dissabte, d’octubre 28, 2006

El vot d'ordre

Artur Mas està nerviós, molt nerviós. Fins al punt de parlar de "crisi política amb repercussió social" si es reedita un govern d'esquerres, d'una suposada "ferida social" que s'obriria en cas d'un nou pacte d'esquerres.

Què vol dir exactament amb això? Ens està amenaçant amb treure la gent al carrer com va fer Jordi Pujol l'any 1984 amb allò de la "jugada indigna"? Ens està dient que seguirà una estratègia com la del PP després del 14-M, amb una gran manifestació al carrer cada sis mesos?

Al febrer, en motiu de la manifestació pel dret a decidir, ja vaig fer algun comentari en aquest sentit. Si treuen la gent al carrer, nosaltres no ens quedarem de braços plegats com vam fer l'any 84.

Però bé, estic convençut que no caldrà arribar a aquest extrem perquè el nou govern tindrà tota la legitimitat que li cal. La legitimitat de les urnes i la del Parlament.

A l'Artur Mas durant aquesta campanya li han sortit tots els tics autoritaris amagats. La campanya del 2006 serà recordada com la campanya més bruta des de l'any 84. Però no se'n sortiran. La gent no se'n fia. A la gent no li agrada aquesta campanya. No li agrada el que abans ells mateixos en deien "mal estil de fer política". I ho pagaran car, molt car.

Anem a unes eleccions molt obertes perquè hi ha un sector de l'electorat que està desconcertat. Un sector de centre-esquerra catalanista, que va votar durant molts anys Jordi Pujol i que no ses sent identificat amb l'Artur Mas. Un sector que va votar, en part, Carod-Rovira fa tres anys i que ara estan desenganyats. És un sector que no vol votar Mas i ja no tornarà a votar Carod.

Aquest és el sector que decidirà les eleccions. Un sector que no es quedarà a casa, que anirà a votar per responsabilitat, i que pot votar Montilla com a vot d'ordre. Montilla s'ha convertit en el factor d'estabilitat d'una campanya massa arriscada per part de CIU. La dreta, tant a Espanya com a Catalunya, s'ha tornat tant agressiva, que el vot d'ordre, ja no és de dretes, sinó d'esquerres. I aquest vot d'ordre, d'ordre republicà en dirien a França, decidirà les eleccions. I les pot decidir a favor nostre.

diumenge, d’octubre 22, 2006

Un debat emocionant i revelador

La cançó de la tarda va ser premonitòria. Ahir divendres tot va fer un tomb. Un tomb no per esperat menys sorprenent. L'Artur Mas va xocar contra la realitat. Es va quedar sol. Tant sol com el PP a Espanya. CIU no té aliats. Els ha perdut tots, un rere l'altre. Va perdre el PP quan es va negar a rebre el seu suport. I ha acabat rebent el menyspreu del Piqué: "vostè senyor Mas ha ferit massa sentiments per ser President de la Generalitat".

I diumenge passat, amb el DVD, va perdre el possible suport d'ERC. I ha acabat rebent la reprimenda d'en Carod: "m'està dient, senyor Mas, que una persona que es diu Montilla Aguilera no pot ser President de la Generalitat?".

En Mas s'ha enfonsat sol. La història escriurà que el diumenge 15 d'octubre, amb el milió de còpies del DVD contra el tripartit, CIU va començar a perdre les eleccions de l'1 de novembre de 2006. Les eleccions no es guanyen, es perden. I CIU les està perdent. S'està quedant sola i aquest fet ahir va quedar en evidència davant de tota Catalunya.

Com va dir un conegut periodista en sortir de TV3: ha sigut una feina amb dos "banderilleros" i dos "picadores". Dos banderilleros que entraven a matar i dos picadores que anaven acorralant des de dalt del cavall, per no prendre mal. El toro, que va sortir a totes, disposat a emportar-se per endavant tots els toreros, va sortir de la plaça malferit i sense saber si li convindria tornar a còrrer o esperar temps millors.

"Ara sabem per què no es pot fer un cara a cara", clamava un dels lloctinents. I tant, que ho sabem. Sabem que a hores d'ara en Mas ha perdut part de la credibilitat que tenia, i que ni amb un altre debat li seria fàcil recuperar-la, ans al contrari.

Ja ho deia el Trallero: cuidado con Montilla, que aún falta mucho partido. Falten deu dies. Tot està per fer i tot és possible.

En acabar va ser una festa. Va còrrer el cava, el candidat estava satisfet per la feina feta, i tots vam tornar a casa amb la sensació d'haver superat una prova ben difícil.

Encara falta molt de partit. Anàvem perdent i hem aconseguit apropar-nos en el marcador i posar pressió a l'adversari. Si arrisquem una mica més i apuntem amb una mica més d'encert, encara podem guanyar la partida...

First I was afraid
I was petrified
Kept thinking I could never live
without you by my side
But I spent so many nights
thinking how you did me wrong
I grew strong
I learned how to carry on
and so you're back
from outer space

(...)

divendres, d’octubre 20, 2006

La vie en rose

Sempre m'ha agradat aquesta cançó. Com sempre m'ha agradat la Piaf. A Paris hi té un discret monument al XXème arrondissement, molt a prop de la Place Gambetta. El vaig descobrir un vespre de tardor de l'any 2001, quan semblava que el món s'ensorrava entre Nova York i Kabul. Venia de la rue Alexandre Dumas, on m'estava a casa de la Natàlia, mentre no trobava pis.

Però el que no m'esperava era sentir-la avui, i on l'he sentida. "Il me dit des mots d'amour / des mots des tous les jours / Et ça me fait quelquechose..."

Si nous voyons la vie en rose, ça veut dire que ça marche bien. Très bien.

We will survive. No en tinc cap dubte.

"Quand il me prends dans ses bras, Il me parle tout bas, Je vois la vie en rose..."