dimarts, de febrer 28, 2006

Divisió del catalanisme?

Dijous passat, en Raimon Obiols va pronunciar una interessant conferència al Col·legi de Periodistes. Va fer un exercici d'aquells que darrerament s'estila ben poc en aquest nostre país: l'anàlisi compromès però distant del moment polític per part d'algú que va tenir grans responsabilitats i que vol aportar la seva visió singular sobre els riscos de la situació present.

Obiols va parlar, molt i bé, de les catastròfiques conseqüències d'una hipotètica divisió del catalanisme i el nacionalisme català generada pel desacord sobre l'Estatut dels partits catalanistes. Bref: de la hipotètica divisió explícita entre federalistes/autonomistes i sobiranistes a l'interior del catalanisme. Raimon Obiols considera que l'estratègia del catalanisme des de 1906 (la unitat) segueix vigent 100 anys després. I que la desunió només pot portar al desastre.

En aquest sentit, penso que ens trobem davant d'una d'aquelles dates clau, que marcarà la història dels propers anys: 1906-1936-1976-2006. Els primers 30 anys d'unitat catalanista van donar lloc a un procés de construcció nacional, fet per la Lliga primer i l'Esquerra durant els breus anys de la República. Però llavors arribà la derrota, una derrota fatal per Catalunya, sorgida (en part) de la divisió interna. Cambó va donar suport a l'alzamiento i després ningú li ho va agrair. Catalunya, perdent la unitat, ho va acabar perdent tot, i hagué d'afrontar 40 anys de reconstrucció nacional, que finalitzaren simbòlicament en la mítica concentració de l'11 de setembre de 1976 a St. Boi de Llobregat, on es recuperà la dignitat i la unitat. I des d'aleshores portem 30 anys de consolidació nacional. Avui Catalunya és una nació reconeguda, dins i fora de les nostres fronteres.

Ara, però, ens cal tornar a triar. Hem de decidir què en volem fer d'aquest país nostre. En Raimon Obiols segueix defensant la "sagrada" Unitat Civil del Poble de Catalunya com a gran raó de ser del consens catalanista. Som un país construït des del consens i, en ocasions, des del silenci. Ja ho deia en la nota de la setmana passada, que fa vint anys vam pecar d'un excès de prudència quan ens van fer fora del Parlament i ningú -ningú- va sortir al carrer, per por a trencar la "sagrada" Unitat Civil del Poble de Catalunya. Eren altres temps. Potser llavors fou la decisió correcta. No ho puc jutjar. Sóc massa jove per jutjar el que van fer els grans. Ara bé, sóc prou gran per contribuir a que ara i avui es prengui la decisió correcta i no ens tornem a equivocar.

En Raimon Obiols es referia també a l'Estudi sobre la cultura política dels catalans que va publicar el CEO sota la direcció d'en Gabriel Colomé. Ho va fer per referir-se al fet que tres de cada quatre catalans es defineixen amb una identitat dual (català/espanyol), si bé amb variacions. I la mateixa proporció aposten per una autonomia de característiques federals, enfront a les minories que voldrien veure a Catalunya, o bé com un Estat, o bé com una regió sense identitat. I l'Obiols llavors constata: "o fem una política dels 3/4 o deixem que l'altre quart, que està dividit i oposat, marqui l'agenda política".

Totalment d'acord amb l'anàlisi. Ara bé, en absolut d'acord amb les conseqüències que n'extreu. Per en Raimon Obiols per reforçar aquests 3/4, cal reconduir ERC cap al consens catalanista. Però ens podem fer la pregunta: "I si ERC no vol?" I si ERC és capaç d'engrossir el camp dels sobiranistes fent una forta campanya en aquesta direcció? Què farem els altres? Què farem si els sobiranistes de CIU s'acaben decantant cap a on voldrien? Serem capaços de construir una alternativa amb IC evitant que -ells també- caiguin en el joc del "dret a decidir"? Aquesta és la qüestió.

Si no hi hagués risc de fractura en el catalanisme, no estaríem parlant d'això. El problema és que hi és, que és realment existent, i nosaltres hem de definir una nova estratègia, que ha de passar necessàriament per oposar-nos radicalment al sobiranisme, malgrat els riscos de fractura del catalanisme. Si no ho fem, perdrem. No només les eleccions, sinó la capacitat de liderar els 3/4 en els propers 20 anys, de liderar el catalanisme en els propers 20 anys. Aquesta és la disjuntiva del 2006.

PD En aquest sentit, no deixeu de llegir el paper d'en Ferran Domínguez sobre la nació catalana i la nació espanyola que hem editat des de la Fundació.