divendres, de maig 11, 2012

Victòria socialista, victòria republicana


Avui, El Triangle em publica aquest article sobre la victòria de François Hollande a les presidencials de diumenge passat.


Diumenge 6 de maig, per tercera vegada a la història de la cinquena república, els ciutadans francesos van elegir un president socialista. 17 anys després que François Mitterrand abandonés l’Elisi, i 10 anys després de l’amarga derrota de Lionel Jospin a la primera volta de les presidencials que van conduir a una estranya elecció entre Jacques Chirac i Jean Marie Le Pen, un socialista tornarà a la màxima magistratura de la República.


La victòria de François Hollande, però, no és només una victòria socialista. És una victòria dels valors de la República enfront els valors nacionalistes, recuperats i enaltits per Nicolas Sarkozy durant tot el seu mandat i molt especialment durant aquests darrers mesos, per tal de fer-se amb el favor dels votants del Front Nacional. França ha votat a l’esquerra, però ha votat també República. Així ho van assenyalar diversos dirigents polítics i analistes francesos la nit electoral.

La deriva nacional de la política francesa, amb més de sis milions i mig de francesos votant a Marine Le Pen a la primera volta, era –i és- molt preocupant. El creixement d’aquest “vot nacional” és conseqüència de la crisi econòmica segurament, però no només. És també conseqüència de la deliberada política identitaria de Nicolas Sarkozy, que durant el seu mandat ha obert el debat sobre la identitat francesa trencant amb la tradició republicana i fent que molt francesos hagin sentit que la República no els representava. Aquesta deriva nacional va tenir la seva eclosió en la campanya electoral i en el míting que va celebrar Sarkozy a la plaça del Trocadéro amb la Tour Eiffel de fons l’1 de maig, en oberta confrontació amb els sindicats, oposant la bandera roja del moviment obrer –que divideix, segons ell- amb la bandera tricolor nacional.

Els francesos, però, entre la nació i la República, han triat la República. Han optat pel canvi i l’esperança. I amb ells s’obre un nou camí d’esperança per a tots els europeus, i molt especialment per als països que ens trobem en major dificultat econòmica, com Itàlia i Espanya.

La victòria d’Hollande permet pensar en una nova etapa de la construcció europea, en què el creixement i la generació d’ocupació es converteixi en la prioritat de l’agenda europea, com ja ho va ser a partir de l’any 1997, quan les victòries de Lionel Jospin i Tony Blair van fer que la UE adoptés l’estratègia de Lisboa per promoure l’ocupació i el creixement, que va donar pas a uns anys de creixement i generació de llocs de treball a tot el continent.

França ha sigut sempre el motor o el fre de la construcció europea. França va frenar la Constitució Europea el 2005, quan van prevaler –a dreta i esquerra- la defensa dels interessos nacionals per sobre dels interessos europeus, i ara França torna a fer de motor d’una nova etapa, que ha de suposar també una nova manera de governar Europa.

La victòria d’Hollande suposa la fi de “Merkozy”, però no ha de suposar el naixement de “Merkollande”. Europa és plural i cal que reincorpori en el seu nucli decisor, en primer lloc, als dos grans països del sud, Espanya i Itàlia. Als anys 90 l’Euro es va construir gràcies a l’aliança d’aquests 4 països, sota el lideratge de Kohl, Mitterrand i González, i els governs de Dini i Prodi a Itàlia. Ara és l’hora d’una nova aliança entre aquests quatre grans països per promoure i implementar una nova agenda de creixement, un nou pacte per l’ocupació que permeti a Europa sortir de la crisi sota els principis de cohesió i solidaritat. La victòria d’Hollande és un primer pas, la victòria necessària per fer possible un nou començament de la construcció europea, del socialisme democràtic i dels valors republicans.