Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2010

Sobre la derrota i la represa

Diumenge passat vam celebrar un dels Consells Nacionals més importants de la nostra història. Havíem de començar a discutir les causes de la derrota, perquè sinó fem un bon diagnòstic de per què hem perdut, podem tornar a passar-nos molts anys a l'oposició. No hi ha derrotes justes ni injustes. No hay dulces derrotas y amargas victorias, com va dir l'any 1996 l'Alfonso Guerra. I hem sofert una derrota contundent. Per tant, no ens podem equivocar en l'anàlisi que en fem. Si ara ens centrem en el debat de les persones, estem morts. Si ara o a la tardor ens centrem en el debat de les 2 ànimes i el grup parlamentari, estem morts. Ja ho vam intentar fa 30 anys, i no va funcionar, perquè llavors el debat és si votes o no amb el PSOE i si el grup parlamentari fa cas o no a l'executiva nacional... I si fem el debat als diaris durant mesos, no anirem enlloc. Ara bé, si mantenim el partit com si no hagués passat res, tampoc no ens en sortirem. Fa mesos l'Ernest Maragall v

Com podem millorar l'organització dels partits d'esquerra?

Article publicat al número 24 de la revista frc de la tardor de 2010, a partir de la intervenció a la jornada "What's next? Next left", organitzada per la Fundació Rafael Campalans i la Fundació Europea d'Estudis Progressites (FEPS). Dos anys després de la victò­ria de Barack Obama, i en un context de desfeta de la socialdemocràcia europea, cal plantejar-nos la necessitat d’organitzar millor el nostre projecte polític per fer front a una dreta política i social molt ben organitzada, com es posa de manifest en el moviment del Tea Party, que ha sigut clau en la victòria dels republicans en les eleccions d'aquest novembre. De fet, la campanya electoral americana de 2008 i la victòria de Barack Obama van demostrar dues coses: no hi ha lideratge sense un relat sòlid i consistent que doni sentit a un projecte polític, i no hi ha victòria electoral possible sense una organit­zació potent dirigida a optimitzar els seus resultats. Per tant, els socialistes europeus no nomé

La voluntad de ser catalanes dentro de España

Article escrit per al número3 de la revista "En construcción", revista sobre la España plural y la cultura federal. Cuando ya han pasado más de tres meses de la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut de 2006, y de la manifestación que llenó el centro de Barcelona el día 10 de julio, es necesario volver a la raíz del problema: la necesidad de definir Cataluña como nación dentro de España. Según prácticamente todas las series demoscópicas, la mayoría de los catalanes y catalanas se sienten catalanes y españoles a la vez. Un sentimiento de doble pertenencia que nos une internamente y que nos define como catalanes dentro de España. Una parte muy importante de catalanes sienten Cataluña sentimos Cataluña como nuestra nación, pero ello no les lleva a negar la realidad nacional española. Al contrario, entendemos España como una “nación de naciones” que nos incluye y nos representa. La mayoría de catalanes se sienten también españoles, y queremos sentirnos respetados

"El meu temps de presó" d'Isidre Molas

Intervenció a la presentació del llibre d'Isidre Molas, "El meu temps de presó", amb l'Antoni Puigverd, el Ferran Mascarell i el Josep Maria Castellet, el 4 de novembre de 2010. En primer lloc, vull agrair a Edicions 62 i molt especialment a en Josep Maria Castellet, que hagi acceptat fer aquesta presentació conjunta amb la Fundació Rafael Campalans. I a l'Antoni Puigverd i el Ferran Mascarell per presentar aquest nou llibre de l'Isidre Molas. Des de la Fundació, estem molt contents de presentar aquest llibre, molt. L’Isidre ha començat a escriure sobre la seva vida. Ha començat a escriure el que en podríem dir és el primer llibre de les seves memòries. I només això ja és una gran notícia. Fa anys que jo, i molts d’altres, li dèiem que havia d’escriure, que havia d’explicar la seva versió dels fets. La seva vida com exemple de la vida d’uns catalans d’esquerres que van lluitar per la llibertat i la justícia social. Quan fa un mes, em va trucar amb ganes de qu

Ideas progresistas para salir de la crisis

Intervenció al debat organitzat entre la Fundació Rafael Campalans i la Fundación Ideas, el 3 de novembre de 2010, amb Miquel Iceta i Jesús Caldera. “La crisis no va a ser ni breve ni leve” nos decía el President Montilla hace ya dos años en el debate de política general del Parlament de Catalunya. Estábamos a finales de septiembre de 2008 y hacía pocos días que Lehman Brothers había colapsado y estalló el pánico en los mercados financieros internacionales. Dos años después del inicio de la crisis internacional, las víctimas son muchas y, en un nuestro país, aún no se atisban las salidas de la crisis. Esta va a ser, y está siendo ya, una crisis larga y dura. Nos espera una década difícil. Los próximos 10 años van a ser años complicados. Como dicen algunos agoreros, esta crisis puede llevarse por delante a este gobierno y al próximo. Va a ser esto realmente así. Pues hombre, depende. Depende de qué? De si somos capaces de hablar claro y llamar a las cosas por su nombre, sin eufemismos.

Sobre les primàries

Les primàries han tornat al centre del debat polític arran del procés que està vivint el PSM per a elegir el seu candidat a presidir la Comunitat Autònoma de Madrid. Sempre m'he declarat partidari dels processos de primàries. Tant als països que en tenen llarga tradició, com els Estats Units , com en aquells que l'han introduït recentment ( França ). Les darreres primàries presidencials del Partit Demòcrata, que van enfrontar Barack Obama i Hillary Clinton l'any 2008, van ser tot un exemple del perquè aquests processos són clarament beneficiosos no només per al candidat guanyador sinó per al partit que els organitza. Si ho fa bé, és clar... A França les primàries socialistes de la tardor de 2006 van permetre que Ségolène Royal s'erigís com a líder del PS en un context confús, donant la paraula als militants per tal de superar les batalles entre faccions. Una fòrmula interessant per tal de triar el millor candidat per sobre de famílies i interessos particulars. Si don

Renovació, pluralitat i ambició

Ahir va ser un dia important per al PSC. Ahir el President Montilla va proposar a l'executiva un canvi en la direcció de la campanya de les properes eleccions. El primer secretari del partit va proposar que Jaume Collboni sigui el nou director de campanya , dirigint un equip que expressa renovació, pluralitat i ambició. La decisió és encertada i oportuna. Calien canvis. Alguns així ho havíem expressat fa tot just unes setmanes en una nota al blog . I els canvis havien d'anar en la direcció de la renovació d'equips i de la incorporació d'una nova generació a la direcció del partit. Una nova generació que ja es va incorporar a l'executiva nacional el juliol de 2008 però que ara es visualitzarà amb el nou equip de campanya. Abans d'aquell Congrés, des d'aquest blog, ja apostava per la pluralitat i l'ambició en la nova executiva. I fa tot just unes setmanes -arran de la polèmica suscitada per les declaracions del conseller Maragall- tornava a expressar que

Viva Chile, po!

Imatge
Avui, 28 de febrer, vull escriure sobre el terratrèmol a Chile d'ahir que ha deixat més de 700 morts, 2 milions d'afectats i no sabem quants milers de ferits. Una situació crítica que hem pogut seguir en directe via la Televisión Nacional de Chile ... És un cop dur per un país que ve de viure una llarga etapa de bonança. Xile és probablement el país més avançat d'Amèrica Llatina i se'n sortiran d'aquest cop. És un país modern, que ha fet una transició a la democràcia exemplar, que s'ha modernitzat en poques dècades i que ha viscut 20 anys de creixement econòmic i desenvolupament social que l'han convertit en l'exemple de molts altres països. Avui Xile és, en certa mesura, un model econòmic, polític i social per a la majoria de països de l'hemisferi occidental. Un país tranquil, i de molts contrastos. Un país que funciona. Un país orgullós del que ha fet en 20 anys de democràcia i que pot exhibir els seus avenços en comparació amb veïns, com Argentina

Catalunya està fatigada?

Segons el diccionari, la fatiga és "l'estat d'exhauriment o grossa disminució de forces, de pèrdua de potència, produïts per un treball excessiu". En aquest sentit, sí que podríem parlar de la fatiga d'un govern i d'alguns consellers després de gairebé set anys de govern... La fatiga, doncs, seria la conseqüència d'un "treball excessiu" realitzat en els darrers anys. És evident que el Govern d'Entesa, i abans el Govern Catalanista i d'Esquerres, han produït grans canvis a la política catalana. Han canviat el marc competencial i de relació amb el conjunt d'Espanya, i han impulsat tot un seguit de noves polítiques socials, alhora que han aprofundit en la millora dels principals serveis públics de l'Estat del Benestar, com l'educació i la salut, en un context de grans canvis sociodemogràfics derivats de la immigració. Ara bé, el conseller Maragall, en la seva conferència de dimecres passat parlava de "fatiga" de la soc

Superarem el risc d'italianització de la política catalana?

Fa temps que alguns parlem del perill de la italianització de la política catalana en forma de fragmentació partidària, i l'Enric Juliana n'ha parlat tot analitzant l'evolució de la política italiana dels darrers anys. Però aquest cap de setmana estem fent seriosos passos en aquesta direcció. Avui ens hem llevat amb una entrevista de Joan Laporta a l'AVUI en què afirma estar preparat per governar Catalunya, mostra un cert respecte per al conjunt de la classe política -tot i reivindicar la necessitat d'un canvi- i apunta que està a l'espera d'enquestes i estudis d'opinió per veure si té o no possibilitats de treure un bon resultat en cas de presentar-se a les eleccions: "si prenc la decisió és perquè segurament hi ha espai per a una nova força política". En fi, la cursa ha començat i n'hi ha que comencen a estar molt nerviosos. El clima al míting de Convergència d'avui diumenge , per a proclamar Artur Mas com a candidat a la presidència

Qui aixecarà Catalunya?

Ha començat un any electoral, un any decisiu, i torno a posar en marxa aquest bloc, ara lligat al meu perfil del facebook. Cada diumenge tornaré a donar la meva opinió sobre l'actualitat de la darrera setmana i analitzar les estratègies que hi ha darrere els moviments tàctics. (Táctica y Estrategia, que escrivia l'estimat Benedetti...) La setmana passada els socialistes catalans donàvem el tret de sortida a la pre-campanya amb el primer Consell Nacional de l'any, divendres José Zaragoza presentava la campanya "Temps difícils. Gent seriosa" , i ahir CIU va posar en marxa la seva nova campanya a la xarxa sota el lema "Començar il·lusiona", amb spots i una xarxa social que pretén mobilitzar l'electorat convergent. Nosaltres la setmana passada també vam començar amb els vídeos , en aquest cas fent notar que no sempre qui creu arribar primer acaba guanyant. De fet, és el que va passar fa trenta anys, a les primeres eleccions, les de 1980. I ara podria to