El futur de Catalunya i el del PSC

Ahir vaig participar en la jornada organitzada per Òmnium Cultural per parlar sobre el futur de Catalunya. M'hi van convidar, cosa que agraeixo, i hi vaig anar, tot i que només a la tarda. A més, hi parlava l'Isidre Molas, que va fer una intervenció impecable considerant el públic a qui s'adreçava: Sobirania i Progrés, Plataforma pel Dret a Decidir, etc.

Més de 300 o 400 persones que es creuen que la independència és a tocar de dits i que posen d'exemple un professor universitari nord-americà o un intel·lectual argentí de classe mitjana per justificar que la nova immigració està adoptant la llengua catalana... Sort que els quatre responsables polítics presents (Molas, Rull, Simó i Herrera) van posar una mica de seny -tots!- i de realisme en les seves intervencions. Com a mínim, cap dels quatre va negar la major. És a dir, que en aquests moments no existeix una majoria social per la sobirania (tot i que alguns d'ells la vulguin assolir) i que cal comptar en què hi ha molts catalans que no es senten nacionalment catalans. L'Anna Simó fins i tot els hi va haver de recordar als presents que ells només representaven una part de la societat civil catalana i que, de fet, no eren pas majoritaris... alhora que els hi recomanava no viure en una "bombolla internàutica"...

La intervenció del Rull va ser força interessant. Va començar argumentant que les premisses del catalanisme històric avui ja no tenen sentit perquè aquella Espanya feble i endarrerida de fa cent anys és avui forta i democràtica i, per tant, capaç d'expressar una identitat atractiva també per als catalans. Llavors es va preguntar si es pot ser catalanista sense creure en la nació catalana. I va respondre que "sense nació, hi ha catalanitat, però no catalanisme". I després va fer una crida a guiar-se per la "viabilitat socio-política" del sobiranisme, i no només per la viabilitat política. Per això creuen que ara és hora de tornar a "fer país". Per a ells, la Casa Gran és una manera no de reunir als nacionalistes sinó d'incrementar la base política del catalanisme amb gent que avui no hi participa. I, en la seva darrera intervenció, va estar molt lúcid: "en molts barris es viu l'espanyolitat sense complexos perquè troben la identitat espanyola més atractiva que la catalana". Per tant, es va proposar actualitzar el discurs del catalanisme per fer-lo més atractiu per aquests sectors.

La intervenció inicial de l'Anna Simó va tenir poc interès, en la mesura que repetia la doctrina oficial de com "articular una majoria social suficient per la independència" fent que els catalans "percebin que els hi són negats drets socials per formar part d'Espanya" per tal de "generar una pressió que sigui insostenible per a l'Estat", tot preparant un "Pla per a la Desconnexió Paulatina" internacionalitzant l'economia catalana per fer-la menys dependent de l'espanyola. Una tasca ingent, hercúlea fins i tots, per al partit republicà, que va tenir una bona resposta per part del Rull "si Espanya dóna serveis de qualitat, ja no serem independentistes?"

L'Herrera va estar fluix tot i que l'argumentació era bona. Va argumentar que l'Estatut és una eina útil a desenvolupar però que no és el seu horitzó nacional, no és suficient. Llavors va fer una defensa del dret a l'autodeterminació, i de la necessitat d'exercir-lo, per seguidament argumentar que no s'ha de simplicar plantejant una tria entre Estat i Comunitat Autònoma, sinó que cal apostar per un Estat federal plurinacional com l'espai més adequat per a la nostra realitat nacional. Discurs impecable que va topar frontalment am l'audiència quan es va preguntar "Què és més difícil la reforma de la Constitució o la independència?". En la seva opinió, la independència. Per ell cal rebutjar el "fals model federalista del PSOE" i apostar per sumar els diversos sentiments federals que hi ha a Catalunya per tal de seguir avançant mantenint la unitat del poble de Catalunya: "Si vols anar sol aniràs més de pressa. Si vols anar acompanyat aniràs més lluny". L'argument va quedar més que clar quan en la seva intervenció final va afirmar "No vull la independència perquè no vull que un dia a la Feria de Abril canviïn les banderes andaluses per banderes espanyoles". L'audiència murmurava... com quan uns minuts abans va defensar el dret a vot dels immigrants...

I el Molas va fer de Molas, defensant la unitat d'acció del catalanisme per mantenir la unitat del poble de Catalunya "Cal pensar en el país sencer, en el país real" i recordant que el catalanisme només ha avançat quan hi ha hagut una amplíssima coincidència de la immensa majoria de forces polítiques. En la segona intervenció va pujar el to per recordar que només si el debat es planteja en el terreny de la política -i no en el dels principis- hi pot haver acord entre diferents sensibilitats del catalanisme; i per deixar clar que, en relació a la possible sentència negativa del TC "No trencarem la legalitat sinó que acatarem la legalitat existent, en compliment i defensa de l'Estat de Dret".

Tot i l'auditori, molt més radical que les forces polítiques i que la majoria de catalans, el debat va ser d'una gran utilitat. Les intervencions de tots quatre van ser d'una claredat meridiana. Va quedar molt clar on som i què vol cadascú. Feia temps que no sentia dir les coses pel seu nom. N'haurem de pendre nota per a seguir-hi treballant.

De moment nosaltres ja hem demanat més ministres i més pes a Moncloa. Com ja vaig apuntar fa més d'un any, el que hem de fer des del PSC és precisament això: demostrar que podem manar a Espanya per fer que la política espanyola evolucioni favorablement per als interessos de Catalunya i dels catalans. Fan falta més catalans als llocs de comandament (no només polític, sinó econòmic, mediàtic, esportiu...) Fa quinze anys la nòmina de catalans a Madrid era molt més llarga que ara. Doncs bé, ara toca tornar-la a ampliar. Hem de liderar el proper govern d'Espanya per poder liderar l'evolució de l'Espanya autonòmica, tal i com deia fa unes setmanes. És la nostra responsabilitat i hem d'estar a l'alçada.