diumenge, de desembre 19, 2010

Sobre la derrota i la represa

Diumenge passat vam celebrar un dels Consells Nacionals més importants de la nostra història. Havíem de començar a discutir les causes de la derrota, perquè sinó fem un bon diagnòstic de per què hem perdut, podem tornar a passar-nos molts anys a l'oposició.

No hi ha derrotes justes ni injustes. No hay dulces derrotas y amargas victorias, com va dir l'any 1996 l'Alfonso Guerra. I hem sofert una derrota contundent. Per tant, no ens podem equivocar en l'anàlisi que en fem.

Si ara ens centrem en el debat de les persones, estem morts. Si ara o a la tardor ens centrem en el debat de les 2 ànimes i el grup parlamentari, estem morts. Ja ho vam intentar fa 30 anys, i no va funcionar, perquè llavors el debat és si votes o no amb el PSOE i si el grup parlamentari fa cas o no a l'executiva nacional... I si fem el debat als diaris durant mesos, no anirem enlloc.

Ara bé, si mantenim el partit com si no hagués passat res, tampoc no ens en sortirem. Fa mesos l'Ernest Maragall va escriure que el tripartit era "un artefacte polític sense ànima". I és evident que un govern sense ànima no pot funcionar. Però un partit sense ànima, tampoc. I hem d'evitar que el PSC es pugui convertir en "un aparell polític sense ànima".

Si donem solucions burocràtiques a problemes de fons, només aconseguirem tenir més problemes electorals en el futur.

La derrota demana canvis. Calen canvis en la cultura organitzativa per tal de promoure el debat. No hem de fer monòlegs successius com els que es produeixen sovint al Consell Nacional, sinó que hem d'aprendre a dialogar per tal de definir un projecte polític que ens representi a tots. Canvis que ens permetin expressar la pluralitat. Si ens volem engrandir i enfortir, hem de ser més plurals, i hem de saber gestionar la pluralitat.

Si volem ser un partit majoritari, que aspiri a superar el milió de vots i els 60 diputats, hem de tenir ambició. Ambició per ser el primer partit de Catalunya. Ambició per tornar a obtenir el 1.180.000 vots de l'any 1999. Amb 36 diputats per Barcelona, el doble del que hem obtingut ara. Aquest ha de ser el nostre objectiu.

Els ciutadans ens han dit que no ho hem fet bé. El nostre electorat ens ha dit que no ho hem fet bé. Ara bé, qui és el nostre electorat? A qui volem representar? Això és el que ens hem de preguntar en primer lloc.

Què ens ha passat?

Hem perdut en barris i en municipis on pensàvem que no podíem tornar a perdre. I ho pensàvem perquè potser no havíem entès com ha canviat Catalunya en els darrers 10 anys. Ens hem de preguntar si el PSC d'avui respon al que ens demanen els catalans d'avui.

Això que ens passa, no ve d'ara. Fa 4 anys ja no vam guanyar les eleccions, ni les vam empatar, com l'any 2003. Les vam perdre. Però no vam fer el debat. I tampoc el vam fer després de les municipals del 2007, que vam guanyar sí, però amb participacions del 43, 45, 47% a tota la regió metropolitana de Barcelona. Fins i tot a la capital, Barcelona, la participació no va arribar al 50%. De fet, en molts municipis va anar a votar menys gent que al referèndum per l'Estatut de 2006. Però vam guanyar, i pensàvem que podríem seguir funcionant com fins llavors.

I ara, què ens ha passat? Que ha votat el 60% de l'electorat i hem perdut de carrer.

Per què? Doncs perquè ha anat a votar gent que no va anar a votar a les municipals de 2007. Gent que té entre 30 i 45 anys, que considera que som l'establishment i que ja n'hi ha prou. Consideren que no ho hem fet bé, i ens han dit que prou. I no ho han fet abstenint-se, sinó votant a l'altre. Ens han deixat i han votat a l'altre. I això fa mal, evidentement.

El que hem de fer, doncs, és preguntar-nos per què han votat a l'altre. S'estan fent més de dretes? No. Però són gent més pragmàtica, que vol respostes concretes, clares, als problemes que tenen.

Aquesta generació, nascuda a finals dels anys 60 i als anys 70, considera que no tenim les coses clares; que no sabem on anem; que tenim un discurs confús i ambigu; que no tenim clar quina Catalunya volem, ni quin país volem. I han votat a l'altre.

Els hi hem dit que l'altre era de dretes i independentista. Però no s'ho han cregut. Ells, aquests electors d'entre 30 i 45 anys que viuen als barris on normalment guanyem les eleccions o en barris nous que no existien fa 10 o 12 anys, no s'han cregut que el Mas era de dretes i independentista, perquè l'han votat tot i que ells no són ni de dretes ni independentistes.

Són una generació que tenen fills petits i pares grans o que s'estan fent grans, que porten els nens al cole i no tenen prou places públiques d'escoles bressol, que s'han hipotecat i malden per arribar a final de mes, que potser no han perdut la feina però tenen por a perdre-la...

I és aquesta generació la que ha considerat que nosaltres no podíem donar resposta als seus problemes. Volien un govern fort que oferís esperança en una Catalunya millor. I això és el que els hi ha ofert l'Artur Mas. Aquest és l'electorat que ens ha deixat.

Què hem de fer per reconstruir una nova majoria?

Hi ha una part important de l'electorat que ens ha abandonat. Ha triat l'altre. Ara dependrà de nosaltres aconseguir que tornin.

Però no ho aconseguirem implorant que tornin, ni criticant a l'altre en tot el que fa. Així no anirem enlloc. Perquè els electors que necessitem guanyar l'han votat a ell, i no voldran que els hi diguem, des d'ara, que s'han equivocat. Ho han fet a consciència. Però tampoc li han donat un xec en blanc.

Per tornar a guanyar hem de ser capaços d'oferir una alternativa, de construir una alternativa sòlida i seriosa, que no es basi en la crítica banal o destructiva. Necessitem definir-nos i parlar clar. No podem convertir-nos en el "Ni-Ni party". "Ni això, ni allò, sinó tot el contrari". Així no anem enlloc. Amb l'ambigüitat no anirem enlloc. Tampoc dins el partit.

Cal que ens definim, encara que això suposi discutir-nos. Sempre he pensat que la competència ens fa forts i que el silenci en el que hem viscut els darrers anys ens ha afeblit.

Per tant, ara toca discutir a fons el que volem ser. Què volem oferir a un electorat pragmàtic i realista, que no vol que l'enganyin ni que facin volar coloms. I ho hem de començar a fer des dels ajuntaments.

El país ha canviat, les nostres ciutats han canviat.

L'any 1982 l'Alfonso Guerra, després de la victòria del PSOE, va dir: "Vamos a cambiar España que no la va a conocer ni la madre que la parió". I, evidentment, vam canviar Espanya. Tant, que la mare que l'havia parit, el PSOE, al cap de 12 anys ja no reconeixia al seu fill, o a la seva filla, i vam perdre les eleccions.

Fins ara, als ajuntaments hem sabut reinventar-nos. Interpretar en cada moment què esperava la gent de nosaltres. Ho hem fet per intuïció. Però ara ja sembla que la intuïció ens falla.

Hem fet nous barris, però sovint no sabem qui hi viu. I ara hem descobert que en aquests nous barris, on hi viu gent de menys de 40 o 45 anys, han votat a CIU.

I a aquests electors no els podem tractar com tractàvem abans a la gent dels nostres barris. Perquè són diferents: són més joves, tenen més estudis, i són més exigents. Volen ser liderats pels millors. I si nosaltres no som els millors, no els hi presentem els millors candidats, en votaran un altre.

Si no entenem això, si seguim obsessionats per anar a buscar el vot "als nostres barris" on cada cop hi han menys electors, més gent gran i més immigració, perdrem.

Hem d'anar a buscar les noves generacions, els joves treballadors qualificats i la nova classe mitjana, filla del nostre electorat tradicional. Sense ells, no farem una nova majoria social.

Gent de 30 a 45 anys, la generació del baby-boom, que sent català i espanyol alhora, sense complexos, parlin català o castellà a casa. Però que poden votar CIU o PSC perquè no són "dels nostres" com potser ho eren els seus pares. Com diu l'alcalde Jordi Hereu, "nosaltres hem de ser els seus". I per ser-ho, els hem d'anar a buscar i els hem d'escoltar millor.

La represa comença anant a parlar amb aquesta generació. Només amb ells podrem construir una nova majoria política capaç de ser l'alternativa al govern d'Artur Mas.

dimarts, de desembre 07, 2010

Com podem millorar l'organització dels partits d'esquerra?

Article publicat al número 24 de la revista frc de la tardor de 2010, a partir de la intervenció a la jornada "What's next? Next left", organitzada per la Fundació Rafael Campalans i la Fundació Europea d'Estudis Progressites (FEPS).


Dos anys després de la victò­ria de Barack Obama, i en un context de desfeta de la socialdemocràcia europea, cal plantejar-nos la necessitat d’organitzar millor el nostre projecte polític per fer front a una dreta política i social molt ben organitzada, com es posa de manifest en el moviment del Tea Party, que ha sigut clau en la victòria dels republicans en les eleccions d'aquest novembre.

De fet, la campanya electoral americana de 2008 i la victòria de Barack Obama van demostrar dues coses: no hi ha lideratge sense un relat sòlid i consistent que doni sentit a un projecte polític, i no hi ha victòria electoral possible sense una organit­zació potent dirigida a optimitzar els seus resultats.

Per tant, els socialistes europeus no només hem d’aprendre a elaborar relats consistents sobre la realitat d’avui, sinó que hem de saber construir organitzacions fortes capaces de comprometre als militants i arribar així al màxim nombre possible de votants potencials. A l’esquerra europea pot­ser li cal un príncep com Obama, però també li cal una maquinària electoral com el Partit Demòcrata.

Què ens està passant?

Arreu d’Europa creix la desafec­ció política. Els electors, sobretot les classes populars, mostren —des de fa temps— símptomes de desconcert. Molts electors tenen la sensació que ja ningú no els representa, sobretot entre l’electorat de les noves generacions, tot i que també hi ha cansament entre les generacions més grans que han votat sempre a l’esquerra.

Per tant, hi ha desafecció, sí. Però hi ha també incapacitat dels partits d’esquerres per a relacionar-se amb la seva base social. La identificació entre les classes populars i les classes mitja­nes progressistes amb els partits socia­listes i socialdemòcrates, característi­ca de les coalicions socials que van garantir les majories d’esquerres, ja no funciona entre les noves generacions.

Els homes i les dones de menys de 40 o 45 anys, més formats que les generacions anteriors, són més exi­gents. I ens demanen noves maneres de participar. Més flexibles potser. Però també més organitzades. Els electors d’avui volen ser més escol­tats, i sobretot no volen sentir-se utilit­zats. Volen que els sedueixin. Però també volen seduir. Seduir al candidat, com el candidat els sedueix. Seduir als altres votants i que els sedueixin. La comunicació jeràrquica s’ha acabat: és l’hora de la comunicació bidireccio­nal.

És l’hora de generar confiança abans de demanar compromís. És l’hora d’escoltar abans de respondre.És l’hora de definir els problemes, i explicar-los, abans de donar solucions.

Com són avui els nostres par­tits?

Les nostres organitzacions avui escolten poc i generen poca confiança. Per tant, som incapaços de respondre adequadament i d’aconseguir el com­promís dels electors per a resoldre els problemes que hem definit.

Els nostres partits són, essencial­ment, partits de quadres. A Espanya, com a mínim, i a França, no hi ha par­tits de masses ni n’hi ha hagut pràcti­cament mai. I a Alemanya, Àustria o Itàlia, on n’hi havia, els grans partits de l’esquerra ja no són el que eren, ja no són partits de masses. El temps dels grans partits burocràtics i jerarquitzats ja ha passat. Ara és l’hora dels partits d’electors.

Què hem de canviar?

Hem de canviar l’organització. Com ho hem de fer? Dirigint millor.

En els nostres partits sovint es mana molt però es dirigeix poc. Els mili­tants, com els ciutadans i el conjunt d’electors, no volen ser manats. Però sí accepten ser dirigits. Ben dirigits. És a dir, volen ser liderats.

La pregunta que ens hem de fer és el com. Com volen ser liderats els electors? En els nostres partits hi ha una gran confusió sobre les formes de dirigir i de liderar. Tothom sembla reclamar lideratges carismàtics. Però quan es produeixen, sovint desatenen la direcció —la bona direcció— de l’organització. És clar que, en oca­sions, caiem en els lideratges burocrà­tics, que no acaben de liderar, però tampoc dirigeixen bé l’organització.

Ara bé, liderar i dirigir una orga­nització no és fàcil. Tot i que podem aprendre algunes coses. 1) Cal practi­car un lideratge suficient, capaç d’en-grescar però que no limiti l’acció col·lectiva, com fan sovint els hiperli­deratges. 2) Cal empoderar els mili­tants, i fer-los partíceps de les deci­sions.

Com es fa això? Fent-ho. Intentant-ho. Posant-ho en pràctica. En aquest cas, com en molts d’altres, Practice drives theory, que diuen els anglosaxons. La pràctica condueix, i determina, la teoria. Aquest canvi organitzatiu no es pot fer només dis­cutint idees o inventant noves narra­cions. La diferència vindrà d’una pràctica diferent.

Els partits no es poden reduir a ser estructures de selecció de candi­dats i d’elaboració de polítiques públiques a implementar des del Govern. Els partits han d’aprendre a escoltar millor les demandes, i a respondre-les. Han d’aconseguir el com­promís dels votants. Un compromís actiu, un compromís intel·ligent.

Què vol dir un compromís intel·ligent? No pueril. Perquè no tot és possible. I cal dir-ho. Els governs no ho poden tot. I cal explicar-ho. La política no ho pot resoldre tot. I cal assumir-ho. Però la política, tanma­teix, pot moltes coses. Però no les pot totes alhora. Per tant, cal prioritzar, i cal fer-ho amb els electors. En aquest sentit, és molt il·lustrativa una anèc­dota que explicava un alcalde socia­lista espanyol. Deia que 20 anys enre­re, des de l’ajuntament feien el que volien i consideraven oportú. I el que feien coincidia amb el que la gent volia. Ara, seguien fent el que volien però no estava clar que això fos el que la gent esperava. Aquest sistema fun­ciona si no els hi preguntem als ciuta­dans. Perquè quan ho fem sovint ens diuen: “No, no és això el que volem”.

Cal, doncs, prioritzar col·lectivament.

I com es fa això? Obrint debats. Però no preguntant indiscriminada­ment i sobre projectes ja estructurats, sinó preguntant en grups focalitzats i entre la gent implicada, els stakehol­ders, sense apriorismes i sense pensar que el que proposem, des del món de la política, és el millor, sense creure que les nostres solucions són les millors. Ens cal, per tant, més humili­tat per escoltar millor.

Com ens hem d’organitzar?

I tot això com s’organitza? No és fàcil. És més fàcil “manar” una estructura jerarquitzada que demana “fe ciega en el mando y moral de vic­toria” que no pas dirigir un partit en xarxa, en el que cal escoltar, argumen­tar, respondre i convèncer. Cal fer-ho entre els nostres militants però també entre els nostres electors.

Per escoltar ordenadament cal saber, primer, a qui hem d’escoltar. I per això cal identificar els líders d’opinió dels nostres electors, i això sig­nifica personalitzar la comunicació per aconseguir aliats. Necessitem aliats perquè no podem anar sols. I no n’hi ha prou amb els mitjans de comu­nicació. Necessitem milers de líders d’opinió si volem saber què pensen els nostres electors i comunicar-nos amb ells. Però dirigir a milers de líders d’opinió no és fàcil. I aquesta xarxa la podem construir a les xarxes socials, evidentment, però també s’ha de construir sobre el terreny.

Per què hem perdut suport als nostres barris? Per què hem perdut la xarxa de suport que hi teníem? Perquè hem perdut els líders d'opinió. Només reconstruirem el partit si som capaços de reconstruir la xarxa de líders d’opinió.

I això es fa des dela proximitat. És per això que, des del PSC, hem posat en marxa la figura del Responsable de Secció Electoral. Una secció electoral és la unitat mínima amb la que es construeix la nostra democràcia. En cada unitat hi ha 800, 900 o 1.000 electors. I el partit pot tenir-hi un, dos, o tres centenars de votants. Si a cada secció electoral aconseguim tenir quatre o cinc líders d’opinió, podem arribar a conèixer

I això, que pot semblar una qui­mera, no ho és tant. Perquè en altres moments de la nostra història ja ho hem tingut. Fa 20 anys, per exemple, quan a la ciutat de Barcelona obtení­em 350.000 vots, teníem molts d’aquests líders d’opinió que eren actius al seu barri. Aquests líders eren mili­tants socialistes amb prestigi entre els veïns, persones reconegudes social­ment. Ells eren els nodes de la nostra xarxa.

És ben cert que la realitat social d’avui no és la de fa 20 anys. Tot ha canviat, la gent canvia sovint d’habitatge i no coneixem la majoria dels nostres veïns. Però les organitzacions segueixen estant formades per perso­nes i necessitem persones per a liderar-les. I les persones no les trobem només a les noves xarxes socials d’internet, sinó que ens trobem anant a comprar el pa el diumenge, anant a passejar el gos, o portant les criatures a jugar al parc.

Si som socialistes i creiem en la societat; si som socialistes i creiem en la necessitat de crear vincles entre les persones; si som socialistes i creiem en les respostes col·lectives als pro­blemes dels ciutadans; hem de ser capaços de reconstruir la xarxa.

Una xarxa de persones compromeses, amb qui ens comuniquem regularment per conèixer les seves demandes; una xarxa capaç d’escoltar i de respondre; una xarxa d’activistes i no de venedors; una xarxa d’homes i dones que segueixen creient en una societat millor, encara i malgrat, tot i les dificultats.

Si no reconstruïm aquesta xarxa, no aconseguirem tornar a ser hegemò­nics. L’hegemonia es construeix col·lectivament i es reconeix espontà­niament. I és sobre aquesta xarxa que es construeixen els nous lideratges.

En resum, Barack Obama va aconseguir emocionar als americans. Els hi va saber parlar al cor i al cap; es va erigir en líder social. Però abans, molt abans, quatre anys abans, el Partit Demòcrata s’havia començat a reconstruir. Havia començat a recons­truir la xarxa. Sense aquesta xarxa, Obama no hauria pogut guanyar. Igual que el Partit Demòcrata sense Obama tampoc.

Però els socialistes europeus no podem seguir esperant un Obama. Com deia Picasso, la inspiració ens ha d’agafar treballant. Quan arribi el nostre Obama millor que trobi un par­tit potent, una xarxa de milers de líders d’opinió, un partit d’electors ben organitzat. Aquest és el repte organitzatiu dels socialistes. A Catalunya, a Espanya, i arreu d’Europa.

divendres, de desembre 03, 2010

La voluntad de ser catalanes dentro de España

Article escrit per al número3 de la revista "En construcción", revista sobre la España plural y la cultura federal.

Cuando ya han pasado más de tres meses de la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut de 2006, y de la manifestación que llenó el centro de Barcelona el día 10 de julio, es necesario volver a la raíz del problema: la necesidad de definir Cataluña como nación dentro de España.

Según prácticamente todas las series demoscópicas, la mayoría de los catalanes y catalanas se sienten catalanes y españoles a la vez. Un sentimiento de doble pertenencia que nos une internamente y que nos define como catalanes dentro de España.

Una parte muy importante de catalanes sienten Cataluña sentimos Cataluña como nuestra nación, pero ello no les lleva a negar la realidad nacional española. Al contrario, entendemos España como una “nación de naciones” que nos incluye y nos representa. La mayoría de catalanes se sienten también españoles, y queremos sentirnos respetados y aceptados como catalanes dentro de España. No queremos irnos ni queremos que nos echen.

La definición de Cataluña como nación que hace el Estatut, al amparo del concepto de ‘nacionalidad’ definido por la Constitución Española, es una manera constitucional de reconocer la nación catalana como parte de la nación española. Es nuestra forma de ser catalanes dentro de España. Por ello hemos defendido y defendemos la constitucionalidad del Estatut.

El Estatut es la fórmula que los catalanes votamos mayoritariamente para seguir siendo españoles en un marco de amplio autogobierno y con nuestras lengua, identidad y símbolos nacionales plenamente reconocidos, constitucionalmente reconocidos.

Nuestro SÍ al Estatut fue un SÍ a Cataluña y un SÍ a España. Un SÍ a una Cataluña dentro de España. Y esperábamos que el conjunto de España así lo entendiera. Y lo entendió. Por ello fue aprobado por las Cortes Españolas con el voto del PSOE liderado por José Luis Rodríguez Zapatero. Pero el Partido Popular presentó un recurso que nunca se tendría que haber presentado.

El Tribunal Constitucional tenía que encontrar una interpretación de la Constitución que permitiera declarar constitucional el Estatut, una Ley Orgánica votada por los ciudadanos de Catalunya. El Estatut de 2006 cabe dentro de la Constitución si esta se interpreta de forma flexible, con el espíritu de sus autores del año 1978. La alternativa que se presentaba al tribunal se situaba entre una interpretación restrictiva que podía dejar a muchos catalanes fuera de la Constitución, o una interpretación abierta que –aún proponiendo algunas modificaciones al texto estatutario- mantuviera los elementos principales que nos distinguen como país. Finalmente, y tras casi cuatro años de deliberaciones, el TC dictó sentencia.

Esta sentencia ha desatado un movimiento en Cataluña de ciudadanos que dicen sentirse “moralmente excluidos” de la Constitución española. Pero la mayoría de catalanes no queremos quedarnos fuera de la Carta Magna. Al contrario, queremos seguir siendo catalanes y españoles a la vez, sin contradicciones ni complejos. Y estamos convencidos que la mayoría de los españoles también lo quieren así.

La mayoría de catalanes queremos estar dentro de la Constitución de Jordi Solé Tura y Miguel Herrero de Miñón; de Miquel Roca y de Gregorio Peces-Barba. La Constitución de todos. De los que la votaron el 6 de diciembre de 1978, y de los que no teníamos edad para hacerlo.

Por ello, el Estatut de 2006 era nuestra manera de renovar el pacto constitucional, y es precisamente esto lo que algunos –con el PP al frente- querían poner en duda. Nosotros queremos seguir siendo plenamente catalanes y plenamente españoles, y no aceptaremos que nadie ponga en cuestión esta doble condición. La mayoría de catalanes queremos tener la posibilidad de sentirnos nacionalmente catalanes dentro de España. Y queremos sentirnos así defendiendo nuestro modelo de país y de sociedad.

Durante los últimos 30 años, Cataluña ha creado un modelo de convivencia nacional muy exitoso. Un modelo basado en el reconocimiento de las identidades nacionales catalana y española sin que una excluya a la otra. Un modelo integrador, que ha permitido que millones de catalanes de adopción –y sus hijos- se sintieran tan catalanes como los de nacimiento. Un modelo que ha permitido que un ciudadano nacido en Córdoba y de lengua materna castellana, emigrado a Cataluña a los 16 años, sea hoy Presidente del Gobierno de Cataluña, presidente de la nación catalana.

El modelo catalán de convivencia entre dos sentimientos nacionales y entre dos lenguas es un modelo aceptado por la mayoría de catalanes y por ello no podemos aceptar que nadie ponga en duda estos 30 años de convivencia. El uso preferente del catalán por parte de la administración pública es una opción que hemos establecido los catalanes libremente, en la ley y por la praxis de los últimos 30 años. Forma parte de nuestra manera de vivir como catalanes, que utilizamos indistintamente el catalán y el castellano, que son y seguirán siendo las dos lenguas oficiales del país, que todo ciudadano puede usar de forma indistinta.

Nunca hemos tenido problemas significativos con este modelo lingüístico, y no podemos aceptar que ahora nos digan que este modelo no es el bueno. Es el mejor modelo porque los catalanes hemos querido que lo sea, de la misma manera que el modelo de Estado de las Autonomía es el mejor modelo porque es el que hemos querido construir la mayoría de los españoles, por ley y vía la praxis política e institucional.

La mayoría de catalanes queremos una España unidad en la diversidad, orgullosa de sus diferencias como los catalanes estamos orgullosos de nuestra diversidad interna. Queremos una España abierta, respetuosa con sus lenguas, y con sus distintas identidades nacionales. Queremos sentirnos partícipes del proyecto común y por ello no podemos aceptar que se dicte sentencia sobre nuestra manera de vivir y convivir.

En los últimos tiempos hay una cierta tendencia a dictar sentencias, a menudo antes desde la opinión pública que desde los tribunales. Muchos ya habían dictado sentencia contra el Estatut mucho antes que el Tribunal Constitucional dictara sentencia. Pero los catalanes no podemos aceptar sentencias que nos llevan a la división. No podemos aceptar sentencias que no nos aceptan tal y como somos.

Queremos vivir –y que nos dejen vivir- tal y como somos. Los ciudadanos de Cataluña decidimos vivir de una determinada manera y es aquel ejercicio democrático expresado en el referéndum del 18 de junio de 2006 el que nos hace más fuertes, como catalanes y como españoles. La política democrática nos hace iguales a todos y por ello lo que decidieron los ciudadanos de Cataluña debía ser respetado.

Por ello los catalanes queremos seguir el itinerario marcado por el Estatut de 2006 para alcanzar nuestros objetivos como país. Un itinerario que no pasa por la independencia como proponen algunos porque ello rompería Cataluña. Generaría división y fractura. Y los catalanes no queremos fracturas. Al contrario, queremos unidad y cohesión alrededor de una determinada idea de Cataluña, la idea de país expresada en el Estatut.

Este es nuestro itinerario. Nuestro camino para construir juntos una España plural y federal, una España que nos permita seguir siendo catalanes y españoles a la vez, en el marco del Estatut de 2006 y la Constitución de 1978. Nuestro camino seguirá siendo el del pacto democrático para seguir avanzando hacia la “España de todos”, que pedía el socialista Rafael Campalans ya en el año 1932. Estamos convencidos que este es el camino que quieren la mayoría de catalanes y la mayoría de españoles.

"El meu temps de presó" d'Isidre Molas

Intervenció a la presentació del llibre d'Isidre Molas, "El meu temps de presó", amb l'Antoni Puigverd, el Ferran Mascarell i el Josep Maria Castellet, el 4 de novembre de 2010.


En primer lloc, vull agrair a Edicions 62 i molt especialment a en Josep Maria Castellet, que hagi acceptat fer aquesta presentació conjunta amb la Fundació Rafael Campalans. I a l'Antoni Puigverd i el Ferran Mascarell per presentar aquest nou llibre de l'Isidre Molas. Des de la Fundació, estem molt contents de presentar aquest llibre, molt.

L’Isidre ha començat a escriure sobre la seva vida. Ha començat a escriure el que en podríem dir és el primer llibre de les seves memòries. I només això ja és una gran notícia.

Fa anys que jo, i molts d’altres, li dèiem que havia d’escriure, que havia d’explicar la seva versió dels fets. La seva vida com exemple de la vida d’uns catalans d’esquerres que van lluitar per la llibertat i la justícia social.

Quan fa un mes, em va trucar amb ganes de quedar, amb una certa pressa, no sabia què volia. En seure a la granja on havíem anat a esmorzar, va treure de la cartera aquest llibre. El va treure decidit, però amb un cert pudor, com si fos el seu tresor que em mostrava per primer cop. No me’n havia parlat fins que no havia tingut el llibre a les mans. No n’havia volgut parlar fins que el llibre era ja una realitat. Em va fer molta il·lusió. I vaig pensar “ara només falta que segueixi escrivint”.

I això espero. Que escrigui. Que ho faci sobre la lluita antifranquista dels 60 i 70, sobre la seva experiència durant la transició i els primers passos del PSC, i sobre la política catalana dels anys 80. I que ho escrigui amb emoció, com ho fa en aquest llibre. Perquè aquest llibre surt de dins. Surt d’una pèrdua i un retrobament. Amb una determinada vivència, i amb ell mateix.

És un text sincer, escrit amb el cor, però amb certa distància també. La distància d’aquell que ja ha paït tot el que havia de pair. I ara, des de la serenor de qui està en pau amb si mateix, pot escriure el que aquí podem llegir.

Jo no parlaré del llibre, no em toca. Per això tenim en Castellet, en Puigverd, i en Mascarell. Qui millor? Però vull parlar d’algunes coses que m’han commogut.

M’ha commogut com parla de la presó com “les convivències” que va passar amb el companys de projecte polític; les pàgines en què descriu com se’n va sentir de sol a la presó; com parla del seu pare i com li parla a la seva mare; com parla de la seva tieta i què li diu al seu germà. Em commou llegir-lo quan explica per què escriu aquest llibre, i per què defensava i segueix defensant una determinada manera de fer política, lluny dels dogmatismes i amant de l’espontaneïtat.

Però vull parlar, sobretot, de Sants i del Premi Amadeu Oller. I d’un epígraf que m’ha commogut.

En aquest llibre, ja en el primer capítol, parla de Sants i de la parròquia de la Mare de Déu del Port. I del Ruano, i de dos companys seus que també van empresonar. Dos electricistes i un mecànic. I de la Parròquia de Sant Medir. Jo sóc del barri, sóc de St. Medir, d’aquesta parròquia de la Bordeta que apareix al darrer capítol, quan parla del Premi Amadeu Oller i de Mossèn Vidal. De la parròquia on es van fundar les Comissions Obreres i que durant anys va ser un espai d’agitació social, política i cultural, gràcies a Mossèn Vidal. I m’ha fet il·lusió veure’l citat en el llibre, i trobar aquest punt d’encontre amb l’Isidre.

Però deia també que hi ha un epígraf que m’ha commogut. Duu per títol “Mai no t’he conegut”. Aquest epígraf expressa l’enyor pel germà que no va arribar a conèixer i del que ell se sent successor. És un enyor molt profund. Que pot portar a la idealització. Al que hauria pogut ser i no ha sigut. I més si aquest enyor va lligat al fet que tu podries no haver existit. Que la història podria haver sigut diferent. Que tu ets aquí per una sèrie de casualitats i causalitats de la vida. I com que hi som, ja que hi som, hem de trobar la força per contribuir a la vida. Per sortir-nos-en. Per fer avançar el món.

Aquest enyor, que pot esdevenir en un sentiment de pèrdua, pot convertir-se també en un motor de canvi, en un impuls per a l’acció. No ets aquí perquè sí, ets aquí per fer alguna cosa de profit. Per aportar el teu gra de sorra. Com deia el poeta Walt Whitman, que es preguntava “què puc fer enmig del món? Quin sentit té tot plegat”. I ell mateix responia “Que tu ets aquí, que la vida existeix, i la identitat. Que el gran teatre de la vida continua, i que tu hi pots contribuir amb un vers”.

I això és el que va decidir l’Isidre Molas fa més de 50 anys. Que ell no es volia quedar de braços plegats. No volia que el món passés per davant seu i mirar-s’ho. Volia contribuir-hi, amb uns versos, com alguns dels que apareixen al llibre, i amb una acció decidida. I per això l’Isidre serveix d’exemple per a tots els que hem vingut després. Perquè fa més de 50 anys, va veure dos camins davant seu. I va triar el menys batut, el menys transitat. Gràcies a que ell, i uns quants més com ell, van triar aquell camí, avui som on som, i tenim el que tenim.

Gràcies, Isidre. Moltes gràcies.

Ideas progresistas para salir de la crisis

Intervenció al debat organitzat entre la Fundació Rafael Campalans i la Fundación Ideas, el 3 de novembre de 2010, amb Miquel Iceta i Jesús Caldera.


“La crisis no va a ser ni breve ni leve” nos decía el President Montilla hace ya dos años en el debate de política general del Parlament de Catalunya. Estábamos a finales de septiembre de 2008 y hacía pocos días que Lehman Brothers había colapsado y estalló el pánico en los mercados financieros internacionales.

Dos años después del inicio de la crisis internacional, las víctimas son muchas y, en un nuestro país, aún no se atisban las salidas de la crisis. Esta va a ser, y está siendo ya, una crisis larga y dura. Nos espera una década difícil. Los próximos 10 años van a ser años complicados. Como dicen algunos agoreros, esta crisis puede llevarse por delante a este gobierno y al próximo.

Va a ser esto realmente así. Pues hombre, depende. Depende de qué? De si somos capaces de hablar claro y llamar a las cosas por su nombre, sin eufemismos. Si somos capaces de no escondernos ante la adversidad, para afrontarla de cara. Si somos capaces de decir la verdad a los ciudadanos. Si somos capaces de elaborar un relato de la crisis des de la izquierda. Un relato basado en la cultura del trabajo y del esfuerzo.

Aquí no se regala nada. Aunque hay una generación que ha crecido, que hemos crecido, pensando que en España “lligàvem els gossos amb llonganisses”. Durante 10 años vivimos por encima de nuestras posibilidades, y esto hay que decirlo. Todos. No sólo las grandes empresas, y las constructoras que se apalancaban hasta límites insostenibles. También las familias vivieron por encimas de sus posibilidades. Se endeudaron excesivamente.

Recuerdo a menudo un programa que hacían en la Sexta hace un par de años y que se llamaba “Ajuste de cuentas”, no sé si lo habían visto alguna vez. Había ejemplos de familias de trabajadores que se habían comprado una pareada o hasta un chalet, un par de coches, y que tenían varios créditos personales para financiarlo todo. Llegaba un día en que la situación se hacía insostenible, y era entonces cuando pedían ayuda. Y el asesor económico les mostraba el desajuste enorme que tenían entre ingresos y gastos mensuales, y les hacía estrechar el cinturón. Con grandes sacrificios de unos progenitores que tenían un agujero en la mano, y de unos hijos que no valoraban lo que costaba ganar el dinero que gastaban sin control.

Decir esto, es hacer un discurso de izquierdas. Es hablar de las familias trabajadoras que se creyeron que eran clase media y ahora han descubierto que siguen siendo trabajadores. Es hablar de los chavales de 16 años que se pusieron a trabajar sin terminar la ESO pero ganando buenos sueldos, trabajando en el sector de la construcción. Es hablar del paleta o el electricista que montó su pequeña empresa contratando a un par de trabajadores de origen inmigrante. Es hablar de la realidad de este país en los últimos 10 años. Sólo así entenderemos porqué hay una parte de nuestra base social que se pasó al Partido Popular. Y sólo así entenderemos por qué hoy es tan difícil recuperarla.

Hay que hablar de lo que pasó los últimos diez años para hacer un discurso coherente sobre el futuro. No conseguiremos el apoyo social necesario a las reformas sino definimos bien primero los problemas a los que queremos dar solución.

Hay que definir los problemas para que los ciudadanos puedan compartir las soluciones que proponemos.

Un buen ejemplo de ello es el crecimiento demográfico de la última década. Tendríamos que haber explicado el riesgo que había de quiebra social si no invertíamos como hemos invertido en los servicios públicos, para que los ciudadanos valoraran esta inversión. Hemos parado el golpe. Y hoy la convivencia en España es una realidad gracias a la inversión hecha en políticas de bienestar. Porque nosotros seguimos siendo el partido del bienestar y la convivencia, no lo olvidemos.

En cualquier caso, esta crisis no se va a resolver en dos días. Ni en dos años. Cambiará la tendencia, evidentemente, como ya está empezando a pasar, pero tardaremos años en recuperar el crecimiento anterior. Y en volver a dar trabajo a los más de 20 millones de trabajadores en activo que hay en España.

Como nos decía hace unos meses el catedrático de Economía Josep Oliver, en una reunión para la elaboración del Programa Marco del PSC, estamos pasando de “una década prodigiosa a una década severa”. Pasamos de una fuerza laboral de 12 millones de personas, prácticamente inalterable durante 30 años, a una fuerza laboral de más de 20 millones. En Catalunya pasamos de 2.2 millones a 3.6 millones de puestos de trabajo. Una barbaridad. Crecimos gracias al uso intensivo de mano de obra. El 40% de crecimiento del PIB entre 2000 y 2008 se puede atribuir a la inmigración. De manual del siglo XIX, vamos.

Entre 1998 y 2007 la deuda de las empresas pasó de 50.000 a 500.000 millones de euros, y el de las familias de 200.000 a 800.000 millones de euros. Otra barbaridad. Del 70% del PIB al 140%. Subió la deuda y cayó el ahorro. Crecimos gracias a la deuda, además del salto demográfico. Y esto hay que explicarlo para poder hablar ahora de un nuevo modelo de crecimiento. Hablar de todo esto es de izquierdas. No hacerlo es aplicar la política del avestruz.

Pasaran años para recuperar los puestos de trabajo de 2007. Creando 40 mil puestos de trabajo anuales Catalunya (que es mucho), tardaremos 10 años en recuperar la ocupación de 2007. Lo bueno, es que tenemos una demografía bastante joven.

El problema es que el país no es consciente de lo que nos espera. Nos esperan 10 años difíciles. Y esto lo tenemos que decir, nos lo tenemos que decir. Y para salir de esta crisis deberemos recuperar la ética del esfuerzo, del trabajo, del ahorro… y una cultura de la inversión, la innovación y la formación. Este debe ser nuestro discurso.

Un discurso claramente de izquierdas. El discurso de una izquierda no roja, que dice Torres Mora, una izquierda que hunde sus raíces en los valores del trabajo y no en los valores postmaterialistas.

Para ello, hay que mirar hacia atrás también. Y recordar los Pactos de la Moncloa de 1977, donde todos los partidos jugamos un papel fundamental para salir de aquella crisis. Hay que recordar también el discurso del entonces ministro Enrique Fuentes Quintana, que decía que “la política tenía que hacer políticamente posible lo que era económicamente necesario”.

La pregunta es: ¿estamos en condiciones de hacerlo? ¿Podemos? ¿Podemos mirar a la cara de la gente, de nuestros votantes, y decirles: estamos haciendo las reformas necesarias e imprescindibles para mejorar las condiciones de vida en el futuro?

Nos enfrentamos a una situación con pocos precedentes y debemos retomar la bandera de las reformas. La izquierda será reformista o no será. Como reivindica la diputada Rocío Martínez-Sampere, en un artículo reciente en un libro de la fundación que lleva por título “Reformas más allá de los tópicos”.

Tenemos muchos tópicos en relación a las reformas económicas. Y lo tópicos, como nos recordaba hace unas semanas Montserrat Tura, son lo contrario de la verdad. Porque a menudo, lo contrario de la verdad no es la mentira, sino los tópicos. Y hay que luchar contra estos tópicos.

Pero para ellos tenemos que superar nuestros propios tópicos, y no tener miedo a emprender las reformas necesarias. Ante todo la reforma del papel del Estado, la reforma de los servicios públicos. Tenemos que reformar el Estado del Bienestar no sólo para hacerlo viable, (las reformas económicamente necesarias de las que hablábamos antes) sino para que sea coherente con nuestros principios y responda a nuestros valores. Pero sin dogmatismos.

Un buen ejemplo es el debate sobre la prestación de servicios. Desde la izquierda debemos garantizar derechos pero debemos ser flexibles en su provisión. No siempre podremos garantizar derechos con servicios prestados al 100% por la iniciativa pública. Y para ello sirve la concertación. Para garantizar derechos para todos de forma flexible. Esto es, también, hacer un discurso de izquierdas. Gestionar de forma eficiente los recursos existentes en nuestro país, sean públicos o privados.

Y para llevar a cabo estas reformas tendremos que pedir sacrificios, evidentemente, como ya estamos haciendo, pero antes hay que explicar porqué pedimos estos sacrificios. Si no definimos la magnitud de la crisis, si no explicamos que vivimos durante unos años por encima de nuestras posibilidades, el ciudadano no puede entender, ni aceptar, las soluciones que implican sacrificios. La gente está dispuesta a aceptar sacrificios cuando sabe que el objetivo lo merece, y que los sacrificios están bien repartidos, como nos recuerda Antoni Castells, también en el libro de las Reformas que ya he comentado. Hay que saber explicar hacia dónde vamos. Cuál es el puerto de llegada.

Para ello, para apostar por un nuevo reformismo, la izquierda debe evitar la tentación conservadora, como nos decía hace unos meses el President Montilla. No podemos sólo aspirar a conservar los derechos obtenidos, hay que apostar por las reformas para hacerlos viables en el futuro. Pero esto requiere una determinada actitud que destierre para siempre de la izquierda algunos vicios demasiado arraigados, que nos han hecho mucho daño, como la arrogancia, derivada de una falsa creencia sobre una supuesta superioridad moral; el purismo, que nos condena a la inacción; o el pesimismo, q nos paraliza para ganar el futuro.

Tenemos que estar dispuestos a actuar con humildad, a mantenernos siempre con un espíritu crítico que nos permita avanzar, a la vez que mantenemos el pragmatismo necesario para actuar y el optimismo de la voluntad para superar las dificultades.

Esta debería ser nuestra actitud para superar la crisis. Una actitud exigente, para transmitir a los ciudadanos la necesidad de primar, como sociedad, el trabajo y el esfuerzo, para salir adelante.

diumenge, de setembre 05, 2010

Sobre les primàries

Les primàries han tornat al centre del debat polític arran del procés que està vivint el PSM per a elegir el seu candidat a presidir la Comunitat Autònoma de Madrid.

Sempre m'he declarat partidari dels processos de primàries. Tant als països que en tenen llarga tradició, com els Estats Units, com en aquells que l'han introduït recentment (França). Les darreres primàries presidencials del Partit Demòcrata, que van enfrontar Barack Obama i Hillary Clinton l'any 2008, van ser tot un exemple del perquè aquests processos són clarament beneficiosos no només per al candidat guanyador sinó per al partit que els organitza. Si ho fa bé, és clar...

A França les primàries socialistes de la tardor de 2006 van permetre que Ségolène Royal s'erigís com a líder del PS en un context confús, donant la paraula als militants per tal de superar les batalles entre faccions. Una fòrmula interessant per tal de triar el millor candidat per sobre de famílies i interessos particulars. Si donem la paraula als ciutadans per elegir un govern, per què no hauríem de donar la paraula als militants per elegir el seu líder?

És ben cert, però, que a Espanya vam viure un procés que no va acabar bé. La primària que va enfrontar Josep Borrell i Joaquín Almunia l'abril de 1998 va ser un gran exercici de democràcia interna que va permetre al PSOE recuperar la il·lusió dos anys després de perdre el govern. El procés va anar molt bé. I no només va servir per animar als militants sinó per aconseguir que molta gent s'apropés al partit (entre altres, el que escriu aquestes ratlles...), i fins i tot vam tenir un protagonisme mediàtic inèdit durant aquells mesos. Els problemes van venir després, quan Borrell va perdre estrepitosament el debat de l'Estat de la Nació contra José Maria Aznar. Una derrota que el va afeblir de tal manera que no li va permetre forçar un congrés extraordinari per tal de fer-se amb la direcció del partit. Perquè, això sí, el que no val són les bicefàlies.

Ara sembla que tornen les primàries. El president Zapatero va voler imposar, de nou, el seu candidat a Madrid i en Tomás Gómez li va dir que NO. Per què? Doncs perquè les coses no s'han de fer així. El partit, i les seves federacions, no accepten "paracaigudistes". Sobretot després de veure els pobres resultats de "paracaigudistes" il·lustres com el ministre Miguel Sebastián...

Els partits han de triar els millors i la millor manera de triar un candidat no és a cop d'enquesta, sinó enfrontant els aspirants. Per què? Doncs perquè així es posen de manifest les veritables qualitats d'uns i altres. I també les seves limitacions, és clar... D'unes primàries sempre en surt guanyant el millor. Com va demostrar també el propi Zapatero l'any 2000 (tot i que llavors el cos electoral no va ser el conjunt de militants sinó només un miler de delegats...).

En una primària guanya qui arrisca. Qui té més arguments i més facilitat per a exposar-los, comunicar-los i convèncer. És a dir, qui serà millor líder electoral.

La competència entre candidats d'un procés de primàries enforteix el guanyador i enforteix el partit abans d'enfrontar-se als adversaris de les altres forces polítiques. Barack Obama era més fort després de guanyar les primàries contra Hillary Clinton que abans de començar. Per què? Doncs perquè va haver de millorar els seus arguments, defensar-se d'atacs, completar la seva oferta electoral... I el mateix haguéssim pogut dir si la candidata hagués sigut la Hillary...

De fet, el propi procés afavoreix al partit que organitza les primàries, perquè el sitúa al centre del debat i treu protagonisme als altres partits. Ara mateix, a Madrid, la pugna entre Tomás Gómez i Trinidad Jiménez ha substituït mediàticament les trifulques entre Alberto Ruiz-Gallardón i Esperanza Aguirre.

El conflicte interessa a la gent i als mitjans. Si no hi ha conflicte, la gent s'avorreix i perd l'interès. La política necessita el conflicte. Sense conflicte no hi ha relat, no hi ha història.

El propi Tomás Gómez deia fa poques setmanes que gràcies a les primàries havia tingut més cobertura mediàtica en tres setmanes que en tres anys. I això és bo per al PSOE de Madrid, sigui quin sigui el resultat de les primàries.

Molts han criticat el procés, però vull recomanar un excel·lent article del Luis Solana que va publicar a El Plural fa unes setmanes. Solana defensa que el socialistes hem de reivindicar les primàries com una manera de fer política, i de dirigir, pròpia de l'esquerra, i diferent a la dreta, que sempre utilitza procediments més autoritaris. Nosaltres no hem de tenir por al debat. Al contrari, el debat ens enforteix. També ho creu així en Ramón Jáuregui, qui ahir defensava el procés a la SER dient que el PSOE mostrava així que era un partit "viu, fresc, i democràtic".

En fi, que no hem de tenir por de les primàries. Al contrari. No només doten de transparència la selecció de candidats, sinó que obliguen a tots els militants a responsabilitzar-se d'aquesta elecció. I si es fan seva l'elecció, després treballaran amb més ganes per aquell candidat. És així com hauria de funcionar la política.

A més, les primàries obliguen als potencials candidats a fer un pas endavant, a mullar-se. No n'hi ha prou amb deixar-se estimar pels mitjans de comunicació. Cal anar a buscar els vots, en aquest cas dels militants. I així ens acostumem a buscar els vots un a un, i cara a cara. Hem perdut el costum d'adreçar-nos a l'elector cara a cara, i l'hem de recuperar. A la gent cal demanar-li el vot (en persona i a través dels mitjans), i no esperar que et votin perquè tens determinats suports o representes un determinat grup. És així com recuperarem l'essència de la democràcia, i potser uns quants milers de votants desencisats...

dimarts, de març 30, 2010

Renovació, pluralitat i ambició

Ahir va ser un dia important per al PSC. Ahir el President Montilla va proposar a l'executiva un canvi en la direcció de la campanya de les properes eleccions. El primer secretari del partit va proposar que Jaume Collboni sigui el nou director de campanya, dirigint un equip que expressa renovació, pluralitat i ambició.

La decisió és encertada i oportuna. Calien canvis. Alguns així ho havíem expressat fa tot just unes setmanes en una nota al blog. I els canvis havien d'anar en la direcció de la renovació d'equips i de la incorporació d'una nova generació a la direcció del partit. Una nova generació que ja es va incorporar a l'executiva nacional el juliol de 2008 però que ara es visualitzarà amb el nou equip de campanya.

Abans d'aquell Congrés, des d'aquest blog, ja apostava per la pluralitat i l'ambició en la nova executiva. I fa tot just unes setmanes -arran de la polèmica suscitada per les declaracions del conseller Maragall- tornava a expressar que el debat plantejat era equívoc. Calien canvis, sí, però per adreçar-nos a una nova generació de catalans, la generació del bay-boom dels 70. I amb els canvis anunciats ahir fem una aposta per representar millor les noves generacions de catalans.

Volem representar millor els catalans que se senten d'esquerres, però d'una esquerra realista, amb capacitat transformadora, i de la que esperen respostes i solucions per al problemes econòmics i socials que viu el país en aquest moment. Una esquerra realista, catalana -però també espanyola- i que representa molt bé en Jaume Collboni, militant de l'agrupació d'Horta-Guinardó i dirigent de la UGT de Catalunya.

Estic especialment content per l'elecció del Jaume. Des de que va ser elegit secretari de Programes i Acció Sectorial de l'executiva nacional ha demostrat capacitat de treball i de síntesi, liderant el procés d'elaboració del Programa Marc i promovent l'activitat de les sectorials del partit. Ara té un nou encàrrec. Un encàrrec difícil, però necessari per donar un nou impuls a la direcció política del partit.

I amb ell tindrà un grup de persones, representatives també de la pluralitat del partit. De la pluralitat social i territorial del partit. D'entrada hi seran en Miquel Iceta i el José Zaragoza, que han possibilitat el canvi i que seguiran aportant tota la seva experiència i capacitat d'acció. Però també la mà dreta del president al govern, l'Isiaías Táboas, així com els alcaldes de Lleida i Tarragona, l'Àngel Ros i en Josep Félix Ballesteros.

Però les grans novetats de l'equip de campanya tenen nom de dona: la Laia Bonet, nascuda a Valls i secretària del govern de la Generalitat; la Rocío Martínez-Sampere, de Barcelona, diputada al Parlament i portaveu d'economia; la Núria Parlón, alcaldessa de Sta. Coloma, la primera alcaldessa de la generació dels 70 que dirigeix una gran ciutat; la Yolanda Pineda, l'alcaldessa de Salt que el país ha descobert en les darreres setmanes afrontant els problemes que existeixen als barris populars on conviuen autòctons i nouvinguts; la Núria Ventura, alcaldessa d'Ulldecona i diputada al Parlament. Dones totes elles, i nascudes entre el 1972 i el 1976.

Una nova generació que dirigirà una campanya diferent, orientada a explicar el nostre model de país i el nostre model de societat.

Una campanya d'idees, de fets i de paraules, de missatges clars i dirigits als treballadors i treballadores del nostre país. Una campanya que indiqui cap a on volem anar i amb qui.

Una campanya en positiu, que aixequi l'ànim del país, l'ànim dels ciutadans.

Una campanya d'esperança en el futur.

Aquesta és la campanya que volem i la campanya que farem. Un campanya renovada en els portaveus, plural en els missatges i ambiciosa en la projecció del futur. Avui hem de començar a construir el futur. Ara és demà, que deia el poeta Martí i Pol:

Ara és demà.
No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui, i haurem de fer foc nou.

diumenge, de febrer 28, 2010

Viva Chile, po!


Avui, 28 de febrer, vull escriure sobre el terratrèmol a Chile d'ahir que ha deixat més de 700 morts, 2 milions d'afectats i no sabem quants milers de ferits. Una situació crítica que hem pogut seguir en directe via la Televisión Nacional de Chile... És un cop dur per un país que ve de viure una llarga etapa de bonança.

Xile és probablement el país més avançat d'Amèrica Llatina i se'n sortiran d'aquest cop. És un país modern, que ha fet una transició a la democràcia exemplar, que s'ha modernitzat en poques dècades i que ha viscut 20 anys de creixement econòmic i desenvolupament social que l'han convertit en l'exemple de molts altres països. Avui Xile és, en certa mesura, un model econòmic, polític i social per a la majoria de països de l'hemisferi occidental. Un país tranquil, i de molts contrastos. Un país que funciona. Un país orgullós del que ha fet en 20 anys de democràcia i que pot exhibir els seus avenços en comparació amb veïns, com Argentina, que van ser molt més rics però que ara s'han sumit en la decadència.

Però Xile és també un país de grans contradiccions. Ho vaig descobrir ja fa molt anys, l'any 2001, quan vaig conviure durant un curs sencer a Paris amb tres estudiants xilens: el Roberto, la Gabriela i l'Andrés. Un de RN, el partit de dretes del nou president Sebastián Piñera; l'altre del PPD, i ella, filla d'una dirigent del PC a la clandestinitat. Tres persones amb qui vaig descobrir els matisos de la història d'un país, que des de lluny sempre es simplifica en excès. Un país que en el fons, s'assembla a Espanya. Un país que ha tingut sempre un cert complexe d'inferioritat respecte als seus veïns, especialment l'Argentina, com nosaltres el vam tenir durant dècades en relació a França. Un país fet a si mateix, gràcies als compromisos de la seva classe política i a l'esforç d'una societat que s'ha sabut reinventar a si mateixa.

Avui Xile és un país que funciona. I per això se'n sortiran d'aquest cop tant dur. I se'n sortiran "más pronto que tarde". Aquest cap de setmana, veient les imatges de les conseqüències del terratrèmol, he recordat el meu viatge d'aquest Nadal, quan vaig visitar el país, de Valparaíso a Chiloé passant per Santiago, Concepción, i els llacs...

És trist veure com ha quedat tot. Veure els carrers del centre de Concepción (Barros Arana, O'Higgins, la Plaza de la Independencia...) amb les cases caigudes i els carrers aixecats... Els mateixos carrers per on un va passejar fa tot just dos mesos... I veure ara les imatges dels saquejos a alguns establiments... És trist tot plegat, però és la vida...


En aquests casos, només ens queda la poesia. I el més adequat serien uns versos del Pablo Neruda, del Libro de las preguntas...


"¿Por qué los árboles esconden / el esplendor de sus raíces?


Qué cosa irrita a los volcanes / que escupen fuego, frío y furia?


Es verdad que vuela de noche / sobre mi patria un cóndor negro?


No será nuestra vida / un túnel entre dos vagas claridades?


O no será una claridad / entre dos triángulos oscuros?


O no será la vida un pez / preparado para ser pájaro?


Verdad que es ancha la tristeza / delgada la melancolía?


diumenge, de febrer 14, 2010

Catalunya està fatigada?

Segons el diccionari, la fatiga és "l'estat d'exhauriment o grossa disminució de forces, de pèrdua de potència, produïts per un treball excessiu". En aquest sentit, sí que podríem parlar de la fatiga d'un govern i d'alguns consellers després de gairebé set anys de govern...

La fatiga, doncs, seria la conseqüència d'un "treball excessiu" realitzat en els darrers anys. És evident que el Govern d'Entesa, i abans el Govern Catalanista i d'Esquerres, han produït grans canvis a la política catalana. Han canviat el marc competencial i de relació amb el conjunt d'Espanya, i han impulsat tot un seguit de noves polítiques socials, alhora que han aprofundit en la millora dels principals serveis públics de l'Estat del Benestar, com l'educació i la salut, en un context de grans canvis sociodemogràfics derivats de la immigració.

Ara bé, el conseller Maragall, en la seva conferència de dimecres passat parlava de "fatiga" de la societat catalana. En aquest sentit, caldria aplicar la segona accepció del diccionari, que descriu la fatiga com "allò que és causa de cansament". I posa com a exemple "les fatigues de la guerra". La societat, doncs, estaria fatigada i cansada, de tants anys de batalla. Batalla de l'Estatut primer, batalla del finançament després, batalla entre els partits del govern i entre aquests i l'oposició... En fi, que la societat el que estaria demanant és una mica de pau i tranquil·litat. És a dir, d'estabilitat. Amb un govern fort i previsible alhora, que definís unes prioritats clares i que tingués una majoria parlamentària sòlida per a tirar endavant les reformes necessàries.

El problema és que la mateixa societat que demana això és molt plural i vota de manera que fragmenta el mapa parlamentari, fet que dificulta acords de govern estables. És molt difícil tenir un govern estable quan el primer partit d'una coalició no arriba a tenir el doble de vots i escons que el segon partit de la coalició i amb prou feines té el triple de vots i escons que el tercer. Una coalició d'aquestes característiques és difícil de gestionar a qualsevol lloc. I això és el primer que hauríem de tenir en compte.

Avui el conseller Ernest Maragall ha reblat el clau amb un article a La Vanguardia, en què parla de manca de projecte de país comú per part del Govern. I aquí és d'on plora la criatura. El problema del govern és que no té un projecte comú pel futur del país. No el té a nivell d'horitzó nacional (entre PSC i ERC) i tampoc el té en algunes polítiques sectorials importants (entre el PSC i IC-V). I això no ho penso jo, sinó molta gent, dins i fora del partit...

Et alors, quoi faire? D'entrada, des del PSC fer un esforç de claredat per a representar una majoria de catalans, potser en part el milió d'electors orfes dels que ens parlava l'Oriol Bartomeus fa uns dies des de les pàgines de l'AVUI. Tot i que cal optar entre uns i altres. Cal definir per on volem anar a buscar electors. Al centre? Entre el centre-esquerra catalanista? Entre el centre-esquerra tant català com espanyol? Aquestes són les veritables preguntes.

Amb el President Montilla podem buscar votants al centre. És el vot d'ordre. Els consellers Castells i Maragall diuen que cal anar-lo a buscar entre els sectors més catalanistes, marcant més encara les distàncies amb el PSOE amb un grup parlamentari propi, i jo crec que caldria anar-los a buscar entre els votants d'esquerres tant catalans com espanyols, especialment entre els fills del nostre votant tradicional, que en els darrers anys només s'han mobilitzat per donar suport a Zapatero, però que no ens voten ni a les eleccions al Parlament ni a les eleccions municipals. Són gent d'ordre, d'esquerres i d'ordre, que ens veuen com una "esquerra realista" capaç de transformar.

Per aquí hauríem d'ampliar la majoria social del partit. Necessitem apropar-nos a la generació que tenim avui entre 30 i 40 anys, la generació del baby-boom, de quan a Catalunya naixíem entre 90.000 i 110.000 nens i nenes cada any... Som més que les altres generacions, i ens hauríem de fer valdre més. I és en aquest sentit que alguns escriuen sobre hipotètics retorns.

Ara bé, cal no confondre els termes del debat. Aquí no hi ha un debat entre un sector suposadament més catalanista i un que ho és menys. Hi ha un debat d'estratègia. Hi ha un debat polític de fons, que així com alguns hem plantejat en els òrgans corresponents, altres no han fet. El que he expressat en el paràgraf anterior ho he expressat també en el Consell Nacional del partit. No tothom pot dir el mateix.

I aquí és on hi ha el problema, que en Toni Soler expressa avui amb tota cruesa en el seu article dominical a La Vanguardia: "reivindican su derecho a expresarse en público, lo cual está muy bien, ya que en privado -es decir, en los órganos directivos del partido- se expresan más bien poco, porque se sienten aislados". De fet, en el darrer Consell Nacional, m'hagués agradat poder parlar d'estratègia, i de la mateixa manera que jo vaig plantejar la qüestió generacional, altres haurien pogut plantejar altres qüestions. Si ho féssin, tots hi sortiríem guanyant. Però tots, començant per la direcció, hauríem d'assumir que la pluralitat ens fa més grans i la competència ens fa més forts.

Però vaja, "no val a badar", que diu avui en Joan Ferran. El problema que tindrem plantejat durant els propers mesos, és el populisme a la catalana. Populisme agitat, en primer lloc, pel Joan Laporta, que sembla que ja està a punt de posar en marxa la seva web. Laporta, si ho fa bé, pot remoure de dalt a baix la política catalana. Si aconsegueix un 8-10% del vot i una desena de diputats, pot trastocar-ho tot. 200.000 vots i 10 diputats, aquest podria ser el seu objectiu. (Si "Ciutadans" va aconseguir més de 90.000 vots fa 4 anys amb un candidat desconegut, algú dubta que Laporta no podria obtenir-ne el doble?) 100.000 vots vindrien de CIU i 100.000 d'ERC, de manera que el panorama polític no seria el mateix. Aquests 100.000 vots eliminarien l'avantatge que té CIU en relació al PSC, i aniríem cap a un nou empat tècnic, com l'any 1999 o 2003, i les majories serien encara més difícils...

Tenim un risc evident de que el populisme sacsegi la política catalana. Hi ha un perill real. I els partits majoritaris tenim l'obligació de plantejar respostes clares i realistes a les dificultats d'avui. És una obligació, tant del PSC com de CIU. Si no ho fem, tot serà molt més complicat.

Cal refer un nou bloc progressista, d'una esquerra realista i d'ordre, per tal de fer front a les onades populistes que estan a punt d'arribar. Ho va escriure l'Enric Juliana fa més de tres anys en un article de la revista de la Fundació Campalans, i avui és més vigent que mai.

En resum, Catalunya està fatigada i el populisme (ja sigui nacionalista o de dretes) se'n pot aprofitar.

Per tant, des del PSC hem de fer una aposta estratègica per adreçar-nos al sector emergent de la societat, a la generació del baby-boom que ja avui estem construint el país i que l'haurem d'aixecar durant els propers deu anys, en la que serà una dècada molt i molt difícil. Nosaltres haurem de fer la travessa del desert, del 2010 al 2020, mentre els nostres pares es jubilen i envelleixen, i els nostres fills van creixent. Aquesta generació haurem de protagonitzar la propera dècada. I nosaltres l'hem de saber representar.

diumenge, de gener 31, 2010

Superarem el risc d'italianització de la política catalana?

Fa temps que alguns parlem del perill de la italianització de la política catalana en forma de fragmentació partidària, i l'Enric Juliana n'ha parlat tot analitzant l'evolució de la política italiana dels darrers anys. Però aquest cap de setmana estem fent seriosos passos en aquesta direcció.

Avui ens hem llevat amb una entrevista de Joan Laporta a l'AVUI en què afirma estar preparat per governar Catalunya, mostra un cert respecte per al conjunt de la classe política -tot i reivindicar la necessitat d'un canvi- i apunta que està a l'espera d'enquestes i estudis d'opinió per veure si té o no possibilitats de treure un bon resultat en cas de presentar-se a les eleccions: "si prenc la decisió és perquè segurament hi ha espai per a una nova força política". En fi, la cursa ha començat i n'hi ha que comencen a estar molt nerviosos.

El clima al míting de Convergència d'avui diumenge, per a proclamar Artur Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat, era de capteniment. Hi ha por. Laporta diu que no té por a perdre, que mai n'ha tingut. Però CIU sí que en té. Per això avui tant l'expresident Pujol, com en Duran i en Mas han sermonejat a les seves bases: "cal vinclar l'esquena per tenir una bona collita; cal que tots hi posem el coll" (Pujol) "l'abstenció és ajudar a l'adversari; avui més que una festa celebrem un compromís" (Duran) "en 8 anys l'estòmac el tenim més resistent; hem hagut de menjar més gripaus que pastissos" (Mas).

Ha sigut una missa de 12 més de quaresma que d'advent. Els tres oficiants han fet una crida a treballar dur (cada dia i cada cap de setmana d'aquí a les eleccions) i a no esperar que plogui per a tenir una bona collita de vots. Esforç i tenacitat, a més d'ambició, per anar a cercar a tothom, als decebuts de tots cantons... Hi ha preocupació. En Laporta pot fer de molt mal. No només a CIU, sinó a tots. I cal tenir-ho ben present.

I, mentrestant, els de Reagrupament han fet tremolar a l'independentisme català amb el vodevil dels darrers dies. Aviat no sabrem qui és qui en l'amalgama del sobiranisme, més enllà de les ambicions personals d'alcaldes, exalcaldes, periodistes i exconsellers... Hi ha desconcert, falta de lideratge, i incapacitat per a organitzar-se. Es posa de manifest, un cop més, que això de la política és més complicat del que molts es pensen. No és fàcil posar d'acord a molta gent, de diversos orígens, i menys encara posar-la a treballar en un mateix sentit i amb objectius comuns. Hi ha desencant i decepció. Un terreny abonat per als salvapàtries que volen fer el salt a la política...

En fi, acabem el mes amb més incògnites. Però a can PSC seguim amb el rumb prefixat. A banda i banda de la Plaça St. Jaume tenim les coses prou clares. El president Montilla ha resolt amb celeritat un nou conflicte ebrenc que amenaçava amb produir danys greus, i s'ha oposat amb contundència a la instal·lació del magatzem nuclear a Ascó.

D'altra banda, l'alcalde Hereu segueix la línia marcada fa dues setmanes, deixant ben clar que les prioritats segueixen sent les mateixes: inversió i polítiques socials per afrontar la crisi. En aquest sentit, us recomano que llegiu l'entrevista que publica El Punt: "Si organitzes uns Jocs però no fas escoles bressol, fas un espectacle banal"

Jordi Hereu està definint amb claredat quines són les seves prioritats, i més en un context com l'actual, en què polèmiques com les de l'empadronament suscitades per l'Ajuntament de Vic (i la utilització que n'han fet programes com Polònia) situaran en primera línia els debats sobre les polítiques socials vinculades a la immigració. En aquest sentit cal dir, com apuntava l'alcalde en una entrevista al diari AVUI de divendres, que Barcelona torna, i torna amb força.

Barcelona is back, que dèiem fa poc més d'un any. I aquest retorn amb força de la capital és el que permetrà donar un nou impuls al país. Ho veurem en els propers mesos. La força de Barcelona, del seu projecte i del seu model de ciutat, és el millor antídot contra la italianització de la política catalana.


diumenge, de gener 24, 2010

Qui aixecarà Catalunya?

Ha començat un any electoral, un any decisiu, i torno a posar en marxa aquest bloc, ara lligat al meu perfil del facebook. Cada diumenge tornaré a donar la meva opinió sobre l'actualitat de la darrera setmana i analitzar les estratègies que hi ha darrere els moviments tàctics. (Táctica y Estrategia, que escrivia l'estimat Benedetti...)

La setmana passada els socialistes catalans donàvem el tret de sortida a la pre-campanya amb el primer Consell Nacional de l'any, divendres José Zaragoza presentava la campanya "Temps difícils. Gent seriosa", i ahir CIU va posar en marxa la seva nova campanya a la xarxa sota el lema "Començar il·lusiona", amb spots i una xarxa social que pretén mobilitzar l'electorat convergent. Nosaltres la setmana passada també vam començar amb els vídeos, en aquest cas fent notar que no sempre qui creu arribar primer acaba guanyant. De fet, és el que va passar fa trenta anys, a les primeres eleccions, les de 1980. I ara podria tornar a passar el mateix, però a l'inrevès...

En qualsevol cas, la pregunta és pertinent. "Qui aixecarà Catalunya?" Qui tornarà a donar autoestima a aquest país en un context de crisi política, econòmica i nacional? Aquesta és la gran pregunta que haurem de respondre aquest any.

Artur Mas es presentarà com "l'home que aixecarà Catalunya", com ho va fer Pujol l'any 80 (en aquest sentit no us perdeu l'article d'avui a La Vanguardia del Carles Castro). En un context de greu crisi, es presenta un home que donarà respostes. Davant d'ell, els socialistes presentarem José Montilla, un home seriòs, de fets més que de paraules, que ha aconseguit en tres anys compromisos inaudits del Govern d'Espanya, tant en matèria d'inversions com en relació al finançament de la Generalitat.

Cap d'ells té por a guanyar, tot i que un té por a perdre. José Montilla no té res a perdre i, per tant, no té por. Ell ja és President de la Generalitat, ja ho ha sigut, ja va arribar a la meta fa tres anys. Artur Mas, en canvi, s'ha deixat escapar la presidència en dues ocasions, i té por a tornar a perdre. Ara bé, caldrà veure si -com va escriure Enric Juliana fa més de tres anys- encara és vàlida la sentència que "el instinto de supervivencia crece más recio en el Baix Llobregat que en el St. Gervasi mesocrático". Aquest any servirà per demostrar si Artur Mas té el nervi necessari per superar la por i guanyar la presidència. O si José Montilla, un cop més, serà més llest, més audaç... Cal recordar un cop més les paraules de Danton "l'audace, encore de l'audace, et toujours de l'audace pour sauver la France". En aquest cas, "pour sauver la Catalogne" (et le PSC aussi...)

Qui aixecarà Catalunya? Qui presentarà, amb emoció, un projecte i un programa per aixecar Catalunya? Com ha escrit recentment l'ex-president Pujol, la política és "projecte, programa, i emoció". Nosaltres tenim "programa", però ens falta visualitar el nostre "projecte de país", i fer-ho amb emoció, seguint els consells de l'estimat Antoni Gutiérrez-Rubí. L'Artur Mas també té un programa, però li falta un projecte de país clar, tot i que ara -amb l'inestimable ajuda d'en David Madí- intentarà posar-hi emocions, com està començant a fer amb els spots de campanya.

Nosaltres també començarem a fer un discurs en positiu, no només de fets, sinó de projecte de futur. Com va dir fa molts anys el president Bill Clinton - i va aprendre amargament Lionel Jospin 'le bilan c'est rien'- unes eleccions no es guanyen amb el balanç de gestió sinó amb el projecte de futur. El president Montilla ho va dir dissabte passat "votarem per quatre anys, però decidirem per 20 o 30".

En fi, que la partida serà interessant. I caldrà parar compte amb la repetició d'històries del passat. Abans he citat la campanya del 80 i els cartells del Pujol i del Reventós (cartells que vam trobar amb la Clara, l'Hèctor i la Cris... una nit de novembre de l'any 2000, en bosses a punt de ser llençades a les escombreries i que avui formen part de l'Arxiu Històric de la Fundació Rafael Campalans). Però també podríem recordar una història més recent. L'actual debat sobre el magatzem nuclear a Ascó pot repetir el debat sobre els transvasament de l'Ebre. El transvasament va fer que CIU perdés l'hegemonia política a les Terres de l'Ebre, en favor del PSC i ERC. Ara els convergents voldran utilitzar la polèmica per a recuperar l'espai. No oblidem que l'Ebre fa dècades que conforma una part important de l'imaginari polític català. El que passa allà influeix en el conjunt del país, com es va demostrar l'any 2003.

I parlant d'història, no em puc estar de comentar la beatificiació del rector de Sta.Maria de Mataró, assassinat per un grup de milicians que no va poder aturar ni el líder de la CNT, Joan Peiró, que després d'aquells fets va arribar a dir "això no és una revolució, és un conjunt d'assassinats".

Mataró és una ciutat rellevant. El 'lobby' mataroní i maresmenc (sobretot en el món de la política i la comunicació) és notable. Compta amb alguns dels bloggers més importants del país, i dins el PSC presenta notables peculiaritats. Mataró és una de les dues agrupacions socialistes històriques de Catalunya (a principis del segle XX només hi havia nuclis socialistes actius a Reus i a Mataró), però alhora té una viva relació amb l'esglèsia de la ciutat i amb les comunitats cristianes progressistes.

Alguns han criticat la presència del president Montilla, de l'alcalde Barón, de diputats i regidors, a la beatificació de Mossèn Samsó. Però a mi no deixa de semblar-me un símptoma de normalitat institucional i de transversalitat del PSC, que és molt més plural del que alguns creuen i per això pot aspirar a ser un partit majoritari. I per això cal assumir amb normalitat que hi ha "socialistes cristians" com hi comencen a haver també "socialistes musulmans". Que poden exercir si en tenen voluntat "de socialistas en la iglesia (o la mezquita) y cristianos (o musulmanes) en el partido", parafrasejant la coneguda cita de l'Alfonso Comín.

I no vull acabar sense una nota sobre la conferència de l'alcalde Jordi Hereu de ja fa més de 10 dies "Barcelona 2010-2020: deu anys decisius". Els mitjans de comunicació de la ciutat van descobrir el que els companys de partit fa molt de temps que sabem: que Jordi Hereu és un bon líder i un gran comunicador. Hi ha pocs dirigents polítics amb capacitat per fer el que ell va fer el dia 14 de gener. I per això va causar impressió. Va expressar la seva ambició i determinació per a dur a terme el seu projecte de ciutat per als propers 10 anys, i culminar-lo amb la celebració d'uns Jocs Olímpics d'Hivern l'any 2022. Un projecte audaç, que pot liderar la transformació d'una part important del país i millorar els eixos que comuniquen la Barcelona metropolitana amb el Pirineu.

Jordi Hereu va explicar un projecte "La Barcelona del 2020", un programa "L'Agenda Barcelona" de transformació de la ciutat, i ho va fer amb emoció, transmetent una convicció profunda. Projecte, programa i emoció. Els tres pilars que fonamenten l'èxit d'un lideratge polític.

S'acosten temps interessants. I espero seguir-los comentant. Diumenge vinent, més.