Xavier Trias, un convergent al fortí socialista
Xavier Trias va arribar a l’alcaldia de Barcelona en el que en aquell moment semblava el final de la seva vida política. Ja tenia 65 anys en ser elegit. Ho havia intentat contra Joan Clos el 2003 i contra un recentment elegit Jordi Hereu l’any 2007. Però no va ser fins al 2011 que va arribar a l’alcaldia a cavall de la desfeta socialista arreu d’Espanya que a Barcelona va tenir el seu corol·lari particular amb la fallida consulta per la reforma de la Diagonal. Trias va ser elegit alcalde poques setmanes després que les acampades del 15-M haguessin pres possessió de la plaça de Catalunya, amb les seves assemblees multitudinàries. I pocs dies després que el conseller d’Interior, el també convergent Felip Puig, decretés el desallotjament per la força dels acampats.
Va ser una transició estranya. Espanya sencera estava sumida en la depressió i la frustració provocada per una crisi econòmica que s’allargava. I Trias, que poc temps abans s’havia autodefinit com a «socialdemòcrata» –per a sorpresa de la família convergent– va deixar ben clar des del principi que la seva «prioritat primera» seria «el benestar de les persones i la sortida de la crisi econòmica». En el discurs de presa de possessió va afirmar: «Aquests dies es torna a parlar molt de democràcia; de democràcia real, diuen. Cal que tots els qui ens dediquem al servei públic des de la política, i en especial des de la política municipal, escoltem totes les persones que fan sentir la seva veu en uns moments socialment complicats i difícils econòmicament parlant.»
Per a l’alcalde Trias, la democràcia no era només «l’exercici del dret a vot, la delegació estricta del mandat dels ciutadans en representants perquè organitzin la vida política cada quatre anys», sinó que era «molt més que això», significava també «la vigilància i la pressió ciutadana en forma de protestes i manifestacions que neixen de la desconfiança en els polítics i les institucions». Trias assumia que «la indignació és també un sentiment democràtic, i com a tal cal entendre-la i permetre que s’expressi des del respecte a la llibertat d’expressió i a l’Estat de dret; això sí, sempre que la indignació s’exerceixi des del respecte a les institucions, a les persones que les representen, a la convivència i a la defensa de l’espai públic, que és l’espai de tots».
Xavier Trias no volia confrontació. I quan el van obligar, com en els importants aldarulls generats per l’intent de desocupar l’edifici de Can Vies –símbol del moviment okupa– va acabar cedint, impulsat també pels comerciants de Sants i Creu Coberta, que van viure com, dia rere dia durant més d’una setmana, el seu carrer es convertia en terreny d’una batalla campal.
Trias va arribar a l’alcaldia amb la voluntat d’impulsar un canvi amb relació a la llarga etapa socialista, que tant havia criticat des de l’oposició, però explicitant alhora un reconeixement a tots els alcaldes anteriors «tots ells representants d’un model de fer ciutat, que no sempre hem compartit, aquesta és la veritat, però que, cadascun en la seva mesura, ha contribuït a fer de Barcelona la ciutat reconeguda, una ciutat que es fa estimar, que genera orgull en tots els barcelonins i barcelonines». La impugnació convergent al model socialista era una impugnació parcial i, en certa mesura, circumstancial.
En el seu discurs de presa de possessió hi ha dues idees clau: la sortida de la crisi i la voluntat d’impulsar un canvi en la manera de fer política: «Volem una nova manera de fer política que incorpori imaginació, capacitat de prioritzar, de prendre decisions, l’atenció i el bon servei públic per a tothom. Cal un revulsiu en les formes de fer política a l’Ajuntament de Barcelona en forma d’un canvi de cultura política i de maneres de fer. La regeneració de la democràcia és més transparència en la gestió municipal; em comprometo a fer realitat aquesta nova política que tingui com a prioritat el benestar de les persones, i que tingui com a eina principal el diàleg.»
Trias reconeix el prestigi i la potent imatge internacional de la ciutat, però considera que la ciutat «no pot decebre els que hi viuen». Descriu una ciutat que ha perdut la confiança en si mateixa i uns ciutadans decebuts pel seu Ajuntament, i ell es proposa que els barcelonins i barcelonines recuperin la il·lusió per la seva ciutat.
I, per fer-ho, dona instruccions als seus regidors «perquè prioritzin la feina a peu de carrer». Es proposa refer el lligam entre la ciutadania i la institució des dels barris, «elements naturals per mantenir aquest debat ciutadà i polític de base». Fins i tot es permet citar el discurs de l’alcalde Maragall de l’any 1983: «Deixeu la vida de despatx tancat per cercar el contacte vivificant amb el poble que us ha elegit i amb els treballadors de la casa. […] Deixeu la tècnica per als tècnics, porteu, en canvi, la representació de Barcelona allà on calgui.»
El discurs de Trias està centrat en la reactivació econòmica i en potenciar l’economia productiva, posant l’accent en el comerç, «element bàsic per a la generació de llocs de treball i com a font de riquesa econòmica de la ciutat» i el sector turístic «a hores d’ara un dels principals sectors econòmics de la ciutat, amb el 15 % del PIB».
Una altra de les seves prioritats era la seguretat: «Actuarem amb contundència en aquells casos de vandalisme i incivisme que, malauradament, es repeteixen sovint a la nostra ciutat.» El seu govern va impulsar un canvi en les nomenclatures d’algunes àrees. La més significativa va ser la d’urbanisme que va passar a anomenar-se Hàbitat urbà: «Nosaltres parlem d’hàbitat urbà de qualitat; això vol dir regenerar els barris des dels habitatges fins a la manera com generem l’energia per a districtes sencers; vol dir gestionar recursos energètics de manera eficient i fer un manteniment dels nostres carrers i de les nostres places que esdevingui exemplar. Vull que l’urbanisme avanci pel camí de l’autosuficiència energètica. Vull que els nostres barris esdevinguin pols productius, on s’hi visqui i on s’hi treballi. Espais renaturalitzats, […] barris a velocitat humana».
Aquest canvi –que volia ser revolucionari– es va saldar amb un reguitzell d’irregularitats en els quals es va veure directament implicat el seu regidor d’Hàbitat Urbà, Antoni Vives, i que van entelar el seu mandat com a alcalde, tot i que 8 anys després sembla que pocs ho recordin. La licitació del túnel de Glòries va ser un d’aquests projectes qüestionats que el govern d’Ada Colau va haver d’entomar i tornar a licitar a causa de diverses irregularitats. També es va trobar amb l’oposició veïnal quan va voler revisar determinats projectes, com el calaix de les vies de Sants.
Tanmateix, van ser uns anys de reducció de la inversió i de la despesa corrent, a causa de la caiguda de recursos provocada per la crisi i de la voluntat de reduir el deute de la ciutat, i que es va promoure la privatització o concertació d’alguns serveis municipals, des d’aparcaments a escoles bressol. L’obra més icònica del mandat de Trias va ser la reurbanització de la Diagonal entre el Cinc d’Oros i la Plaça Francesc Macià i la intervenció a Passeig de Gràcia per reordenar els carrils laterals del passeig.
En l’àmbit simbòlic, Trias va posar l’accent en la catalanitat de Barcelona «capital de la catalanitat per voluntat pròpia» i es va proposar treballar «en la construcció d’un imaginari col·lectiu de la nostra ciutat que tingui com a eixos vertebradors la identitat catalana, la vocació europeista, i la cultura mediterrània de Barcelona». La construcció d’aquest imaginari col·lectiu va tenir el seu punt àlgid en la celebració del Tricentenari del 1714. Aquest projecte –que implicava una impugnació del model anterior– es va veure truncat per la inesperada derrota de 2015.
Trias va ser conscient des del primer moment que la victòria dels comuns podia suposar una doble impugnació, al model de ciutat del PSC i també al que ell havia començat a construir. Però en el seu discurs de comiat va mantenir el seu to moderat i constructiu, amb la voluntat de fer una «oposició dura, però amb una actitud responsable i positiva, en benefici del futur de la ciutat» i deixant ben clar que continuaria «compromès activament amb la meva ciutat». Unes paraules que vuit anys més tard cobren més sentit. Trias és el primer exalcalde de la ciutat que torna a aspirar a presidir la Corporació.
Article publicat el maig de 2023 al número 55 de la revista Política&Prosa
Comentaris