dilluns, d’abril 23, 2007

Un triomf de la renovació a França

França ha passat pàgina. Amb els resultats d'ahir França inicia el que hauria de ser un camí cap a la normalització política, reduint l'espai electoral dels extrems i apostant per dues alternatives fortes amb vocació de govern.

Des de fa més de 25 anys tots els governs han perdut les eleccions. Sempre s'ha votat contra el govern, com un vot de càstig. I s'ha votat de forma fragmentada, excessivament fragmentada. La dreta republicana va anar perdent vots progressivament cap a la dreta nacional. I l'esquerra socialista cap a l'extrema esquerra i d'altres opcions minoritàries.

El 21 d'abril de 2002 això es va portar a l'extrem. En aquella elecció, l'extrema dreta va aconseguir un 20% dels vots, sis milions. I les esquerres a l'esquerra dels socialistes, un altre 20%, més de sis milions. La fragmentació va arribar al paroxisme, en una elecció que fins a deu candidats, deu!, van superar el milió de vots. (Després de Chirac, Le Pen i Jospin, 1.9 per Bayrou, 1.6 per Arlette, 1.5 per Chevenement i Noël Mamère, 1.2 per Besancenot i St Josse, 1.1 per Alain Madelain...)

Ahir, en canvi, només cinc candidats van superar la barrera del milió (Sarkozy 11.3, Royal 9.4, Bayrou 6.7, Le Pen 3.8, Besancenot 1.5). I això en un context d'augment de la participació i del vot global en gairebé 8 milions (28.5 milions l'any 2002, 36.4 el 2007). Però el que és més important: tant Sarkozy com Royal han gairebé doblat els vots absoluts de Chirac i Jospin l'any 2002, i Le Pen ha perdut un milió de vots. Sarkozy i Royal se situen en el nivell de vot d'una opció de govern, entorn als deu milions. Un nivell necessari per construir un projecte de país des d'una sòlida base electoral.

Ara és l'hora, doncs, de construir les alternatives. L'alternativa de dretes és ben clara, al voltant de la UMP i del seu líder indiscutible Nicolas Sarkozy, que ha aconseguit fer una nova síntesi entre dreta nacional i dreta republicana, amb l'objectiu de convertir la UMP en el gran partit de la dreta francesa, a l'estil del Partit Popular espanyol.

L'alternativa d'esquerres, en canvi, encara s'ha de construir. Ségolène Royal n'és la líder natural després d'aconseguir el millor resultat d'un socialista a la primera volta des dels temps de François Mitterrand. Però hi ha molta feina a fer. Necessita més de vuit o nou milions de vots, i per aconseguir-los haurà de mirar tant a l'esquerra com al centre. A la seva esquerra només hi ha uns quatre milons de vots, i molt fragmentats. Al centre, en canvi, hi ha l'electorat Bayrou. Si Ségolène Royal vol governar França ho haurà de fer des del centre-esquerra i reconstruint l'espai al voltant d'un nou PS. Si no ho fa, i deixa que Bayrou es reincorpori a la nova majoria governamental al voltant de Sarkozy, l'esquerra francesa iniciarà una llarga travessia del desert. Esperem que no sigui així.