Sobre la derrota i la represa
Diumenge passat vam celebrar un dels Consells Nacionals més importants de la nostra història. Havíem de començar a discutir les causes de la derrota, perquè sinó fem un bon diagnòstic de per què hem perdut, podem tornar a passar-nos molts anys a l'oposició.
No hi ha derrotes justes ni injustes. No hay dulces derrotas y amargas victorias, com va dir l'any 1996 l'Alfonso Guerra. I hem sofert una derrota contundent. Per tant, no ens podem equivocar en l'anàlisi que en fem.
Si ara ens centrem en el debat de les persones, estem morts. Si ara o a la tardor ens centrem en el debat de les 2 ànimes i el grup parlamentari, estem morts. Ja ho vam intentar fa 30 anys, i no va funcionar, perquè llavors el debat és si votes o no amb el PSOE i si el grup parlamentari fa cas o no a l'executiva nacional... I si fem el debat als diaris durant mesos, no anirem enlloc.
Ara bé, si mantenim el partit com si no hagués passat res, tampoc no ens en sortirem. Fa mesos l'Ernest Maragall va escriure que el tripartit era "un artefacte polític sense ànima". I és evident que un govern sense ànima no pot funcionar. Però un partit sense ànima, tampoc. I hem d'evitar que el PSC es pugui convertir en "un aparell polític sense ànima".
Si donem solucions burocràtiques a problemes de fons, només aconseguirem tenir més problemes electorals en el futur.
La derrota demana canvis. Calen canvis en la cultura organitzativa per tal de promoure el debat. No hem de fer monòlegs successius com els que es produeixen sovint al Consell Nacional, sinó que hem d'aprendre a dialogar per tal de definir un projecte polític que ens representi a tots. Canvis que ens permetin expressar la pluralitat. Si ens volem engrandir i enfortir, hem de ser més plurals, i hem de saber gestionar la pluralitat.
Si volem ser un partit majoritari, que aspiri a superar el milió de vots i els 60 diputats, hem de tenir ambició. Ambició per ser el primer partit de Catalunya. Ambició per tornar a obtenir el 1.180.000 vots de l'any 1999. Amb 36 diputats per Barcelona, el doble del que hem obtingut ara. Aquest ha de ser el nostre objectiu.
Els ciutadans ens han dit que no ho hem fet bé. El nostre electorat ens ha dit que no ho hem fet bé. Ara bé, qui és el nostre electorat? A qui volem representar? Això és el que ens hem de preguntar en primer lloc.
Què ens ha passat?
Hem perdut en barris i en municipis on pensàvem que no podíem tornar a perdre. I ho pensàvem perquè potser no havíem entès com ha canviat Catalunya en els darrers 10 anys. Ens hem de preguntar si el PSC d'avui respon al que ens demanen els catalans d'avui.
Això que ens passa, no ve d'ara. Fa 4 anys ja no vam guanyar les eleccions, ni les vam empatar, com l'any 2003. Les vam perdre. Però no vam fer el debat. I tampoc el vam fer després de les municipals del 2007, que vam guanyar sí, però amb participacions del 43, 45, 47% a tota la regió metropolitana de Barcelona. Fins i tot a la capital, Barcelona, la participació no va arribar al 50%. De fet, en molts municipis va anar a votar menys gent que al referèndum per l'Estatut de 2006. Però vam guanyar, i pensàvem que podríem seguir funcionant com fins llavors.
I ara, què ens ha passat? Que ha votat el 60% de l'electorat i hem perdut de carrer.
Per què? Doncs perquè ha anat a votar gent que no va anar a votar a les municipals de 2007. Gent que té entre 30 i 45 anys, que considera que som l'establishment i que ja n'hi ha prou. Consideren que no ho hem fet bé, i ens han dit que prou. I no ho han fet abstenint-se, sinó votant a l'altre. Ens han deixat i han votat a l'altre. I això fa mal, evidentement.
El que hem de fer, doncs, és preguntar-nos per què han votat a l'altre. S'estan fent més de dretes? No. Però són gent més pragmàtica, que vol respostes concretes, clares, als problemes que tenen.
Aquesta generació, nascuda a finals dels anys 60 i als anys 70, considera que no tenim les coses clares; que no sabem on anem; que tenim un discurs confús i ambigu; que no tenim clar quina Catalunya volem, ni quin país volem. I han votat a l'altre.
Els hi hem dit que l'altre era de dretes i independentista. Però no s'ho han cregut. Ells, aquests electors d'entre 30 i 45 anys que viuen als barris on normalment guanyem les eleccions o en barris nous que no existien fa 10 o 12 anys, no s'han cregut que el Mas era de dretes i independentista, perquè l'han votat tot i que ells no són ni de dretes ni independentistes.
Són una generació que tenen fills petits i pares grans o que s'estan fent grans, que porten els nens al cole i no tenen prou places públiques d'escoles bressol, que s'han hipotecat i malden per arribar a final de mes, que potser no han perdut la feina però tenen por a perdre-la...
I és aquesta generació la que ha considerat que nosaltres no podíem donar resposta als seus problemes. Volien un govern fort que oferís esperança en una Catalunya millor. I això és el que els hi ha ofert l'Artur Mas. Aquest és l'electorat que ens ha deixat.
Què hem de fer per reconstruir una nova majoria?
Hi ha una part important de l'electorat que ens ha abandonat. Ha triat l'altre. Ara dependrà de nosaltres aconseguir que tornin.
Però no ho aconseguirem implorant que tornin, ni criticant a l'altre en tot el que fa. Així no anirem enlloc. Perquè els electors que necessitem guanyar l'han votat a ell, i no voldran que els hi diguem, des d'ara, que s'han equivocat. Ho han fet a consciència. Però tampoc li han donat un xec en blanc.
Per tornar a guanyar hem de ser capaços d'oferir una alternativa, de construir una alternativa sòlida i seriosa, que no es basi en la crítica banal o destructiva. Necessitem definir-nos i parlar clar. No podem convertir-nos en el "Ni-Ni party". "Ni això, ni allò, sinó tot el contrari". Així no anem enlloc. Amb l'ambigüitat no anirem enlloc. Tampoc dins el partit.
Cal que ens definim, encara que això suposi discutir-nos. Sempre he pensat que la competència ens fa forts i que el silenci en el que hem viscut els darrers anys ens ha afeblit.
Per tant, ara toca discutir a fons el que volem ser. Què volem oferir a un electorat pragmàtic i realista, que no vol que l'enganyin ni que facin volar coloms. I ho hem de començar a fer des dels ajuntaments.
El país ha canviat, les nostres ciutats han canviat.
L'any 1982 l'Alfonso Guerra, després de la victòria del PSOE, va dir: "Vamos a cambiar España que no la va a conocer ni la madre que la parió". I, evidentment, vam canviar Espanya. Tant, que la mare que l'havia parit, el PSOE, al cap de 12 anys ja no reconeixia al seu fill, o a la seva filla, i vam perdre les eleccions.
Fins ara, als ajuntaments hem sabut reinventar-nos. Interpretar en cada moment què esperava la gent de nosaltres. Ho hem fet per intuïció. Però ara ja sembla que la intuïció ens falla.
Hem fet nous barris, però sovint no sabem qui hi viu. I ara hem descobert que en aquests nous barris, on hi viu gent de menys de 40 o 45 anys, han votat a CIU.
I a aquests electors no els podem tractar com tractàvem abans a la gent dels nostres barris. Perquè són diferents: són més joves, tenen més estudis, i són més exigents. Volen ser liderats pels millors. I si nosaltres no som els millors, no els hi presentem els millors candidats, en votaran un altre.
Si no entenem això, si seguim obsessionats per anar a buscar el vot "als nostres barris" on cada cop hi han menys electors, més gent gran i més immigració, perdrem.
Hem d'anar a buscar les noves generacions, els joves treballadors qualificats i la nova classe mitjana, filla del nostre electorat tradicional. Sense ells, no farem una nova majoria social.
Gent de 30 a 45 anys, la generació del baby-boom, que sent català i espanyol alhora, sense complexos, parlin català o castellà a casa. Però que poden votar CIU o PSC perquè no són "dels nostres" com potser ho eren els seus pares. Com diu l'alcalde Jordi Hereu, "nosaltres hem de ser els seus". I per ser-ho, els hem d'anar a buscar i els hem d'escoltar millor.
La represa comença anant a parlar amb aquesta generació. Només amb ells podrem construir una nova majoria política capaç de ser l'alternativa al govern d'Artur Mas.
No hi ha derrotes justes ni injustes. No hay dulces derrotas y amargas victorias, com va dir l'any 1996 l'Alfonso Guerra. I hem sofert una derrota contundent. Per tant, no ens podem equivocar en l'anàlisi que en fem.
Si ara ens centrem en el debat de les persones, estem morts. Si ara o a la tardor ens centrem en el debat de les 2 ànimes i el grup parlamentari, estem morts. Ja ho vam intentar fa 30 anys, i no va funcionar, perquè llavors el debat és si votes o no amb el PSOE i si el grup parlamentari fa cas o no a l'executiva nacional... I si fem el debat als diaris durant mesos, no anirem enlloc.
Ara bé, si mantenim el partit com si no hagués passat res, tampoc no ens en sortirem. Fa mesos l'Ernest Maragall va escriure que el tripartit era "un artefacte polític sense ànima". I és evident que un govern sense ànima no pot funcionar. Però un partit sense ànima, tampoc. I hem d'evitar que el PSC es pugui convertir en "un aparell polític sense ànima".
Si donem solucions burocràtiques a problemes de fons, només aconseguirem tenir més problemes electorals en el futur.
La derrota demana canvis. Calen canvis en la cultura organitzativa per tal de promoure el debat. No hem de fer monòlegs successius com els que es produeixen sovint al Consell Nacional, sinó que hem d'aprendre a dialogar per tal de definir un projecte polític que ens representi a tots. Canvis que ens permetin expressar la pluralitat. Si ens volem engrandir i enfortir, hem de ser més plurals, i hem de saber gestionar la pluralitat.
Si volem ser un partit majoritari, que aspiri a superar el milió de vots i els 60 diputats, hem de tenir ambició. Ambició per ser el primer partit de Catalunya. Ambició per tornar a obtenir el 1.180.000 vots de l'any 1999. Amb 36 diputats per Barcelona, el doble del que hem obtingut ara. Aquest ha de ser el nostre objectiu.
Els ciutadans ens han dit que no ho hem fet bé. El nostre electorat ens ha dit que no ho hem fet bé. Ara bé, qui és el nostre electorat? A qui volem representar? Això és el que ens hem de preguntar en primer lloc.
Què ens ha passat?
Hem perdut en barris i en municipis on pensàvem que no podíem tornar a perdre. I ho pensàvem perquè potser no havíem entès com ha canviat Catalunya en els darrers 10 anys. Ens hem de preguntar si el PSC d'avui respon al que ens demanen els catalans d'avui.
Això que ens passa, no ve d'ara. Fa 4 anys ja no vam guanyar les eleccions, ni les vam empatar, com l'any 2003. Les vam perdre. Però no vam fer el debat. I tampoc el vam fer després de les municipals del 2007, que vam guanyar sí, però amb participacions del 43, 45, 47% a tota la regió metropolitana de Barcelona. Fins i tot a la capital, Barcelona, la participació no va arribar al 50%. De fet, en molts municipis va anar a votar menys gent que al referèndum per l'Estatut de 2006. Però vam guanyar, i pensàvem que podríem seguir funcionant com fins llavors.
I ara, què ens ha passat? Que ha votat el 60% de l'electorat i hem perdut de carrer.
Per què? Doncs perquè ha anat a votar gent que no va anar a votar a les municipals de 2007. Gent que té entre 30 i 45 anys, que considera que som l'establishment i que ja n'hi ha prou. Consideren que no ho hem fet bé, i ens han dit que prou. I no ho han fet abstenint-se, sinó votant a l'altre. Ens han deixat i han votat a l'altre. I això fa mal, evidentement.
El que hem de fer, doncs, és preguntar-nos per què han votat a l'altre. S'estan fent més de dretes? No. Però són gent més pragmàtica, que vol respostes concretes, clares, als problemes que tenen.
Aquesta generació, nascuda a finals dels anys 60 i als anys 70, considera que no tenim les coses clares; que no sabem on anem; que tenim un discurs confús i ambigu; que no tenim clar quina Catalunya volem, ni quin país volem. I han votat a l'altre.
Els hi hem dit que l'altre era de dretes i independentista. Però no s'ho han cregut. Ells, aquests electors d'entre 30 i 45 anys que viuen als barris on normalment guanyem les eleccions o en barris nous que no existien fa 10 o 12 anys, no s'han cregut que el Mas era de dretes i independentista, perquè l'han votat tot i que ells no són ni de dretes ni independentistes.
Són una generació que tenen fills petits i pares grans o que s'estan fent grans, que porten els nens al cole i no tenen prou places públiques d'escoles bressol, que s'han hipotecat i malden per arribar a final de mes, que potser no han perdut la feina però tenen por a perdre-la...
I és aquesta generació la que ha considerat que nosaltres no podíem donar resposta als seus problemes. Volien un govern fort que oferís esperança en una Catalunya millor. I això és el que els hi ha ofert l'Artur Mas. Aquest és l'electorat que ens ha deixat.
Què hem de fer per reconstruir una nova majoria?
Hi ha una part important de l'electorat que ens ha abandonat. Ha triat l'altre. Ara dependrà de nosaltres aconseguir que tornin.
Però no ho aconseguirem implorant que tornin, ni criticant a l'altre en tot el que fa. Així no anirem enlloc. Perquè els electors que necessitem guanyar l'han votat a ell, i no voldran que els hi diguem, des d'ara, que s'han equivocat. Ho han fet a consciència. Però tampoc li han donat un xec en blanc.
Per tornar a guanyar hem de ser capaços d'oferir una alternativa, de construir una alternativa sòlida i seriosa, que no es basi en la crítica banal o destructiva. Necessitem definir-nos i parlar clar. No podem convertir-nos en el "Ni-Ni party". "Ni això, ni allò, sinó tot el contrari". Així no anem enlloc. Amb l'ambigüitat no anirem enlloc. Tampoc dins el partit.
Cal que ens definim, encara que això suposi discutir-nos. Sempre he pensat que la competència ens fa forts i que el silenci en el que hem viscut els darrers anys ens ha afeblit.
Per tant, ara toca discutir a fons el que volem ser. Què volem oferir a un electorat pragmàtic i realista, que no vol que l'enganyin ni que facin volar coloms. I ho hem de començar a fer des dels ajuntaments.
El país ha canviat, les nostres ciutats han canviat.
L'any 1982 l'Alfonso Guerra, després de la victòria del PSOE, va dir: "Vamos a cambiar España que no la va a conocer ni la madre que la parió". I, evidentment, vam canviar Espanya. Tant, que la mare que l'havia parit, el PSOE, al cap de 12 anys ja no reconeixia al seu fill, o a la seva filla, i vam perdre les eleccions.
Fins ara, als ajuntaments hem sabut reinventar-nos. Interpretar en cada moment què esperava la gent de nosaltres. Ho hem fet per intuïció. Però ara ja sembla que la intuïció ens falla.
Hem fet nous barris, però sovint no sabem qui hi viu. I ara hem descobert que en aquests nous barris, on hi viu gent de menys de 40 o 45 anys, han votat a CIU.
I a aquests electors no els podem tractar com tractàvem abans a la gent dels nostres barris. Perquè són diferents: són més joves, tenen més estudis, i són més exigents. Volen ser liderats pels millors. I si nosaltres no som els millors, no els hi presentem els millors candidats, en votaran un altre.
Si no entenem això, si seguim obsessionats per anar a buscar el vot "als nostres barris" on cada cop hi han menys electors, més gent gran i més immigració, perdrem.
Hem d'anar a buscar les noves generacions, els joves treballadors qualificats i la nova classe mitjana, filla del nostre electorat tradicional. Sense ells, no farem una nova majoria social.
Gent de 30 a 45 anys, la generació del baby-boom, que sent català i espanyol alhora, sense complexos, parlin català o castellà a casa. Però que poden votar CIU o PSC perquè no són "dels nostres" com potser ho eren els seus pares. Com diu l'alcalde Jordi Hereu, "nosaltres hem de ser els seus". I per ser-ho, els hem d'anar a buscar i els hem d'escoltar millor.
La represa comença anant a parlar amb aquesta generació. Només amb ells podrem construir una nova majoria política capaç de ser l'alternativa al govern d'Artur Mas.
Comentaris
Hi ha molta feina a fer amic Albert
I la gent vol solucions al problemes que tenen, que ja no són simplement que els carrers estiguin ben asfaltats o el clavegueram net, la gent vol solucions als seus problemes personals que en política podem solucionar o no.