dimecres, de setembre 12, 2012

La diada de la divisió del catalanisme

L'11 de setembre de 2012 serà recordat per molts com la Diada de la gran manifestació popular per la independència. Però també podríem considerar-la "la Diada de la divisió". Per primer cop en la historia contemporània de Catalunya, s'ha posat de manifest la divisió del catalanisme i, amb ella, la divisió del país.


Fins ara, el catalanisme impregnava la Diada. Tots els partits, inclòs el Partit Popular, i centenars d'entitats socials, feien les seves ofrenes al memorial dedicat a Rafael Casanova en un esperit d'unitat civil del poble de Catalunya. Des de fa 8 anys, aquesta mostra d'unitat catalanista tenia el seu corol·lari en l'acte institucional que s'ha vingut celebrant al Parc de la Ciutadella amb l'assistència de representants de tots els partits parlamentaris, en un acte que va donar dignitat institucional a la celebració popular de la diada nacional. Per la tarda, sempre hi havia una manifestació independentista, organitzada per partits i moviments minoritaris i extraparlamentaris, als que hi acudien uns centenars de persones, tot i que els darrers anys ja havia sigut més nombrosa per la participació activa d'Esquerra Republicana de Catalunya.

Aquest any, però, ha sigut diferent. L'Assemblea Nacional Catalana, constituida fa poc més d'un any amb el suport de diverses entitats de la societat civil, i el suport de nombrosos ajuntaments d'arreu del país agrupats al voltant de l'Associació de Municipis per la Independència, ha convocat una gran manifestació popular que ha sigut possible gràcies a la mobilització de milers d'activistes arreu de Catalunya i de l'ampli ressò mediàtic que ha tingut en determinats mitjans de comunicació, molt especialment TV3, que segueix actuant com a televisió nacional de Catalunya, i no només com a televisió pública del país.

L'èxit de la manifestació ha sigut rotund. Un milió i mig de persones, segons l'Ajuntament i els organitzadors, més que a la gran manifestació del 10 de juliol de l'any passat i que a les altres grans manifestacions que s'han produït a la ciutat. S'han mobilitzat més d'un miler d'autocars d'arreu del país i diversos trens, i el nivell d'afluència de la xarxa de transport públic de la regió metropolitana de Barcelona certifiquen que la mobilització ha sigut massiva. Una mobilització massiva per una manifestació que tenia per lema "Catalunya, nou estat d'Europa". És a dir, una manifestació netament independentista, a diferencia de la del 10 de juliol de 2010, en què molts catalans hi van anar per defensar l'Estatut però no per mostrar el seu suport a un Estat català.

Podem dir, doncs, que les coordenades de la política catalana han canviat de forma irreversible. L'àmplia mobilització de la Diada, juntament amb l'èxit de les consultes per la independència dels darrers dos anys que van aconseguir mobilitzar quasi un milió de catalans, certifiquen que una part molt important de la societat catalana, que ja supera probablement el terç, es declara obertament independentista. És a dir, creuen que la millor solució per a resoldre l'etern "encaix" entre Catalunya i Espanya és la constitució d'un estat propi independent de l'estat espanyol.

La manifestació d'ahir posa de manifest que s'ha produït un desplaçament d'una part important del catalanisme cap a posicions independentistes. Avui el catalanisme que defensa l'autogovern de Catalunya dins d'Espanya ha deixat de ser majoritari a la societat catalana. El catalanisme transversal, defensat amb matisos diferents per la CIU de Jordi Pujol, el PSUC de la transició i el PSC que ha governat la majoria d'ajuntaments del país durant els darrers 30 anys, ja no és majoritari. En aquest sentit, és evident que s'ha produït una "divisió del catalanisme" que ja es va començar a fer evident en el referèndum de l'Estatut de 2006 i que s'ha anat agreujant en els darrers 6 anys.

I aquest fet té unes conseqüències polítiques irreversibles. Ara ja no es tracta de ser més o menys catalanista, sinó de si les forces polítiques es defineixien com a favorables o contraries a la independència. ERC i Solidaritat Catalana són forces clarament independentistes, i el PP i Ciutadans són clarament contràries a la independència. Però el moviment s'ha produït a CIU i a ICV-EUiA. O més concretament, a CDC i a ICV. Ambdues forces polítiques han apostat la primera per un Estat propi i la segona per una estratègia de convergència amb les posicions sobiranistes, tot i mantenir l'aposta per un federalisme plurinacional. Estratègia similar a la que ha conduït als sindicats majoritaris, UGT i CCOO, a afegir-se a la marxa de la Diada.

Qui queda fora d'aquesta nova aliança social a favor d'un Estat propi? El PSC. I ho fa per voluntat pròpia. I amb raons de pes. Tot i que sovint no s'explicitin, o es faci de manera confusa, treient importància a l'àmplia mobilització sobiranista, o entenent que no és una mobilització únicament independentista.
Si assumim que una part important dels ciutadans que es consideren catalanistes s'han mogut cap al sobiranisme i l'independentisme, el PSC -que ha representat durant més de 30 anys una part important del catalanisme d'esquerres- té dues opcions: O bé es mou, desacomplexadament, cap a les posicions sobiranistes -com fa ICV- assumint que en el seu interior coexisteixin federalistes i sobiranistes; o bé fa l'aposta per ser un partit transversal d'aquells sectors que volen que Catalunya es mantingui dins l'Estat espanyol amb un ampli autogovern.

Per tant, el PSC -si vol sobreviure- haurà de clarificar quina és la seva posició en el mapa polític català. Tant una opció com l'altra són legítimes, però cal triar. Evidentment, en funció d'una tria o d'una altra, representarà uns sectors de la societat o uns altres, i patirà fugues de votants, de militants, de quadres i de dirigents en un sentit o en un altre. Però no hi ha opció. El país ha canviat, l'eix de la política catalana s'ha mogut, i el PSC s'ha de posicionar de nou. Tant en el camp del sobiranisme com en el de l'autonomisme/federalisme hi haurà forces de dreta i d'esquerra. I el PSC ha de triar si vol representar al uns o als altres.

La unitat del catalanisme de la transició s'ha trencat. I la unitat civil del poble de Catalunya ja no és un ideal viable a construir. Ara ja no es tracta, com fa 25 o 30 anys, de que tots els ciutadans de Catalunya, parlessin en català o en castellà, fossin d'un origen o un altre es sentissin plenament catalans. Això ja es va aconseguir fa molts anys. Ara del que es tracta és de decidir quines majories de futur volem construir. Si CIU decideix que vol ser el principal partit que articuli l'independentisme, el PSC ha de decidir ser el principal partit que articuli els contraris a la independència.

Com apuntava fa uns dies l'escriptor Antoni Puigverd en un article titulat La cruïlla catalana, "hi ha una gran massa anònima catalana que no participa de l'ambient rupturista" i algú l'ha d'articular políticament. Si el PSC no ho fa (ni els sindicats tampoc) l'articularà el PP. Però algú ho ha de fer.

El gran perill de la societat catalana en relació a l'ambient rupturista que es va posar de manifest a la marxa de la Diada és que es constitueixi una minoria forta de catalans (més d'un terç i potser el 40%) mobilitzats per la independència, una minoria feble clarament contrària a la ruptura (un 25%), i un terç de la societat absent del debat, que no opina i que -en cas de produir-se el referèndum- es podria arribar a abstenir. Aquest és un dels escenaris possibles, a dia d'avui, tal i com apuntava l'enquesta publicada ahir per El Periódico. I cal començar a plantejar-se com fer-hi front. L'enquesta mostrava una realitat evident: l'independentisme està articulat políticament, però el catalanisme que aposta per la unió amb Espanya no ho està.

Si el PSC vol articular políticament la part de la societat catalana que no vol la independència ha de ser conscient que només ho pot fer sent el partit "d'una part" de la societat. N'hi ha una altra, la que és favorable a un procés de ruptura, que ja no veurà mai més el PSC com una opció. I ho hem de fer, des de la defensa dels principis democràtics, que inclouen l'acceptació del "dret a decidir" d'un poble com a dret democràtic inalienable. Ara bé, en l'exercici d'aquest dret, nosaltres haurem de ser els defensors de la unitat, de la unió en llibertat de Catalunya dins d'Espanya. Si per a nosaltres aquesta és la millor opció, l'haurem de defensar sense complexos, amb passió democràtica, que és la única passió política capaç de vèncer a la passió nacional.