dijous, de novembre 01, 2007

Els camins d'un bloc, com els de l'AVE, són inescrutables

Fa deu dies es va casar el meu cosí Gerard, de Tarragona, a Poblet. I una de les meves sorpreses va ser que tant ell com la seva germana, la Roser, llegien el meu bloc de tant en tant. Qui m'havia de dir que aquest bloc, suposadament polític, serviria per mantenir contacte virtual amb dos dels meus cosins? Aprofito també per saludar-los esperant que el viatge de noces per Cuba hagi sigut tota una experiència.

Però aquí no s'acaben les possibilitats del bloc. El mateix dia d'aquest casament, el 20 d'octubre, em deixava un comentari, des de Mèxic, la Carol Penadés, de qui no sabia res des de feia més de set anys. La Carol estudiava polítiques a l'Autonòma i la vaig enredar, juntament amb l'Ainhoa, la Gemma, la Lolita, i uns quants més, per formar part del 18 X 18, una plataforma de joves nascuts l'any 1980 que vam posar en marxa l'octubre de 1998 per fomentar l'adhesió dels joves a la Campanya Maragall.

I per acabar amb les coincidències de la setmana, dimarts vaig descobrir que el germà del Josep Maria Balcells havia estudiat amb el meu pare, també a Tarragona, a principis dels 50... Sabia que es coneixien, que ells són de l'Espluga Calba i el meu pare de Els Omellons, dos pobles de Les Garrigues separats per només 4 km, però no fins al punt que, en sentir el cognom "Aixalà" el Balcells pensés automáticament en aquell company d'escola del seu germà. És a dir, el meu pare. En fi, que els camins de la vida són absolutament inescrutables.

Com ho són els camins d'aquest AVE que no arriba, ni arribarà abans de l'Abril de l'any vinent. Ja ho va dir el President Montilla a principis d'any que ell no ho veia massa clar. I ben clar ho vam veure tots en adonar-nos que dos mesos abans de la suposada arribada de l'AVE a Sants encara estaven construint el túnel!!! Més valia dir les coses com són: que l'obra s'havia complicat, que no arribaríem en els terminis previstos, i que no calia forçar la màquina abans que la corda es trenqués... Però bé, com que després de la batalla tothom és general -que deia aquell- no seguiré per aquí.

Hauria sigut una decisió difícil, és cert, però pitjor ha sigut ara, que la crisi ha esquitxat el propi President Zapatero. Sort en tenim, que se'n ha sortit prou bé. Avui m'ha sorprès el meu pare, queixant-se de que tant CIU com ERC i IC havien sigut massa durs amb el Zapatero en el debat d'ahir al Congrés: Què volen, que torni a guanyar el PP?? I això ho diu un votant de CIU de tota la vida que escolta el Bassas cada matí... significatiu, si més no.

En tot cas, espero que tot plegat es resolgui positivament ben aviat, especialment per tots aquells que venen del Garraf i el Baix Llobregat a treballar a Barcelona, com la Gisela, analista de la Fundació, que cada dia va i ve de Vilanova i la Geltrú... un petit calvari diari que milers de persones suporten estoicament. A ells sí que els hi haurem de fer un monument...

2 comentaris:

**Clausewitz** ha dit...

vaig comentar en un post fa poc la dificil situacio electoral/política que genera la crisi pel PSC-PSOE: Barcelona, província clau per la victòria socialista i amb 160.000 persones afectades (més empreses...) i amb una negació total a la dimissió de la màxima responsable. I amb una falta d'informació clara.

a part de la pròpia "xapussa", crec que la "xapussa" amb la política de comunicació encara és major!

Joan ha dit...

Feia dies que no et mirava el blog, pero que sapigues que a Xina de tan en quan tambe se't llegeix!