La Catalunya dels treballadors ha demostrat que sap on va

Aquest cap de setmana el PSC ha demostrat que no només sap on és (i què és el que vol conservar) sinó també cap a on vol anar. Volem representar la Catalunya dels treballadors des de la centralitat.

A ningú se li haurà escapat com va acabar José Montilla el discurs de cloenda: "Visca el PSC!, Visca Catalunya! Visca els treballadors!".

Després de fer el discurs més significatiu que ha fet mai un primer secretari del PSC davant d'un secretari general del PSOE, José Montilla va deixar clar que aquest partit nostre és qui millor representa la societat catalana perquè és el millor representant dels treballadors catalans.

En el post anterior deia que ens calia pluralitat i ambició en aquest Congrés. I déu n'hi do si n'hi ha hagut. El PSC ha demostrat que és un partit plural en els debats de les comissions, i que té voluntat de visibilitzar la pluralitat en la composició de l'executiva. Aquesta és, sens dubte, una executiva plural i representativa de la societat catalana. I està encapçalada per dues icones d'aquesta pluralitat: Isidre Molas i Manuela De Madre.

I ha demostrat, també, i per sobre de tot, que és un partit ambiciós, que aspira a tot, com ho demostra el discurs de cloenda del Primer Secretari (te queremos tanto que te haremos sufrir lo que nunca has sufrido.... y no porque nos guste, sinó porque queremos aún más a Cataluña y a los catalanes...) No crec ni que haguéssim somniat una frase més definitòria i més definitiva, més ben pensada i més ben construïda...

Ha quedat definitivament clar que José Montilla és un home que no s'està de raons, que va pel dret i de cara, cosa que no tots els líders polítics d'aquest país poden dir.

El final de l'acte va ser apoteòsic: 1.200 delegats posats dempeus cantant amb força i de tot cor, "Els Segadors" sense música d'acompanyament: "Que tremoli l'enemic /en veient la nostra ensenya /com fem caure espigues d'or (com les del pal de paller) / quan convé seguem cadenes... (no direm de qui...) "

Després d'aquesta demostració de força social i nacional, el secretari general del PSOE va perdre el somriure i no sé pas quan el recuperarà. Va ser conscient que el PSC és una realitat social i nacional sòlida que té un projecte ben clar i, el que és més important, una voluntat de ferro per a dur-lo terme.

Recordarem sempre aquest moment. Un moment en què tots ens vam sentir orgullosos de formar part d'aquest projecte i d'aquest partit. Un partit que porta 30 anys, com va dir el president, "al servei del poble de Catalunya". I és per aquest poble que treballem i seguirem treballant.

EL POBLE

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un paperet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

MARTÍ I POL, M. (1956-1958) El poble

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

La ciutat és la gent (que hi viu, que hi treballa, que hi estudia...)

El Parlament i la llengua dels catalans