dimarts, de febrer 28, 2006

Divisió del catalanisme?

Dijous passat, en Raimon Obiols va pronunciar una interessant conferència al Col·legi de Periodistes. Va fer un exercici d'aquells que darrerament s'estila ben poc en aquest nostre país: l'anàlisi compromès però distant del moment polític per part d'algú que va tenir grans responsabilitats i que vol aportar la seva visió singular sobre els riscos de la situació present.

Obiols va parlar, molt i bé, de les catastròfiques conseqüències d'una hipotètica divisió del catalanisme i el nacionalisme català generada pel desacord sobre l'Estatut dels partits catalanistes. Bref: de la hipotètica divisió explícita entre federalistes/autonomistes i sobiranistes a l'interior del catalanisme. Raimon Obiols considera que l'estratègia del catalanisme des de 1906 (la unitat) segueix vigent 100 anys després. I que la desunió només pot portar al desastre.

En aquest sentit, penso que ens trobem davant d'una d'aquelles dates clau, que marcarà la història dels propers anys: 1906-1936-1976-2006. Els primers 30 anys d'unitat catalanista van donar lloc a un procés de construcció nacional, fet per la Lliga primer i l'Esquerra durant els breus anys de la República. Però llavors arribà la derrota, una derrota fatal per Catalunya, sorgida (en part) de la divisió interna. Cambó va donar suport a l'alzamiento i després ningú li ho va agrair. Catalunya, perdent la unitat, ho va acabar perdent tot, i hagué d'afrontar 40 anys de reconstrucció nacional, que finalitzaren simbòlicament en la mítica concentració de l'11 de setembre de 1976 a St. Boi de Llobregat, on es recuperà la dignitat i la unitat. I des d'aleshores portem 30 anys de consolidació nacional. Avui Catalunya és una nació reconeguda, dins i fora de les nostres fronteres.

Ara, però, ens cal tornar a triar. Hem de decidir què en volem fer d'aquest país nostre. En Raimon Obiols segueix defensant la "sagrada" Unitat Civil del Poble de Catalunya com a gran raó de ser del consens catalanista. Som un país construït des del consens i, en ocasions, des del silenci. Ja ho deia en la nota de la setmana passada, que fa vint anys vam pecar d'un excès de prudència quan ens van fer fora del Parlament i ningú -ningú- va sortir al carrer, per por a trencar la "sagrada" Unitat Civil del Poble de Catalunya. Eren altres temps. Potser llavors fou la decisió correcta. No ho puc jutjar. Sóc massa jove per jutjar el que van fer els grans. Ara bé, sóc prou gran per contribuir a que ara i avui es prengui la decisió correcta i no ens tornem a equivocar.

En Raimon Obiols es referia també a l'Estudi sobre la cultura política dels catalans que va publicar el CEO sota la direcció d'en Gabriel Colomé. Ho va fer per referir-se al fet que tres de cada quatre catalans es defineixen amb una identitat dual (català/espanyol), si bé amb variacions. I la mateixa proporció aposten per una autonomia de característiques federals, enfront a les minories que voldrien veure a Catalunya, o bé com un Estat, o bé com una regió sense identitat. I l'Obiols llavors constata: "o fem una política dels 3/4 o deixem que l'altre quart, que està dividit i oposat, marqui l'agenda política".

Totalment d'acord amb l'anàlisi. Ara bé, en absolut d'acord amb les conseqüències que n'extreu. Per en Raimon Obiols per reforçar aquests 3/4, cal reconduir ERC cap al consens catalanista. Però ens podem fer la pregunta: "I si ERC no vol?" I si ERC és capaç d'engrossir el camp dels sobiranistes fent una forta campanya en aquesta direcció? Què farem els altres? Què farem si els sobiranistes de CIU s'acaben decantant cap a on voldrien? Serem capaços de construir una alternativa amb IC evitant que -ells també- caiguin en el joc del "dret a decidir"? Aquesta és la qüestió.

Si no hi hagués risc de fractura en el catalanisme, no estaríem parlant d'això. El problema és que hi és, que és realment existent, i nosaltres hem de definir una nova estratègia, que ha de passar necessàriament per oposar-nos radicalment al sobiranisme, malgrat els riscos de fractura del catalanisme. Si no ho fem, perdrem. No només les eleccions, sinó la capacitat de liderar els 3/4 en els propers 20 anys, de liderar el catalanisme en els propers 20 anys. Aquesta és la disjuntiva del 2006.

PD En aquest sentit, no deixeu de llegir el paper d'en Ferran Domínguez sobre la nació catalana i la nació espanyola que hem editat des de la Fundació.

diumenge, de febrer 19, 2006

Som una nació (de catalans i espanyols)

La manifestació de dissabte va ser un èxit. Un èxit en termes relatius, no absoluts. Evidenentment, no va sortir mitja Catalunya al carrer (com alguns ens volien fer creure) però sí que és important si la comparem amb les altres manifestacions que s'han produït a Barcelona en la darrera dècada. Ara bé, caldria aturar-nos a pensar no només en els motius que van portar a la gent a sortir al carrer, sinó en l'eslògan de la convocatòria, en el "Som una nació i tenim el dret a decidir".

La primera afirmació ens porta a considerar Catalunya com a una entitat políticament singular, i no només culturalment, fet que accepta la majoria dels catalans. Ara bé, el problema està en definir aquesta singularitat, aquesta nació catalana. Per alguns, la majoria dels que van sortir dissabte al carrer, aquesta nació no té res a veure amb la nació espanyola: son entitats diferents, que per motius històrics han acabat sota el mateix Estat. Per altres, segurament la majoria, aquesta nació catalana és part integrant de la nació espanyola, en forma part com una peça singular però no diferent. Aquesta majoria és la que demana reconeixement de la nostra realitat nacional, però no considera que tinguem el "dret a decidir" quina relació volem establir amb Espanya, perquè aquesta relació és fruit d'un pacte entre Catalunya i els altres pobles d'Espanya per construir la realitat nacional comú.

Així, doncs, cal restar atents a l'evolució del país en els propers mesos i anys. L'any 2003 s'inicià una nova etapa de la història del nostre país. Una etapa que ens acabarà duent per un nou camí, que encara cal definir. De fet, caldrà triar entres dos camins: el del federalisme o el del sobiranisme. En algunes etapes pot semblar que poden avançar junts, però arriba un moment en què s'hauran d'oposar. No crec, però, que aquest moment hagi arribat. Però s'avançarà o retardarà en funció de com avanci l'aprovació del l'Estatut a Madrid primer i per referèndum després.

Ara que sembla que el nou Estatut està encarrilat, tot i les manifestacions, caldrà començar a pensar en com enfrontar la nova etapa, que possiblement comenci amb el referèndum. Com bé apunta avui en Xavier Bru de Sala a La Vanguardia, no ens hem de confondre ni precipitar, però la manifestació de dissabte pot ser el primer acte, o bé el pròleg, de la gran representació dels propers anys.

Davant d'aquesta nova realitat, que un dia o altre havia d'arribar, què hem de fer com a socialistes catalans, com a socialdemòcrates catalans i federalistes espanyols que som? Representar el sentiment majoritari del poble de Catalunya, i mobilitzar-lo quan calgui. La majoria dels catalans es considera català i espanyol a la vegada: nacionalment català però també nacionalment espanyol. I aquesta realitat majoritària s'ha de fer aflorar, i no només a les urnes. Cal mobilitzar aquells que pensen que Catalunya no és una realitat diferent a Espanya sinó que en forma part: i en això consistirà la feina per al proper referèndum.

Si no volem un resultat ajustat, ens haurem de mobilitzar i parlar clar, per primer cop. Fa més de 20 anys no ho vam saber fer amb prou contundència, per prudència -ens diuen els grans-. Potser per excès de prudència -pensem els més joves. Ara no pot tornar a passar. Hem de defensar el que nosaltres creiem amb convicció i amb claredat: som catalans i espanyols i no permetrem que ningú qüestioni cap de les dues identitats.

dimarts, de febrer 14, 2006

Constància, Confiança i Compromís

Ja ho deia el Miquel Iceta l'altre dia al Consell Nacional: som el partit dels Patidors Sistemàtics de Catalunya. No en sortim d'una que ja caiem en una altra. No fem altra cosa que sortir d'un foc per caure a les pròpies brases. I és així com misteriosament, tot i haver aconseguir aprovar un Estatut que s'apropa molt al que nosaltres sempre havíem defensat, no acabem de trobar el nostre lloc sota el sol espanyol.

Per trobar-lo ens cal constància en la tasca, confiança en les nostres capacitats, i compromís amb el que som i el que defensem. Tres virtuts que tot i no casar amb les nostres inicials ens calen ara més que mai per seguir endavant amb el nostre projecte: un projecte socialdemòcrata per Catalunya i federalista per Espanya.

Un altre a qui li agrada jugar amb les paraules -a part del Miquel Iceta- és el Jordi Pujol (i amb això no els vull pas comparar, perquè com ens deia l'Anna Cabré a la facultat "només es pot comparar allò que és comparable" i ells dos -sota molts punts de vista- no ho són).

Doncs bé, en Jordi Pujol parla de l'IVA (Idees, Valors i Actituds). El problema és que en parla com si els altres no en tinguéssim (ni d'idees, ni de valors, ni d'actituds positives). L'altre dia, a la presentació del llibre "La España de los pingüinos", de l'Enric Juliana, va parlar de tot això. Va parlar de frivolitat, del perill de fer el ridícul i dels riscos de que tot plegat acabi en "drama" o "tragèdia. I així va aprofitar per criticar la campanya institucional del Govern de la Generalitat, oblidant que ell mateix fa uns anys va admetre que la Generalitat tenia nom de companyia d'assegurances... i que per primera vegada una campanya de comunicació es refereix al "Govern de Catalunya"

I tot plegat per acabar parlant de iugoslàvia, que és el que tocava: els "pingüinos" eren la minoria ciutadana que es definia nacionalment com a iugoslau, en contra d'una majoria de "croats", "serbis", "eslovens", "macedonis", "musulmans" o "montenegrins". Parlar de iugoslàvia per dir, òbviament, que Espanya té una cohesió que iugoslàvia no tenia. Una cohesió derivada, encara que Pujol no ho vulgui admetre, del seu caràcter nacional, del fet de ser una realitat nacional, una nació, consolidada. Com ho és Catalunya, i ho seria més si no ens estéssim qüestionant constantment si ens ho reconeixen o no. Tenim el dret d'autodenominar-nos com a tal, i punt.

I, com no podia ser d'altra manera per dues persones que es van conèixer en una trobada de la Comunitat de Sant Egidi a Palerm, van acabar parlant d'esglèsia, i així Pujol es va poder autodefinir com "un soldat derrotat de l'exèrcit montinià", referint-se evidentment a la doctrina del Papa Montini, Pau VIè, que va conduir l'esglèsia universal en el camí de la reforma durant més de 15 anys, abans que la involució vinguda de l'Est, tirés per terra bona part del que s'havia aconseguit durant els anys 60 i 70.

En fi, que en aquest i molts altres temes, vivim temps d'involució, de nous fonamentalismes. L'altre dia veient el President d'Iran, l'Ahmadineyad, no vaig poder evitar comparar-lo amb el President Bush, quan va amb caçadodora i sense corbata. Tots dos son molt religiosos, fonamentalistes gairebé, tot i no ser clergues. Ambdòs tenen un discurs populista i simplificador, tots dos acompanyen la seva religiositat d'un fort component nacionalista. I cap dels dos té capacitat de diàleg amb aquells que pensen diferent, dins o fora del seu país.

I enmig de tot això es troba Europa. Una Europa perduda, desorientada, per la qual planyen molts de la generació de Jordi Pujol, que encara van conèixer l'Europa de la postguerra i van veure Europa -com deia en Jacques Delors l'altre dia en una conferència a Parma- com un projecte de pau basat en el perdó pel passat i la promesa d'un futur millor.

I en aquesta Europa, l'Espanya que canvia a tota velocitat. Una Espanya que té bones perspectives de futur però que es troba en un procés de replantejament general, que no es produeix enlloc més d'Europa. Com assenyala l'Enric Juliana, s'està produint un replantejament del repartiment intern de la riquesa; de la pròpia identitat; i de la distribució interna del poder.

Tres replantejaments que a França provoquen una suor freda que recorre l'espinada, a Alemanya certa alarma i recomanació de prudència, i que són vistos, en canvi, amb molt d'interès pels britànics. Una Espanya que es pot repensar a si mateixa perquè es troba en una situació econòmica molt bona, però que es repensa principalment perquè el pes de les noves generacions en els canvis actuals és molt més fort del que sembla.

Y en esas estamos: ens cal repensar Catalunya com a realitat nacional per tal d'encaixar-la -definitivament- en aquesta realitat nacional que és Espanya. I fer-ho amb la força i amb la convicció, amb la constància, amb la confiança i amb el compromís dels que ho tenim tot per fer i creiem -com deia el poeta- que "tot està per fer i tot és possible". O si no tot , una part important d'aquest tot.

dilluns, de febrer 06, 2006

La solució Maragall

Fa uns mesos l'Esfera dels Llibres va reeditar "La solució Cambó" un llibre escrit l'any 1930 per Francesc Pujols, un home de la Lliga provinent de cercles republicans. Una de les asseveracions més contundents és aquella que diu que "els catalans estan més preparats per governar Espanya que per l'autonomia de Catalunya". Però la reflexió més interessant és aquella en què proposa que les dues forces majoritàries del catalanisme, l'Acció i la Lliga, s'han de repartir els papers: l'Acció ha de governar a Catalunya i la Lliga ho ha de fer a Espanya. És a dir, cadascú en el seu espai, sense trepitjar l'altre i Catalunya hi sortirà guanyant. Perquè ja se sap, Espanya ha tendit a unir el catalanisme, mentre Catalunya l'ha dividit.

De fet, aquell pla va quedar truncat per l'aparició d'Esquerra Republicana de Catalunya, que va saber unir des dels sectors obreristes i federalistes fins als nacionalistes d'Estat Català. Però ara, i després de vint-i-cinc anys de democràcia a Espanya i d'autonomia per Catalunya, es podria reeditar la fòrmula, si bé amb uns protagonistes ben diferents, o no tant.

Als anys 80 i principis dels 90 alguns van poder pensar que el repartiment de papers es feia entre el PSC i CIU. El PSC governava a Espanya, amb ministres i fins i tot un vicepresident, i la Convergència de Pujol governava Catalunya sense contestació. Després d'uns anys d'impasse, però, no hem tornat a aquella situació i tots els actors malden per buscar el seu lloc. Però potser ara es torna a definir el paisatge.

El president Maragall ahir, al Consell Nacional del PSC ens va donar la clau: és important que CIU s'integri a la governació de l'Estat, perquè això suposaria un canvi històric, però no al preu de trencar el govern d'esquerres a Catalunya. És a dir Maragall aposta perquè CIU governi a Madrid amb el PSOE mentre ERC governa a Catalunya amb el PSC. En altres paraules, cadascú al seu lloc i el PSC a tot arreu. Aquesta és "la solució Maragall".

I mentre el paisatge es torna a definir i tots ens apliquem a definir la nova fòrmula, no podem passar per alt tot el que ahir es va dir al Consell Nacional. En primer lloc, el primer secretari i ministre José Montilla, defensant l'Estatut com l'Estatut "del PSC i del president Maragall", i apuntant una nova visió de futur per Espanya: "Espanya ha de poder mirar de cara al món perquè no ha de mirar de reüll a cada una de les seves parts".

En segon lloc, l'asseveració del president Maragall al president Zapatero sobre la impossibilitat de trencar el govern de Catalunya: "seria un frau històric", que venia immediatament després de l'advertència de Montilla: "la política d'aliances del PSC la decideix el PSC, i acabarem la legislatura amb el pacte subscrit amb les altres forces".

I, en tercer lloc, la defensa que va fer el president Maragall no només de la "singularitat de Catalunya en el marc de l'Estat compost que és Espanya" sinó del dret de Catalunya a participar en "la definició d'Espanya". És a dir no només cal defensar que "Catalunya és Espanya" sinó que "Espanya és Catalunya".

Per acabar, una dosi d'orgull de partit per part de Miquel Iceta: el partit dels Patidors Sistemàtics de Catalunya, que ha donat mostres de Paciència, Solidaritat i Confiança, ha d'aprendre a alegrar-se dels seus éxits i -sobretot- a no demanar mai més perdó per ser el que som.

Així sigui.


PD No us perdeu el paper publicat per la Fundació sobre l'acord de finançament que ha escrit en Francesc Amat.