dilluns, de febrer 06, 2006

La solució Maragall

Fa uns mesos l'Esfera dels Llibres va reeditar "La solució Cambó" un llibre escrit l'any 1930 per Francesc Pujols, un home de la Lliga provinent de cercles republicans. Una de les asseveracions més contundents és aquella que diu que "els catalans estan més preparats per governar Espanya que per l'autonomia de Catalunya". Però la reflexió més interessant és aquella en què proposa que les dues forces majoritàries del catalanisme, l'Acció i la Lliga, s'han de repartir els papers: l'Acció ha de governar a Catalunya i la Lliga ho ha de fer a Espanya. És a dir, cadascú en el seu espai, sense trepitjar l'altre i Catalunya hi sortirà guanyant. Perquè ja se sap, Espanya ha tendit a unir el catalanisme, mentre Catalunya l'ha dividit.

De fet, aquell pla va quedar truncat per l'aparició d'Esquerra Republicana de Catalunya, que va saber unir des dels sectors obreristes i federalistes fins als nacionalistes d'Estat Català. Però ara, i després de vint-i-cinc anys de democràcia a Espanya i d'autonomia per Catalunya, es podria reeditar la fòrmula, si bé amb uns protagonistes ben diferents, o no tant.

Als anys 80 i principis dels 90 alguns van poder pensar que el repartiment de papers es feia entre el PSC i CIU. El PSC governava a Espanya, amb ministres i fins i tot un vicepresident, i la Convergència de Pujol governava Catalunya sense contestació. Després d'uns anys d'impasse, però, no hem tornat a aquella situació i tots els actors malden per buscar el seu lloc. Però potser ara es torna a definir el paisatge.

El president Maragall ahir, al Consell Nacional del PSC ens va donar la clau: és important que CIU s'integri a la governació de l'Estat, perquè això suposaria un canvi històric, però no al preu de trencar el govern d'esquerres a Catalunya. És a dir Maragall aposta perquè CIU governi a Madrid amb el PSOE mentre ERC governa a Catalunya amb el PSC. En altres paraules, cadascú al seu lloc i el PSC a tot arreu. Aquesta és "la solució Maragall".

I mentre el paisatge es torna a definir i tots ens apliquem a definir la nova fòrmula, no podem passar per alt tot el que ahir es va dir al Consell Nacional. En primer lloc, el primer secretari i ministre José Montilla, defensant l'Estatut com l'Estatut "del PSC i del president Maragall", i apuntant una nova visió de futur per Espanya: "Espanya ha de poder mirar de cara al món perquè no ha de mirar de reüll a cada una de les seves parts".

En segon lloc, l'asseveració del president Maragall al president Zapatero sobre la impossibilitat de trencar el govern de Catalunya: "seria un frau històric", que venia immediatament després de l'advertència de Montilla: "la política d'aliances del PSC la decideix el PSC, i acabarem la legislatura amb el pacte subscrit amb les altres forces".

I, en tercer lloc, la defensa que va fer el president Maragall no només de la "singularitat de Catalunya en el marc de l'Estat compost que és Espanya" sinó del dret de Catalunya a participar en "la definició d'Espanya". És a dir no només cal defensar que "Catalunya és Espanya" sinó que "Espanya és Catalunya".

Per acabar, una dosi d'orgull de partit per part de Miquel Iceta: el partit dels Patidors Sistemàtics de Catalunya, que ha donat mostres de Paciència, Solidaritat i Confiança, ha d'aprendre a alegrar-se dels seus éxits i -sobretot- a no demanar mai més perdó per ser el que som.

Així sigui.


PD No us perdeu el paper publicat per la Fundació sobre l'acord de finançament que ha escrit en Francesc Amat.