Pasqual Maragall, l'alcalde olímpic i metropolità

Pasqual Maragall ha estat, sens dubte, l’alcalde de Barcelona més important de la segona meitat del segle XX. En paraules del seu successor, «passarà a la història d’aquesta ciutat com l’home que va dirigir la transformació més profunda i intensa de tot el segle XX». Però si ho va saber fer és perquè era, en paraules seves, un «fill devot i dolorosament enamorat» d’aquesta ciutat.

Maragall va ser alcalde durant quasi quinze anys, però ho va tenir més difícil del que sovint es diu, es pensa i es recorda. Maragall no va obtenir mai la majoria absoluta al consistori, tot i que s’hi va apropar, i va governar sempre en coalició amb el PSUC i IC, i en el darrer mandat també amb el Partit per la Independència de Pilar Rahola. Una coalició a tres, un tripartit avant la lettre, que va durar dotze anys, principalment amb Joan Clos. El que fa singular Pasqual Maragall és la claredat de la seva idea de ciutat, que es mostra en tots els seus textos, en tots els seus discursos, des que va ser elegit alcalde el 2 de desembre de 1982, amb el discurs «Per una Barcelona olímpica i metropolitana». I també la perseverança, i fins i tot tossuderia, per fer realitat la seva idea.

Quan va prendre possessió, sabia que tenia entre mans un repte enorme. Una ciutat per transformar. I per a fer-ho comptava amb una eina principal: l’Ajuntament. Però va saber veure immediatament que en necessitava una altra de complementària: la col·laboració dels sectors socials i econòmics més actius de la societat. Així va néixer l’aliança entre Maragall i els barcelonins. Entre l’alcalde i la gent.

Pasqual Maragall va fer seva una cita de William Shakespeare a Coriolà: What’s the city but the people? «La ciutat és la gent». La gent que hi viu i que la viu. La gent que hi treballa o hi estudia, la gent que la visita o que hi ve a comprar o a passejar. Quan li preguntaven quanta gent vivia a Barcelona ell responia «A quina hora?» Per a Maragall la ciutat no era patrimoni de ningú. Tampoc dels barcelonins. La ciutat era de tots.

Un alcalde que en el seu primer discurs diferenciava entre la ciutat, la Corporació –formada pels regidors– i l’Ajuntament, «és a dir, els serveis». Ell es proposava «prestigiar l’Ajuntament com a col·lectiu de persones al servei de la ciutat» per aconseguir «que el ciutadà miri amb orgull no solament la seva ciutat i potser el seu alcalde i els seus regidors, sinó l’Ajuntament com a empresa de servei públic, eficaç, assequible». Aquest és, potser, un dels principals llegats del Maragall alcalde. Un Ajuntament prestigiat i orientat cap a la ciutadania.

Per fer-ho calia reformar l’Ajuntament, que havia estat la seva tasca principal com a tinent d’alcalde, sobre cinc principis bàsics: austeritat, eficàcia, informació, descentralització i lligam amb l’Àrea Metropolitana. Uns principis que acompanyaven l’ambició que la ciutat necessitava per projectar-se internacionalment, i d’una eina que serviria per transformar la ciutat: els Jocs Olímpics.

En el seu primer discurs, Maragall al·ludeix als Jocs sense citar-los i ho fa referint-se al discurs de Narcís Serra al Saló de Cent davant del rei Joan Carles: «Un instant que es va convertir en el punt de partida d’una il·lusió de futur que tots els barcelonins comparteixen, projectant-nos amb força cap a una colla de realitzacions a deu anys vista que poden ajudar a estructurar definitivament la nostra ciutat metropolitana amb una qualitat urbana que avui no posseeix.» És a dir, els Jocs eren una eina per a transformar la ciutat. No van ser mai una finalitat en l’acció política de Maragall. Ni tan sols va ser central en els seus discursos de presa de possessió com a alcalde dels anys 1987 i 1991. No és fins passats els Jocs que treu pit, i es refereix a la gesta col·lectiva realitzada.

Maragall va convertir-se en alcalde olímpic perquè era la manera més viable i directa de transformar la ciutat. Els Jocs eren la gran causa que serviria per canalitzar i catalitzar la transformació: «al nostre país les grans causes uneixen sempre i les divisions venen per les petites causes, que no hauríem de deixar surar mai.» Malgrat tot, quatre anys més tard, les petites causes al voltant de la Corporació Metropolitana, van deixar tocat l’alcalde Maragall. Ell volia fer «la Barcelona metropolitana amb respecte», però el president Pujol no li ho deixà fer.

En el discurs de 1983, després d’obtenir el seu millor resultat electoral, es proposava jugar fort la carta metropolitana: «En l’horitzó d’aquest mandat veig un nou Consell de Cent, metropolità, i el nostre Consell Plenari, aquí constituït, dirigint la Barcelona estricta.» «Barcelona ha d’oferir un pacte metropolità als vint-i-sis municipis que amb nosaltres formen la Corporació Metropolitana. Hem de constituir una capitalitat catalana d’abast espanyol, tan gran com la seva dimensió demogràfica i social, i tan rica com la seva diversitat i les seves herències: Una capitalitat metropolitana, és a dir, policèntrica.»

Un projecte metropolità que anava acompanyat de la descentralització en els districtes: «A la Barcelona estricta, el projecte descentralitzador ha de materialitzar-se en la nova divisió en Districtes i en les transferències programades de competències i recursos als Consells de Districte» per tal de dotar la ciutat «d’uns Districtes racionals, posats al dia, capaços de governar realment». Un projecte molt ambiciós que anava més enllà de la governança i la institucionalitat. Per fer possible la Barcelona metropolitana apel·lava a «una cultura metropolitana que existeix, però no es reconeix. Els treballadors a les fàbriques de Sant Andreu, de Sant Adrià, de la Zona Franca o de l’Hospitalet formen una classe social metropolitana; els joves, també».

En el discurs de 1983 hi és tot: la voluntat descentralitzadora, que es concretaria amb la nova divisió de districtes de 1984, l’ambició metropolitana –que quedaria escapçada amb les lleis d’ordenació territorial de 1987–, i la Carta Municipal, que no seria aprovada fins a l’any 1997, en un dels seus últims plenaris com a alcalde. Fins i tot es proposa «modificar la Llei actual per tal que el poble pugui elegir directament el seu alcalde». Un programa per a un mandat que acabaria sent un programa per a una dècada i mitja, però sempre amb una finalitat molt clara: «un sol objectiu ens ha d’obsessionar: Barcelona».

El juny de 1987 aquesta obsessió havia patit una forta sotragada en forma de lleis al Parlament, aprovades sense acord gràcies a la majoria absoluta de Convergència i Unió. I la campanya municipal de 1987 havia estat dura, molt dura. Tant que en el seu discurs va afirmar: «El clima polític hauria de ser un clima que no ha d’evitar la personalització dels afers, perquè penso que en política la crítica de les persones no és dolenta, però que sí que ha d’evitar el recurs a la denigració personal com a substitutiu de la manca de programes.»

Només una menció a la necessitat de col·laboració entre els tres nivells d’administració per tirar endavant tots els projectes «començant pel Projecte olímpic i acabant pels programes ocupacionals més humils». No sembla un alcalde cofoi per la nominació olímpica, que no és un eix del seu discurs. Aquella campanya electoral havia estat difícil, i venia de rebre el cop de la dissolució de la Corporació Metropolitana. És un Maragall que reivindica el que ha fet, però que està tocat. L’han ferit i s’haurà de refer. La Barcelona metropolitana no havia pogut ser i la Barcelona olímpica estava per fer.

L’any 1991, tot i que el PSC havia perdut un dels 21 regidors que tenia des de 1983 i que havia revalidat l’any 1987, l’alcalde havia recuperat l’entusiasme: «Estem molt a prop de ser la ciutat que sempre hem volgut ser, […] la ciutat que l’ambició infinita dels ciutadans de Barcelona ha dibuixat sempre molt amunt en l’horitzó.» Maragall afirmava convençut que «Barcelona és, avui, una ciutat que s’acosta bastant a allò que fa nou anys, en aquesta mateixa sala, vam qualificar de ciutat olímpica i metropolitana.»

Els discursos de Maragall analitzats tenen la peculiaritat que ell mateix va fent el balanç de la seva obra de govern, i el balanç que en fa l’any 1991 és molt positiu. El seu to és molt diferent del de quatre anys abans. Ara ja sap que la ciutat olímpica serà una realitat. Ha superat els entrebancs i li queda només un any per a la glòria. Però tampoc en aquest discurs no parla gaire dels Jocs Olímpics. Els Jocs eren simplement un mitjà per fer possible la transformació de la ciutat.

Una transformació que havia situat la ciutat «en un estat d’excepció, que algú ha qualificat, no humorísticament sinó gràficament, de suficient per a donar al nom de la nostra ciutat el tombant de Barcelobra, perquè Barcelona és la ciutat de les obres», però amb una diferència amb altres ciutats perquè aquí «els ciutadans tenen la convicció que els sofriments, les molèsties i els patiments tenen un objectiu, una compensació».

Però és conscient dels nous problemes que afronta la ciutat: «Sabem que tot allò que és bo és també dolent; però sabem també que les coses tenen noms i cognoms i que els problemes s’han d’enumerar», però els afronta des de la convicció que es poden resoldre «estem convençuts que el domini del territori que en aquesta Ciutat hem aconseguit […] ens permet avui d’imaginar que cadascun dels problemes té escrita la seva solució i que aquesta escriptura de la solució no és molt lluny dels recursos que tenim al nostre abast». Per fer-ho, es proposava «passar del període del gran urbanisme que hem viscut, al període de l’urbanisme de la perfecció, de la urbanitat en l’ús de l’urbs».

El Maragall preolímpic es proposa «fruir de la ciutat», anar cap a un «urbanisme humà» que respongui «a la necessitat de reduir el trànsit en el centre» i de construir «una ciutat amb deu rambles, moltes, noves, amb voreres més amples però també més respectades». Després de les grans transformacions olímpiques, han de venir les petites transformacions en cada un dels districtes: «És el moment de les persones. És el moment de posar les pedres al servei de les persones. És el moment del benestar social basat en dues potes: la gran inversió i la presència directa, els serveis personals.»

Tot això en una intervenció que parla del futur de la Fira i del seu nou recinte, o de la necessitat d’incrementar la capacitat fiscal de l’Ajuntament, a més d’allargar –un cop més– la mà al Govern de la Generalitat: «Una política que no tindrà ni un gram d’hipocresia, que serà realitzada mirant fit a fit, si voleu amb un pèl d’ingenuïtat, qui ha dit que la ingenuïtat a vegades no venç?, i dient a la Generalitat: volem estar al servei de Catalunya», amb voluntat de passar pàgina d’uns anys en què la relació entre les dues institucions havia estat terrible: «Les coses no s’obliden, però es poden perdonar absolutament totes.»

Maragall se sentia fort. Havia tornat a guanyar les eleccions, per tercera vegada consecutiva, i els dos partits de la coalició sumaven el 49,5 % del vot, tot i la campanya convergent en contra per terra, mar, i aire: «Un resultat remarcable en el qual l’esquerra votant supera el 50 % en un escenari electoral reduït i en una ciutat sense suburbis obrers importants dintre.» Només al final es refereix a l’any 92 i a les inauguracions previstes: «Barcelona comença l’esprint final. És cert, esprint en el qual ens ha de preocupar ja més la qualitat que la velocitat […] Ve un esprint final per seguir després, per seguir sempre, quedant-se Barcelona, per primer cop a la Història, les reserves per a un gran viatge […] al cor del segle XXI.»

Després dels Jocs, començaria una nova etapa. Per a la ciutat, i per a l’alcalde Maragall, que guanyaria de nou les eleccions de 1995, però per un marge estret: 16 regidors a 13. El duel entre Pasqual Maragall i Miquel Roca va acabar perjudicant-los a tots dos. CiU va perdre 3 regidors i Maragall 4, els pitjors resultats des de 1979, amb un govern de coalició que s’havia salvat in extremis gràcies al 5,01 % obtingut per Pilar Rahola.

Els discursos de 1995, sobretot el de comiat del consistori sortint, però també el de presa de possessió com a alcalde, estan amarats per l’orgull d’haver organitzat els millors Jocs de la història i l’agraïment a tots aquells que els van fer possibles: «L’agraïment en nom personal i de la Ciutat per haver format el Consistori del prodigi del 1992» i «el record per a tots aquells que sense ser Consistori han estat Ciutat». Un consistori «que va rematar les obres a temps, que va mantenir la Ciutat en tan bon funcionament que la gent d’arreu del món va dir que era tant o més important la Ciutat que els atletes, amb més elogis per a l’escenari que no pas per al fet. I, sobretot, que ha coronat l’obra més important, la de la confiança de la Ciutat en si mateixa».

Semblava un discurs de comiat. Era el relat d’un somni fet realitat. S’havia complert el somni i era el moment de celebrar-ho. Ara sí que parla obertament dels Jocs. Quan han estat un èxit que marcarà la història de la ciutat, quan han rebut els elogis de tothom, és ara que Maragall en parla al Saló de Cent. No abans. Com un exemple de la política basada en els fets i no en les declaracions. Primer es fa, després s’explica. Un Maragall que comença a pensar en com el recordarà la història: «A aquells que ara pleguen els he de dir que els envejo, perquè deixen una feina que han perfeccionat. Els que continuem, encara no, i no sabem com la història ens recordarà.»

L’alcalde Maragall parla amb orgull d’una ciutat «que va tocar el cel amb les mans i es va projectar arreu del món i va pagar per aquest privilegi, però va pagar a gust i a consciència i va saber remuntar els perills de la desmotivació posterior». Fa balanç dels anys de la gran transformació, «dels anys dels prodigis», però alerta d’una necessitat peremptòria: la transformació somniada estava feta i calia «tornar a pensar Barcelona». Aquest acabarà sent el repte del seu successor. «Acabem de passar un període positiu i l’hem d’encadenar amb un altre per demostrar que Barcelona no és una gran ciutat de moments o una ciutat de grans moments, sinó una gran ciutat “for good”, com diuen els anglesos, per temps, per sempre. Una gran ciutat europea.»

Una ciutat-ciutat, que no té Estat ni Església que l’acompanyi i «que ha de generar cada dia la seva raó de ser, la seva pròpia motivació, que ha d’inventar la causa de les inversions que s’hi fan, l’interès dels altres per si mateixa, que ningú no li garanteix». Per fer-ho, Maragall proposa una nova fita, la capitalitat europea de la cultura de l’any 2001. Un objectiu que comportava fixar la proa cap a Europa, per consolidar Barcelona com una gran ciutat europea. Per a això calia complir dues condicions: «Primer, tenir la talla urbana i regional adient, i, segon, llençar els ponts i els fils que convenen i construir les línies d’enllaç.» Això és el que es proposaria fer amb una intensa agenda europea, fins a aconseguir ser elegit com a president del Comitè de les Regions de la UE el 1996.

Si l’any 1982 s’havia proposat fer la ciutat olímpica i metropolitana, ara es proposava fer «la ciutat metropolitana i europea», convençut que «la segona gran transformació de Barcelona, l’ocupació, l’habitatge i el transport, serà pensada i realitzada en el marc de la Barcelona gran o no ho serà». Vint-i-vuit anys després seguim més o menys on érem. Amb una diferència substancial: els darrers alcaldes de la ciutat no han volgut construir la Barcelona gran. S’han conformat amb mirar Barcelona endins sense entendre que Barcelona, per continuar sent una gran ciutat, ha de mirar constantment enfora.

Per fer-ho possible Maragall demana de nou la Carta Municipal, la llei especial per a la ciutat que havia de «reconèixer la diferència» i garantir la singularitat barcelonina. Un projecte que serà finalment aprovat en un plenari de juny de 1997, dos mesos abans de deixar l’alcaldia. Una Carta que volia que formés part del seu llegat, que va deixar escrit en aquella llarga carta als presidents Pujol i González que va publicar l’estiu d’aquell 1997.

En el seu discurs de comiat, Maragall reconeix que la transformació de la ciutat ha estat possible perquè «hem anat bastant d’acord amb els que ho han fet quasi tot: els ciutadans, els barris, les organitzacions no governamentals, les empreses, els professionals i artistes i les escoles de la ciutat». És a dir, hi havia hagut una entesa general entre l’Ajuntament i la ciutadania que havia fet possible aquell canvi. Una entesa que també havia existit a la Corporació municipal «que ha creat un estil, una escola i una tradició. Una llei no escrita basada en el respecte, en l’amistat i la consciència dels interessos generals, la convicció que majoria i minoria han de col·laborar».

I les seves darreres paraules van ser per al seu successor, Joan Clos. «Ara assistirem a l’explosió Clos: jo en serè, a distància, un espectador apassionat» i per al seu antagonista, Jordi Pujol. Un Pujol que no va voler assistir al comiat perquè «no ho trobava escaient» i que Maragall va aprofitar per retreure-li «no haver sabut reconèixer plenament la importància de Barcelona. Se li fa la boca petita quan en parla». En aquest últim discurs va defensar la ciutat que uneix i s’enriqueix en la diversitat, «la ciutat barreja, neteja i digereix diversitat i la converteix en diàleg i igualtat».

I Maragall acaba amb el que podríem considerar gairebé un testament polític de què representa governar una ciutat: «Sapigueu que quan arregleu un barri, esteu començant o contribuint a arreglar el món. Hi ha moltes maneres de contribuir a fer que el món millori, però les ciutats hi poden contribuir arreglant-se i demostrant que les altres necessitats també es poden resoldre i això comença en els carrers concrets, en els barris. Tractaré d’oblidar una mica Barcelona, però en algun lloc del meu cor hi haurà un xip connectat amb la meva ciutat i amb vosaltres per sempre més.» Un xip que també ha perviscut en els ciutadans de Barcelona, que vint-i-cinc anys més tard segueixen connectats al que consideren que ha estat el millor alcalde que ha tingut la ciutat.

 

Article publicat el maig de 2023 al número 55 de la revista Política&Prosa