divendres, de setembre 21, 2007

Fran Caamaño, un federalista espanyol

Aquest matí, en el seminari "Las reformas estatutarias y la articulación territorial del Estado" organitzat per l'Associació Espanyola de Lletrats Parlamentaris al Parlament de Catalunya, hem rebut una lliçó de federalisme espanyol, lúcid, ambiciós i realista alhora.

El protagonista ha sigut en Francisco Caamaño, gallec, secretari d'Estat de Relacions amb les Corts, catedràtic de Dret Constitucional, i durant molts anys lletrat del Tribunal Constitucional. Com l'ha definit el lletrat del Parlament d'Andalusia, Javier Terrón, "un excelente bisturí de la microcirurgía constitucional".

Caamaño ha començat amb una metàfora citant a Karl Schmitt: "La tierra firme es pura costa vista desde el mar, y un país entero puede ser un simple despojo del océano". I ell, ha dit, ens ha volgut oferir una visió de marí de la realitat espanyola, amb els ulls dels que contrueixen el dret marítim (el que permet la navegació) i no el dret terrestre (inmòvil i conservador).

Ha seguit citant articles d'Estatuts que establien que els poders de l'Estatut emanen del poble, i que no impliquen renunciar als drets històrics que els hi puguin correspondre. Articles que definien les competències exclusives, i afirmaven que el dret propi (autonòmic) era preferent als altres. Articles que establien comissions bilaterals de cooperació...

I llavors ha donat el cop d'efecte: tots aquells articles pertanyien als Estatuts de la Rioja, les Illes Balears, i de l'Aragó dels anys 1982 i 1983. I, de fet, les comissions bilaterals es van establir per llei l'any 1999 quan era ministre d'Administracions Públiques el senyor Mariano Rajoy Brey.

"Qué le ha pasado a esta tierra para que lo que era Constitucional en 1982 y 1983 no lo sea ahora?" - s'ha preguntat.

I ha donat una resposta ben curiosa: la reforma dels Estatuts va agafar per sorpresa als propis partits polítics d'àmbit estatal. Les reformes per primera vegada han sigut producte dels Parlaments Autonòmics i no dels dos grans partits i de les seves direccions "nacionals" a Madrid.
Els partits es troben amb la sorpresa que no poden controlar als seus propis partits a les Comunistats Autònomes i no ho encaixen gens bé.

Caamaño ha defensat les actuals reformes, des de les inversions a Catalunya del 18.8% del PIB fins al traspàs de la Conca del Guadalquivir (que passa per Andalusia en un 92%), com un autèntic federalista espanyol, que reconeix la capacitat política de les Comunitats per autogovernar-se plenament sense per això veure perillar la unitat d'Espanya.

En Caamaño ha parlat clar: "Yo creo que España es un Estado Federal porque tiene todas las características de un Estado Federal", i ha apostat per un govern central que lluny de buscar conflictes entre les comunitats exerceixi d'àrbitre entre elles en els conflictes que es puguin generar. És així com -diu ell- guanyaria legitimitat. Però per això abans caldria reformar el Senat, com ell mateix reconeix, per tal que les comunitats puguin negociar entre elles.

Francisco Caamaño creu en España, i creu que l'autogovern de les autonomies´-el federalisme a l'espanyola- és el millor model. El problema que tenim a Catalunya és que la majoria de la opinió publicada ni creu en España ni en el federalisme a l'espanyola.

Nosaltre sí que hi creiem. I a més creiem que Catalunya està definint el nou model territorial, i que ha marcat l'agenda dels darrers tres anys. Però els catalans, lluny de sentir-se'n orgullosos, diuen voler una altra cosa. No saben què, però una altra cosa, diferent a això que estem construint i que hem proposat nosaltres mateixos.

Catalunya té por de liderar Espanya. No vol liderar-la. Fins i tot diria que li ve gran Espanya. De fet, fins i tot hi ha gent que vol anar per lliure, però sense estar disposada a pagar el preu i assumir el sacrifici que això comportaria.

Aquest és un país que vol i dol. I així no anem enlloc. O ens posem en marxa i assumim el que som, o acceptem que som i serem part d'Espanya i el que ens convé és liderar-la (com de fet, fem sense creure'ns-ho), o no ens en sortirem mai.