Els catalans i el poder
Una de les principals
característiques de la catalanitat, tant en l'opinió de Josep Ferrater Mora com
de Vicens Vives és la "continuïtat", o la "voluntat
d'ésser". És a dir, la voluntat de perviure
a través del temps, de donar continuïtat a la nació, d'enllaçar una generació
amb una altra. La "voluntat d'ésser" seria el nostre
"mòbil primari", el "primer ressort de la psicologia catalana".
I això és bastant cert. Els
catalans hem sigut sempre el que hem volgut ser. Fins i tot, en els temps més
durs. Vam patir la dictadura de Primo de Rivera, que va posar fi a la
Mancomunitat, però els catalans vam organitzar amb èxit l'Exposició Universal de
1929 a Barcelona, vam començar la construcció del Metro, i vam seguir
construint un entramat associatiu i polític que ens va permetre forçar
l'adveniment de la República, autogovernar-nos a través de la Generalitat i
participar de forma decisiva en la majoria de governs de la segona República
Espanyola. També sota la dictadura franquista, els catalans vam seguir el
nostre camí. Tot i les adversitats, la "voluntat d'ésser" va
triomfar, tant en l'àmbit econòmic com en l'àmbit polític i cultural. Els
catalans vam liderar el creixement econòmic del país, amb grans empreses
catalanes i noves infraestructures, alhora que refèiem el teixit cultural i
organitzàvem unes elits polítiques que ens van permetre restablir l'autogovern
i participar decisivament en la transició política espanyola a partir de 1977.
Els catalans tenim, doncs, de
forma inqüestionable "voluntat
d'èsser". Però tenim "voluntat
de poder"? O més aviat ens hem caracteritzat per una forta "voluntat d'ésser" que s'ha
encaminat a "pactar" amb el poder? Per sobreviure n'hi ha prou amb la
"voluntat d'èsser", com ha demostrat abastament el poble jueu. Però
per tenir capacitat d'influència i de regir el propi destí, cal "voluntat
de poder". La necessiten els líders i els partits polítics, així com les
classes i grups socials -siguin majoritaris o minoritaris- que aspiren a
governar un país. I també la necessiten els pobles que volen ser sobirans. Però
els catalans hi estem poc avesats al poder. Fins i tot ens costa definir-lo.
De fet, si consultem un
diccionari anglès descobrirem que el
poder és "la capacitat per fer coses" o més concretament
"l'habilitat per aconseguir els resultats que un vol".
També en
castellà, la primera accepció del Diccionari de la Real Academia Española és
"tener expedita la capacidad o potencia de hacer algo". Veiem que els
espanyols vinculen el poder a la "capacidad expedita y a la
potencia". Tota una declaració d'intencions.
En canvi, si mirem el diccionari
de l'Institut d'Estudis Catalans trobem una definició menys clara: "Facultat que posa en estat de fer
alguna cosa". Ens diu "alguna cosa" com si no fos tan important
aquesta "facultat", que a més no descriu com a "capacitat",
que és un terme més clar i contundent. És més, el primer exemple de la definició
ens diu "Usar algú malament del seu
poder", com si això del poder fos una mala cosa. Però no només això.
Si busquem les accepcions de "poder" no és fins a la cinquena i
última que trobem la definició de "poder" vinculada a l'Estat: "Autoritat de qui governa l’Estat. Conquerir el poder. Arribar al poder. Conservar, abandonar, el
poder.", tot
i que ràpidament ens torna a vincular el poder amb una mena de poder "Conjunt
de forces de l'Estat. Poder militar" i no és fins a la darrera
ratlla que trobem una definició vinculada a l'administració pública "Conjunt de funcions de l’Administració
pública amb vista a dictar, executar i interpretar lleis, a dirigir
l’administració del benestar públic i a sostenir l’ordre públic. Poder legislatiu, executiu,
judicial". Tindrà raó Vicens Vives que els
catalans no hi estem avesats al poder?
Els catalans parlem poc del
poder, com si no en tinguéssim. I en parlem malament, com si fos una cosa
dolenta, que no casa bé amb el nostre tarannà. Un llibre publicat per l'Hèctor López Bofill a l'inici del procés, es referia als "Poders catalans que frenen la
independència". És a dir, que els poders -fins i tot si són catalans- són
dolents perquè "frenen la independència". En cap moment del llibre es
fa referència a d'altres "poders catalans" que puguin resultar més
positius, per al país, o per la causa independentista. Cap ni un. Ni tan sols
l'anomenat "quart poder", els
mitjans de comunicació, que a Catalunya han jugat i juguen un paper molt rellevant
en el procés de "construcció nacional" i ara de "transició
nacional".
Per López Bofill, els
"poders" estan vinculats als que es creuen "els amos" del
país, als "personatges del sector dels negocis", com si això de fer
negoci també fos contrari a la catalanitat. El poder, per tant, està vinculat
als "opressors", als "usurpadors" i als seus còmplices, als
"catalans de Franco", fins al punt que López Bofill afirma que la
seva tesi principal és que "l'estructura de poder de la Catalunya actual
es va forjar el 26 de gener del 1939", data d'entrada de les tropes
franquistes a Barcelona. Punt i final. Com si aquest país no tingués una
història prèvia, com si La Caixa i la
resta de Caixes d'Estalvis del país, o el Banc
de Sabadell, no s'haguessin fundat a principis del segle XX, com si Catalana de Gas i Aigües de Barcelona no existissin abans de la guerra. Com si les
grans famílies de la burgesia catalana començant pels Godó -que també cita- no
provinguessin de la llarga saga d'industrials i polítics del segle XIX. Amb aquest argumentari, a qui li pot estranyar que quan s'ha volgut declarar la independència, la majoria d'aquestes empreses hagin marxat?
Però López Bofill no només fa
trampa en la definició dels poders catalans, si no que es proposa
"laminar" aquests poders. En la seva opinió, la laminació d'aquests
poders "és un objectiu prioritari per al procés d'emancipació
nacional" de manera que conclou que no es pot fer camí amb aquests poders
catalans "ni que això sigui a costa d'enfonsar una possible font de
riquesa que podria ajudar a construir el benestar del nou Estat català".
És a dir, no només es proposa destruir els elements de poder econòmic que tenim
com a país, sinó que afirma obertament que prefereix ser més pobre, renunciar a
la riquesa que ens aporta aquest poder econòmic, per tal d'assolir la
independència. Quina classe d'independentisme és aquest? De debò que estem
disposats a ser més pobres per ser més independents? És aquesta mena de pensament el que ens ha portat a la situació que vivim l'octubre de 2017...
En resum, potser segueix tenint
raó Vicens Vives quan deia que els catalans no hi estem avesats al poder.
Perquè en aquest nostre estimat país sembla que els que menys hi estan avesats
són, precisament, els independentistes. Però com es construeix un "nou
Estat" sense instruments de poder? Ni ells ho saben. I per això la declaració d'independència del 27 d'octubre no tindrà cap recorregut. Sense voluntat de poder, sense instruments de poder, no es pot construir cap Estat.
Comentaris