El procés, el poder i les lliçons de la revolta de 1640.
"El millor profeta del futur és el passat"
Lord Byron
Segons Jaume Vicens Vives, amb el poder -representat pel minotaure- "hi ha pobles que hi estan familiaritzats, altres que no saben com fer-s'hi" i "aquest darrer és el cas històric de Catalunya". En la seva interpretació històrica -que comparteixo- els catalans patim "una decepció històrica sensacional: la d'un poble que es troba sense voluntat de poder, sense ganes d'ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques". No manquen raons històriques que ho expliquen, segons Vicens: després d'haver construït un imperi en l'època medieval "els catalans teníem una llarga experiència del poder en la seva forma minvant, i quan començà a reviscolar-se li paràrem els peus fent triomfar i reconèixer el pactisme. Amb això ens acontentàrem". I anàrem fent, durant els segles XVI i XVII, amb un notable grau de sobirania però havent perdut ja totes les palanques del poder.
Segons Vicens
amb les seves institucions pròpies, que exercien de "pantalles" en
relació al poder central i "n'interceptaven l'accés", "els
catalans es gronxaven en la més absoluta ignorància de l'Estat i dels ressorts
del poder", "esporuguits davant l'Estat llunyà, però satisfets amb
les engrunes de la menjadora que són les grans institucions catalanes".
Però com ens recorda també Vicens Vives "la història no perdona ni un
instant de retard, i quan hom se n'oblida, retorna amb força. I a Catalunya ho
féu sota la forma de l'Estat de Felip V i la Nova Planta". No vam voler
exercir el poder, però la història té les seves pròpies lleis i el poder
s'exercí sobre nostre amb tota la seva cruesa. Això és el que ens va passar als
segles XVI i XVII, els segles de la decadència, en què manteníem formalment
l'autogovern a través de les nostres institucions, un notable grau de sobirania
-també fiscal evidentment- però ja no teníem cap mena de poder real. Ens pot
tornar a passar ara el mateix?
Els catalans hem
tingut sempre -o com a mínim, des del segle XV- una relació distant amb el
poder. Hem volgut sempre un bon monarca, que regnés però no governés, que ens
deixés fer. El pactisme català d'abans del 1714 es transformà en el catalanisme
de finals del segle XIX que ha perviscut fins als nostres dies com a
"voluntat d'autogovern", tant en el catalanisme conservador com en el
catalanisme d'esquerres. Ni un ni l'altre
han tingut veritable "voluntat de poder". Han volgut governar el
país, però pactant amb el poder sobirà que manava a Madrid: fos aquest el
monarca o unes Corts elegides democràticament. El Conde de Romanones, el gran
"hacedor" de majories parlamentàries durant l'època de la Restauració
ho van entendre perfectament a la segona dècada del segle XX, quan es posà en
marxa la Mancomunitat: "ahora ya entiendo en qué consiste el catalanismo:
en que les dejemos hacer!" va dir en una visita a Catalunya quan Prat de
la Riba li mostrava la recentment estrenada Escola Industrial...
Durant tot el
segle XX hem buscat el mateix: autogovern sota la Corona, o sota la
Constitució. Una institució de govern catalana, la Generalitat, vinculada
directament al poder central, amb qui poder negociar bilateralment i sota
l'empara monàrquica i/o constitucional, un "pactisme"
contemporani. De fet, no és això el que
en el fons buscaven els partidaris del "dret a decidir" i l'Estat
propi que no eren obertament independentistes? No era això el que buscava el
President Mas? Pactar, pactar i pactar.
Mai els catalans
hem exercit veritablement el poder i, fins i tot quan l'hem tingut a les nostre
mans -com després de la revolta de 1640- ens hem apressat a buscar un nou
sobirà amb el qual "pactar": en aquell cas, el rei de França. Catalunya,
però, mai no va tenir la voluntat d'exercir el poder convertint-se en una
república aristocràtica a l'estil venecià -com hagués pogut ser el cas al s.XV-
ni mantenint la independència de la república proclamada per Pau Claris l'any
1640. És potser això el que volíem fer
ara, buscant "l'empara" de la Unió Europea?
Les lliçons de la revolta de 1640
La revolta
catalana del segle XVII va ser un procés subversiu molt complex però ens pot
servir per aportar llum a la situació actual. Segons Vicens Vives, "la
revolució catalana del segle XVII fou un espectacle d'un extrem confusionisme:
guerra patriòtica, guerra civil i revolució social, lluita internacional"
que tingué com a conseqüència que "la política catalana anà a la deriva
durant vint anys."
Al segle XVII
els catalans vam intentar mantenir els nostres furs, les nostres regles basades
en el pactisme. Volíem ser sobirans i vam descobrir amb duresa com les gastava
el poder de veritat, el poder dels monarques absoluts. I llavors, vam dir prou:
"Abans d'arribar a la catàstrofe, la burgesia catalana intentà
negociar" -explica Vicens- i "els pactistes feren un front comú, en
el qual la ciutat de Barcelona, amb els seus gremis, prengué un lloc
d'avantguarda" (us sona?) "però la política del moviment la traçaren
els canonges i els cavallers d'Urgell", avui diríem "l'agit-prop
independentista i els alcaldes de l'AMI".
La revolta de
1640 va acabar amb la independència en relació a Espanya però ens vam llançar a
les mans dels reis francesos, creient que hi trobaríem protecció. L'aventura
amb prou feines va durar una dècada i aviat els catalans van considerar que,
mal per mal, millor tornar a pactar amb el rei d'Espanya.
Per què?
Doncs potser perquè el que els catalans
criticaven de la monarquia espanyola era una característica compartida amb les
altres grans monarquies europees. Per tant, la frustració amb França fou la
mateixa que s'havia produït amb Espanya, però pitjor, en la mesura que les
esperances dipositades van fer la decepció encara més gran.
L'status
institucional que demanàvem els catalans anava contra el signe dels temps.
Potser com ara, reclamant una sobirania nacional que ràpidament ens decebria en
descobrir que es mana tant o més des de Brussel·les del que es mana des de
Madrid. Amb Estat propi potser descobriríem que el control dels pressupostos
nacionals per part de la Comissió Europea és tant o més estricte del que
exerceix el govern espanyol sobre els governs autonòmics. Ara, com al s.XVII, el que critiquem de l'Estat espanyol és característica
comuna de l'Europa comunitària.
Així doncs, després
de 12 anys de revolta, l'any 1652 els catalans tornàrem -quasi voluntàriament
podríem dir- a la sobirania espanyola mantenint els nostres furs i
constitucions. Però no poguérem evitar l'enorme influència econòmica i militar
dels francesos al Principat després del Tractat dels Pirineus, el 1659, perquè els
francesos no només es van quedar amb el
Rosselló i la Cerdanya, sinó que es van creure amb el dret d'envair-nos en dues
ocasions a finals de segle. És a dir, no
només vam tornar a Espanya sinó que vam quedar "atrapats" entre la
"sobirania espanyola" i el "poder de França". És
comprensible, doncs, que en esclatar el conflicte per la successió de la corona
d'Espanya l'any 1701 anéssim contra els borbons francesos, perquè ja havíem
après com les gastaven a l'altra banda dels Pirineus. Ens podria tornar a
passar el mateix ara?
La
independència avui només es podria obtenir si li interessés a alguna de les
grans potències europees. A qui li interessa una Espanya debilitada i una
Catalunya "satel·litzada"? Quid
pro dest? Aquest mes d'octubre de 2017 ja hem vist que no interessa a
ningú,ni tan sols a Rússia, encara que la causa catalana li serveixi per fer agit-prop.
El
"poder europeu" no està interessat en la independència de Catalunya,
ni ho estarà. I els catalans, després de l'aventurisme del Govern Puigdemont
-que ha arribat a l'esperpent amb l'escapada a Brussel·les- acabarem tornant
capcots a recuperar el nostre espai dins l'ordre constitucional espanyol, com
vam fer el 1652, quan Felip IV va fer la pau amb els catalans. Ens van tornar les nostres institucions de
govern i vam seguir a Espanya com si res hagués passat, 40 anys més, fins que
la successió del rei Carles II va tornar a obrir la caixa dels trons.
Ara bé, com
va escriure Vicens Vives a Notícia de Catalunya "tot plegat hauria
estat com un pas còmic, si la revolució del 1640 no hagués fet covar un recel
fonamentat entre catalans i castellans i no hagués establert una divisòria
entre dues menes de catalanitat: la patriòtica i la col·laboracionista."
Comentaris