dimecres, de setembre 05, 2007

26 dies a Iran


M'ha costat, però m'he decidit a escriure. Ho faig avui, 10 dies després d'haver tornat, amb certa perspectiva, però sota el mateix síndrome d'Stendhal que ens va afectar -a la Núria i a mi- durant gairebé 4 setmanes. Des de les muntanyes del nord, a la regió fronterera amb Azerbadjan, fins a la fortalesa de Rayén, de camí cap a la frontera amb el Pakistan, i a 150 km de la ciutat devastada de Bam, passant per les grans ciutats de l'imperi Persa (Yazd, Shiraz, Kashan i, evidentment, Esfahan).

Iran és un país absolutament espectacular. Ens ho havien dit aquells que ja hi havien anat, com en Josep Maria Cortina (pare de la Clara) amb qui aquest vespre hem descobert que havíem tingut el mateix guia, però aquestes setmanes hem tingut la sort de descobrir-ho, de viure-ho, en primera persona, amb un grup de gent (13+1) amb qui hem compartit estones entranyables que de ben segur recordarem.

Amb ells, i especialment amb ell, l'Ali Reza Jawaleri, fill d'una família de joiers d'origen jueu convertida a l'Islam des de fa dècades, hem descobert una cultura mil·lenària, que ha donat a la literatura universal grans poetes com l'Omar Jayyam, que al segle X, escrivia: "Si te has emborrachado de vino, Jayyam, goza; / si estás con una hermosa como el tulipán, goza; si todo en este mundo dejará de existir, / tú, supón que no existes; y ya que existes, goza."

Vetllades de poesia i música, a Kerman i a Esfahan, però sobretot al Caravanserai Zein-o-din, a 60km de Yazd, enmig del desert, per on van passar i aturar-se durant segles les caravanes que venien de l'Orient camí d'Arabia, Turquia i Europa. Allà, dalt del terrat, sota el cel més estel·lat que hagués vist mai, l'Alireza, guitarra espanyola en ristre, va acompanyar el "fandanguillo pérsico" escrit per l'Eduardo, periodista de la televisió local de Cádiz. Un dels grans moments del viatge: "Iran / velo de oriente cautivo / mar de aguas ardientes / mil y una noche de encantos / Persia de mis amores..."

Com el que es va produir setmanes abans a Kandovan, un poble excavat a la roca, a prop de Tabriz, als peus de la muntanya on la llegenda situa els Jardins de l'Edèn, o dalt de les muntanyes que envolten el llac Neur, amb un grup de famílies nòmades que hi estableixen les seves "yurtes" durant els mesos d'estiu. Muntanyes de més de tres mil metres a on et costa respirar si no hi estàs acostumat, i que avancen en formació, en paral·lel, fins arribar al mar Caspi.

Però més enllà dels paisatges muntanyencs i desèrtics, d'Iran ens ha impressionat la seva arquitectura i la seva gent. Aquí s'hi poden trobar, sens dubte, les millors mesquites del món. Les més fines i ornamentades, les més senzilles alhora, les més ben conservades... I a Esfahan, es pot contemplar la que segurament és la cúpula més bella del món: la que corona la Mesquita del Sheik Lotollah, a la gran Plaça de l'Imam, un gran caravanserai convertit en el centre de la que llavors era la capital de l'Imperi.

I és que l'Iran era, i continua essent, un gran imperi. Es nota, es viu, en la immensitat del seu territori i en la diversitat de la seva gent (turcs, afgans, àrabs...) I per això torna a tenir voluntat de ser líder regional. És una voluntat que no s'improvisa, que ve de lluny, de quan els viatgers francesos quedaven astorats davant el luxe d'Esfahan, vint segles després que Alexandre es sorprengués -i destruís després- amb la bella perfecció de Persèpolis, la ciutat de Darios.

Hi ha un "savoir vivre" de la seva gent que transmet una determinada manera de viure i entendre la vida. Una manera de viure que converteix el riu Zayandeh amb el Sena al seu pas per Paris, i el pont Sio Seh, en un enorme Pont des Arts. A la llera del riu la gent hi va amb la parella o amb la família, a passar la tarda de dijous o tot el divendres, amb les seves catifes, el te i el menjar. Ambient idíl·lic, de nens jugant i parelles dient-se amb els ulls tot el que no es poden dir -en públic- amb les mans.

Perquè, això sí, a l'Iran les parelles no es poden agafar ni besar pel carrer i les dones han de portar vel, i màniga llarga, i un vestit que el hi arribi pràcticament al genoll si és que porten pantalons. I als parcs, al vespre, hi ha policia que controla, tot i que tothom fa de més i de menys (sin confundir la libertad con el libertinaje, això sí, que deia aquell...). No hi ha bars ni discoteques, i els joves fan vida als parcs públis o en festes privades. Però la vida flueix, i les dones tenen més drets reals que en la majoria de països musulmans (possibilitats d'estudiar, de treballar... ) tot i que el tradicionalisme -més que no pas conservadorisme- ofega.

I la vida social també flueix, entre el Cafè Naderi on es reuneixen els progres de Teherán, fins als Bazars on els negocis funcionen més enllà del control governamental. Però hi ha un tap. El tap dels mullahs i ayatollahs. El tap de la tradició. El tap d'aquests octogenaris que controlen el Consell dels Guardians de la Revolució, d'aquests militars que controlen les carreteres i les entrades i sortides de les ciutats, i d'aquest president que ha suposat una clara involució respecte el període anterior.

Ara bé, el canvi només vindrà de dalt. Com a Espanya. Només un canvi en el guia suprem quan mori l'Ali Jamenei, amb l'elecció d'algú com en Khatami (ayatollah i descendent del profeta), podrà modificar la realitat política del país. Tot i que potser ja és massa tard i no hi ha res a fer. Quan tot just havíem tornat, el president Sarkozy amenaçava de bombardejar Iran si desenvolupaven la bomba nuclear, i una setmana després el president Ahmadineyad reconeixia que ja tenen 3.000 centrifugadores que els hi permetran enriquir l'urani.

Alea jacta est? No ho sé, ja ho veurem, però sembla que les coses aniran a pitjor. Si hi van, un bombardeig suposaria no només un terrible desastre humà sinó una irreparable pèrdua històrica i artística.

De moment, i en aquest temps d'espera, podem dir que hem tingut el privilegi de visitar un país sorprenent, enormement atractiu, i altament recomanable. Un país de gent agraïda, contenta de veure turistes occidentals que han superat tots els prejudicis i han decidit viatjar a un dels tres països de l'Eix del Mal. Una gent que et saluda pel carrer, et preguntad'on ets i es sorprèn constantment de la teva visita. Una gent que sap viure més enllà del règim que l'oprimeix i que busca, infructuosament, vies de sortida.

En 26 dies a l'Iran hem après molt, i ens hem enamorat del país, de la gent, de la seva llengua i lilteratura, de la civilització que han mantingut al llarg de 26 segles. Ens hem enamorat i, tot i saber que mai més serà com la primera vegada, tenim clar que hi volem tornar. De moment, però, només somiarem amb el soroll de l'aigua de cristall que baixa pels canals que vorejen els carrers de les ciutats i que brolla de les fonts dels jardins-oasi del desert. Una aigua que és font de vida i d'esperança en un demà diferent, més lliure i més feliç.

1 comentari:

Clara ha dit...

Albert,
ets un romàntic on els hi hagi!
Llegint el teu post m'adono que ser romàntic és una condició important per ser un bon viatger... i parlant de viatgers, molts records del meu pare, que també ha llegit la crònica i ha coïncidit amb totes les teves impressions.