus partidos, ideologías y movimientos sociales, al servicio del país y su gente, y hacen de él un raro ejemplar de intelectual comprometido, dirigente político e influyente ideólogo. En la raíz de múltiples proyectos, estrategias y decisiones del PSC se halla, sin duda, su pensamiento.
En siglos pasados hubiera sido el líder indiscutido de las izquierdas. Hoy es el político más respetado por su partido junto a José Montilla. Éste no le propuso un cargo de tanto simbolismo por equilibrismos tácticos compensatorios entre las dos supuestas almas del PSC, sino para ser el eje humano, moral y político de un único socialismo catalanista, equilibrado y equilibrador. Como dijo Molas: "El país hay que pensarlo entero". La fiel tenacidad que representa su pipa inseparable no la simbolizaría yo con la clau anglesa de su juventud, sino con la tenaza; algo definido como "herramienta que sirve para sujetar cosas fuertemente y tirar de ellas". Qué mejor símbolo de equilibrio tenaz para el PSC y la Cataluña actual o futura que Isidre Molas.
El retrat que avui en fa el González Casanova és senzillament extraordinari. Aquest matí, ja a primera hora, un SMS del Cesc Vallés em feia notar que es tractava d'una d'aquelles peces úniques que cal no només llegir sinó guardar. Això és el que he fet. I com que m'ha agradat tant, també la referència a "La ciutat llunyana", doncs l'he penjat al bloc. A més, jo també sóc balança, com l'Isidre, i com l'anterior director de la Fundació, en Gabriel Colomé...
I amb això despedeixo el curs. Un curs intens que per mi acaba avui. Demà començo les vacances. Per tant, bon estiu i fins a la tornada.
Isidre Molas o el equilibrio tenaz
J. A. GONZáLEZ CASANOVA 30/07/2008
Mi compañero juvenil de aventuras clandestinas, Isidre Molas, ha sido elegido presidente del PSC y sucede en el cargo a Pasqual Maragall, otro copiloto suyo del ya lejano pero influyente FOC. El valor singular de ambos, causa y efecto de su mérito pensador y político, reside en ser símbolos, por saber agrupar gentes diversas, trenzar acuerdos, condensar energías colectivas, sintetizar ideas, prever futuros e imaginar ambiciosos proyectos creadores con vocación utópica y posibilismo realista. Para ellos, la Política con mayúscula crea civilidad y un sentimiento comunitario que vincule a personas libres e iguales a la justicia solidaria y a la felicidad. Todo ello para crear una auténtica nación.
Tal ideal lejano no impide, más bien requiere, abrir en todo momento la brecha por la que penetre la utopía revolucionaria, pues, como creía Walter Benjamin, "cada instante contiene potencialmente la fecha de consumación del mundo". Los versos del Molas estudiante veinteañero bajo el franquismo son bien reveladores: "La gent es desperta i s'uneix / al seu pas. Porten martells, / una aixada, els llibres,claus angleses / la fiambrera, la vida i el calendari de l'any vinent".
Y en 1981 publicó el libro La ciutat llunyana, magnífica síntesis de su rico y profundo saber, teórico y empírico, del socialismo. Vale la pena, por su significación actual, transcribir, traducidas, sus palabras finales: "Construir una sociedad nueva exige personas que quieran y sean capaces de actuar de acuerdo con sus principios, sobre todo en condiciones hostiles. No creo que haya otra garantía frente a la tendencia de la izquierda a ser tan sólo gestora, que la textura moral y política de sus adheridos. Y no es fácil. Eso no se enseña en cursillos. Se aprende queriéndolo, equivocándose y volviendo a empezar. Pero querer es ya un comienzo de poder".
Durante medio siglo, Isidre Molas ha sido un eje tenaz y equilibrado de la reconstrucción nacional catalana. Frente a los equilibrismos funámbulos de otros partidos, siempre expuestos a caer de su floja cuerda, Molas simboliza, y por eso preside, una formación política que en todo pretende el equilibrio: ideológico, social, lingüístico, territorial, etcétera. El fiel de la balanza se llama así por hacer justicia fielmente a la igualdad de sus pesos, sopesando su posible desigualdad para ser justo, como en el caso de las balanzas fiscales. Tal eje puede así ajustar proyectos diversos.
Molas y Urenda soldaron en la cárcel las dos partes partidas del tan simbólico FOC. Él y Reventós pactaron una convergencia de grupos socialistas que fundó el PSC (C) posterior y acabó uniendo por primera vez histórica a todo el socialismo catalán, a partir de un solo pueblo con distintos orígenes. Según Maragall, Molas incluso bendijo la deriva pujolista de dos notables ex FOC como Roca y Gasòliba porque podrían equilibrar con su progresismo a los conservadores y hacer de CDC un partido no tanto nacionalista como nacional, de centro derecha civilizado que compitiera con las izquierdas en el resurgir de la nación de todos.
En el primer Parlament, la vicepresidencia de Molas preludió la equidad democrática de Joan Reventós y, en los años noventa, nuestro político inspiró y dirigió la Entesa Catalana de Progrés para el Senado, embrión del Gobierno maragalliano. Sus discursos (sobre todo, el que defendió el Estatuto) y su repetida vicepresidencia son punta de lanza entre los socialistas de una reforma federalizante, fiel a la tradición de las izquierdas catalanas.
Molas, como persona y digno Libra astrológico, tiene un eje vital, compartido por Elisabet Laplana, que rige la armonía propia de un hijo de músico. Su doble condición de político y profesor pone su obra histórica y politológica sobre Cataluña, sus partidos, ideologías y movimientos sociales, al servicio del país y su gente, y hacen de él un raro ejemplar de intelectual comprometido, dirigente político e influyente ideólogo. En la raíz de múltiples proyectos, estrategias y decisiones del PSC se halla, sin duda, su pensamiento.
En siglos pasados hubiera sido el líder indiscutido de las izquierdas. Hoy es el político más respetado por su partido junto a José Montilla. Éste no le propuso un cargo de tanto simbolismo por equilibrismos tácticos compensatorios entre las dos supuestas almas del PSC, sino para ser el eje humano, moral y político de un único socialismo catalanista, equilibrado y equilibrador. Como dijo Molas: "El país hay que pensarlo entero". La fiel tenacidad que representa su pipa inseparable no la simbolizaría yo con la clau anglesa de su juventud, sino con la tenaza; algo definido como "herramienta que sirve para sujetar cosas fuertemente y tirar de ellas". Qué mejor símbolo de equilibrio tenaz para el PSC y la Cataluña actual o futura que Isidre Molas.
dilluns, juliol 21, 2008
La Catalunya dels treballadors ha demostrat que sap on va
Aquest cap de setmana el PSC ha demostrat que no només sap on és (i què és el que vol conservar) sinó també cap a on vol anar. Volem representar la Catalunya dels treballadors des de la centralitat.
A ningú se li haurà escapat com va acabar José Montilla el discurs de cloenda: "Visca el PSC!, Visca Catalunya! Visca els treballadors!".
Després de fer el discurs més significatiu que ha fet mai un primer secretari del PSC davant d'un secretari general del PSOE, José Montilla va deixar clar que aquest partit nostre és qui millor representa la societat catalana perquè és el millor representant dels treballadors catalans.
En el post anterior deia que ens calia pluralitat i ambició en aquest Congrés. I déu n'hi do si n'hi ha hagut. El PSC ha demostrat que és un partit plural en els debats de les comissions, i que té voluntat de visibilitzar la pluralitat en la composició de l'executiva. Aquesta és, sens dubte, una executiva plural i representativa de la societat catalana. I està encapçalada per dues icones d'aquesta pluralitat: Isidre Molas i Manuela De Madre.
I ha demostrat, també, i per sobre de tot, que és un partit ambiciós, que aspira a tot, com ho demostra el discurs de cloenda del Primer Secretari (te queremos tanto que te haremos sufrir lo que nunca has sufrido.... y no porque nos guste, sinó porque queremos aún más a Cataluña y a los catalanes...) No crec ni que haguéssim somniat una frase més definitòria i més definitiva, més ben pensada i més ben construïda...
Ha quedat definitivament clar que José Montilla és un home que no s'està de raons, que va pel dret i de cara, cosa que no tots els líders polítics d'aquest país poden dir.
El final de l'acte va ser apoteòsic: 1.200 delegats posats dempeus cantant amb força i de tot cor, "Els Segadors" sense música d'acompanyament: "Que tremoli l'enemic /en veient la nostra ensenya /com fem caure espigues d'or (com les del pal de paller) / quan convé seguem cadenes... (no direm de qui...) "
Després d'aquesta demostració de força social i nacional, el secretari general del PSOE va perdre el somriure i no sé pas quan el recuperarà. Va ser conscient que el PSC és una realitat social i nacional sòlida que té un projecte ben clar i, el que és més important, una voluntat de ferro per a dur-lo terme.
Recordarem sempre aquest moment. Un moment en què tots ens vam sentir orgullosos de formar part d'aquest projecte i d'aquest partit. Un partit que porta 30 anys, com va dir el president, "al servei del poble de Catalunya". I és per aquest poble que treballem i seguirem treballant.
EL POBLE
El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un paperet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.
MARTÍ I POL, M. (1956-1958) El poble
A ningú se li haurà escapat com va acabar José Montilla el discurs de cloenda: "Visca el PSC!, Visca Catalunya! Visca els treballadors!".
Després de fer el discurs més significatiu que ha fet mai un primer secretari del PSC davant d'un secretari general del PSOE, José Montilla va deixar clar que aquest partit nostre és qui millor representa la societat catalana perquè és el millor representant dels treballadors catalans.
En el post anterior deia que ens calia pluralitat i ambició en aquest Congrés. I déu n'hi do si n'hi ha hagut. El PSC ha demostrat que és un partit plural en els debats de les comissions, i que té voluntat de visibilitzar la pluralitat en la composició de l'executiva. Aquesta és, sens dubte, una executiva plural i representativa de la societat catalana. I està encapçalada per dues icones d'aquesta pluralitat: Isidre Molas i Manuela De Madre.
I ha demostrat, també, i per sobre de tot, que és un partit ambiciós, que aspira a tot, com ho demostra el discurs de cloenda del Primer Secretari (te queremos tanto que te haremos sufrir lo que nunca has sufrido.... y no porque nos guste, sinó porque queremos aún más a Cataluña y a los catalanes...) No crec ni que haguéssim somniat una frase més definitòria i més definitiva, més ben pensada i més ben construïda...
Ha quedat definitivament clar que José Montilla és un home que no s'està de raons, que va pel dret i de cara, cosa que no tots els líders polítics d'aquest país poden dir.
El final de l'acte va ser apoteòsic: 1.200 delegats posats dempeus cantant amb força i de tot cor, "Els Segadors" sense música d'acompanyament: "Que tremoli l'enemic /en veient la nostra ensenya /com fem caure espigues d'or (com les del pal de paller) / quan convé seguem cadenes... (no direm de qui...) "
Després d'aquesta demostració de força social i nacional, el secretari general del PSOE va perdre el somriure i no sé pas quan el recuperarà. Va ser conscient que el PSC és una realitat social i nacional sòlida que té un projecte ben clar i, el que és més important, una voluntat de ferro per a dur-lo terme.
Recordarem sempre aquest moment. Un moment en què tots ens vam sentir orgullosos de formar part d'aquest projecte i d'aquest partit. Un partit que porta 30 anys, com va dir el president, "al servei del poble de Catalunya". I és per aquest poble que treballem i seguirem treballant.
EL POBLE
El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un paperet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.
MARTÍ I POL, M. (1956-1958) El poble
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
