diumenge, de febrer 19, 2006

Som una nació (de catalans i espanyols)

La manifestació de dissabte va ser un èxit. Un èxit en termes relatius, no absoluts. Evidenentment, no va sortir mitja Catalunya al carrer (com alguns ens volien fer creure) però sí que és important si la comparem amb les altres manifestacions que s'han produït a Barcelona en la darrera dècada. Ara bé, caldria aturar-nos a pensar no només en els motius que van portar a la gent a sortir al carrer, sinó en l'eslògan de la convocatòria, en el "Som una nació i tenim el dret a decidir".

La primera afirmació ens porta a considerar Catalunya com a una entitat políticament singular, i no només culturalment, fet que accepta la majoria dels catalans. Ara bé, el problema està en definir aquesta singularitat, aquesta nació catalana. Per alguns, la majoria dels que van sortir dissabte al carrer, aquesta nació no té res a veure amb la nació espanyola: son entitats diferents, que per motius històrics han acabat sota el mateix Estat. Per altres, segurament la majoria, aquesta nació catalana és part integrant de la nació espanyola, en forma part com una peça singular però no diferent. Aquesta majoria és la que demana reconeixement de la nostra realitat nacional, però no considera que tinguem el "dret a decidir" quina relació volem establir amb Espanya, perquè aquesta relació és fruit d'un pacte entre Catalunya i els altres pobles d'Espanya per construir la realitat nacional comú.

Així, doncs, cal restar atents a l'evolució del país en els propers mesos i anys. L'any 2003 s'inicià una nova etapa de la història del nostre país. Una etapa que ens acabarà duent per un nou camí, que encara cal definir. De fet, caldrà triar entres dos camins: el del federalisme o el del sobiranisme. En algunes etapes pot semblar que poden avançar junts, però arriba un moment en què s'hauran d'oposar. No crec, però, que aquest moment hagi arribat. Però s'avançarà o retardarà en funció de com avanci l'aprovació del l'Estatut a Madrid primer i per referèndum després.

Ara que sembla que el nou Estatut està encarrilat, tot i les manifestacions, caldrà començar a pensar en com enfrontar la nova etapa, que possiblement comenci amb el referèndum. Com bé apunta avui en Xavier Bru de Sala a La Vanguardia, no ens hem de confondre ni precipitar, però la manifestació de dissabte pot ser el primer acte, o bé el pròleg, de la gran representació dels propers anys.

Davant d'aquesta nova realitat, que un dia o altre havia d'arribar, què hem de fer com a socialistes catalans, com a socialdemòcrates catalans i federalistes espanyols que som? Representar el sentiment majoritari del poble de Catalunya, i mobilitzar-lo quan calgui. La majoria dels catalans es considera català i espanyol a la vegada: nacionalment català però també nacionalment espanyol. I aquesta realitat majoritària s'ha de fer aflorar, i no només a les urnes. Cal mobilitzar aquells que pensen que Catalunya no és una realitat diferent a Espanya sinó que en forma part: i en això consistirà la feina per al proper referèndum.

Si no volem un resultat ajustat, ens haurem de mobilitzar i parlar clar, per primer cop. Fa més de 20 anys no ho vam saber fer amb prou contundència, per prudència -ens diuen els grans-. Potser per excès de prudència -pensem els més joves. Ara no pot tornar a passar. Hem de defensar el que nosaltres creiem amb convicció i amb claredat: som catalans i espanyols i no permetrem que ningú qüestioni cap de les dues identitats.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Quina pena que em feu els hispanocatalans...

Mai no us sentireu a casa, ni aquí ni allà. Encara no us heu adonat que allà no ens veuen singulars ni iguals, sino súbdits?