dimecres, de desembre 30, 2015

Operación Felipe: nuevas elecciones para reforzar el bipartidismo

Felipe González quiere que se convoquen nuevas elecciones. Y por ello intentará evitar a toda costa cualquier negociación con Podemos e incluso una abstención in extremis del PSOE para facilitar la investidura de Rajoy. Sabe bien que un gobierno débil daría alas a los nuevos partidos.

Felipe González quiere una gran coalición PP-PSOE pero considera que ahora no se dan las condiciones necesarias para hacerla posible. ¿Por qué? Por la debilidad del bipartidismo. González considera que una gran coalición en las actuales condiciones sólo favorecería a Podemos, su enemigo público número 1, e incluso no permitiría al PSOE recuperar voto de centro por la competencia de Ciudadanos.

Sus maniobras actuales para forzar un congreso federal del PSOE que aúpe a Susana Díaz al liderazgo no deben sólo entenderse como una maniobra interna.

Felipe no da nunca puntada sin hilo, y el movimiento actual tiene mayor profundidad: pretende dar nueva vida al bipartidismo, renovando el liderazgo electoral del PSOE con Susana Díaz y forzando con ello que el PP releve a Rajoy y lo sustituya por Soraya Sáenz de Santamaría.

González está convencido que al bipartidismo aún le queda una carta por jugar: un duelo entre la vicepresidenta del gobierno y la presidenta andaluza en unas elecciones en mayo: que todo cambie para que todo siga igual.

Como en 1986, tras el referéndum de la OTAN, piensa que hay que rematar la faena: el bipartidismo ha sobrevivido al 20-D pero debe volver a ganar. En 1986 el socialismo sobrevivió al referéndum por la mínima, pero Felipe adelantó las elecciones para demostrar que el PSOE seguía gozando de un amplio apoyo, y volvió a ganar con mayoría absoluta.

Un cambio de cartel en el PP y el PSOE por dos mujeres con probado instinto político y capacidad de gobierno podría ser un obstáculo insalvable para la consolidación de los "emergentes", como él mismo los definió. Soraya Sáenz de Santamaría ya lo demostró en el debate a 4, donde empezó a desinflarse el soufflé naranja de Albert Rivera. Iglesias salió reforzado, pero con Susana Díaz hubiera sido distinto.

Ese es el plan de Felipe González. La "operación Felipe" no es sólo una "operación Susana", va más allá. Pretende reforzar al bipartidismo, reducir el partido de Rivera al nivel de las elecciones autonómicas (por debajo del 10% y menos de 25 escaños), y con ello situar al PSOE por encima de los 100 diputados y los 6 millones de votos. Podemos puede aguantar, pero no crecer, en este nuevo escenario -piensa Felipe. El enemigo de la nueva campaña electoral sería Podemos, pero el gran damnificado sería Ciudadanos.

Si tras las elecciones el bipartidismo vuelve a situarse en el 60% de los votos, el objetivo estaría cumplido. Y si además Susana Díaz consigue arañar votos al PP, mucho mejor.

En este nuevo escenario, un PSOE reforzado podría -ahora sí- pactar un gobierno de gran coalición con el PP de Soraya Sáenz de Santamaría. Un tiempo nuevo, pero sin los nuevos. Todo habría cambiado para que pudiera seguir -más o menos- igual.

dimarts, de desembre 01, 2015

Grècia i el trilema de Rodrik

Article publicat a la revista Món empresarial el novembre de 2015

L’economista nord-americà Dani Rodrik va elaborar una teoria l’any 2007 en què alertava sobre la impossibilitat de mantenir, alhora, la sobirania nacional i un sistema democràtic en un marc de mercats oberts i integrats, el que es coneix com el “trilema de Rodrik”.

Rodrik afirmava que en un context de globalització és impossible mantenir un sistema de govern democràtic –en què prevalen les preferències del ciutadans- en el marc d’un estat-nació sobirà. Per tant, si es vol mantenir la integració en els mercats globals, caldrà renunciar a la democràcia o a la sobirania nacional.  En cas contrari, caldrà renunciar a la integració en els mercats globals per permetre mantenir un sistema democràtic a nivell nacional.

Aquest trilema té una translació directa en l’àmbit europeu. En el marc de la integració de mercats de la Unió Econòmica i Monetària és impossible mantenir sistemes democràtics a nivell nacional que siguin realment sobirans. Avui, tots els Estats de la zona Euro han perdut la seva sobirania monetària, i bona part de la seva sobirania fiscal. Per tant, tampoc són Estats políticament sobirans. En conseqüència, les decisions dels seus ciutadans tampoc ho poden ser. Grècia és el cas que millor exemplifica aquesta nova realitat.

El problema polític grec ha sigut no acceptar que ja no és, de facto, un país sobirà. Com tampoc ho és Espanya, ni ho seria una Catalunya independent en el marc de la Unió Econòmica i Monetària. La principal lliçó que hem d’extreure del que ha passat a Grècia durant l’any 2015 és que sense sobirania monetària i fiscal –és a dir, sense moneda pròpia i sense una recaptació fiscal suficient per finançar la despesa pública- és impossible mantenir la sobirania política.

La sobirania política grega, avui, és una ficció perquè no és fiscalment sobirana. Si Grècia tingués una recaptació fiscal suficient per mantenir la seva despesa pública i no necessités endeutar-se més per tal de seguir pagant als seus funcionaris i pensionistes, podria suspendre el pagament del deute pendent. Però ara no pot, perquè el país col·lapsaria. Grècia avui no es pot autofinançar i, per tant, els ciutadans grecs no poden fer prevaler les seves preferències polítiques per sobre de les preferències del creditors que han de continuar finançant el país.

Com es pot resoldre aquest trilema? Construint un nou sistema democràtic a nivell europeu que respongui a les preferències dels ciutadans europeus expressades a les urnes. En el marc de la Unió Econòmica i Monetària –i aviat fiscal- la democràcia serà europea o no serà.


divendres, de juliol 24, 2015

El deute grec, i la democràcia europea, ad calendas graecas

Article publicat com a Nota d'opinió de la Fundació Catalunya Europa, el 20 de juliol de 2015

Suetoni va escriure a “Vida de 12 Cèsars” que l’emperador Octavi August utilitzava sovint l’expressió “ad calendas graecas” per a donar a entendre que algú no pagaria mai. Les “calendes” gregues no existien, perquè els grecs no utilitzaven aquesta fita temporal que regia el calendari romà. Així, el primer dia de mes, “la calenda”, no arribava mai. És a dir, el deutor no pagava.

La crisi del deute grec pot posar d’actualitat aquesta antiga locució llatina. El deutor grec no paga perquè no sembla que pugui pagar el seu deute. Va donant llargues i, des del centre de l’imperi europeu, li donen noves pròrrogues perquè el pugui pagar, li presten diners per fer front als venciments més urgents... però ningú vol assumir que el deute difícilment s’acabarà pagant.

Aquesta expressió llatina és ben coneguda a Itàlia, França i Espanya, però no té traducció en alemany. És potser també per això que el món germànic té serioses dificultats per gestionar el deute grec. De fet, com és ben sabut, en alemany s’utilitza la mateixa paraula “schuld” per a referir-se al “deute” i a la “culpa”. És a dir, un deutor és portador d’una culpa. Un significat que arrela en l’imaginari luterà, que no permet la “remissió dels pecats”,  ni contempla la “penitència” i “l’absolució”, tant presents en l’imaginari catòlic llatí.

Alemanya, i els veïns luterans finlandesos i bàltics, tenen problemes morals per gestionar la qüestió del deute, però el conjunt de la Unió Europea té greus problemes per gestionar la qüestió democràtica vinculada a la sobirania. La resolució de la crisi grega ha posat de manifest les dificultats per gestionar les contradiccions entre les preferències del ciutadans d’un determinat Estat-nació i les preferències del conjunt dels ciutadans de la Unió, entre la sobirania nacional i la sobirania compartida europea que gestionen mancomunadament en el Consell, els Estats-nació que s’han convertit en Estats-membres de la UE.

Els Estats ja no són sobirans perquè han cedit una part important de la seva sobirania a les institucions europees i –indirectament– a la resta d’Estats-membres. Ningú ens obligava a fer-ho, però ho hem fet signant els successius tractats europeus. Hem cedit la nostra sobirania monetària i fiscal i ja no es pot recuperar parcialment. Només tenim dues opcions: o bé sortim de la zona Euro per recuperar la sobirania, en un entorn globalitzat altament complex, o bé apostem per avançar en la construcció d’un demos europeu, dipositari d’una nova sobirania post-nacional.

Amb el referèndum del 5 de juliol, el govern grec encapçalat per Alexis Tsipras va intentar condicionar la negociació entre els Estats membres sotmetent a judici popular la proposta que les tres institucions –Comissió Europea, BCE i FMI– van fer al govern grec el passat 25 de juny per acordar un nou programa de rescat al sector públic grec i evitar la suspensió de pagaments del deute. Però no va calibrar que el referèndum no podia servir per pressionar en la negociació amb els altres Estats-membres sinó que només podia ser una eina per justificar la sortida de l’Euro i la recuperació de la sobirania monetària i fiscal, com a mínim des d’un punt de vista formal.

Més d’un 60% de l’electorat va votar NO a la proposta de les institucions, tal i com els havia demanat el primer ministre Tsipras, i en contra dels pronunciaments a favor del SÍ dels presidents de la Comissió Europea i del Parlament Europeu, així com de les forces polítiques gregues que van perdre les eleccions parlamentàries del passat mes de gener. El triomf del NO va ser una reivindicació de la sobirania grega enfront de la nova sobirania compartida europea, i no pas un triomf de la democràcia grega enfront de la tecnocràcia europea. Però el triomf del NO va servir de ben poca cosa, perquè la pregunta no era l’adequada. 

La única pregunta rellevant hagués sigut: ¿està d’acord en què el govern grec rebutgi la proposta de les institucions i surti de la zona Euro per a recuperar la seva sobirania monetària i fiscal?  Sense un mandat clar per assumir les conseqüències del trencament de les negociacions amb la UE, el govern grec no podia fer altra cosa que acceptar el compromís negociat entre els caps d’Estat i de govern d’una majoria dels Estats membres de la zona Euro.

No es pot dir que s’hagi produït un cop (com proclama la campanya This is a coup de l’esquerra europea a Twitter), sinó una “imposició” d’una majoria d’Estats democràtics sobre un altre Estat democràtic –Grècia– que necessita la seva ajuda financera. Imposició que ha sigut negociada entre el conjunt dels Estats membres fins que ha sigut acceptada per tots –de grat o per força. Però és així com funciona la regla de la majoria, també a Grècia, on el Parlament ha acabat decidint acceptar el compromís del seu govern, tot i que amb el vot en contra d’una part important del grup parlamentari del primer ministre.

La regla de la majoria a Europa ens diu que tot acord ha de ser aprovat per una majoria d’Estats membres, perquè tots ells responen a un mandat democràtic. Si bé el primer ministre Tsipras pot tenir la legitimitat democràtica dels 3.5 milions de grecs que van votar NO al referèndum, la cancellera Merkel té la legitimitat dels 18 milions d’alemanys que la van votar en les darreres eleccions –i de quasi 30 milions si hi sumem els 11 milions que van votar al seu soci de coalició, l’SPD–.

El que hem viscut en les darreres setmanes és un conflicte de legitimitats entre sobiranies nacionals: si el govern grec fa un referèndum i els ciutadans rebutgen una proposta comunitària, altres governs nacionals fan saber que probablement els seus parlaments nacionals no aprovin un tercer rescat ni una reestructuració del deute. Sobre el paper, és un conflicte de legitimitats insoluble. Si a la UE existeixen 28 fonts de sobirania, cap d’elles es pot imposar a les altres. Només un acord majoritari entre els seus governs –aprovat pels respectius parlaments o via referèndum- pot resoldre el conflicte. Aquesta és la realitat de l’actual crisi del deute.

Per tant, més enllà de si estem en desacord amb les polítiques d’austeritat que s’han aplicat a diversos països europeus i més enllà de si considerem injustes les condicions que les institucions imposen a Grècia a canvi d’un nou préstec mil milionari (s’han prestat més de 200.000 milions i el tercer rescat en preveu 85.000 més), es fa difícil explicar l’actual crisi grega en relació a la Unió Europea com una batalla entre democràcia i tecnocràcia.

El primer ministre holandès, Mark Rutte, ho va deixar ben clar en la reunió del Consell Europeu de dimarts 7 de juliol, amagant amb la possibilitat de sotmetre a referèndum al seu país el tercer rescat grec. Quan valorem que els ciutadans grecs van votar massivament en contra de les condicions de les institucions europees, no hem de perdre de vista que un referèndum similar a Holanda, a Finlàndia o a Alemanya donaria un resultat clarament contrari a seguir prestant més diners al govern grec.

Però la democràcia europea no es construirà enfrontant les democràcies nacionals entre elles ni amb les institucions europees. La democràcia europea només es pot construir si assumim que avui la única política democràtica que es pot exercir a Europa és la política democràtica a nivell europeu.

Les conseqüències del referèndum grec ens mostren, un cop més, que és il·lusori seguir pensant la democràcia en termes nacionals. Un país membre de la zona Euro no pot funcionar com una democràcia en el marc d’un Estat-nació. Les democràcies europees s’enfronten al “trilema de Rodrik” entre integració de mercats, democràcia i Estat-Nació. Avui no es pot mantenir un sistema democràtic en el marc d’un Estat-Nació en un context de mercats integrats. És a dir, no es pot mantenir un sistema democràtic en el marc d’un Estat-Nació i alhora estar integrat a l’Eurozona, havent cedit sobirania monetària i fiscal. Per mantenir un sistema democràtic cal triar entre renunciar a l’Estat-nació, és a dir a la sobirania nacional, o renunciar a la integració de mercats que suposa l’Eurozona.

Grècia, però, com la majoria d’Estats europeus, no vol haver de triar. Vol preservar la sobirania nacional i mantenir-se a la zona Euro. Però això, a mig termini, no és sostenible. Perquè les preferències dels ciutadans grecs –o d’altres països, com Espanya– xocaran contra les polítiques decidides per les institucions comunitàries. I la única manera de resoldre l’equació és que les polítiques decidides per les institucions comunitàries responguin a les preferències polítiques d’una majoria de ciutadans europeus, expressats a través de les eleccions al Parlament Europeu o de l’elecció directa per sufragi universal d’un president d’Europa, segons apostem per un sistema parlamentari  o presidencialista.

Però per fer aquest pas definitiu ens hem de fer dues preguntes: estem disposats a acceptar la regla de la majoria a nivell europeu? ; estem disposats a mantenir la comunitat política que és la Unió Europea “a qualsevol preu”?

Si responem positivament a les dues preguntes significarà que estem disposats a assumir com a legítim un govern europeu –de dretes o d’esquerres– sorgit de la voluntat comú dels ciutadans europeus, encara que aquesta no sigui la voluntat majoritària entre els ciutadans del meu país, i que considerem que la Unió política del continent és un “bé comú” a preservar per sobre dels interessos nacionals.

Ara bé, Europa encara no ha decidit si vol la unitat política “a qualsevol preu” i per això és incapaç de decidir mantenir Grècia dins Europa i de la zona Euro “a qualsevol preu”. De fet, la cancellera Angela Merkel, a l’entrar a la reunió de la cimera de la zona Euro de diumenge 12 de juliol va deixar clar que “no hi hauria acord a qualsevol preu”. Per què no?

Grècia avui és un problema econòmic per Europa, però és, sobretot i principalment, un problema polític de primer ordre. Un problema geoestratègic, fins i tot, com va recordar els primers dies de juliol el secretari de Defensa dels Estats Units, que va qualificar d’ “error geoestratègic” una possible sortida de Grècia de la zona euro, per les conseqüències que podria tenir a la regió. Els Balcans han sigut sempre un problema per a Europa. I qualsevol decisió en aquesta regió pot tenir greus conseqüències. Deixar caure Grècia i convertir-la en un “Estat fallit” no és només un “error geoestratègic” sinó un passaport segur a una nova desestabilització de la regió, incloent els països que ja són membres de la UE, com Bulgària i Romania.

Les grans decisions polítiques i geoestratègiques mai es valoren en termes econòmics. La reunificació alemanya va suposar un enorme cost econòmic per a l’antiga Alemanya occidental i un gran cost social per a l’antiga Alemanya oriental, però l’objectiu polític de la reunificació –inclosa la decisió de l’artificial paritat monetària entre el marc oriental i el marc occidental– no es va qüestionar. Alemanya va decidir absorbir i finançar els länder orientals perquè formaven part de la nació alemanya. Com la Itàlia del nord ha fet amb la Itàlia del sud des de la unificació del segle XIX. 

La pregunta que Europa s’ha de fer amb Grècia –i amb el conjunt de la regió balcànica– és si els volem dins “a qualsevol preu”, o no estem disposats a pagar el preu de mantenir dins el mateix sistema polític a una regió del continent que històricament ha sigut una regió econòmicament poc desenvolupada i políticament inestable.


Si no responem sincerament a aquesta pregunta la democràcia europea i el projecte polític de la UE –com el pagament del deute grec– seguirà esperant, ad calendas graecas.

divendres, de juliol 10, 2015

Grecia y la democracia europea

Artículo publicado en el blog Agenda Europea el 10 de julio de 2015.
El domingo 5 de julio, el gobierno griego encabezado por Alexis Tsipras sometió a referéndum la propuesta que las tres instituciones -Comisión Europea, BCE y FMI- hicieron al gobierno griego el pasado 25 de junio para acordar un nuevo programa de rescate al sector público griego y evitar la suspensión de pagos de la deuda.
Más de un 60% del electorado votó NO a la propuesta de las instituciones, tal como les había pedido el primer ministro Alexis Tsipras, y en contra de los pronunciamientos en favor del SÍ de los presidentes de la Comisión Europea y del Parlamento Europeo, así como de las fuerzas políticas griegas que perdieron las elecciones parlamentarias del pasado mes de enero.
El triunfo del NO se ha leído como un triunfo de la democracia griega frente a la tecnocracia europea. Un triunfo del pueblo sobre los tecnócratas. Pero más bien se debería leer como una reivindicación de la soberanía nacional griega frente a la nueva soberanía compartida europea.
Las instituciones europeas, empezando por la Comisión, no son organismos tecnocráticos que no obedecen a ninguna directriz política. Al contrario, son instituciones políticas con una legitimidad democrática indirecta. El Consejo Europeo está formado por 28 jefes de Estado y de gobierno elegidos democráticamente por sus pueblos, y el Presidente del BCE es elegido por estos jefes de Estado. El Eurogrupo está formado por ministros de economía de gobiernos elegidos democráticamente por los ciudadanos de sus países. Y el Presidente de la Comisión Europea, Jean Claude Juncker, ha sido elegido por el Parlamento Europeo como resultado de una elección democrática. Era el candidato del Partido Popular Europeo en las elecciones europeas de 2014 y los partidos que le apoyaban obtuvieron los votos y la confianza de 41 millones de ciudadanos europeos. Es decir, Juncker tiene la legitimidad democrática que le otorgan 41 millones de sufragios.
En las mismas elecciones al Parlamento Europeo de 2014, Alexis Tsipras era el candidato a presidir la Comisión Europea del Partido de la Izquierda Europea, que obtuvo casi 12 millones de votos. Un resultado destacable, pero muy lejos de los 41 millones de Juncker y los 40 millones que obtuvo el candidato socialista, Martin Schulz, y por debajo de los liberales (13.5 millones) y los verdes (12.1 millones).
Por lo tanto, más allá de si estamos en desacuerdo con las políticas de austeridad que se han aplicado en varios países europeos y más allá de si consideramos más o menos injustas las condiciones que las instituciones imponen a Grecia a cambio de un nuevo préstamo mil millonario (se han prestado más de 200.000 millones y se necesitan 50.000 más), se hace difícil explicar la actual crisis griega en relación a la Unión Europea como una batalla entre democracia y tecnocracia.
El primer ministro holandés, Mark Rutte, lo dejó bien claro en la reunión del Consejo Europeo del martes 7 de julio, apuntando la posibilidad de someter a referéndum en su país el tercer rescate que ahora pide el gobierno griego. Cuando valoramos que más de 3, 5 millones de griegos votaron masivamente en contra de las condiciones de las instituciones europeas, no debemos perder de vista que un referéndum similar en Holanda, en Austria o en Alemania daría un resultado claramente contrario a seguir prestando más dinero al gobierno griego.
Por lo tanto, hay que valorar el referéndum griego en términos de reivindicación de la soberanía nacional ante la creciente cesión de soberanía a las instituciones europeas, y no como un ejercicio de democracia ante unas instituciones tecnocráticas. Gusten o no sus políticas, Jean Claude Juncker es presidente de la Comisión porque más de 41 millones de europeos votaron a los partidos de centroderecha integrados en el Partido Popular Europeo. Y en el Consejo Europeo hay una mayoría de presidentes y primeros ministros conservadores y liberales que en la mayoría de países europeos han ganado democráticamente las elecciones.
La democracia europea no se construirá enfrentando las democracias nacionales entre ellas ni con las instituciones europeas. La democracia europea sólo se puede construir si asumimos que hoy la única política democrática que se puede ejercer en Europa es la política democrática a escala europea. Las democracias nacionales, como apunta la politóloga Vivien Schmidt, se han convertido en sistemas de " politics without policies". Es decir, de instituciones que no son capaces de implementar políticas públicas. En las democracias nacionales, como la griega, hay mucho debate político pero poca capacidad para convertir este debate en políticas concretas. No tienen los recursos ni la soberanía en materia monetaria y fiscal para hacerlo.
En cambio, las instituciones europeas se han convertido en un sistema de " policies without politics". Es decir, un sistema que genera muchas políticas públicas y que decide la política económica del conjunto, pero sin instituciones claramente identificables y sin un proceso de toma de decisiones inteligible, basado en un debate político europeo que traslade las preferencias de los ciudadanos. Esta es la gran paradoja política europea que la actual crisis económica ha puesto en evidencia.
¿Qué se puede hacer, entonces? Debemos asumir que la política, en mayúsculas, será europea o no será. Hoy los Estados nacionales europeos han cedido su soberanía monetaria y fiscal. También Alemania lo ha hecho y por eso también en el seno de la sociedad alemana se producen tensiones en relación a la conveniencia de formar parte de la zona Euro. Desde 2013 la Comisión Europea debe dar el visto bueno a todos y cada uno de los presupuestos nacionales antes de que sus gobiernos los presenten a los parlamentos nacionales. Es decir, la Comisión Europea controla el presupuesto del gobierno español casi en la misma medida que el ministerio de Hacienda español controla el presupuesto de la Generalitat de Catalunya.
Los Estados europeos han cedido buena parte de su soberanía en materia económica pero hasta hace bien poco los ciudadanos no eran muy conscientes. La crisis nos ha hecho tomar conciencia de este hecho. Pero no hemos reaccionado de forma positiva, construyendo nuevos proyectos políticos a escala europea, sino que a menudo la reacción ha sido resistente.
En toda Europa crecen las "identidades-resistencia" a nivel nacional, utilizando el concepto creado por Manuel Castells. Identidades-resistencia estructuradas a partir de la creencia de que es posible volver a los "buenos tiempos" de la soberanía nacional. Es el discurso del Frente Nacional en Francia, del UKIP -pero también los conservadores- en el Reino Unido y del partido anti-Euro Alternativa para Alemania, pero también puede ser un discurso tentador para la izquierda alternativa que crece en todas partes. Syriza, aliada con los nacionalistas conservadores, ha utilizado este discurso de "resistencia nacional" frente a "la Troika".
La alternativa real, por lo tanto, sólo puede surgir de nuevas "identidades-proyecto", construidas en torno a proyectos políticos europeos que se propongan cambiar la orientación política de las instituciones europeas a través del Parlamento Europeo. Es decir, la democracia en Europa será europea o no será.
Las consecuencias del referéndum griego nos muestran, una vez más, que es ilusorio seguir pensando la democracia en términos nacionales. Un país miembro de la zona Euro no puede funcionar como una democracia en el marco de un Estado-nación. Las democracias europeas se enfrentan al "trilema de Rodrik" entre Globalización, Democracia y Estado-Nación. Hoy no se puede mantener un sistema democrático en el marco de un Estado-Nación en un contexto de globalización y mercados integrados. Es decir, no se puede mantener un sistema democrático en el marco de un Estado-Nación y al mismo tiempo estar integrado en la Eurozona, habiendo cedido soberanía monetaria y fiscal. Para mantener un sistema democrático hay que elegir entre renunciar al Estado-Nación, es decir a la soberanía nacional, o renunciar a la integración de mercados que supone la Eurozona.
Pero Grecia, como la mayoría de los Estados europeos, no quiere tener que elegir. Quiere preservar la soberanía nacional y mantenerse en la zona Euro. Pero esto, a medio plazo, no es sostenible. Porque las preferencias de los ciudadanos griegos chocarán contra las políticas decididas por las instituciones comunitarias. Y la única manera de resolver la ecuación es que las políticas decididas por las instituciones comunitarias respondan a las preferencias políticas de una mayoría de ciudadanos europeos, expresados a través de las elecciones al Parlamento Europeo.
Pero para hacer este paso definitivo cabe preguntarse: ¿estamos dispuestos a aceptar la regla de la mayoría a nivel europeo? Es decir, ¿estamos dispuestos a asumir como legítimo un gobierno europeo -de derechas o de izquierdas- surgido de la voluntad común de los ciudadanos europeos, aunque esta no sea la voluntad mayoritaria entre los ciudadanos de mi país? Esta es la pregunta que deberíamos responder. Hoy los alemanes o los españoles de izquierdas aceptan ser gobernados por un gobierno conservador porque la mayoría de sus conciudadanos les han votado. ¿Lo aceptaríamos a nivel europeo?
Jean-Claude Juncker es presidente de la Comisión Europea porque los partidos que lo apoyan ganaron las elecciones al Parlamento Europeo. Pero a menudo nos resulta más fácil obviar este hecho que responder a la pregunta que no nos queremos hacer: ¿estamos dispuestos a ser gobernados por un gobierno europeo elegido democráticamente por una mayoría de europeos, aunque no por una mayoría de ciudadanos de mi país? Yo sí. ¿Y usted?