Narcís Serra, un alcalde que va treballar per als seus successors

 

«Narcís Serra ha estat un gran alcalde. Aquí mateix, el 30 de maig de 1981, va donar la volta a la història d’aquest país quan, tres mesos després de l’intent de cop d’estat, organitzà una Diada de les Forces Armades carregada de significació i a la tarda, aquí mateix, demanava al Rei suport per llançar la Candidatura Olímpica de Barcelona. El país, aquell dia, va deixar de mirar enrere i va començar a mirar endavant, cap al 1992 i cap al futur. No li ho agrairem mai prou.»

Aquest agraïment de Pasqual Maragall, expressat al Saló de Cent el juny de 1995 és potser un bon resum de la importància de l’alcaldia de Narcís Serra, un moment fundador d’una nova etapa que, com va assenyalar el mateix Serra en el seu primer discurs com a alcalde «és una tasca molt menys planera que continuar el camí marcat per predecessors».

Narcís Serra va ser elegit alcalde de Barcelona el 24 d’abril de 1979, poc abans de complir 36 anys. Economista de professió, venia de ser conseller de Política Territorial del Govern Tarradellas des de desembre de 1977 i coneixia bé els problemes estructurals de la ciutat i la seva metròpoli. Va assumir l’alcaldia conscient, però, que la resolució d’aquests problemes necessitava el seu temps i que calia l’esforç de tots els grups municipals i del conjunt de la societat: «Sabem que la democràcia no es concedeix, que la democràcia es construeix i que aquesta feina, si es vol sòlida, si es vol definitiva, requereix el seu temps.»

En el seu discurs de presa de possessió va desgranar un programa d’actuació basat en quatre grans eixos.

En primer lloc, «humanitzar la ciutat perquè hem de fer-ne un centre de convivència, perquè hem de fer un Ajuntament més de serveis al ciutadà que d’obres i ciment, perquè hem de pensar més en les persones que en les pedres.» Paraules que encara ressonen més de quaranta anys després i ens interpel·len a preguntar-nos si durant aquestes dècades no hem seguit encara pensant massa en les pedres, en les grans obres i la periòdica renovació de l’espai públic.

Després, la reforma de l’Administració implicava «una tasca de reconversió del personal i de millora del rendiment» per aconseguir que els serveis de l’Ajuntament no es valoressin «pel nombre de funcionaris que els integren, sinó per la seva eficàcia en la tasca encomanada». 

Per fer-ho possible s’adreçava als funcionaris d’una manera molt clara i directa: «La democratització de l’Ajuntament suposarà també una major capacitat de control de l’actuació de tots nosaltres, els qui arriben a aquesta Casa pel camí de les eleccions i els que hi sou per raó de la vostra feina diària.» «Volem transparència per acabar amb les arbitrarietats. […] Esforcem-nos en aquesta nova direcció que ha de fer que el nostre treball sigui personalment més enriquidor, més dotat de la dimensió d’utilitat pública, de servei eficient al ciutadà.»

Finalment, la visió metropolitana i la participació ciutadana. «La Corporació Metropolitana vigent és una institució d’àmbit territorial massa estret perquè pugui ser un instrument vàlid. La Regió I que va instituir la Generalitat continua essent, quaranta anys després, un àmbit molt més realista i capaç de permetre que l’ordenació de la regió metropolitana col·labori a l’equilibri territorial de Catalunya.» La descentralització i la participació s’havien de defensar no només per motius polítics «també per raons d’eficàcia».

Objectius ambiciosos tots, sens dubte, però en el seu discurs també hi traspuava prevenció, voluntat de fer la feina sense pausa però sense pressa, i plena consciència que la tasca no era gens fàcil. L’Ajuntament, advertia, «no podrà resoldre-ho tot, ni tan sols afrontar tots els problemes» però garantia la voluntat d’estar «en tots els fronts de combat» i que no hi hauria mai «passivitat davant dels problemes.»

Un dels condicionants que feia difícil complir amb el programa era la insuficiència estructural de recursos financers i es va proposar «iniciar el trencament d’aquest desequilibri insostenible en el repartiment dels cabals públics entre l’Administració central i la local» i que Barcelona es convertís en «la ciutat capdavantera en aquest procés». Objectius que es van assolir en bona part gràcies a l’acció concertada de totes les grans ciutats espanyoles, amb un lideratge compartit.

El discurs acabava posant-se deures, definint un criteri d’avaluació del seu govern: «El grau de participació en les properes eleccions municipals serà, per a nosaltres, una valoració de la gestió d’aquests quatre anys. Obrim un procés que estarà ple de dificultats. Hem d’aconseguir que tots ens hi sentim implicats perquè hem de fer la Barcelona de tots.» Quatre anys més tard, la participació en les eleccions municipals va augmentar en 13 punts (del 54 al 67 %) i el PSC va obtenir 21 regidors, 5 més que l’any 1979.

Narcís Serra ha estat sovint l’alcalde oblidat, el més breu de tots els que ha tingut Barcelona en el període democràtic, que va quedar a l’ombra de la gran obra realitzada pel seu successor, Pasqual Maragall, i per la llarga trajectòria política que va desenvolupar ell mateix al govern d’Espanya durant més de dotze anys. Però Serra fou qui va posar no només la primera pedra del nou Ajuntament democràtic, sinó qui en va establir els fonaments. Quan va deixar l’alcaldia el desembre de 1982, deixava l’obra encarrilada: s’havien superat les dificultats financeres inicials, s’havia reduït el personal municipal, i s’acabava de presentar la candidatura per ser seu dels Jocs Olímpics de 1992.

I ho va fer possible en un moment molt delicat. N’hi ha prou amb recordar que l’Ajuntament proposa la candidatura dels Jocs Olímpics poc després del 23-F. I per superar les dificultats que va trobar, va aprofitar la celebració del Dia de les Forces Armades de 1981 a Barcelona, per convidar el Rei al Saló de Cent el dia abans i, coincidint amb la votació del ple municipal favorable a presentar la candidatura, demanar públicament el seu suport a la candidatura.

Aquell va ser un moment fundador i que explica, en part, la bona relació que es va establir posteriorment entre la Casa Reial i els alcaldes Maragall i Clos: «Yo os ruego Señor, autorización para iniciar la competición que supone ofrecer esta candidatura y os ruego vuestro alto patrocinio y apoyo a la empresa.» Una empresa que tenia un objectiu molt clar i ben allunyat de l’interès esportiu: «Los grandes acontecimientos, sean del carácter que sean, pueden actuar como estímulo para dotar de calendario a las acciones que serían necesarias en cualquier caso. Por esta razón hemos pensado en la candidatura de Barcelona como sede de los Juegos Olímpicos de 1992. Aunque esta fecha parezca alejada en el tiempo, ha de ser un factor que favorezca de forma decisiva nuestra voluntad de vertebrar la ordenación de un espacio, incluso más amplio y realista que el de la actual Corporación Metropolitana, y de dotarlo de las infraestructuras que necesita para ser una plataforma potente de actividad al servicio de Cataluña y España».

No ho podia dir més clar, el 30 de maig de 1981, amb el Rei davant i les forces armades preparades per fer una parada militar a Barcelona per evitar que desfilessin per Madrid poc després de l’intent de cop d’estat. La diada militar va ser un èxit i fou l’inici involuntari d’una nova etapa per a la seva vida política. Però aquell dissabte de maig els seus objectius eren uns altres: aconseguir el màxim suport polític a la candidatura entre els grups municipals i rebre el nihil obstat reial. Va assolir-los amb escreix.

El novembre del 82, quan ja sabia que seria el ministre de Defensa del nou Govern socialista, Serra va anar a Lausana, acompanyat de Romà Cuyàs, per presentar el dossier de la candidatura al Comitè Olímpic Internacional. Amb la consciència de la feina feta i de deixar un bon llegat als seus successors, ambdós es van incorporar al nou govern d’Espanya. Havien fet el més difícil: convèncer el Govern de la UCD i el COE que donessin suport a la candidatura. Per a aconseguir-ho, van tenir dos aliats imprescindibles: Juan Antonio Samaranch i el rei Joan Carles.

Narcís Serra va tenir un mandat breu, però va deixar un bon llegat, seguint el consell que li havia donat el president Tarradellas, tot sopant, uns dies abans de la seva presa de possessió: «Serra, els bons polítics són els que treballen per als seus successors».

Article publicat el maig de 2023 al número 55 de la revista Política&Prosa