De partits i lideratges

Com podeu veure no estic parlant gaire o gens de l'Estatut, però tot el que fem des de la fundació ho podeu seguir per la web www.fcampalans.org que funciona molt bé gràcies a la feina de la Cristina González. El dia 2 vam presentar el llibre "El nou Estatut. Comentaris a peu d'obra" de la Lídia Santos, la Laia Bonet i el David Fuentes a la llibreria Laie, i el dijous passat vam organitzar una trobada amb el President Maragall que va reunir a més de 120 persones a les cotxeres del Palau Robert, i va tenir un important ressó tant a la premsa com a la televisió. Aquestes han sigut doncs les nostres aportacions a la campanya, per dir-ho així. La setmana vinent presentarem el llibre a Girona amb el Lluís M. de Puig i a Lleida amb l'alcalde Àngel Ros. I així arribarem a l'esperat dia del referèndum, que espero que ens sorprengui a tots a un nivell de participació més que acceptable.

La setmana passada havia volgut escriure sobre el projecte del PP i el d'ERC, però no ho vaig fer. Només un comentari: hi ha hagut dies en aquesta darrera setmana que semblava que tornéssim als dies més foscos del febrer de 2004, quan el discurs més dur del PP contra el govern de la Generalitat en general i Carod-Rovira en particular va generar una tensió mai vista, que va ser contestada amb un discurs del Carod desafiant durant tota aquella intensa campanya electoral. Doncs bé, en veure l'Acebes dient que "el proyecto de Zapatero es el proyecto de ETA" i el Carod dient "si volen fer boicot, que facin boicot als nostres impostos", em va semblar que tornàvem als dies més foscos del nostre passat més recent. Haurem de vigilar perquè per desgràcia encara hem de veure moltes coses.

Però bé, avui volia parlar com diu el títol "de partits i lideratges". Ahir en una reunió de Nou Cicle sobre el futur del socialisme europeu, algú ens alertava dels riscos d'hiperlideratge del president Zapatero. Es criticava que no s'havia canviat la cultura de partit i que tornàvem als temps de Felipe González, quan tot el partit girava entorn del líder. Jo, en canvi, crec en la necessitat de lideratges forts. És més, penso que no hi ha partits forts sense lideratges forts.

Ho vaig dir ahir referint-me al futur del socialisme europeu perquè penso que fins que no aparegui un líder polític amb visió europea que lideri el projecte servirà de ben poca cosa que anem reforçant les institucions i fins i tot els partits.

I avui el President Zapatero ho deixa ben clar a La Vanguardia: "no se puede ser presidente sin tomar riesgos si quieres hacer cosas y cambiar cosas". Per liderar s'ha d'arriscar. Qui no estigui disposat a fer-ho, millor que es dediqui a una altra cosa. Recordo que ja ho vaig escriure en una ressenya del llibre "El relevo" a la Campalans fa més de tres anys sobre com Zapatero va guanyar la secretaria general del PSOE. Zapatero va arriscar. Podia haver pactat amb Bono i no ho va fer. Va aguantar fins al final i va guanyar.

El mateix va fer per arribar a La Moncloa i el mateix està fent ara: governant al límit. El govern Zapatero és un govern només comparable al govern Suárez. González i Aznar durant els primers anys van voler governar des del centre i amb una lògica moderada que els hi permetés a ells i/o als seus partits governar durant molts anys. Sense fer grans reformes que poguessin molestar a sectors importants de l'opinió i l'electorat, guanyant-se la confiança de la majoria suscitant el mínim de rebuig. Aznar va canviar d'estratègia a partir de l'any 2002 i per això el PP va perdre les eleccions. Però ho va fer sense liderar del tot l'opinió. No es va enfrontar obertament a les crítiques (si voleu un anàlisi més a fons sobre això el podeu trobar en un article que vaig publicar l'any passat a la revista Afers del CIDOB) i per això va acabar perdent.

Zapatero, en canvi, governa a consciència amb l'oposició de sectors molt importants. No juga, per tant, a obtenir una majoria absoluta (com van fer González i Aznar) sinó a fer canvis importants, trascendentals, que responen estrictament al seu programa polític i no al suposat programa que genera consens social. En aquest article que us citava abans ho vaig analitzar fent referència a la política exterior espanyola (consens vs legitimitat) però és aplicable a tota la política de govern del President Zapatero. No aposta pel consens, aposta per aplicar la seva política amparant-se en la legitimitat d'haver guanyat les eleccions i esperant tornar-les a guanyar amb una majoria suficient, però sabent que no serà absoluta.

És una aposta decidida i arriscada. Innovadora. Que no havíem vist des dels temps que Suárez s'enfrontava a la vegada als militars, a l'esglèsia i a ETA, legalitzant el partit comunista, legalitzant el divorci i afrontant desenes de morts cada any. Una aposta que només es podrà jutjar en termes històrics, però que demostra que el moviment es demostra caminant, i no dient que caminaràs. I ell ho fa amb pas ferm i amb l'horitzó clar. Lo dicho: "no se puede ser presidente sin tomar riesgos si quieres hacer y cambiar cosas".

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

La ciutat és la gent (que hi viu, que hi treballa, que hi estudia...)

El Parlament i la llengua dels catalans