La ciutat és la gent

Artur Mas està nerviós, molt nerviós. Fins al punt de parlar de "crisi política amb repercussió social" si es reedita un govern d'esquerres, d'una suposada "ferida social" que s'obriria en cas d'un nou pacte d'esquerres. Què vol dir exactament amb això? Ens està amenaçant amb treure la gent al carrer com va fer Jordi Pujol l'any 1984 amb allò de la "jugada indigna"? Ens està dient que seguirà una estratègia com la del PP després del 14-M, amb una gran manifestació al carrer cada sis mesos? Al febrer, en motiu de la manifestació pel dret a decidir, ja vaig fer algun comentari en aquest sentit. Si treuen la gent al carrer, nosaltres no ens quedarem de braços plegats com vam fer l'any 84. Però bé, estic convençut que no caldrà arribar a aquest extrem perquè el nou govern tindrà tota la legitimitat que li cal. La legitimitat de les urnes i la del Parlament. A l'Artur Mas durant aquesta campanya li han sortit tots els tics autori...

La cançó de la tarda va ser premonitòria. Ahir divendres tot va fer un tomb. Un tomb no per esperat menys sorprenent. L'Artur Mas va xocar contra la realitat. Es va quedar sol. Tant sol com el PP a Espanya. CIU no té aliats. Els ha perdut tots, un rere l'altre. Va perdre el PP quan es va negar a rebre el seu suport. I ha acabat rebent el menyspreu del Piqué: "vostè senyor Mas ha ferit massa sentiments per ser President de la Generalitat". I diumenge passat, amb el DVD, va perdre el possible suport d'ERC. I ha acabat rebent la reprimenda d'en Carod: "m'està dient, senyor Mas, que una persona que es diu Montilla Aguilera no pot ser President de la Generalitat?". En Mas s'ha enfonsat sol. La història escriurà que el diumenge 15 d'octubre, amb el milió de còpies del DVD contra el tripartit, CIU va començar a perdre les eleccions de l'1 de novembre de 2006. Les eleccions no es guanyen, es perden. I CIU les està perdent. S'està quedant ...

Sempre m'ha agradat aquesta cançó. Com sempre m'ha agradat la Piaf. A Paris hi té un discret monument al XXème arrondissement, molt a prop de la Place Gambetta. El vaig descobrir un vespre de tardor de l'any 2001, quan semblava que el món s'ensorrava entre Nova York i Kabul. Venia de la rue Alexandre Dumas, on m'estava a casa de la Natàlia, mentre no trobava pis. Però el que no m'esperava era sentir-la avui, i on l'he sentida. "Il me dit des mots d'amour / des mots des tous les jours / Et ça me fait quelquechose..." Si nous voyons la vie en rose, ça veut dire que ça marche bien. Très bien. We will survive. No en tinc cap dubte. "Quand il me prends dans ses bras, Il me parle tout bas, Je vois la vie en rose..."

Dijous vam celebrar el 30è aniversari del Míting de la Llibertat . Va ser una tarda curiosa i emocionant. Gairebé tots els oradors d'aquell 22 de juny de 1976 que encara són entre nosaltres (Dolors Torrent, Juanjo Ferreiro, Elias López, Joan Colomines) ja fa molts anys que van deixar la primera línia i això va fer que la part final de l'acte tingués un to no només emotiu sinó gairebé intimista. Fins i tot la intervenció de l'Anna Balletbó va anar en aquesta direcció, recordant que el seu fill gran havia nascut poques setmanes abans del míting i que ara tot just feia dues setmanes que havia nascut la seva néta, lligant així passat, present i futur. Un passat que ens és propi i que ningú ens pot prendre -tal i com van recordar Isidre Molas, Raimon Obiols i José Montilla. Uns passat que ens serveix no només per tenir ben present qui som i d'on venim, sino per recordar a la resta de forces polítiques que el primer gran míting de la democràcia a Barcelona i a Catalunya no va...

A les acaballes del mes d'Agost ha tornat a reaparèixer EL TEMA, com ho va fer ara fa una mica més de dos anys, abans del darrer congrés del partit. El tema, però, no hauria de ser el Grup Parlamentari propi. El tema hauria de ser - i és - el pes del PSC dins el socialisme espanyol. I molt em temo que la millor manera d'incrementar aquest pes no és amb un grup propi al Congrés, que d'altra banda va en contra de les nostres propostes de convertir el Senat en la cambra de representació dels interessos territorials i entra en contradicció amb la nostra crítica a CIU per haver jugat amb Catalunya com a moneda de canvi en l'aprovació dels pressupostos generals durant molts anys. La millor manera d'augmentar el pes del socialisme català en el socialisme espanyol és, en primer lloc, tenint un govern socialista fort a Catalunya, com en el cas del PSOE d'Andalusia. En segon lloc, tenint una presència més important en la direcció del PSOE en àrees concretes com la polític...

Avui El Periódico publica un editorial on es lloa el repte d'Artur Mas als altres partits: que governi qui obtingui més escons. Doncs bé, em sembla que la resposta per part nostra és ben clara: Montilla s'hauria de comprometre a no governar sinó treu més vots que Mas. Sabem que serà difícil treure més escons -no impossible- però sabem del cert que treure més vots és al nostre abast. Doncs bé, forcem la màquina. Hem de posar en marxa l'efecte "bola de neu" per tal d'arrossegar tots els votants d'esquerres que no volen ni imaginar-se Artur Mas com a president. I els hem d'oferir la possibilitat de guanyar-lo per vots. Això és el que va fer Zapatero a les darreres eleccions generals, comprometent-se a no governar sinó treia més vots que el PP. I va guanyar, deixant IU sota mínims. Nosaltres podem jugar al vot útil d'esquerres, però només si plantegem el repte de treure més vots que CIU. Aquest és el repte de José Montilla i de tot el PSC.

Som al llindar d'un temps nou, més dens i vari -que deia el poeta. Un temps nou, més difícil potser. Un temps encara poc definit, i que caldrà anar construint. Un temps nou que no hagués sigut possible si abans Pasqual Maragall no hagués arribat a la presidència de la Generaltiat. Sense aquell canvi, la nova etapa que ara encetarem, amb un nou Estatut i amb un nou president -esperem- socialista, no hagués estat possible. Aquest govern, el Govern Maragall, com serà recordat a partir d'ara, s'assemblarà molt històricament al Govern Tarradellas. Un govern que marcarà el final d'una etapa i l'inici d'una nova. La transició entre la primera autonomia catalana -dominada per Jordi Pujol- i la segona autonomia, més complexa i més imbricada en el procés polític espanyol. Som en un creuament de camins. I s'ha triat el menys conegut, el menys transitat. Ara caldrà fer-lo viable. La feina que tenim davant és enorme. No serà fàcil. Però ens hi juguem molt i no podem fall...