Un nou partit, una nova política

Aquí trobareu la meva intervenció al debat "La política en el segle XXI: partits i societat" celebrat el dijous 31 de març a la seu del PSC, amb Josep Ramoneda, Isidre Molas i Laia Bonet, en el marc dels "Debats oberts" que impulsa l'executiva del PSC de cara al congrés de la tardor.

Fa tres o quatre dies un bon amic va penjar al seu mur del facebook una vinyeta de la Mafalda. En aquesta vinyeta es veia la Mafalda arromangant-se les mànigues del vestit i dient “¡Bueno! ¡A ver! ¿Por donde hay que empezar a empujar este país para llevarlo adelante?”



Començo així perquè sovint fem molt diagnòstics però ens costa passar a l’acció, i quan passem a l’acció massa sovint no som coherents amb el diagnòstic que havíem elaborat, sinó que apliquem les receptes clàssiques. De manera que sovint fem un anàlisi molt crític de la situació per després no donar respostes concretes i vàlides, sinó donar per bo allò que veníem fent, amb l’excusa que és la menys dolenta de les respostes.

Per tant, si ens preguntem quina ha de ser la relació entre partits i societat al segle XXI, jo no començaria fent un inventari d’allò que no funciona, sinó que definiria primer com volem que sigui aquesta relació i com pensem que podria ser.

D’entrada, què és la política avui? És encara la millor manera per reunir voluntats individuals en un projecte col•lectiu, expressar-les i convertir-les en una voluntat comú ben definida? Si és així, la política avui encara és útil, i serveix. I el nostre sistema permet canalitzar raonablement la pluralitat social.

Per exemple, a Catalunya en poc més de 4 anys hem passat de 5 a 7 forces representades al Parlament. És a dir, tenim una llei electoral que permet l’expressió de la pluralitat. No calen, per tant, llistes obertes, només que la gent que pensa diferent s’organitzi, creï una coalició social al voltant de les seves propostes i assoleixi el 3% dels vots emesos. Tant Ciutadans com el partit de Laporta ho han aconseguit. I no només això, sinó que en les eleccions municipals de 2007, desenes de candidatures independents, a més de les CUP, la Plataforma x Cat, i fins i tot alguna candidatura freaky com la CORI de Reus van assolir representació en els seus municipis.

Per tant, si hi ha un problema de representació no és degut al sistema electoral o a la limitació dels mecanismes institucionals. Si ha problemes de representació, és perquè els principals partits han deixat de representar a la majoria dels votants, i per això el passat 28 de novembre més de mig milió de catalans van anar a votar però ho van fer en blanc, nul o per una candidatura que no era cap de les cinc principals. És a dir, tenim un problema. Però no del sistema polític, sinó dels partits.

Els partits no són prou representatius?

Quins problemes tenen els partits? Els hi manca democràcia interna? No representen prou bé la pluralitat? Són incapaços de complir amb les seves promeses electorals? No governen bé? O més aviat no expliquen prou bé el que volen perquè no són prou francs, prou sincers, amb el seu electorat? Creen expectatives que no poden complir? Tracten als electors més com a criatures que cal acontentar o com a clients d’una administració que cal satisfer, que no pas com a ciutadans adults que ostenten la sobirania col•lectiva?

Si el problema és de relació entre els partits i els ciutadans, i fins i tot entre els partits i els electors que volen representar, ens hauríem de fer una altra pregunta: Els ciutadans volen participar políticament a través de partits polítics? Els ciutadans ens demanen més participació o més aviat més capacitat de síntesi i de representativitat?

I en relació als partits, ens podem preguntar si els partits existents són massa rígids: És necessari un partit amb estructures fortes i amb militants que senten el partit com a propi? O és possible anar cap a formes d’organització més flexibles, amb una forma de “partits d’electors” que sumin voluntats socials, individuals i col•lectives, més enllà de l’organització partidària? És possible fer-ho en una cultura política com la nostra? És possible refundar un partit en una estructura més flexible? Ho assumirien els seus militants? Ho assumiríem tots nosaltres?

Val la pena pensar-hi, i fer-ho a partir d’una experiència política concreta com han sigut les primàries de Barcelona.

Les primàries, una experiència de presa de decisions col•lectiva

El 19 de febrer, a Barcelona, vam celebrar unes eleccions primàries entre dos candidats que aspiraven a ser candidats a l’alcaldia pel nostre partit. Doncs bé, quan la comissió electoral nacional –de la qual formo part- va decidir donar el mateix valor al vot dels militants i dels simpatitzants, hi va haver moltes crítiques per part d’alguns dels militants més actius del partit, i alguns ens deien: “com pot ser que el vot d’un militant que paga la seva quota i va a les assemblees valgui el mateix que el d’algú que s’ha fet simpatitzant perquè li hem regalat una planteta en un dissabte roig?!”

Jo els hi responia: no patiu, que els que es van inscriure per una planteta o una pilota de platja l’estiu passat no aniran a votar a les primàries. Per què? Doncs perquè no s’hi sentiran implicats, pensaran que no va amb ells, que ells no volen assumir la responsabilitat d’anar a votar. Perquè votar a les Primàries de Barcelona (i a les de St.Cugat) era –per sobre de tot- un exercici de responsabilitat. És així com ho van entendre els més de 4.200 militants i simpatitzants que van anar a votar. I per això molts altres no ho van fer: perquè no volien assumir aquella responsabilitat.

Preguntem-nos, però, perquè van anar a votar més de 2.000 simpatitzants i quasi 2.200 militants d’aquest partit a Barcelona. I per què van anar a votar menys militants dels que ens pensàvem (poc més del 60%) i més simpatitzants dels que molts creien (al voltant del 25%)?

Perquè potser el partit no era el que ens pensàvem que era. Ni tots els militants són tant responsables i creuen tant en el partit com molts pensaven, ni tots els simpatitzants són persones allunyades de la vida partidària. Al contrari, tant el uns com els altres tenen una relació personal i intransferible amb la política i amb el partit, que els va dur a exercir la seva responsabilitat de forma lliure i secreta, donant lloc a uns resultats que pràcticament ningú esperava...

El problema, pero, és que massa sovint tenim por a intentar fer les coses d'una manera diferent. I si volem que comencin a canviar les coses, dins el partit i en la relació que té el partit amb la societat, hem de començar per deixar de tenir por. Por de la democràcia interna, però també por d’aquells que demanen “fe ciega en el mando y moral de victoria” sense oferir mecanismes de participació en la presa de decisions col•lectiva.

Cap a un partit més cooperatiu

Fem-nos una pregunta: és el nostre, un partit cooperatiu? Els mecanismes de decisió funcionen amb una lògica col•lectiva i cooperativa o individualitzada i jeràrquica? És possible seguir dirigint els partits com ho hem fet fins ara? No caldria pensar que els nostres propis militants i simpatitzants el que volen és poder participar més en els mecanismes de presa de decisions? I fins i tot molts dirigents i quadres intermedis, no voldrien, també ells, sentir-se millor representats i participar més de les decisions col•lectives?

Ens hem de preguntar si un altre partit és possible, si un altre PSC és possible... És a dir, si és possible una altra manera de dirigir, més cooperativa i menys jeràrquica.

Dirigir no vol dir manar. Dirigir vol dir fixar objectius i ajudar-los a complir. Dirigir no vol dir simplement incrementar l’eficàcia de l’organització, sinó fer-la més eficient, que consumeixi menys recursos humans i menys desgast col•lectiu per fer el mateix.

No dic que sigui fàcil. Jo porto més de dos anys com a secretari d’organització de la federació més gran del partit, la de Barcelona. I no és fàcil. Però he descobert que si fas les coses de manera diferent, l’organització respon positivament.

Per a mi, la principal lliçó que he après en aquests dos anys i mig és que la gent respon quan se sent responsable, co-responsable, de les accions i les decisions col•lectives.

Per què a les primàries van anar a votar el doble de persones de les que van anar a l’últim míting del St. Jordi? Perquè els militants i simpatitzants no volen sentir-se figurants, sinó participants.

Els nostres militants no es volen sentir soldats d’un exèrcit, sinó que volen participar en les decisions, tant de les petites accions en un barri com en la decisió de quin ha de ser el seu candidat. I fins i tot quan fan de figurants, distingeixen perfectament quan són imprescindibles. Només així s’entén que en el míting central de les darreres eleccions al Parlament vam aconseguir mobilitzar més gent que 4 anys abans. En moments de dificultat, els militants assumeixen la seva part de responsabilitat i són capaços de fer allò que semblava impossible..

En resum, i per acabar, si volem que els partits funcionin millor hem de donar capacitat als militants i simpatitzants de decidir sobre coses importants. No ens ha de fer por preguntar a la militància. Per exemple, sobre debats espinosos, com les aliances electorals o post-electorals, o sobre la nostra posició en relació a determinades polítiques del govern. Ens fa por preguntar? Els nostres Estatuts, aprovats al Congrés de 2008, ho permeten. Permeten fer consultes entre els militants. Per què no ho fem?

Si ho féssim, segurament aconseguiríem activar els nostres militants i simpatitzants, apropar a gent que no forma part del partit, crear grups d’opinió amb posicions més o menys d’esquerres, més o menys liberals, més o menys estatistes, més o menys catalanistes... i potser així el partit tindria més vida i la gent estaria més interessada en participar-hi. Potser així aconseguiríem canviar les estructures que no ens deixen créixer; potser així aconseguiríem convertir els lideratges del partit en lideratges forts, no per les solucions que imposen i les línies estratègiques que tracen sinó per la capacitat que tenen de crear noves majories i noves síntesis que expressin millor la pluralitat del partit.

Ens hi atrevim?

Hem de deixar de tenir por

Tenim massa por, i hem d’aprendre a deixar-ne de tenir. Només hem de tenir por a la por. Les primàries de Barcelona han demostrat que no hem de tenir por a preguntar a la gent, perquè els nostres militants són prou madurs com per debatre civilitzadament sense trencar el partit. Per què no ho fem? Tenim por? No hem de tenir por. Només així aconseguirem superar les inèrcies que ens impedeixen obrir-nos, créixer i representar –de nou- una nova majoria de la societat catalana.

Ho fem?

La resposta també la torna a tenir la Mafalda. En una vinyeta brutal en la que ens mira fixament als ulls i ens diu: “Pst, eh. El país está ahí, esperando. ¿Le digo que se siente o qué?”



Hem de decidir si li diem al país que segueixi esperant a que aquests socialistes els hi diguin alguna cosa, o els hi obrim la porta, els fem passar i comencem a construir junts un nou partit, un nou projecte polític, un nou PSC.

Comentaris

marcoslekuona ha dit…
Después de lo sucedido, voy a responder a la demanda de "donar respostes concretes y válides", como consecuencia del diagnóstico que haces, con el que me siento identificado.

Estas respuestas van dirigidas a los secretarios de organización (¿?, ya que la organización es el juego.
Tres actuaciones inmediatas:
1.- Reunir a los interventores y a los militantes activos de estas campaña, para compartir historias positivas y negativas sobre las elecciones, el partido y su política.
2.- Crear una base de datos con las listas punteadas de votantes - para conocer a los abstencionistas, y las listas de favorables según los militantes activos.
3.- Evaluar los resultados en función de las prácticas políticas ejecutadas en cada sección/barrio. Las prácticas más interesantes son las conversaciones que se han mantenido con los votantes. Las buenas conversaciones pueden recogerse con la historias de los interventores y militantes activos.
La evaluación es el comienzo de una práctica de dirección consciente que se continúa en acciones de mejora.
Cada militante activo debería llevar a cabo estas operaciones e irlas compartiedo en círculos más amplios. Los Secretarios de Organización harían bien en fomentar y apoyar este movimiento de abajo arriba.
marcoslekuona ha dit…
Después de lo sucedido, voy a responder a tu sugerencia de "donar respostes concretes i vàlides". Son propuestas para los Secretarios de Organización(¿?, ya que la organización es el juego-
Tres actuaciones inmediatas:
1.- Los interventores y militantes activos que han intervenido en estas elecciones, recuerdan y comparten las historias positivas y negativas sobre las elecciones, el partido y su política.
2.- Crear una base de datos con las listas punteadas de votanes - y saber así quiénes se han abstenido - y las listas de los favorables, según la visión de los militantes activos/interventores.
3.- Evaluar los resultados en función de las prácticas políticas ejecutas en cada secciñon/barrio. Las prácticas más importantes son las conversaciones mantenidas con los votantes y sus líderes de opinión. Las conversaciones positivas pueden obtenerse en entrevistas y reuniones con los interventores/militantes activos. La evaluación es el paso inicial de una dirección consciente que avanzará hacia acciones de mejora.
Los Secretarios de Organización harían bien en fomentar y apoyar que los militantes activos lleven a cabo estas actividades compartiéndolas, de abajo arriba con círculos cada vez más amplios.
Isabel Sierra ha dit…
Albert, tinc molts punts de coincidència amb el teu anàlisi. Et passo reflexió.. seguim construint junts!

http://isabelsierrapoliticaysociedad.blogspot.com/

Fins aviat,

Isabel
Isabel Sierra ha dit…
Albert: Tinc molts punts de coincidència amb les teves propostes. A veure si anem avançant cap a les accions tots/es en la mateixa direcció.

http://isabelsierrapoliticaysociedad.blogspot.com/

Salut!

Isabel Sierra

Entrades populars d'aquest blog

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

La ciutat és la gent (que hi viu, que hi treballa, que hi estudia...)

El Parlament i la llengua dels catalans