dimarts, d’octubre 23, 2012

Independència o nou pacte federal?

El president Artur Mas ha convocat eleccions per al 25 de novembre, només dos anys després d'haver celebrat les darreres. En qualsevol democràcia, un avançament d'aquestes característiques només seria justificable per la manca d'una majoria parlamentària capaç de sostenir el govern. No és aquest el cas. Artur Mas ha defensat l'avançament per raons estrictament d'oportunitat política: després de la manifestació de l'11 de setembre i davant la incapacitat del govern per tirar endavant el principal projecte de la legislatura, el pacte fiscal, convoca els ciutadans per a posicionar-se sobre el camí a seguir per part del govern, que sembla voler avançar cap a la constitució d'un Estat propi per Catalunya.

Un Estat que no sabem ben bé en què consisteix. No sabem si és un Estat propi independent d'Espanya, que haurà de demanar el seu reconeixement internacional i europeu, o bé un Estat propi amb voluntat de federar-se a Espanya. El president manté l'ambigüitat, tot i que el seu partit sembla apostar clarament per la independència.

De fet, sembla que la majoria de l'opinió publicada a Catalunya hagi apostat ja per l'Estat propi i la independència. I ho està fent amb una enorme frivolitat. Sembla que el destí de Catalunya ja sigui irreversible i que la transició nacional cap a l'Estat propi no ha fet més que començar.

El discurs d'ahir del President Mas ens situa en un nou moment històric. Planteja unes eleccions plebiscitàries per decidir el futur de Catalunya i es proposa a ell mateix com a líder que guiarà el país cap a la plenitud nacional. Ho fa volent-se erigir en líder tranversal, per sobre els partits, "au-dessus de la mélée", i fent una crida al "reagrupament nacional", a constituir una mena de "reagrupament nacional per a l'autodeterminació". Els francesos descriurien el que ahir va fer com "l'appel du 25 septembre pour un rassemblement national".

El president Mas sembla voler portar el país per un camí absolutament incert i ho fa a consciència, sense amagar-se, amb la voluntat de convertir en hegemònic "a les urnes" allò que per ells ja és hegemònic "al carrer". I com fer-ho? Demostrant que l'hegemonia social ja existeix i que aquells que no hi participen són una minoria que vol dividir i desestabilitzar.

L'estratègia està ben definida. Però només triomfarà si triomfa l'espiral del silenci entre aquells que no compartim el seu projecte polític. Hi ha alternatives, però s'han de construir, visualitzar i fer avançar.

El president Mas ha situat el debat en un nou estadi, i des del PSC hem d'estar a l'alçada. És un moment històric i així ho hem de transmetre als ciutadans de Catalunya. Ens trobem en una cruïlla i el poble haurà de decidir en unes eleccions totalment transcendentals pel futur del país.

Ahir l'Alícia Sánchez-Camacho ho va entendre. Va recollir el guant de les eleccions plebiscitàries i intentarà capitalitzar el vot contrari al projecte independentista d'Artur Mas. Presentaran dos projectes enfrontats que voldran representar dues Catalunyes diferents.

El PSC ha d'aconseguir superar aquest joc entre CIU i PP. Hem d'explicar per què creiem que la independència no ens convé. Hem d'aspirar a representar a tots aquells catalans que volen el màxim autogovern de Catalunya, però dins d'Espanya; a tots aquells que volen un millor finançament per la Generalitat però que no volen trencar amb Espanya; a tots aquells que volen seguir-se sentint catalans i espanyols alhora i que volen que se'ls respecti com a catalans a Espanya i com a catalans que se senten també espanyols a Catalunya. És a dir, a tots aquells que prefereixen pactar a trencar. A ells els hi haurem de dir que la resposta a l'actual situació no és la independència sinó un nou pacte federal amb Espanya. Un nou pacte federal que només nosaltres podrem fer avançar.

Aquest és el repte del PSC en unes eleccions que seran, probablement les més transcendents des de la recuperació de la democràcia i el restabliment de la Generalitat.

2 comentaris:

Mupert ha dit...

Albert, jo em sento català i espanyol. I vull un pacte federal. Però per oferir això com a proposta electoral creïble, cal explicar què es farà per aconseguir que, més enllà de l'Ebre (i la Terra Alta, que és la Catalunya de l'altra banda), també vulguin pactar amb nosaltres. Amb el que s'ha fet fins ara, és evident que no hem aconseguit un encaix satisfactori. En això estem d'acord federalistes i independentistes. El que passa en aquestes eleccions és que el camí del federalisme és tan incert com el de l'independentisme i, en realitat, ningú sap com avançar ni cap a un costat ni cap a l'altre. Bé, el PP sí que coneix el seu camí, perquè com que no és per avançar sinó per tirar enrere...

Anònim ha dit...

Si Espanya fos un país modern i fos realment una nació de nacions on totes les sensibilitats s'hi sentissin còmodes no caldria plantejar-se la independència. Però no és així i no sembla que ho hagi de ser. Perquè des de l'altra banda de l'Ebre no veig voluntat política real de canviar el pacte entre comunitats i construir un veritable estat federal. Perquè per federar-se en calen dos (i també per qualsevol altre tipus de pacte). Pel que fa als sentiments: en una Catalunya independent hauria de ser possible que qualsevol habitant de Catalunya pogués tenir les dues nacionalitats (espanyola i catalana) si així ho preferís i no crec que hi hagués cap problema i per tant una persona es podria continuar sentint catalana i espanyola sense problemes. Cadascú es pot sentir com vulgui. Però ara mateix hi ha un problema: jo em puc sentir catalana i pensar que el meu país és Catalunya però al meu DNI hi surt que sóc espanyola. La meva realitat no existeix com a tal. En una Catalunya independent la realitat espanyola continuaria existint i qui volgués s'hi podria sentir representat.
Com a persona d'esquerres que crec en el desenvolupament humà i en les persones em preocupen les poques alternatives reals a la dreta i a la seva política. I no veig el PSC com a alternativa a aquestes polítiques.