dilluns, de març 10, 2008

Una victòria aclaparadora que pot tenir conseqüències

Ahir vam anar a dormir tard, però el principal culpable en el meu cas van ser les paperetes del Senat: dues hores per comptar i recomptar els vots del Senat... En fi, d'això ja en parlarem un altre dia, i ara passem a l'anàlisi dels resultats.

En primer lloc, cal dir que s’ha demostrat que el PP podia guanyar. Ha obtingut més de 10 milions de vots, un dels millors resultats de la seva història, només superat per la majoria absoluta de l’any 2000. La diferència ha sigut la gran mobilització a favor dels socialistes, que hem tornat a superar els onze milions de vots.

Dos. La polarització del vot funciona i és necessària. Sense polarització els socialistes no haguéssim guanyat les eleccions. És necessari plantejar de forma clara i diàfana les alternatives que tenen els electors i no caure en jugar amb els pactes postelectorals. Potser a Catalunya també ens caldria plantejar alternatives clares i més arriscades. Només així podrem tenir un govern català fort i majoritari.

Tres. La tirada de l'opció socialista (Zapatero, Felipe, Chacón...) a Catalunya és enorme, i l'ús que n'ha fet el secretari d'organització Pepe Zaragoza en la campanya (utilitzant la por al PP) és magistral. Gràcies a una cosa i l'altra hem sabut capgirar la lògica de les darreres convocatòries electorals: baixa participació, vot en blanc en ascens fins al 2 o el 3%...

Quatre. Els resultats del PSOE a la resta d'Espanya són, certament, decebedors. A Andalusia perdem dos escons; a Madrid, el PP torna a guanyar per més de 300.000 vots trencant l'empat del 2004; i a València el PP guanya dos escons més, tot i que el PSOE no en perd cap. Per tant, el PSOE sense Catalunya (i no només sense el PSC) hauria perdut en escons (144-146).

Cinc. El PSC, amb més d’un milió sis cents mil vots i 25 escons, ha obtingut el millor resultat de la seva història, i es consolida com el principal representant de Catalunya i dels catalans al Congrés dels Diputats, tal i com apuntava que podia passar en el post anterior.

Sis. Ara bé, el PSC no pot creure que aquests vots són només seus. No ho són. El PSC té les mateixes dificultats que tenia abans d’aquestes eleccions per a representar majoritàriament l’electorat català a les eleccions al Parlament de Catalunya. No hem de perdre de vista tampoc que gran part d’aquest electorat segueix votant amb el PSOE com a referent. I és aquesta referència la que aconsegueix omplir el St. Jordi.

Set. CIU es manté com una força important a Catalunya, amb 11 escons, tot i la bipolarització, i en contra del que deien les enquestes. Per contra, s’ha demostrat que els catalans no consideren que ERC tingui prou entitat per a representar Catalunya i els catalans a les Corts Generals.

Vuit. El català emprenyat ha castigat ERC però no al PSC, perquè té por del PP. No crec, com diu en Duran, que el català emprenyat se l’ha enveinat, sinó que ha tingut por del que podria venir. Com diu en Juliana, la culpa de tot plegat és del Federico, que ha provocat que la por al PP hagi conduit a un vot majoritari en contra seva.

Nou. Els resultats poden tenir conseqüències polítiques a Catalunya. De moment, el Puigcercós ja ha abandonat el govern. I segons com vagin les coses -congrés d'ERC- hi podrien haver eleccions anticipades. En tot cas, siguin quan siguin, nosaltres hauríem de tenir capacitat de risc, i polaritzar-les: CIU o PSC. Només així podrem consolidar un govern d'esquerres fort.

Deu. El PSC torna a tenir un doble repte, que és enorme: representar Catalunya i governar Espanya pensant en Catalunya, i utilitzar aquest resultat per aconseguir guanyar les eleccions al Parlament.

dilluns, de març 03, 2008

Una semana y un debate

Avui és 3 de març. El 3 de març de 1996 el PP va guanyar per primer cop les eleccions generals per un estret marge de 300.000 vots i aconseguint un total de 156 diputats, el menor nombre aconseguit mai per un partit guanyador des de 1977. Aquella nit electoral la recordo perfectament, tot i que jo encara no podia votar. La vaig seguir des de casa, però penjat al telèfon més d'una hora amb el Chakir, comentant els resultats i, sobretot, el discurs de Felipe González, que va dir allò de "nos ha faltado una semana o un debate". Possiblement amb un debat i amb uns dies més de campanya la distància encara hauria sigut més curta...

Doncs bé, avui, 12 anys més tard, tenim encara una setmana i un debat per consolidar la victòria del proper diumenge 9 de març.

Les enquestes d'avui diuen que guanyem, amb uns 165 diputats, però que el PP pot pujar també, fins als 155. És a dir, el PP podria treure tants diputats com l'any 1996, tot i perdre. Això ens dóna una idea de l'alta bipolarització d'aquestes eleccions.

Una bipolarització que té enormes conseqüències per a Catalunya. Si es consoliden els resultats d'algunes enquestes i el PP arriba a superar CIU en vots i en escons per primer cop a la història, deixant als convergents en només 8 escons, es produirà un nou canvi de paradigma a la política catalana, consolidant l'escenari de l'any 2004.

Si CIU només obtè 8 diputats i ERC n'obtè 6, quedarà molt clar que a partir d'ara la responsabilitat de representar políticament a Catalunya al Congrés dels Diputats recaurà, essencialment, en el PSC.

De la capacitat d'influència del PSC, tant en relació al PSOE com dins el propi govern, dependrà la representativitat política de Catalunya. Serem, doncs, no només el partit del Benestar i de la Convivència, sinó el Partit de Catalunya. I això ens donarà una gran responsabilitat, que haurem de saber administrar.