divendres, de desembre 03, 2010

"El meu temps de presó" d'Isidre Molas

Intervenció a la presentació del llibre d'Isidre Molas, "El meu temps de presó", amb l'Antoni Puigverd, el Ferran Mascarell i el Josep Maria Castellet, el 4 de novembre de 2010.


En primer lloc, vull agrair a Edicions 62 i molt especialment a en Josep Maria Castellet, que hagi acceptat fer aquesta presentació conjunta amb la Fundació Rafael Campalans. I a l'Antoni Puigverd i el Ferran Mascarell per presentar aquest nou llibre de l'Isidre Molas. Des de la Fundació, estem molt contents de presentar aquest llibre, molt.

L’Isidre ha començat a escriure sobre la seva vida. Ha començat a escriure el que en podríem dir és el primer llibre de les seves memòries. I només això ja és una gran notícia.

Fa anys que jo, i molts d’altres, li dèiem que havia d’escriure, que havia d’explicar la seva versió dels fets. La seva vida com exemple de la vida d’uns catalans d’esquerres que van lluitar per la llibertat i la justícia social.

Quan fa un mes, em va trucar amb ganes de quedar, amb una certa pressa, no sabia què volia. En seure a la granja on havíem anat a esmorzar, va treure de la cartera aquest llibre. El va treure decidit, però amb un cert pudor, com si fos el seu tresor que em mostrava per primer cop. No me’n havia parlat fins que no havia tingut el llibre a les mans. No n’havia volgut parlar fins que el llibre era ja una realitat. Em va fer molta il·lusió. I vaig pensar “ara només falta que segueixi escrivint”.

I això espero. Que escrigui. Que ho faci sobre la lluita antifranquista dels 60 i 70, sobre la seva experiència durant la transició i els primers passos del PSC, i sobre la política catalana dels anys 80. I que ho escrigui amb emoció, com ho fa en aquest llibre. Perquè aquest llibre surt de dins. Surt d’una pèrdua i un retrobament. Amb una determinada vivència, i amb ell mateix.

És un text sincer, escrit amb el cor, però amb certa distància també. La distància d’aquell que ja ha paït tot el que havia de pair. I ara, des de la serenor de qui està en pau amb si mateix, pot escriure el que aquí podem llegir.

Jo no parlaré del llibre, no em toca. Per això tenim en Castellet, en Puigverd, i en Mascarell. Qui millor? Però vull parlar d’algunes coses que m’han commogut.

M’ha commogut com parla de la presó com “les convivències” que va passar amb el companys de projecte polític; les pàgines en què descriu com se’n va sentir de sol a la presó; com parla del seu pare i com li parla a la seva mare; com parla de la seva tieta i què li diu al seu germà. Em commou llegir-lo quan explica per què escriu aquest llibre, i per què defensava i segueix defensant una determinada manera de fer política, lluny dels dogmatismes i amant de l’espontaneïtat.

Però vull parlar, sobretot, de Sants i del Premi Amadeu Oller. I d’un epígraf que m’ha commogut.

En aquest llibre, ja en el primer capítol, parla de Sants i de la parròquia de la Mare de Déu del Port. I del Ruano, i de dos companys seus que també van empresonar. Dos electricistes i un mecànic. I de la Parròquia de Sant Medir. Jo sóc del barri, sóc de St. Medir, d’aquesta parròquia de la Bordeta que apareix al darrer capítol, quan parla del Premi Amadeu Oller i de Mossèn Vidal. De la parròquia on es van fundar les Comissions Obreres i que durant anys va ser un espai d’agitació social, política i cultural, gràcies a Mossèn Vidal. I m’ha fet il·lusió veure’l citat en el llibre, i trobar aquest punt d’encontre amb l’Isidre.

Però deia també que hi ha un epígraf que m’ha commogut. Duu per títol “Mai no t’he conegut”. Aquest epígraf expressa l’enyor pel germà que no va arribar a conèixer i del que ell se sent successor. És un enyor molt profund. Que pot portar a la idealització. Al que hauria pogut ser i no ha sigut. I més si aquest enyor va lligat al fet que tu podries no haver existit. Que la història podria haver sigut diferent. Que tu ets aquí per una sèrie de casualitats i causalitats de la vida. I com que hi som, ja que hi som, hem de trobar la força per contribuir a la vida. Per sortir-nos-en. Per fer avançar el món.

Aquest enyor, que pot esdevenir en un sentiment de pèrdua, pot convertir-se també en un motor de canvi, en un impuls per a l’acció. No ets aquí perquè sí, ets aquí per fer alguna cosa de profit. Per aportar el teu gra de sorra. Com deia el poeta Walt Whitman, que es preguntava “què puc fer enmig del món? Quin sentit té tot plegat”. I ell mateix responia “Que tu ets aquí, que la vida existeix, i la identitat. Que el gran teatre de la vida continua, i que tu hi pots contribuir amb un vers”.

I això és el que va decidir l’Isidre Molas fa més de 50 anys. Que ell no es volia quedar de braços plegats. No volia que el món passés per davant seu i mirar-s’ho. Volia contribuir-hi, amb uns versos, com alguns dels que apareixen al llibre, i amb una acció decidida. I per això l’Isidre serveix d’exemple per a tots els que hem vingut després. Perquè fa més de 50 anys, va veure dos camins davant seu. I va triar el menys batut, el menys transitat. Gràcies a que ell, i uns quants més com ell, van triar aquell camí, avui som on som, i tenim el que tenim.

Gràcies, Isidre. Moltes gràcies.