Els catalans i el poder


Una de les principals característiques de la catalanitat, tant en l'opinió de Josep Ferrater Mora com de Vicens Vives és la "continuïtat", o la "voluntat d'ésser". És  a dir, la voluntat de perviure a través del temps, de donar continuïtat a la nació, d'enllaçar una generació amb una altra. La "voluntat d'ésser" seria el nostre "mòbil primari", el "primer ressort de la psicologia catalana".

I això és bastant cert. Els catalans hem sigut sempre el que hem volgut ser. Fins i tot, en els temps més durs. Vam patir la dictadura de Primo de Rivera, que va posar fi a la Mancomunitat, però els catalans vam organitzar amb èxit l'Exposició Universal de 1929 a Barcelona, vam començar la construcció del Metro, i vam seguir construint un entramat associatiu i polític que ens va permetre forçar l'adveniment de la República, autogovernar-nos a través de la Generalitat i participar de forma decisiva en la majoria de governs de la segona República Espanyola. També sota la dictadura franquista, els catalans vam seguir el nostre camí. Tot i les adversitats, la "voluntat d'ésser" va triomfar, tant en l'àmbit econòmic com en l'àmbit polític i cultural. Els catalans vam liderar el creixement econòmic del país, amb grans empreses catalanes i noves infraestructures, alhora que refèiem el teixit cultural i organitzàvem unes elits polítiques que ens van permetre restablir l'autogovern i participar decisivament en la transició política espanyola a partir de 1977.

Els catalans tenim, doncs, de forma inqüestionable "voluntat d'èsser". Però tenim "voluntat de poder"? O més aviat ens hem caracteritzat per una forta "voluntat d'ésser" que s'ha encaminat a "pactar" amb el poder? Per sobreviure n'hi ha prou amb la "voluntat d'èsser", com ha demostrat abastament el poble jueu. Però per tenir capacitat d'influència i de regir el propi destí, cal "voluntat de poder". La necessiten els líders i els partits polítics, així com les classes i grups socials -siguin majoritaris o minoritaris- que aspiren a governar un país. I també la necessiten els pobles que volen ser sobirans. Però els catalans hi estem poc avesats al poder. Fins i tot ens costa definir-lo.

De fet, si consultem un diccionari anglès descobrirem que  el poder és "la capacitat per fer coses" o més concretament "l'habilitat per aconseguir els resultats que un vol". 

També en castellà, la primera accepció del Diccionari de la Real Academia Española és "tener expedita la capacidad o potencia de hacer algo". Veiem que els espanyols vinculen el poder a la "capacidad expedita y a la potencia". Tota una declaració d'intencions.

En canvi, si mirem el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans trobem una definició menys clara:  "Facultat que posa en estat de fer alguna cosa". Ens diu "alguna cosa" com si no fos tan important aquesta "facultat", que a més no descriu com a "capacitat", que és un terme més clar i contundent. És més, el primer exemple de la definició ens diu "Usar algú malament del seu poder", com si això del poder fos una mala cosa. Però no només això. Si busquem les accepcions de "poder" no és fins a la cinquena i última que trobem la definició de "poder" vinculada a l'Estat:  "Autoritat de qui governa l’Estat. Conquerir el poder. Arribar al poder. Conservar, abandonar, el poder.", tot i que ràpidament ens torna a vincular el poder amb una mena de poder "Conjunt de forces de l'Estat. Poder militar" i no és fins a la darrera ratlla que trobem una definició vinculada a l'administració pública "Conjunt de funcions de l’Administració pública amb vista a dictar, executar i interpretar lleis, a dirigir l’administració del benestar públic i a sostenir l’ordre públic. Poder legislatiu, executiu, judicial". Tindrà raó Vicens Vives que els catalans no hi estem avesats al poder?

Els catalans parlem poc del poder, com si no en tinguéssim. I en parlem malament, com si fos una cosa dolenta, que no casa bé amb el nostre tarannà. Un llibre publicat per l'Hèctor López Bofill a l'inici del procés, es referia als "Poders catalans que frenen la independència". És a dir, que els poders -fins i tot si són catalans- són dolents perquè "frenen la independència". En cap moment del llibre es fa referència a d'altres "poders catalans" que puguin resultar més positius, per al país, o per la causa independentista. Cap ni un. Ni tan sols l'anomenat "quart poder",  els mitjans de comunicació, que a Catalunya han jugat i juguen un paper molt rellevant en el procés de "construcció nacional" i ara de "transició nacional".

Per López Bofill, els "poders" estan vinculats als que es creuen "els amos" del país, als "personatges del sector dels negocis", com si això de fer negoci també fos contrari a la catalanitat. El poder, per tant, està vinculat als "opressors", als "usurpadors" i als seus còmplices, als "catalans de Franco", fins al punt que López Bofill afirma que la seva tesi principal és que "l'estructura de poder de la Catalunya actual es va forjar el 26 de gener del 1939", data d'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Punt i final. Com si aquest país no tingués una història prèvia, com si La Caixa i la resta de Caixes d'Estalvis del país, o el Banc de Sabadell, no s'haguessin fundat a principis del segle XX, com si Catalana de Gas i Aigües de Barcelona no existissin abans de la guerra. Com si les grans famílies de la burgesia catalana començant pels Godó -que també cita- no provinguessin de la llarga saga d'industrials i polítics del segle XIX. Amb aquest argumentari, a qui li pot estranyar que quan s'ha volgut declarar la independència, la majoria d'aquestes empreses hagin marxat?

Però López Bofill no només fa trampa en la definició dels poders catalans, si no que es proposa "laminar" aquests poders. En la seva opinió, la laminació d'aquests poders "és un objectiu prioritari per al procés d'emancipació nacional" de manera que conclou que no es pot fer camí amb aquests poders catalans "ni que això sigui a costa d'enfonsar una possible font de riquesa que podria ajudar a construir el benestar del nou Estat català". És a dir, no només es proposa destruir els elements de poder econòmic que tenim com a país, sinó que afirma obertament que prefereix ser més pobre, renunciar a la riquesa que ens aporta aquest poder econòmic, per tal d'assolir la independència. Quina classe d'independentisme és aquest? De debò que estem disposats a ser més pobres per ser més independents? És aquesta mena de pensament el que ens ha portat a la situació que vivim l'octubre de 2017...

En resum, potser segueix tenint raó Vicens Vives quan deia que els catalans no hi estem avesats al poder. Perquè en aquest nostre estimat país sembla que els que menys hi estan avesats són, precisament, els independentistes. Però com es construeix un "nou Estat" sense instruments de poder? Ni ells ho saben. I per això la declaració d'independència del 27 d'octubre no tindrà cap recorregut. Sense voluntat de poder, sense instruments de poder, no es pot construir cap Estat. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

La ciutat és la gent (que hi viu, que hi treballa, que hi estudia...)

El Parlament i la llengua dels catalans