La ciutat és la gent

  «Narcís Serra ha estat un gran alcalde. Aquí mateix, el 30 de maig de 1981, va donar la volta a la història d’aquest país quan, tres mesos després de l’intent de cop d’estat, organitzà una Diada de les Forces Armades carregada de significació i a la tarda, aquí mateix, demanava al Rei suport per llançar la Candidatura Olímpica de Barcelona. El país, aquell dia, va deixar de mirar enrere i va començar a mirar endavant, cap al 1992 i cap al futur. No li ho agrairem mai prou.» Aquest agraïment de Pasqual Maragall, expressat al Saló de Cent el juny de 1995 és potser un bon resum de la importància de l’alcaldia de Narcís Serra, un moment fundador d’una nova etapa que, com va assenyalar el mateix Serra en el seu primer discurs com a alcalde «és una tasca molt menys planera que continuar el camí marcat per predecessors». Narcís Serra va ser elegit alcalde de Barcelona el 24 d’abril de 1979, poc abans de complir 36 anys. Economista de professió, venia de ser conseller de Política Territo...

L'alcalde Pasqual Maragall quan li preguntaven quants habitants tenia Barcelona, responia "a quina hora?". Amb aquesta pregunta l'alcalde mostrava el seu reconeixement de que la ciutat de Barcelona no eren només els ciutadans empadronats. La mobilitat entre Barcelona i la seva àrea i regió metropolitana era ja molt gran als anys 80 i avui ho és més encara.  Barcelona no és només el milió sis cent mil habitants que hi estan empadronats sinó els centenars de milers de persones que hi treballen o hi estudien sense viure-hi i els centenars de milers que hi venen a comprar, a passejar i a gaudir del seu temps d'oci.  Barcelona és una gran capital i, per tant, s'ha de governar pensant en tots aquells que hi treballen, hi estudien o hi transiten (a peu, en vehicle privat o en transport públic) cada dia a tot hora.  La ciutat no ens pertany. Barcelona no pertany només als barcelonins. Els ciutadans de Barcelona no son només els seus veïns i veïnes. Aquesta és una de ...

Esta semana Edgar Morin publicaba en su perfil de Twitter un comentario sobre la irracionalidad de la historia que debería hacernos reflexionar sobre determinados análisis que se hacen estas semanas sobre la invasión de Ucrania por parte del ejército ruso: “Plus on fait un diagnostic rationnel de l’histoire, plus on voit son énorme part d’irrationalité” Las semanas anteriores a la invasión eran muchos los analistas que consideraban que la invasión no se produciría porque tendría consecuencias gravísimas para la economía rusa. La interdependencia de Rusia con el resto del mundo convertía la invasión en una opción “irracional” y por ello poco probable. El pasado 24 de febrero nos dimos cuenta de hasta qué punto estos análisis erraban no en su diagnóstico, sino en su conclusión. Obviaban que la guerra nunca obedece a un cálculo racional. La invasión es una decisión irracional desde el punto de vista de las consecuencias que tiene y tendrá para Rusia, como también lo es la resistenc...

Article publicat al número 34 de la revista política&prosa .  L'agitació sol entelar la visió » escriu Josep Pla en les notes disperses que va aplegar Francesc Montero en el volum  Fer-se totes les il·lusions possibles.  Pla valorava que l’isolament en què vivien durant el franquisme «haurà permès reflexionar a les persones que tenen aquest hàbit» i «veure les coses amb una gran claredat». Una reflexió que vam sentir sovint en boca de Pasqual Maragall i de Narcís Serra, quan explicaven que en assumir el govern de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1979 tenien molt clar què havien de fer perquè havien tingut molt de temps per pensar-ho, ells i els grups més actius de la seva generació. «L’agitació entela la visió». És un aforisme atractiu per pensar el moment en què viu la política no només al nostre país, sinó arreu del món. La «turbopolítica» a la qual feia referència Oriol Bartomeus en un article del passat mes d’abril. Pla, com Churchill i els grans homes de la vella...

 Article publicat al número 31 de la revista política&prosa .  Des que es va publicar el passat mes de novembre, el darrer llibre de Jordi Amat,  El fill del xofer , s’ha convertit en referència obligada. És el llibre del qual tothom parla i que quasi tothom ha llegit. Un llibre amb 9 edicions en el moment d’escriure aquestes línies, en el llistat dels llibres més venuts de no-ficció en català durant 3 mesos i el més venut durant moltes setmanes, i amb una traducció al castellà que també rutlla. El primer que cal preguntar-se és per què el llibre ha tingut aquest èxit fulgurant. Sembla que molts catalans necessitàvem un llibre que parlés del costat fosc del nostre sistema polític i mediàtic, però que ho fes amb la necessària distància, temporal i personal, que ens permetés llegir el llibre sense sentir que ens estàvem mirant al mirall. Quan es va produir la reforma de l’Estatut de 2006, Jordi Pujol va fer una d’aquelles afirmacions categòriques que diuen molt amb poqu...

Fa 40 o 50 anys, la majoria de catalans que parlaven en castellà no sabien parlar en català, no coneixien la llengua del país. No havien nascut aquí i ningú els hi havia ensenyat el català a l'escola. Ara, la majoria de catalans que tenen el castellà com a primera llengua, saben parlar en català. La majoria van néixer aquí i l'han après a l'escola. Molts d'aquests, són fills de catalans   que també van néixer a Catalunya i saben parlar en català des de petits. Però tots ells, pares, fills i néts, parlen prioritàriament en castellà perquè és la seva llengua, la llengua de la seva família. És a dir, exactament per la mateixa raó que els que tenim el català com a primera llengua . Nosaltres també sabem parlar en castellà, però utilitzem el català perquè és la nostra llengua. Aquesta realitat, que no és evident per a bona part del país, és la que sembla no entendre's quan es posa en qüestió que un dirigent polític pugui parlar en castellà al Parlament de Catalunya. ...

Article publicat a política&prosa el 22 de febrer de 2021 La principal novetat de les eleccions del 14-F és el creixement del PSC i –amb ell- de l’espai de l’esquerra federal al Parlament de Catalunya per primer cop en més de deu anys. La recuperació d’aquest espai, en caiguda lliure des de les eleccions de 2010 pot significar un cert retorn a l’equilibri anterior entre els tres grans espais que han estructurat la política catalana des de 1980. Al Parlament de Catalunya sempre hi ha hagut tres espais, tot i que en els darrers vuit anys semblava que només hi havia dos blocs. Un d’aquests espais pràcticament sempre ha sigut majoritari, ha obtingut la majoria absoluta dels escons i s’ha situat al voltant del 50% dels vots. L’espai nacionalista català, ara reconvertit en bloc independentista, sempre ha tingut la majoria absoluta de la cambra, des de l’any 1984. Les eleccions de 1984, les primeres amb TV3 en antena, van ser l’autèntic moment fundador del sistema polític català contemp...