dilluns, de febrer 04, 2013

Una nova etapa


Fa 8 anys, el gener de 2005, el Patronat de la Fundació Campalans -a proposta de la direcció del PSC- em va nomenar director de la Fundació, amb només 25 anys. Des de la direcció de la Fundació he tingut l'oportunitat de viure uns anys intensos, vibrants i plens d'activitat. 

Hem fet créixer la fundació en activitats, publicacions i col·laboradors, i hem posat el nom de l'entitat en el mapa polític català. Vull agrair, des d'aquí, la dedicació de tots els que han format part de l'equip de treball de la fundació durant tots aquests anys, la confiança dels membres del Patronat, l'aportació desinteressada dels Amics i la feina dels centenars de  col·laboradors. I molt especialment la confiança que he rebut dels dos presidents, Isidre Molas i Miquel Iceta.

Han sigut també uns anys vibrants i convulsos a la política catalana. Una de les meves primeres activitats promogudes com a director va ser la celebració d'una conferència sobre el nou Estatut amb experts i responsables polítics d'arreu d'Espanya. Després van venir les conferències i seminaris europeus i mediterranis, en col·laboració amb la Fundació Friedrich Ebert i altres fundacions socialistes europees, fins aconseguir que la  Campalans es convertís en membre de ple dret de la FEPS, la Fundació Europea d'Estudis Progressistes vinculada al Partit Socialista Europeu.

Durant aquest 8 anys, hem intentat desenvolupar el pensament polític socialista en el camp de les polítiques publiques, i molt especialment en l'àmbit de les polítiques de benestar i d'immigració, alhora que no hem parat de dur a terme un procés d'anàlisi i reflexió sobre els reptes de la socialdemocràcia europea en un entorn de profunds canvis socials, polítics i econòmics.

Han passat 8 anys i moltes coses han canviat. També el país ho ha fet. El juny de 2005 vam reunir a experts d'arreu d'Espanya per debatre el nou Estatut amb el conjunt dels socialistes espanyols. I el juny de 2012 ho vam fer amb experts catalans i espanyols, però també quebequesos i escocesos, per parlar del dret a decidir. S'ha obert una nova etapa a la política catalana que encara no sabem on ens durà.

La Fundació ha complert els seus objectius, però la dràstica reducció dels recursos econòmics que s'ha produït el passat any 2012, degut a la combinació entre la reducció de les subvencions a les fundacions de partits i dels mals resultats del PSC a les eleccions generals i catalanes, en base als quals es reben aquestes subvencions, ens ha obligat a reduir el nombre de treballadors de 8 persones fins a només 2 , i a deixar el local del carrer Trafalgar per mudar-nos a la quarta planta de la seu del PSC al carrer Nicaragua.

Comencem, doncs, una nova etapa. I jo, com a director, també en començaré una de nova. Deixo la direcció de la Fundació per emprendre nous objectius professionals. I el relleu es va formalitzar dijous passat, 31 de gener, a la reunió ordinària del Patronat de la Fundació Campalans. Sempre he pensat que no és bo allargar els mandats en excés i crec que ara és el moment de fer un relleu. La nova directora, Esther Niubó, coneix bé la Fundació, on ha treballat des de fa 3 anys com a responsable de relacions institucionals i internacionals, i de ben segur farà una molt bona tasca conduint la Fundació en aquesta nova etapa. Li desitjo sorts i encerts, i em poso a la seva disposició per encetar aquest nou camí.

Deixo, doncs, de ser director de la Campalans, però no deixo la Fundació, amb la que espero seguir col·laborant. Per això agraeixo la proposta que ha fet el Patronat de la Fundació, a proposta del seu President, per tal de demanar a la Comissió Executiva del PSC que em nomeni membre del Patronat. En qualsevol cas, continuaré treballant com a militant del partit, al que em vaig afiliar, primer com a simpatitzant i després com a militant, un ja llunyà 1998.  

Són uns moments difícils pel PSC. El seu projecte fundacional està en risc. Hem deixat de ser un dels dos grans partits de la política catalana, i correm el risc de deixar de ser el principal referent de les esquerres.

El PSC es va fundar com la fusió de tres partits: el PSC Congrés, la Federació Catalana del PSOE i el PSC Reagrupament. Els tres representaven sectors diferents de la societat catalana. I gràcies a això es va construir un partit ampli, representatiu de les classes populars que havien vingut de la resta d'Espanya, de les classes mitjanes progressistes i catalanistes i, fins i tot, de la burgesia intel·lectual i liberal barcelonina. Aquest partit d'àmplies fronteres, ens va permetre liderar l'esquerra i ser un referent per milions de catalans, des del govern dels ajuntaments primer, des del govern d'Espanya després i, finalment, des del govern de la Generalitat.

El país, però, ha canviat. S'està escindint, s'està fragmentant. I nosaltres ja no representem el que vam aconseguir representar durant 30 anys, entre 1978 i 2008. Avui només representem la meitat o una tercera part d'aquell bloc social. I hem d'assumir-ho abans de pensar en com reconstruir l'espai.

Una reconstrucció que no la podrem fer sols i que, per reeixir, requerirà canvis profunds en el partit que avui som. Vivim temps convulsos i fragmentats. I la convulsió i fragmentació també ha arribat a casa nostra. Caldrà reconstruir el PSC, però caldrà fer-ho inserint-lo en la reconstrucció del conjunt de les esquerres catalanes, començant per les d'arrel federalista.  

M'acomiado, doncs, com a director de la Fundació. Però seguiré present en els debats polítics del partit i del país amb la voluntat de reconstruir, de nou, l'espai de les esquerres catalanes per a fer-les majoritàries. Això és el que m'ha mogut sempre, i el que em seguirà movent des d'ara.

A tots, moltes gràcies!